diumenge, 31 de gener del 2010

Sobre les llistes d’espera


És innegable que la sanitat continua col·lapsada en tots els seus àmbits, però em pregunto fins a quin punt els usuaris no podríem ajudar a minimitzar-ho. Sortosament, visito poc el metge, però les darreres vegades que hi he anat, he entrat a la consulta abans de l’hora que em pertocava. Si s’anul·lessin aquelles visites a les que no s’hi pot acudir, molts altres es beneficiarien de la reducció de l’espera.

Carta publicada a El Punt (21/02/2009), La Vanguardia (23/02/2009) i l’Avui (23/02/2009).

dissabte, 23 de gener del 2010

Pare i fill

Conte guanyador del 1er premi del Concurs de relats breus Sant Jordi 2008. Valls, 2008.

El pare

Havia de ser un sopar en família com qualsevol altre, amb la dona, les dues filles, el marit de la filla gran i el fill petit. Però des del principi ha notat que hi havia quelcom que no rutllava. No sap què pot ser, però té la sospita que alguna cosa li passa al seu fill. De fet, no és que només ho sospiti sinó que n’està convençut perquè ja fa setmanes que se’l veu bastant nerviós. A més a més, gràcies a una trucada que va fer dies enrere a un amic que treballa al banc, va descobrir que el noi estava en números vermells; llavors va entendre perquè es va negar rotundament a passar uns dies a la platja amb els seus amics al·legant que eren massa diners. La mateixa trucada va servir per resoldre aquest petit problema; ara, però, sembla que n’hi ha un altre de bastant més gros.

Intenta evitar que la imaginació faci de les seves i que li comencin a venir al cap possibles conjectures, però no és fàcil resistir-s’hi. Al llarg de la seva vida ha estat un home pràctic i procliu a la calma, però les mirades fugisseres entre els tres fills, l’artificial intent de distendre l’ambient per part del gendre (una cosa que habitualment li surt amb gràcia i sense cap esforç) i, sobretot, el mutisme quasi absolut del noi durant tot el sopar, l’han posat en un estat de tensió poc freqüent en ell. Es tracta de drogues? Alcohol? Alguna malaltia greu? Un delicte que ha comès? Un desengany sentimental d’una relació que ells desconeixien? Com li va dir la seva dona, tant de bo fos això últim.

Cada pocs minuts ell i la mare del noi es creuen una mirada expectant. Està convençut que tard o d’hora el seu fill explicarà què li passa, així com també sap que amb preguntes només aconseguiria empitjorar la situació. Però si hi ha una cosa innegable és que els únics que no saben de què va el problema són la seva dona i ell. No li dol. O potser sí, ja que llavors hauria pogut oferir abans la seva ajuda. Malgrat això, també el satisfà comprovar que entre els tres germans hi ha una confiança i una estimació a prova de bombes.

Tot i que procura i creu mostrar-se com sempre, les mirades ràpides cap el seu fill són constants, en un intent fallit de descobrir-hi algun indici clarificador, per petit que sigui. En canvi, el noi amb prou feines aixeca la vista del plat si no és per buscar la complicitat de les seves germanes i del seu cunyat. De tant en tant també es fixa en el plat del fill, i el tranquil·litza lleugerament veure que s’ha menjat tot el sopar; això li alimenta l’esperança que els nervis no estan tant a flor de pell com es pensava i que potser el tema no és tan greu.

Finalment sembla que el noi vol intervenir en la conversa. S’equivocava de mig a mig; els nervis no eren a l’estómac per la simple raó que els té repartits en abundància per tot el cos. Veu com escanya el tovalló amb les dues mans tremoloses i alhora tenses a causa de la força del tancament dels punys. Prova de parlar però la veu se li esquerda. Comença a tartamudejar. Les paraules no li surten. La impaciència per saber què els vol dir el seu fill el devora, però aguanta estoicament per tal de no posar-li les coses més difícils.

