dilluns, 24 de desembre del 2012

Coses de parella. Els fonaments

– T’ho dic de debò, creu-me, no saps com t’arribo a agrair que ho entenguis. No m’ha estat gens fàcil plantejar-te la situació però em semblava absolutament necessari fer-ho. Després d’haver passat per tantes males experiències amb diferents homes, ara vaig amb peus de plom. Ja t’he dit que m’agrades, que et trobo atractiu, interessant i, pel que et conec fins ara, crec que ets un bon home. Però com que m’he equivocat tantes vegades com cops m’he enamorat, he d’estar molt però que molt segura per tirar endavant una relació. Si a tu et sembla bé ens podem anar veient de tant en tant, com amics, per prendre un cafè, una cerveseta o fins i tot, si vols, podem anar a sopar plegats. I si veiem que la cosa va funcionant, que estem bé un amb l’altre, que ens complementem i que ens enriquim mútuament, doncs perfecte, sensacional. Però vull anar a poc a poc, sense presses i, a la vegada, sense pauses, doncs si no hi ha continuïtat tampoc arribarem enlloc, si és que hi hem d’arribar. Així, amb tranquil·litat i uns bons fonaments, la nostra relació es podrà anar solidificant i això és una garantia, no total però si bona, que més endavant ens puguem decidir d’anar a viure junts i vés a saber si casar-nos i tenir fills i tot. Però de moment ens ho prenem amb calma, d’acord? No sé, si tens alguna cosa a dir, alguna cosa que et preocupi, el que sigui, saps que pots confiar en mi, oi? Perquè, al cap i a la fi, aquesta és la base de tot: la confiança. Sense confiança i complicitat no hi ha parella que duri dos dies. Potser també tu tens alguns dubtes o alguna qüestió que et neguiteja i no saps com dir-m’ho. Jo et vull animar a que m’ho expliquis, si és el que desitges, naturalment; no vull forçar cap situació que et pugui molestar. Però saps tan bé com jo, que si ens obrim un a l’altre, si ens expliquem les coses amb sinceritat i procurem ser recíprocament empàtics, podem ajudar-nos i fer grans coses junts. És tan important parlar com saber escoltar i tinc la sensació que fa massa estona que parlo i que tens ganes de fer-me saber alguna cosa. Oi que sí? Oi que no m’equivoco? Ja m’ho semblava a mi. Au, digues, sense por, sense vergonya. Per mi també és molt important sentir dins meu que tu et refies de mi. Em fa sentir bé com a persona i segurament a tu et traurà un pes de sobre. T’escolto.

– Bé, sí, hi ha una cosa que et volia comentar. Tot i l’entrenament continu per totes les cases de putes de la rodalia, no hi ha manera, no n’aprenc. Sento dir-t’ho així però jo també vull ser sincer amb tu. El cas és que follo fatal.

Conte escrit el 29 d’abril de 2006.
Revisat el 4 de desembre de 2012.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Tallat llarg de cafè



A Francesc P.B.

Un amic meu, amant del bon cafè, va tenir una època en la que va confondre els cambrers de mitja Barcelona. Emparat per la petició de la gent que demana tallats curts de cafè, que tot cambrer entén, ell va optar per capgirar-ho i demanar el contrari: un tallat llarg de cafè amb llet natural. Els cambrers (i no només ells, que als amics això també ens va sobtar), se’l miraven estranyat: què significa un tallat llarg de cafè? I el meu amic, en una tasca pedagògica que s’aventurava inútil, els explicava que només volia un tallat amb dues gotes de llet natural. Ara no recordo si li feien gaire cas, però si una cosa se li ha de reconèixer al meu amic és que estava carregat de raons (i ho segueix estant).

El tema no ha perdut gens d’actualitat perquè encara costa una barbaritat que en aquest país serveixin els tallats com Déu mana. Si estem d’acord que un tallat no és un cafè amb llet petit, per què encara hi ha tants bars que posen el cafè i la llet al cinquanta cinquanta? El problema es transforma en tragèdia quan es té el costum de demanar un tallat amb la llet natural ja que llavors es corre l’elevat risc que te l’acabin servint tebi o, pitjor encara, fred, i, francament, un tallat fred és tan agradable com una cervesa calenta.


I, ja que parlem de cervesa, tenint en compte que en molts locals el cafè ja és més car que una mitjana (per què la crisi no afecta al cafè i no existeixen promocions a un euro?), el mínim a exigir és que el tallat sigui de qualitat, encara que calgui anomenar-lo tallat llarg de cafè. 

Text escrit el 9 de juny de 2012.

dilluns, 10 de desembre del 2012

QWERTY (IV)


Q.
 No estava irritat per no haver pescat res, sinó pel rètol que deia que aquella zona era una reserva de pesca controlada sense sort. 


W. La mare llegia esparverada la carta del seu fill, on hi deia que algun dia havia hagut de dormir en llits plens de putes.

E. El professor es va quedar astorat mentre corregia la redacció de l'alumne: la meva mare té els ulls blaus i és molt gossa.

R. El corrector del redactat de l'acord entre patronal i govern va donar per bo el paràgraf on parlava de la satisfacció de les parts sagnants.

T. Tot i l'error, el text de l'article l'encertava de ple: Govern i oposició juguen a fet i amargar amb la llei de desnonaments.

Y. Ningú es va sorprendre de llegir que el míting es celebraria a la gran plaça de fraus.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Un pare responsable (XI). Ser conseqüent

Un dels principis que considerava fonamental i que volia transmetre al seu fill era que en aquesta vida s’ha de ser recte i just, i que no es pot actuar segons la rauxa del moment sense assumir-ne després les conseqüències. De fet, aquesta era la paraula clau: conseqüent; conseqüent en la manera de fer i conseqüent en la manera de pensar. I, per descomptat, calia predicar amb l’exemple si es volia assolir l’èxit.

El dia abans havien tingut convidats a dinar i, quan el seu fill va saltar de la cadira per anar a jugar, ell li va demanar que s’estigués a taula fins que s’haguessin acabat els postres. Ara els papers havien canviat, i per això estava esperant que el nen s’acabés un plat de cigrons que s’eternitzava des de feia més de dues hores.

Microrelat escrit el 23 d’octubre de 2012.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Els vencedors

Conte guanyador del XIVè premi Víctor Mora. L'Escala, 2012.
Publicat el novembre de 2012 a Els vencedors i 12 contes més, La Busca Edicions, ISBN: 84-940539-0-0.

Poc abans del trenc d’alba es respira una pau que, un dia més, serà efímera. Els milicians de cada bàndol dormen com poden darrere les dues trinxeres enfrontades. El Ramon, però, no aconseguit aclucar l’ull en tota la nit; l’ha envaït la malenconia per tot el que ha hagut de deixar enrere al poble: la xicota, els pares, les partides de cartes al bar amb els amics i la feina a la fàbrica, entre tantes altres coses que es succeeixen una darrere l’altra per la seva ment.

Quan una llàgrima és a punt de caure-li galta avall, un soroll metàl·lic gairebé inaudible i una anormal brisa gèlida en ple estiu el posen en guàrdia. Agafa el fusell i es prepara pel que pugui ser.


– Tranquil, Ramon, abaixa el fusell, que, ara com ara, ni tu ni cap dels teus companys corre perill, i, a mi, poca cosa em podràs fer amb aquest artefacte –diu amb parsimònia la veu intrusa.


– Alto! Qui hi ha? Qui parla? –pregunta el Ramon titubejant i amb el dit a tocar del gallet–. Surt del teu amagatall i mostra’t ara mateix si no vols que doni el crit d’alerta!


– No t’exaltis, Ramon, que no seré jo qui us faci mal.


– Qui ets? Respon!


– Sóc aquella a qui, tard o d’hora, tothom ha de passar comptes. Sóc la Mort –diu amb tranquil·litat mentre apareix dins la trinxera.


– Què? Com? La Mort? –s’espanta el Ramon.


El fusell, amb una bala a la recambra, li cau de les mans, però, abans que arribi a terra i es dispari accidentalment, la Mort l’encalça amb la punta de la dalla. Acte seguit es gira cap al Ramon i murmura un somriure que, tot i maldestre, pretén ser afable; si més no, aconsegueix el seu objectiu: el Ramon, amb els ulls com dues taronges i l’esquena contra els sacs de sorra, repassa la Mort de cap a peus. Ella, amb un posat gairebé presumit, el deixa fer. El Ramon, però, acaba ben ràpid en comprovar que va vestida com sempre l’ha vist representada en llibres i quadres. Per molt que s’hi esforça no aconsegueix veure-li la cara.


– De debò ets la Mort? No seràs cap tarambana disfressat per fer-se el graciós, oi? Mira que no estic per hòsties!


– T’acabo de fer una demostració i encara no em creus, pel que veig. En menys d’un segon he saltat més de sis metres i he evitat que el teu fusell caigués i es disparés. Coneixes algun home capaç de fer això?


– Jo no, però tampoc he vist gaire món. Qui sap, potser algú que treballi en un circ seria capaç de fer-ho.


– Molt bé, t’ho demostraré d’una altra manera. Agafa qualsevol pedra que tinguis a mà i llença-me-la tan fort com vulguis.


– Què insinues? Que la pedra et travessarà com si fossis un fantasma? Escolta, que jo no vull problemes, eh?


– Tu fes el que et dic. I no pateixis, que no m’hi tornaré –li diu avançant-se a la rèplica del Ramon.


Agafa la pedra que té més a mà, de la mida d’un ou, i s’aixeca. Espera que la Mort es situï de tal manera que la pedra surti disparada ben lluny i es perdi entre els matolls quan l’hagi traspassada. Inspira aire, mou lentament el braç enrere i, amb un moviment enèrgic, llença la pedra, que travessa la Mort a l’alçada del pit.


– Què? T’ho creus ara, sí o no?


– Bé, suposo que no em queda cap més remei, a no ser que estigui somiant despert –respon mentre s’ajup de nou per evitar que el caci una bala enemiga perduda a aquelles hores.


– Et puc ben assegurar que no i, si t’he de ser sincera, estic bastant sorpresa, perquè, en comparació amb altres persones, no t’has espantat gaire. Ets un home valent, Ramon.


– Bé, he de reconèixer que al principi gairebé em pixo a sobre, però ara em pot més la curiositat. Suposo que deu ser perquè aquí la mort la veiem tot sovint, d’una manera o una altra. I, ara que ja m’ha quedat clar que ets la Mort en persona, em pots dir què has vingut a fer aquí? Que potser ja m’ha arribat l’hora? –pregunta amb to irònic.


– Podria ser –contesta asprament.


– Podria? Que puc triar?


– En certa manera, sí. Durant les properes hores cinc soldats d’aquest escamot moriran.


– Què vols dir? Que ja saps d’entrada que moriran pel foc enemic o que seràs tu qui s’encarregarà d’aquesta salvatjada?


– No, Ramon, jo mai he mort ningú. Són les malalties, els accidents, la vellesa o les guerres les que maten la gent. Jo només m’enduc les ànimes. No em facis responsable de les lleis de la naturalesa ni tampoc de la bogeria que cega la humanitat.


– I on te les enduus, si es pot saber?