Escolta atentament el que el seu fill intenta explicar. Li agradaria tenir un mirall al davant per comprovar que els seus esforços per mostrar una cara afable són fructífers. A mida que va interpretant les paraules inconnexes del seu fill, els nervis li van desapareixent; el seu lloc l’ocupa un dolor punxant, com si el patiment s’anés transfonent del seu fill cap a ell. De fet, això és el que voldria, deslliurar el seu fill, en la mida possible, de la insuportable tensió que li corre per les entranyes i carregar-s’ho ell a l’esquena. Arriba un moment que el noi ja no pot més i esclata a plorar. El seu discurs es torna inintel·ligible però ja no hi fa res; en essència, ja sap què té.

Ràpidament veu que ha de fer alguna cosa. S’ha quedat pensatiu uns instants, intentant encaixar el cop, i no s’ha adonat del temps que pot haver transcorregut des que el fill ha vomitat l’horror de vida en què ha estat vivint durant el darrer any. Dos segons? Tres? Un minut? Sap que el noi espera un gest, unes paraules, el que sigui. Se’l mira un moment abans de dir res. El pobre està sanglotant d’una manera que espanta. Tremola de dalt a baix. La seva dona li ha passat un braç per l’espatlla per tal de tranquil·litzar-lo una mica. Però és inútil, cal esperar que els ulls deixin de rajar i que el cansament per la respiració desbocada faci el seu efecte.

El seu fill el necessita, els necessita a tots, més que mai. Està enfonsat, només cal veure’l. Li diu quatre paraules d’ànim, quatre paraules que a ell mateix li sonen intranscendents i gairebé buides de sentit, potser tòpiques fins i tot, però s’adona que el noi les agraeix profundament mentre amb el mateix tovalló es va eixugant les llàgrimes que cedeixen el pas a una mirada suplicant d’ajuda. Mai l’havia vist tan perdut, tan desorientat, tan destrossat. Com ha pogut arribar fins aquí? Per què no els havia dit res abans? I, encara pitjor: com és que ell, que és el seu pare, no s’ha adonat de res del que li passava al seu fill tot aquest temps? Tant hi fa, sap que això ara ja no té cap importància. En canvi, el que si que en té és el fet que el noi sigui ben conscient del que li passa i que hagi donat el pas de reconèixer el seu problema.

La barreja de sensacions contraposades que sent el confon. Per una banda està decebut, però no només pel noi, sinó especialment d’ell mateix, com si hagués fallat com a pare, si bé no encerta a endevinar en quin sentit; per l’altra banda, l’orgull es deixa veure, tot i que tímidament, tant per la confiança que el seu fill els ha dipositat com pel valor del noi a saber dir prou i buscar suport.

S’aixeca, s’acosta al seu fill, li dóna un copet a l’espatlla i li diu: vine, anem a preparar el cafè.


El fill

Avui és el dia. Així havia quedat amb les seves germanes quan li van preguntar si ho volia explicar als pares. Però abans de deixar-lo respondre li van aclarir que, si bé la decisió era seva i que per descomptat la respectarien, elles creien que els pares havien de saber què passava. Ell també ho pensava; eren els seus pares i tenien tot el dret a conèixer la situació a la que s’havia vist arrossegat sense ser-ne conscient fins que ja va ser massa tard. Confiava plenament en ells i estava segur que l’ajudarien en tot el que calgués. Però malgrat això, la horrorosa tensió que de ben segur hi hauria en el moment d’explicar-los-ho tot i, sobretot, la por a una mala primera reacció el duien esporàdicament a pensar el contrari i a provar de sortir-se’n sense el seu suport.

Abans d’entaular-se encara no tenia decidit en quin moment concret ho explicaria. De fet, qualsevol moment és l’idoni i a la vegada també és el pitjor; no hi ha moments bons per explicar segons quines coses. A poc a poc, el sopar ha anat avançant i ell s’ha mantingut callat. Amb prou feines ha pres part en cap conversa i a les bromes del cunyat s’ha forçat a dibuixar un somriure al seu rostre.