– Això, com bé entendràs, no t’ho puc dir. És el secret més ben guardat i així seguirà pels segles del segles. A més a més, ja t’he concedit un privilegi; no pretenguis abusar de la situació.


– Privilegi? Quin privilegi?


– Abans no anaves errat. Has d’escollir qui morirà.


– I d’això en dius un privilegi? Fes-ho tu que, al capdavall, és la teva feina, i a mi deixa’m en pau. Com creus que em sentiré decidint qui continuarà viu i qui anirà al clot? Com pots ser tan cruel? Vés-te’n a la merda!


– La crueltat no només és cosa meva. Aquí se’n veu cada dia en forma de projectils que, amb sort, passen per damunt dels vostres caps, o en bombes que us esclaten a tocar. El que jo t’ofereixo és, senzillament, l’assegurança que salvaràs la pell. 


– A canvi de la vida de cinc companys o, més ben dit, cinc amics meus, que lluiten cada dia al meu costat, que m’expliquen intimitats de les seves vides perquè confien en mi com jo en ells, que m’ajuden en els meus moments de debilitat com jo els ajudo en els seus; amics amb els que comparteixo el menjar i el vi de cada dia; amics amb els que dormo abraçat quan les nits són fredes; amics, en definitiva, que m’han vist plorar i als que he vist plorar de desesperació i enyorança –diu el Ramon mentre procura apaivagar els sanglots per no despertar els companys.


El silenci es fa de nou a la trinxera. Avesada a aquesta mena de reaccions, la Mort, dreta i impassible, espera que el Ramon s’acabi de mocar i es calmi. És com un guió, es diu a sí mateixa, que es repeteix nit rere nit per tota la geografia d’aquest país abocat al suïcidi. I com que l’ésser humà sempre segueix la mateixa pauta, la Mort sap perfectament què és el que dirà el Ramon a continuació.


– I han de ser cinc? No poden ser un o dos i ja està?


– Ramon, si vols regatejar, vés a un basar turc. Aquí no hi ha negociació possible. Només cal que em diguis cinc noms d’entre els teus companys i marxaré tal com he vingut.


– Però si t’enduus cinc homes, els altres quedarem en quadre i serem carn de canó. Que no ho veus?


– Podria ser, però això a mi no m’incumbeix.


– Clar, no t’incumbeix –repeteix el Ramon, indignat–. A tu tant et fot, oi? I, escolta, per què no els vas a buscar a la trinxera del davant? Que no veus que són uns malparits i que es mereixen la mort molt més que nosaltres? Que no te n’adones que nosaltres som els bons i ells els dolents?


– Abans de venir-te a trobar, he passat per l’altra trinxera i els he demanat el mateix que t’estic demanant a tu. Bé, no, menteixo; en el seu cas només són dos ànimes les que m’he d’emportar.


– Dos? Només dos? I per què ells dos i nosaltres cinc? Això no és just, per Déu! O és que ets dels seus, tu?


– Ramon, jo no tinc res a veure amb la vostra guerra. I, com és lògic i evident, no em fico en política. Tampoc determino quin número de soldats caurà a cada bàndol. Segurament en aquest front vosaltres esteu perdent més vides, mentre que deu quilòmetres més enllà en moren més dels altres. Aquesta nit només sé que han de ser dos d’allà i cinc d’aquí. I això, per molt que et dolgui, no es pot canviar. 


– I si no et dic cap nom, què passa? Els escolliràs tu?


– Ho faré a sorts, Ramon. A mi tant em fa a qui li toqui. Això sí, tu també entraràs en el sorteig. Pensa-t’ho bé, perquè no tothom pot gaudir de l’oportunitat que se t’ha ofert.


– I per què a mi? Què tinc jo que no tinguin els altres? Com és que jo tinc aquesta oportunitat i cap dels meus companys no? Sóc especial? Estic destinat a altres coses en aquesta vida?


– No. Eres l’únic que estava despert, així de senzill.


– I ja està? Una cosa tan greu com aquesta es resol així? Com que estava despert, puc salvar la pell. Déu meu, això, a més de ser un malson, és una burla! Com pots ser tan malparida? –diu gairebé quequejant.


La Mort no contesta i roman en silenci mentre espera que el Ramon es refaci. Tapant-se la boca amb les mans, el Ramon aconsegueix que els seus companys continuïn adormits. Passen així un parell de minuts fins que aixeca el cap i s’adona que la Mort se li ha acostat fins ben a prop.


– T’has decidit ja? No puc esperar gaire estona més.


– I tant que sí, ho tinc claríssim. Pots endur-te el Joan, que és un tros de pa, i, a banda de la dona i els dos fills bessons que té, segurament ningú més el trobarà a faltar. També el Pep, perquè aquest, jugant-se la pell com ho fa cada dia, és segur que si no mor avui, morirà demà; això sí, quan sigui mort, li donarem les gràcies per totes les vegades que ens ha salvat la vida. Qui més? Ah, sí, el Carles, que ja fa temps que se’ns fa pesat de tant parlar de la seva xicota i de les ganes que té de casar-s’hi. I el Pere! No ens oblidem del Pere, perquè, al cap i a la fi, és un traficant de baixa estofa a qui només interessen els diners; clar que també és cert que ell no es queda ni un cèntim, sinó que els envia a la seva mare i als seus germans petits, que estan mig morts de fam allà al poble. El Lluís també ens el podem carregar; total, a qui li pot importar un solter ja granadet que cuina de meravella i és sempre l’últim a menjar?


– Si continues així em faràs perdre la paciència.