La temptació de mirar de reüll els seus pares és constant però l’evita per tal de no trobar-s’hi cara a cara. Amb la mare ho té més fàcil doncs no hi té un contacte visual directe, però amb el pare sí; per sort seva, com que gairebé no ha aixecat el cap durant el sopar, no s’ha adonat en cap moment que el seu pare li ha llençat unes quantes llambregades. Contràriament, sí que busca sovint les seves germanes, però de tant fer-ho, al final creu que les mirades de suport són mirades de retret per no haver dit res encara. Això el posa encara més nerviós, si arriba a ser possible.

Han acabat el segon plat. Decideix que quan s’hagin menjat els postres i abans que el pare vagi a la cuina a preparar el cafè, com és costum, serà el moment de reunir tot el valor possible i deixar-ho anar d’una vegada. Ara ja no sap si està més nerviós per la forma com puguin reaccionar o pel fet de callar, no explicar res avui i haver de patir un altre dia un sopar com aquest. Però quan s’acaba la poma que ha agafat de la fruitera li entren els dubtes. En un breu moment de lucidesa compara la situació angoixant que està vivint amb el fet de deixar de fumar: demà, demà és el dia.

Es coneix bé, o així ho creu, i sap que el més probable és que acabi plorant, per molt que s’esforci per evitar-ho. No serà el primer cop que els nervis que té a l’estómac, a les mans, a la mandíbula i a qualsevol altra part imaginable del cos s’acabin canalitzant en un aqüífer de llàgrimes inesgotable. Si hagués de comptar totes les vegades que això li ha passat durant aquest darrer any, hauria de fer servir també els dits dels peus.

Finalment, quan veu que el pare fa el gest d’aixecar-se li demana que s’esperi un instant, doncs els ha d’explicar una cosa important. És el moment d’acabar amb aquesta agonia d’una vegada per totes. Però com que no sap per on començar, a la taula es fa un silenci tan incòmode i esmolat que el deixa mentalment bloquejat. No sap com sortir d’aquesta situació i per altra banda ara ja no li queda cap més remei que tirar endavant. Sent com la mare li diu que estigui tranquil, que expliqui què li passa i que així el podran ajudar.

Potser són les paraules d’ànim de la mare o potser és la nàusea de les seves pròpies que volen sortir d’una vegada, però el cas és que aconsegueix pronunciar les primeres frases. La mirada, no obstant, segueix fixa en el plat; se sent absolutament incapaç d’aguantar el contacte visual. Comença a explicar el que li passa de manera inconnexa, sense cap ordre cronològic. Metòdic com és ell, això li fa augmentar el neguit, i s’amoïna per si oblida alguna cosa que voldria dir. Nota que els nervis i la tensió el comencen a trair quan les vocals se li allarguen a la boca. Cada cop es nota el cap més calent, com si estigués a punt de rebentar. La mandíbula entra en un tremolor continu i incontrolable i provoca que les vocals, a més d’allargar-se, comencin a esquerdar-se. La desesperació arriba als ulls. Comencen a vessar-li llàgrimes, primer d’una en una, com un xim-xim; en pocs segons acaben desembocant en una tempesta diluviana d’estiu carregada d’aparell elèctric en forma de sanglots àvids d’oxigen.

No pot pensar, ni mirar, ni escoltar, ni parlar. Ha oblidat allò que tant el preocupava: la primera reacció dels seus pares. Tot el seu cos, amb els seus cinc sentits, només està pendent d’aguantar el sacseig que està patint. No veu la cara d’impotència que fa la resta de la família. Però quan nota el braç d’algú a la seva esquena i veu que és el de la seva mare, s’adona immediatament que els té al seu costat. Això li produeix una sensació d’alleujament tan reconfortant, que li permet calmar-se una mica i començar a controlar els moviments compulsius del seu cos. S’eixuga la cara amb el tovalló i, un darrere l’altre, esgota tots els mocadors de paper del paquet que duia a la butxaca del cul dels pantalons.