– Espera, espera, que encara no he acabat. El Manel és un altre que també es mereix anar a l’altre barri; té quatre fills per mantenir i estic convençut que, amb la seva mort, el govern li pagarà tal picossada a la vídua, que l’ajudarà d’allò més a tirar endavant. I el Jaume, també, cap a l’infern, que s’ho ha ben buscat de tant explicar acudits irreverents i verds a totes hores amb aquella gràcia tan especial que té i que ens ajuda a conservar la moral ben alta; després de tot, si n’han de morir cinc, la moral dels vius ja no l’aixecarà ni Déu! I, per acabar, t’enduus també el Salvador, que alguna cosa dolenta deu tenir quan resulta que és l’únic de tota aquesta trepa que sap escriure; així el pobre podrà descansar de tantes cartes que ha hagut d’escriure aquests darrers mesos.


– Has acabat ja? –diu la Mort, una mica farta–. Què et penses, que tinc tot el temps del món jo? Et creus especial perquè has de viure aquesta situació? Això passa cada dia, Ramon, aquí i arreu del món. I ja sé el que em diràs: que cada vida humana és única, que no les podem reduir a simples números (si bé els teus caps ho fan), i altres coses semblants que t’empescaràs. Des del punt de vista de l’ésser humà, la teva reacció és comprensible, però, si prenem la humanitat sencera, tu ets un més en segles i més segles d’història, de civilitzacions i de guerres. Jo t’entenc perfectament, Ramon, però hauries de fer l’esforç, o com a mínim intentar-ho, de posar-te en el meu lloc.


– Però, llavors, per què no has vingut i t’has endut les cinc ànimes a sorts? Hauria estat tot molt més fàcil.


– No endevines el motiu?


– No –respon amb el plor altra vegada a punt d’esclatar.


– Ramon, no fem res més que posar-vos a prova. Què faràs tu? Seràs comprensiblement egoista i salvaràs la pell? O demostraràs tota la teva generositat oferint el teu sacrifici per la vida d’un company teu? La teva vida val més que la d’un altre? –Atura un moment el seu discurs quan s’adona que el Ramon torna a ploriquejar. Agafa amb delicadesa el mocador net de la butxaca d’un company adormit i li dóna–. Té, agafa aquest mocador, que el teu ja està prou brut.


– Gràcies –li diu el Ramon, eixugant-se els darrers mocs per després guardar-se el mocador a la butxaca.


– Mira, noi, farem una cosa. Jo ara torno a l’altra trinxera, on he deixat un home en el mateix estat que et trobes ara tu. Li he dit que marxava durant una estona perquè pensés quins noms triava. Amb tu faré el mateix, d’acord? Tens uns minuts però, quan torni, vull una resposta.


– I com es diu el de l’altre bàndol a qui també has desgraciat la vida aquesta nit?


– Carai, em pensava que era el teu enemic.


– Ho és encara, a no ser que esculli morir. Però, si algun dia acaba aquesta maleïda guerra i per casualitat els dos estem vius, qui sap, potser podríem parlar de tota aquesta merda. Almenys així hi haurà algú que m’entendrà i no em tindrà per un boig.


– Vicenç. Es diu Vicenç. I ara me’n vaig. No t’oblidis del que t’he dit.


La Mort desapareix tan sigil·losament com ha arribat. Just quan ja ha sortit de la trinxera, una bafarada d’aire calent envaeix l’ambient. Es comença a albirar la primera llum del dia darrere les muntanyes. El Ramon observa atentament com la Mort avança amb calma entre els matolls. Dóna un cop d’ull als seus companys d’armes, incapaç de triar-ne cinc sense que la consciència el faci vomitar. Nega amb el cap amb moviments frenètics i s’estira els cabells de desesperació. Torna a treure el cap lentament per sobre de la trinxera; la Mort és a menys de dos-cents metres de l’escamot enemic. Es deixa caure a terra de nou i, per enèsima vegada, comença a somicar. Agafa el mocador de la butxaca però, en lloc de mocar-se, s’adona que encara hi ha esperança. S’aixeca i veu que La Mort és a punt d’arribar al seu destí. Puja dempeus damunt la trinxera i, agitant el mocador blanc amb el braç ben alt, es posa a cridar amb totes les seves forces:


– Vicenç! Aquí, Vicenç! No disparis!


– Ramon? Ets el Ramon? –respon també a crits al cap d’un segons.


– Sí, sóc el Ramon. Ens rendim! Ho has sentit? Ens rendim! 


– Que us rendiu? Doncs nosaltres també!


Un llamp cau al bell mig del camp de batalla acompanyat d’una forta ràfega de vent polar. Acte seguit, el sol apareix darrere de les muntanyes.

Conte escrit el 31 de gener de 2011.
Revisat el 4 de juliol de 2012.


Notícies relacionades:

dimarts, 6 de novembre del 2012

Eleccions presidencials americanes

Sóc plenament conscient de la importància, injusta per a la resta del món, de les eleccions presidencials nord-americanes. Les coses són així i seguiran igual durant un temps difícil de predir. És lògic, per tant, que se’ns informi diàriament de l’evolució de les campanyes dels dos candidats. No obstant, alguns mitjans de comunicació es passen de rosca i fan el ridícul explicant-nos que si l’equip de futbol americà de Washington guanya o perd el partit anterior a les eleccions, tradicionalment el president surt reelegit o no. Igualment quan, ara que l’equip de beisbol de Boston ha guanyat la lliga després de no sé quants anys, els demòcrates ho veuen com un senyal de victòria. Podem seguir enumerant bestieses: les enquestes que es fan a les escoles, les inicials de John Kerry (JFK) iguals a les del president Kennedy o l’escrutini de dos poblets de New Hampshire on no hi viuen més de 100 persones. Ja fa anys que patim sobreinformació però no voldria patir una intoxicació d’estupideses. Una mica de rigor, per favor.