Mai fins ara havia sentit la vulnerabilitat i la debilitat en un estat tan acusat i pur. Una sola paraula en contra tindria el mateix efecte que una empenta davant d’un barranc. A poc a poc va aixecant la vista. Mira la germana mitjana. El petit somriure que li dedica li fa comprendre que ha fet el que havia de fer i que se sent orgullosa d’ell. Quan canvia a la germana gran no hi troba els seus ulls; està mirant el pare. Ell també vol mirar el seu pare, però com que encara no li ha sentit dir res, no s’hi atreveix. I com si el pare hagués endevinat els seus pensaments, de la seva veu n’escolta unes quantes paraules que l’omplen d’una calma que feia temps que no sentia dins seu. Ja està fet, pensa. Es posa a les mans de tots ells sabent que no només no està sol, sinó que té el vital suport dels pares. I això el fa sentir bé.

Veu que el pare s’aixeca i que se li acosta. Per primer cop durant tot el sopar les seves mirades es troben. Li somriu, nota un cop afectuós a l’esquena, i quan sent que el seu pare li demana que l’acompanyi a fer el cafè, s’adona que s’ha de recuperar no només perquè s’ho deu a ell mateix, sinó també perquè els ho deu a tota la família. Somriu, s’aixeca i el segueix cap a la cuina.

Conte escrit el 7 de novembre de 2006.
Revisat el 23 de gener de 2010.

dissabte, 16 de gener del 2010

Obra mestra

Conte guanyador del VIII Concurs literari de narrativa curta Els cinc pins. Sant Pere de Ribes, 2007.

También en castellano.

A dos quarts de deu del matí, just una hora després que hagués arribat al despatx, l’editor li va demanar a la seva secretària que no li passés cap més trucada fins l’endemà. També li va dir que li pugés un croissant i un cafè amb llet i, més tard, cap a les dues de la tarda, un entrepà de pernil i una ampolleta d’aigua. Passaria el dia tancat al seu despatx, amb l’única intenció de llegir el darrer llibre d’un dels seus autors preferits que, a la vegada, també era dels que feia guanyar més diners a l’editorial. A més a més, malgrat que ja feia més d’un any que no havien parlat, la relació entre ells sempre havia estat fluïda i plena de confiança mútua.

Una setmana abans havia rebut un correu electrònic de l’escriptor. S’excusava pel seu llarg silenci, però esperava que l’entengués. Havia estat un any molt difícil; la mort de la seva dona en aquell accident de trànsit a les costes del Garraf, en el que va caure per un profund barranc, li havia robat qualsevol al·licient per la vida. Mai havia entès per què ella havia anat aquell dia per les corbes enlloc de tallar pels túnels, com feia sempre que pujava a Barcelona. Per aquell motiu ell havia marxat de Sitges i se n’havia anat ben lluny, a una illa perduda a l’altra punta del món, on, a poc a poc, la supervivència de la pròpia individualitat havia obert altra vegada la porta a la il·lusió i al desig d’escriure. El resultat de tot plegat havia arribat per missatgeria privada, sense remitent ni origen, en forma d’un paquet que contenia quatre còpies de la novel·la: una per l’editor, dos per als correctors de confiança i la darrera per al conseller delegat de l’empresa matriu, bon amic de l’escriptor.

Aquell correu electrònic va despertar alguns records dolorosos a l’editor. Durant anys, ell i la dona de l’escriptor s’havien citat en diferents hotels de Barcelona, situats sempre ben lluny de l’editorial. Al principi era de manera molt ocasional però, de mica en mica, la freqüència va anar augmentant de forma paral·lela a la complicitat sexual i plena de desig que creixia entre tots dos. Cadascú s’estimava la seva parella, però això no era prou motiu per renunciar a unes estones de passió que, dia rere dia, deixaven enrere els sentiments de culpabilitat.