Carta publicada a El Periódico (05/11/2004).

dimarts, 30 d’octubre del 2012

El bon culpable

Acabem d’escoltar el veredicte dels nou membres del jurat. Han ratificat la declaració de culpabilitat, admesa per l’acusat des de la seva detenció. No obstant això, recollint la súplica del jurat i adherint-me a les seves raons, he decidit deixar en suspens la sentència. Permetin-me un instant que caigui en la frivolitat: si hagués fet una juguesca sobre el desenvolupament d’aquest cas abans de començar el judici, de ben segur que avui l’hauria perdut. Al principi tot semblava prou clar però, a mida que han avançat els dies, la causa s’ha tornat més complicada que un jeroglífic egipci. Tant l’advocat defensor, així com també el mateix inculpat, no han escatimat esforços per demostrar a la sala que la conducta de l’acusat, malgrat patir una certa mancança de sentiment humanitari, fou d’un sentit comú que l’estat de dret no pot ni ha d’ignorar. Els resultats són ben patents i gràcies al bon fer de l’acusat, demà començarà el judici que tots sabem a la sala del costat; si les coses van com haurien d’anar, un perillós criminal serà condemnat a cadena perpètua o a la pena capital. En canvi, si l’acusat no hagués mantingut el cap fred i hagués corregut a socórrer la víctima, gairebé moribunda, potser l’hauria salvat, i només s’hauria pogut acusar aquell criminal de temptativa d’homicidi en primer grau enlloc de l’acusació d’assassinat per la qual serà jutjat. I és per això, per aquest valuós servei a la societat, i amb l’empara no obligada però sí reconfortant del jurat, que es declara l’acusat culpable d’omissió d’auxili deixant, però, la sentència en suspens. S’aixeca la sessió.

Conte escrit el 6 de maig de 2007.
Relat guanyador del Repte 233, el tema del qual era La justícia.
Revisat el 17 d'octubre de 2012.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Qüestió de salut


Avui fa un any i mig que no fumo i, tot i les precaucions que la prudència recomana prendre i que el fet de comptar els mesos pugui suggerir el contrari, m’atreveixo a dir que ja estic fet tot un exfumador. Ara bé, què m’ha dut a fer aquesta afirmació tan categòrica? En primer lloc, i l’ordre en aquest cas sí que atorga la importància, m’he adonat que poden passar molts i molts dies sense que el tabac em vingui al cap; temps enrere, això era impensable. També he copsat que ja no detecto els estancs i les màquines de tabac dels bars a quilòmetres de distància (això sí, quan vaig a comprar segells, tinc la debilitat de mirar el preu del tabac que fumava per donar-li una alegria a la meva cartera). I un altre motiu que ara em ve al cap és que, curiosament, em molesta, i cada vegada més, el fum del tabac dels altres fumadors (en especial dels que fumen ros). Que no se’m mal interpreti: no m’he convertit en un radical antitabac, sinó que suposo que tinc el nas més fi i percebo els fums amb més intensitat, i aquí hi incloc els fums dels vehicles motoritzats (tots som contaminats passius i es fa ben poc per evitar-ho).


Com he escrit al principi, poden passar dies i dies sense pensar en la cigarreta, però, no obstant això, de tant en tant torna al cap i, quan ho fa, és pura enyorança. Algú que no hagi fumat mai difícilment entendrà aquest sentiment, però si tenim en compte que la pròpia supervivència ens duu a recordar els bons moments i, en la mida possible, deixar enrere els dolents, amb el tabac passa el mateix. Paradoxalment, aquests moments van molt relacionats amb el benestar físic i emocional, amb la salut, en definitiva. És ben sabut que un sol cigarret ja és perjudicial, però fumar-te’n un mentre prens una cervesa assegut en una terrassa a l’ombra a l’estiu, mentre contemples com el sol juga amb els núvols durant la seva posta, al cap d’una estona d’haver assolit un objectiu a la muntanya, mentre et relaxes assegut sobre una roca mirant el mar... aquests cigarrets, per molta porqueria que duguin dins i per molt que es fumin amb més intensitat, per a un (ex)fumador són propers a l’èxtasi. Sortosament per a la causa, també es dóna el cas contrari: per exemple, quan s’agafa un refredat i el pit es carrega molt menys que abans, l’exfumador s’agraeix a sí mateix tots els esforços dedicats a deixar el tabac.


És en aquest punt en el que em trobo ara. La lluita està ben encaminada però sé que no té fi. Les avantatges de no fumar són evidents, però quan em topo amb persones que són capaces de fumar només un o dos cigarrets al dia, encara les observo amb una lleugera enveja. En canvi, aquest any i mig sense tabac m’ha fet canviar d’opinió sobre Santiago Carrillo: ja no vull ser com ell.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Un pare responsable (X). Consum responsable

Assegut amb el seu fill a la terrassa d’un bar de tapes, el pare observava amb desconcert i incredulitat les tres taules ajuntades a pocs metres d’ells, on sis adults i un total de set nens compartien l’aperitiu sota els para-sols. El que el tenia en estat de xoc era veure com els nens no paraven d’endrapar bosses i més bosses de patates xips i bevien amb avidesa refrescos de cola gegantins, preparant ja els fonaments per a una possible futura obesitat.

Els pares, mentrestant, en lloc de preocupar-se per la nefasta alimentació que els oferien als seus fills, se’ls miraven a ells sense dissimular la seva reprovació, cosa que el va fer reaccionar i dir-li al seu fill que no fes cas de la gent que tenien al davant, que el millor que podien fer era gaudir dels daus de formatge tendre, els talls de fuet sense pell i les dues cerveses 0,0 que tenien a mig acabar
.

Microrelat escrit el 19 de setembre de 2012.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Fantasmes

El veu treballant quan passa pel costat de l’estudi mentre tragina la planxa i la post; un munt de roba l’espera al menjador. Concentrat i aliè al seu voltant, el seu marit escriu la seva cinquena novel·la, la que, segons ell, és la més personal. Cada dia recula deu anys per ficar-se dins la pell dels personatges.

Pels capítols que ella ha pogut llegir no té cap dubte que és el millor llibre que ha escrit fins ara; està aconseguint que en una mateixa cruïlla es trobin sentiments a flor de pell, descripcions curtes però acurades i diàlegs punyents, portat tot plegat amb un ritme trepidant, gairebé frenètic.


Mai li va ocultar de què tractaria la novel·la, però, tot i la comprensió que ell li va demanar i que ella va donar sense reserves (malgrat el recel que no va gosar manifestar), el ressentiment ha crescut sense pausa. A poc a poc la situació s’acosta al límit; en qualsevol moment podria esclatar com un globus punxat per una agulla.


Deixa els estris de planxar al menjador i torna a l’estudi. Es col·loca darrere seu i li fa un petit massatge a les espatlles que ell agraeix inclinant el cap enrere mentre tanca els ulls. Ella aprofita el moment per mirar la pantalla i empassar-se tantes paraules com pot. Quan ell aixeca les parpelles, ella li diu:


– Com ho portes?


– Crec que prou bé. Potser és el llibre que m’està costant menys escriure. Suposo que deu ser perquè l’argument me’l conec tant que només cal trobar les paraules adequades.


– I no se’t fa difícil escriure sobre un fet autobiogràfic?


– Bé, en alguns moments potser sí, però la distància temporal ja fa la seva feina.


– És que hi ha escenes d’una intensitat tan colpidora... No voldria que el seu record et fes mal.


– Tranquil·la, no pateixis.


– D’acord. Has arribat ja al capítol on ella es suïcida?


- No, encara no
.

Conte escrit el 18 de novembre de 2006.
Relat finalista del Repte 187, el tema del qual era Conflictes de parella.
Revisat el 19 de setembre de 2012.

dimarts, 25 de setembre del 2012

Comiat

Són les sis de la tarda d’un dissabte. Ha arribat la seva hora, però no l’agafa per sorpresa ja que, un rere l’altre, tots els seus companys han caigut com la fruita madura d’un arbre. Ell és l’últim de l’espècie, el darrer empleat temporal d’aquests grans magatzems que cobra vuit-cents euros per les cinquanta hores treballades de dilluns a dissabte (més algun diumenge o festiu de propina). Els nous que entren ara fan el mateix per cent euros menys al mes.

Malgrat tot, ja no sent cap mena de ràbia envers l’empresa. El fet d’haver vist com companys i amics no han estat renovats durant les últimes setmanes li ha diluït aquest sentiment, fins a transformar-lo en un còctel de resignació i indiferència que l’ha deixat quasi immunitzat. L’única cosa que el duu a complir amb la feina és la seva professionalitat malentesa i l’intent, que sap inútil, de demostrar una dignitat que no serà percebuda pels avariciosos i gasius responsables de l’establiment.

Després d’acomiadar-se fredament del seu superior, es dirigeix cap al vestidor per treure’s per darrera vegada l’uniforme tan carrincló que li han fet portar durant sis mesos. “Te’l pots quedar”, li ha dit abans el cap de personal; “gràcies, em pot fer servei si en faig draps”. Però just abans d’arribar al vestidor, veu com el vigilant jurat surt de la sala de control de seguretat i megafonia per anar al lavabo.

La respiració se li accelera. Els batecs fan rebotar el cor contra les costelles. Als ulls li apareix una espurna de malícia. Ho podria reprimir, però, ni que sigui per un cop a la vida, deixa de banda la seva integritat i cedeix. Entra a la sala i prem el botó que activa els altaveus de tot el recinte. Sent la melodia ridícula d’avís, acota el cap lentament cap al micròfon i diu:

- Senyores i senyors, els informem que avui, de dos quarts de set a les vuit, les seccions de carnisseria i peixateria del supermercat romandran tancades a causa de la campanya de desratització que s’està practicant en aquest recinte des de dilluns passat. Disculpin les molèsties que aquest fet els pugui ocasionar.

Conte escrit el 9 d’abril de 2007.
Revisat el 17 de setembre de 2012. 

dimarts, 18 de setembre del 2012

dilluns, 10 de setembre del 2012

Un pare responsable (IX). L’educació musical

A Guillem C.B.

Mentre contemplava embadalit els més de cinc-cents CDs (tots originals, com se n’enorgullia de dir sempre que podia) que omplien de dalt a baix tres prestatgeries del menjador, s’imaginava futures converses sobre música amb el seu fill de nou mesos. Tenia ben clar que no el dirigiria en cap sentit (les teories conductistes li semblaven una aberració) i que el nen havia de descobrir per si mateix quins intèrprets formarien part de la banda sonora de la seva vida. No obstant això, sí que creia legítim suggerir-li algunes cançons que a ell l’havien marcat d’una manera especial, amb l’únic objectiu de compartir-les i escoltar-les en família. El primer èxit havia estat “Ai, Dolors”, dels Manel: cada cop que la posava, el seu fill li buscava la mirada i li oferia el més gran dels somriures.

Del que no se n’havia adonat, però, era que l’intercanvi musical feia temps que havia arrencat, i la prova era que sovint taral·larejava “Què divertit és vestir-se” a la dutxa, preparava l’esmorzar amb “Bon dia, bon dia, bon dia pel matí” o xiulava “Mocs, mocs, mocs, fastigós, enganxós”, mentre parava la taula. 