L’editor va enfocar la vista cap a la finestra, en un intent reeixit d’aparcar aquells pensaments i concentrar-se en la feina. Va treure del calaix la còpia de la novel·la i, a primera vista, ja va veure que el llibre que sortiria de la impremta rondaria les dues-centes cinquanta pàgines. Aquell escriptor, a part de ser un geni de la creació argumental i de la prosa neta i concisa, també tenia un agut sentit comercial. Si el llibre funcionava com ho havien fet tots els anteriors, el benefici per a l’editorial superaria de bon tros la previsió per aquell any. Va prémer la palanca per abaixar la seva cadira, va creuar una cama sobre l’altra i, lentament, com si fos una cerimònia ritual, va girar el full de portada.

Les hores anaven passant i, a mida que l’editor avançava pàgina rere pàgina, el text li resultava cada cop més familiar i proper; per primera vegada en la seva carrera literària, l’escriptor havia emprat un recurs del que sempre havia fugit: l’autobiografia. La novel·la, ambientada en un lloc imaginari, però que deixava entreveure de manera bastant clara l’analogia amb Barcelona i Sitges, tractava de la vida d’un escriptor que havia patit una dolorosa pèrdua personal. Altra vegada, els records van tornar al cap de l’editor. Entenia que l’escriptor hagués volgut abocar la seva experiència sobre el paper, però tenia por que no hi hagués una sobredosi de sentimentalisme. Havia llegit prop d’un terç del llibre i amb prou feines havia passat res. Però al capítol següent, l’editor va començar a veure que els trets no anaven per aquí, ja que es descobria que la dona del protagonista li era infidel amb un dels seus millors amics. Un calfred sec, que no va poder matar ni empassant saliva, va recórrer tot el cos de l’editor. Es va beure el cafè amb llet d’una glopada.

Aquell capítol marcava un punt d’inflexió. En els següents s’hi explicava com el protagonista començava a sospitar de la infidelitat, com l’extrema gelosia li feia perdre els nervis, cosa que provocava que estigués a l’aguait de qualsevol moviment o trucada de la seva dona i, com, després de fer-la seguir per un detectiu privat, es confirmava que les seves sospites tenien fonament.

L’editor no s’acabava de creure el que estava llegint. Sempre havien tingut la seguretat d’haver portat la seva relació amb una discreció absoluta. No es trucaven mai als telèfons mòbils, ni s’enviaven missatges de text; únicament es comunicaven per correu electrònic, amb la precaució afegida d’utilitzar adreces conegudes únicament per ells. Només se’ls havia vist junts en presentacions de llibres i altres actes culturals, i en aquestes ocasions amb prou feines es dirigien quatre paraules banals i buides de significat. En la novel·la, l’escriptor explicava que el protagonista havia començat a desconfiar arran d’observar mirades que es creuaven entre els dos adúlters durant una festa, però allò no era prou consistent ni versemblant, tant en la realitat com en la ficció. No obstant això, de moment no tenia res més i s’hi havia de conformar.

El llibre continuava amb el ritme trepidant que tant agradaria als fidels i nombrosos lectors, atrapats en una trama que sabien que no els decebria. L’editor, esgarrifat perquè no sabia quines eren les intencions reals de l’escriptor, ho va poder comprovar en primícia quan va llegir com el protagonista havia contractat un assassí a sou, que va preparar fins al mínim detall l’accident de trànsit en el que havia de morir la dona.

La por li va fer tancar el llibre amb un cop sec, per tornar-lo a obrir d’immediat i buscar frenèticament la pàgina on s’havia quedat. Si tot allò era biogràfic, el sicari s’havia sortit amb la seva, però necessitava continuar per trobar indicis que alimentessin la petita esperança que aquell text era realment ficció. Però abans de seguir, va demanar a la secretària que li portés una camamilla. Hauria preferit una til·la o un tranquil·litzant ben fort, però amb el càrrec que exercia no es podia permetre que el creguessin amb els nervis a flor de pell. Va respirar profundament i va seguir.

Amb una ambigüitat que no permetia distingir el que era verídic del que no ho era, l’autor descrivia l’enterrament de la dona de la manera més impulsiva i desordenada possible. Un còctel de sentiments d’odi, venjança, amor i tristesa, s’havia apoderat de la voluntat del protagonista, i aconseguia traslladar al lector la confusió per emetre un judici evident i ràpid sobre la seva conducta. Les següents pàgines anaven enfocades en el mateix sentit: el cúmul d’excessos als que es deixava arrossegar l’escriptor, conscient que no hi havia justificació possible, buscaven la compassió del lector amb una redacció plena de frases curtes, moltes sense verb, i puntuacions constants.

L’editor es va aturar un instant. El nus a l’estómac, junt amb les creixents nàusees que sentia, el van portar a beure’s la camamilla d’un sol glop, malgrat que encara fumejava. Recordava perfectament el dramatisme d’aquell enterrament. L’escalfor del líquid per l’esòfag el va calmar per uns segons. Va agafar de nou el llibre i es va adonar que encara li faltaven unes cinquanta pàgines. Encara havien de passar algunes coses i, si bé es podia imaginar possibles finals, mantenia l’esperança en el ja residual sentit comú, tant el seu com el de l’escriptor.

El fil del qual penjava l’esperança es va trencar definitivament quan va llegir que, mesos més tard, el protagonista tornava a contactar amb el sicari. El final que més l’espantava es començava a dibuixar maquiavèl·licament. La venjança de l’escriptor no seria completa fins que l’amant de la dona també estigués mort. Amb tota la intenció, l’escriptor traïa el seu estil clar i directe i es ficava a fons en la descripció acurada del seguiment de l’amant per part de l’assassí. Tots els moviments diaris de l’editor es trobaven en aquelles pàgines.

L’editor no va poder reprimir les llàgrimes. Les mans li tremolaven, gotes de suor li lliscaven pel front i va haver de córrer al lavabo privat del seu despatx quan va notar que se li escapaven unes gotes d’orina. Assegut a la tassa no va poder més i va arrencar a plorar, amb la tovallola a la boca per minimitzar el soroll dels sanglots. Pensava en trucar a la policia però ell mateix veia que allò no tenia ni cap ni peus. Acusar algú en base a l’argument d’una novel·la era més propi de la parcel·la editorial que no pas de la policial. I encara que li fessin una mica de cas, ningú sabia on era l’escriptor ni qui era l’assassí a sou. Com a molt li podrien oferir protecció policial, però llavors s’hauria de justificar davant de la seva família i de la seva empresa.

Va sortir del lavabo i es va trobar l’entrepà i la beguda que havia demanat sobre la taula. La secretària havia entrat al seu despatx i ell ni se n’havia adonat. El pànic que el dominava ni tan sols li permetia pensar en si l’havia sentit o no plorar. Va llençar el dinar a la paperera i es va enfonsar a la cadira; encara li quedaven algunes pàgines.

Tal i com s’esperava, l’amant moria. L’assassí l’atropellava amb un quatre per quatre i fugia del lloc del crim com si res hagués passat. Almenys l’autor havia tingut el detall d’escriure que la mort havia estat a l’acte. Mentre esbossava un somriure que ni ell mateix s’esperava, l’editor va fer broma en veu alta, tot qüestionant si la realitat s’aproximaria a la ficció. Les darreres pàgines del llibre el van fer enrabiar, si bé no el van sorprendre; els anteriors remordiments del protagonista es transformaven en satisfacció i orgull per haver dut a terme la seva venjança.

Blanc com un got de llet, durant mitja hora es va quedar amb la mirada perduda per la finestra. No sabia què podia fer ni qui el podia estar esperant fora. Hauria de viure amb l’angoixa constant de vigilar cada vegada que creués el carrer. I l’horroritzava la possibilitat que l’assassí no tingués cap mena d’escrúpols i l’atropellés un dissabte o un diumenge quan solia sortir a passejar amb la dona i els fills.

Es va aixecar, va sortir del despatx i li va dir a la secretària que marxava a casa, ja que no tenia l’estómac gaire fi. Va baixar amb l’ascensor fins al pàrquing. Va conduir amb molta calma, mirant constantment pels retrovisors. No va veure res sospitós en cap moment i, al cap d’una estona, ja es trobava a l’entrada del garatge de casa seva. Quan va entrar a casa va saludar a la dona, tot dient-li que no es trobava bé i que se n’anava al llit. Abans, però, es va empassar dues pastilles per dormir.