Microrelat escrit el 6 de setembre de 2012.

dimarts, 4 de setembre del 2012

QWERTY (III)


Q.
 El candidat es mirava l'eslògan amb indiferència ja que, amb error o sense, li era ben bé igual: Nosaltres, amb el pobre. 


W. L'argument de no haver consumit el matrimoni se li va girar en contra en el procés de divorci.

E. Agosarat com era, va anar al Santiago Bernabéu amb una samarreta on hi deia: Tot el camp, és un flam!

R. El desnonat es va fer seva la notícia que explicava com anava la guerra d'un país llunyà: els bancs han destrossat milers de cases.

T. Orgullós de la mordacitat i l'acidesa de les seves crítiques, encara no s'havia adonat que les signava totes com a cítric de cinema.

Y. Quan van descarregar carretades de fems al terreny del davant, es va adonar que el rètol no tenia cap error: Reserva pública de caca.

dimarts, 28 d’agost del 2012

Així ens va


El Lluís va decidir fa uns mesos que ja no li interessava més seguir sent soci del Barça. Entre que va patir algun problema de salut, que la majoria dels partits són per la nit, que l’estadi sovint és un congelador durant l’hivern i que quan la mandra entra en escena és difícil combatre-la, anava molt cop al camp. Coneixia i utilitzava el servei de Seient Lliure que el club ofereix als socis per tal que es pugui vendre l’entrada de la seva localitat si el soci decideix no acudir al partit. Així, ambdues parts en treuen algun benefici econòmic: si el club ven l’entrada, part de l’import reverteix al soci, sigui directament per transferència bancària o bé mitjançant un descompte en la propera quota de soci. Veient, però, l’escàs ús que feia del carnet i que mai havia aspirat a obtenir condecoracions d’antiguitat com a soci, el Lluís va optar per la solució que ell creia més lògica: donar-se de baixa d’un servei que ja no volia utilitzar més.

Aquesta decisió, que ningú posaria en qüestió si es tractés d’un club de tercera regional, li ha comportat haver de sentir uns quants cops que ha comès una estupidesa (amb bones paraules, només faltaria). Un conegut li va comentar que hauria hagut de llogar el carnet, que tal i com està la llista d’espera per fer-se soci, segur que podria demanar-ne una bona picossada. Un altre va arribar a dir que una opció a tenir en compte seria posar-se d’acord amb el porter d’algun hotel i treure’n un bon rendiment llogant-lo per partits individuals als estrangers que vénen a Barcelona. I, per acabar-ho d’arrodonir, el dia que va anar a l’oficina d’atenció al soci per donar-se de baixa li van insinuar si s’ho havia pensat bé, amb un to que deixava entreveure que deixava passar una manera fàcil de fer diners.

No és d’estranyar que el país estigui com està. Molta culpa la tindran els mercats, els bancs, les caixes i els polítics, però si entrem en el camp dels especuladors, d’aquells individus encegats per la cobdícia que només volen el diner fàcil i ràpid, aquí en tenim de tota mena. Així ens va.

Text escrit el 24 de juliol de 2012.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Encàrrec letal

El soroll de nens que corren, xisclen i juguen pel parc és eixordador. Al voltant de tots ells, els pares i les mares xerren, gairebé a crits, del creixement dels fills, de l’escola, de si mengen bé o no, i de la rapidesa amb que s’engoleixen els anys sense ni tan sols assabentar-se’n.

En un banc lleugerament separat de tot el rebombori, dos homes amb ulleres de sol ben fosques parlen calmosament. S’acaben de conèixer fa uns instants; un es fa dir senyor Garcia i l’altre senyor Prat. Són noms inventats per a la ocasió, ambdós ho saben bé, com també són falses les barbes i les perruques que canvien la seva imatge habitual.


– Vostè dirà senyor Garcia.


– Miri, m’han dit que vostè és el millor: net, discret i que no falla mai. M’alegro que sigui així ja que es tracta d’un assumpte molt delicat, suposo que m’entén. 


– Perfectament. En la meva feina sempre es tracten temes delicats.


– Sí, bé, clar... Aniré al gra, si li sembla bé.


– No n’esperava menys. El temps és or.


– El nom del subjecte en qüestió és Joan Roig i viu al carrer Bernat Caront número quinze.


– En té una fotografia?


– Sí, aquí la té.


– És recent?


– D’uns dos mesos enrere, si fa o no fa.


– I de complexió, com és aquest home?


– Metre vuitanta d’alçada, aproximadament, i de pes deu fer entre setanta i setanta-cinc quilos.


– Com vostè o jo mateix, més o menys?


– Sí, per l’estil.


– Coneix els seus horaris habituals?


– Sí. 


– I com els coneix? L’ha seguit? Creu que se’n pot haver adonat?


– Sí que l’he seguit però dubto molt que se n’hagi adonat.


– I com n’està tan segur?


– Sempre he mirat de prendre totes les precaucions possibles i posaria la mà al foc que no sap res.


– Bé, hi confiarem. 


– Vol apuntar els horaris?


– No cal, sempre procuro recordar de memòria totes les dades.


– Així no hi ha proves, eh?


– Estalviïs la ironia, per favor.


– Perdoni, perdoni... Miri, surt de casa cada dia cap a dos quarts de vuit per anar a treballar i no en torna fins més enllà de les vuit de la tarda.


– I durant els caps de setmana què fa?


– Gairebé mai surt de casa.


– Ah, no? Es queda sempre tancat a casa seva?


– Pel que jo he vist, sí.


– Té dona, fills, pares? Viuen amb ell? Solen acompanyar-lo?


– No. Està divorciat i viu sol.


– Molt bé, diria que la informació sobre l’objectiu ja la tenim. No obstant això, faré les meves pròpies investigacions sobre el terreny. Parlem de diners?