No va aclucar l’ull en tota la nit, consumit per un patiment gratuït, ja que el que l’editor no sabia, ni sabria mai, és que, setmanes enrere, l’assassí a sou havia rebut una trucada de l’escriptor; li acabava d’ingressar la quantitat estipulada en el compte corrent del banc suís que el sicari li havia indicat, però la feina que li havia encarregat quedava cancel·lada. L’amant de la seva dona viuria.

Conte escrit el 24 de maig de 2007.

Notícies relacionades: Diari de Vilanova (7 de desembre de 2007)
.

diumenge, 10 de gener del 2010

Un gran final - El jugador (Fiódor M. Dostoievski)

De mí mismo no digo nada. Sin embargo..., sin embargo, no se trata de eso ahora. ¡Todo eso son palabras, palabras y palabras, y lo que hace falta son hechos! ¡Ahora lo importante es Suiza! Mañana... ¡oh, si fuera posible irse de aquí mañana! Regenerarse, resucitar. Hay que demostrarles... Que Polina sepa que todavía puedo ser un hombre. Basta sólo con... ahora, claro, es tarde, pero mañana... ¡Oh, tengo un presentimiento, y no puede ser de otro modo! Tengo ahora quince luises y empecé con quince gulden. Si comenzara con cautela... ¡pero de veras, de veras que soy un chicuelo! ¿De veras que no me doy cuenta de que estoy perdido? Pero... ¿por qué no puedo volver a la vida? Sí, basta sólo con ser prudente y perseverante, aunque sólo sea una vez en la vida... y eso es todo. Basta sólo con mantenerse firme una sola vez en la vida y en una hora puedo cambiar todo mi destino. Firmeza de carácter, eso es lo importante. Recordar sólo lo que me ocurrió hace siete meses en Roulettenburg, antes de mis pérdidas definitivas en el juego. Ah, ése fue un ejemplo notable de firmeza: lo perdí todo entonces, todo... salí del casino, me registré los bolsillos, y en el del chaleco me quedaba todavía un gulden: «¡Ah, al menos me queda con qué comer!», pensé, pero cien pasos más adelante cambié de parecer y volví al casino. Aposté ese gulden a manque (esa vez fe manque) y, es cierto, hay algo especial en esa sensación, cuando está uno solo, en el extranjero, lejos de su patria, de sus amigos, sin saber si va a comer ese día, y apuesta su último gulden, así como suena, el último de todos. Gané y al cabo de veinte minutos salí del casino con ciento setenta gulden en el bolsillo. ¡Así sucedió, sí! ¡Eso es lo que a veces puede significar el último gulden! ¿Y qué hubiera sido de mí si me hubiera acobardado entonces, si no me hubiera atrevido a tomar una decisión?

¡Mañana, mañana acabará todo!

El jugador
, Fiódor M. Dostoievski, 1866. Traducció: Juan López-Morillas.

diumenge, 3 de gener del 2010

Un gran començament - Crónica de una muerte anunciada (Gabriel García Márquez)

El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado que atravesaba un bosque de higuerones donde caía una llovizna tierna, y por un instante fue feliz en el sueño, pero al despertar se sintió por completo salpicado de cagada de pájaros. «Siempre soñaba con árboles», me dijo Plácida Linero, su madre, evocando 27 años después los pormenores de aquel lunes ingrato. «La semana anterior había soñado que iba solo en un avión de papel de estaño que volaba sin tropezar por entre los almendros», me dijo. Tenía una reputación muy bien ganada de intérprete certera de los sueños ajenos, siempre que se los contaran en ayunas, pero no había advertido ningún augurio aciago en esos dos sueños de su hijo, ni en los otros sueños con árboles que él le había contado en las mañanas que precedieron a su muerte.

Crónica de una muerte anunciada
, Gabriel García Márquez, 1981.