– Sí, clar, ningú treballa de franc, oi?


– Insisteixo en el que li he dit abans: no m’agraden les bromes en els negocis. No voldria haver-li de tornar a repetir.


– Li demano mil disculpes. No tornarà a passar.


– No en tinc cap dubte. A veure, ara seré jo qui anirà al gra. Seran vuitanta mil euros, que vostè ingressarà en dues tongades de quaranta mil cadascuna en un compte que tot seguit li faré saber. El primer ingrés haurà de ser satisfet demà mateix i el segon un cop jo el truqui per comunicar-li que la feina ja està feta. Hi estem d’acord?


– Si, és clar.


– Cap dubte? Cap pregunta?


– No, cap.


– Doncs llavors ja hem acabat. Aquí té el número del compte corrent; és d’un banc suís, així que no pateixi, que la confidencialitat és absoluta. No cal dir que vostè i jo no ens tornarem a veure més, a no ser que més endavant em vulgui fer un altre encàrrec.


– No, pot estar segur que no ens veurem més. Gràcies i adéu, senyor Prat.


– Adéu, senyor Garcia.


Els dos homes s’aixequen i es donen cortesament la mà. S’allunyen del banc, agafen direccions oposades i deixen enrere el xivarri infantil que no ha minvat gens ni mica. 


El senyor Prat va a buscar el seu cotxe, aparcat en un carreró solitari i sense sortida. L’obre amb el comandament a distància, entra per la porta del darrere i seu al seient. Aprofitant els vidres foscos de les finestres, es treu la gorra i la perruca canosa que porta i deixa caure una cabellera llarga i rossa. Seguidament s’arrenca amb compte la barba postissa i visualitza al retrovisor el reflex d’un cutis de trets efeminats. Engega el cotxe i se’n va.


El senyor Garcia se’n va caminant fins arribar a uns grans magatzems. Un cop és dins es dirigeix cap als serveis on, després d’assegurar-se que no hi ha ningú, es tanca en un dels vàters. Amb l’ajuda d’un mirall que porta a la butxaca de l’americana es treu la falsa barba i la perruca de cabell negre, deixant respirar un cap completament calb. Mulla paper higiènic amb una ampolleta d’aigua i es neteja la lleugera morenor amb què s’havia maquillat. Finalment, surt dels serveis i se’n torna cap a casa seva.


Al cap de mitja hora, el senyor Garcia arriba al portal de casa seva. Allà hi troba la portera que està acabant de fregar l’entrada.


– Bona tarda, senyora Maria.


– Bona tarda tingui vostè. Va tot bé?


– Sí, tot bé, gràcies.


– Segur? No m’enganyi, que ja fa masses dies que el veig capcot. Em té ben amoïnada.


– Agraeixo el seu interès però no cal que es preocupi tant per mi.


– I qui ho farà sinó? S’hauria de buscar una bona dona. Però bé, no em vull ficar on no em demanen. Per cert, ja ha fet revisar la instal·lació de gas?


– Sí, ja està arreglada. Apa, fins la propera.


– A reveure, senyor Roig. 

Conte escrit el 5 de juny de 2006.
Revisat el 19 d’agost de 2012. 

dimarts, 14 d’agost del 2012

dilluns, 6 d’agost del 2012

Un pare responsable (VIII). Els horaris

Per molt que familiars i amics amb experiència li diguessin una i altra vegada que qui marcaria el ritme i els horaris seria el seu futur fill, ell s’hi resistia amb fermesa, i, a més a més, els assegurava que ja tenia pensada la manera de marcar-lo de ben a prop des del primer dia. S’havia informat extensament sobre la matèria i havia decidit aplicar al peu de la lletra el sistema disciplinari creat per un reconegut pediatra suís. Aquest sistema consistia en farcir de rellotges de tota mena (de paret, digitals, d’agulles, despertadors i també de sorra i solars per fer bonic) aquelles estances on el nen hi faria vida. Així, la criatura relacionaria el tic-tac, les alarmes i els silencis amb les accions diàries: temps per jugar, hora de menjar o despertar-se i temps per dormir. Segons el pediatra, la fórmula era infalible a base d’insistir dia rere dia durant el temps que calgués.

Però malgrat tots els esforços i patiments, res va sortir com esperava. El seu fill s’havia creat lentament la seva pròpia rutina, diametralment oposada a la dels pares. La mare, però, ja s’ho mig esperava; al capdavall, només ella sabia que, en realitat, el pare de la criatura era un australià que havia conegut fugaçment a l’oficina.


Microrelat escrit el 15 de juny de 2012.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Un escriptor de masses

Si durant la seva adolescència li haguessin fet la pregunta i li haguessin demanat sinceritat a l’hora de contestar, ell no hauria dubtat gens ni mica en la resposta: quan fos gran li agradaria ser escriptor, però no un escriptor qualsevol, sinó un que hagués viscut en la seva pell les novel·les que escriuria. Això era el que realment desitjava: viure experiències vitals extremes, bones o dolentes, per després poder-les traslladar al paper amb tot el seu acarnissament. I ho va aconseguir, va esdevenir allò que sempre havia desitjat.

El primer llibre que va escriure, amb tan sols vint-i-tres anys, va convertir-se en un èxit rotund en pocs mesos. Amb una claredat que sorprenia i deixant de banda les floritures que podien allunyar el lector de l’argument, la novel·la explicava tot el seu procés de degradació causat per l’alcohol, el joc i les drogues. Des dels dinou anys s’havia arrossegat miserablement per bars, sales de joc, racons infectes de toxicòmans, comissaries i una presó, on hi va romandre durant tres mesos. Ho havia passat malament, però un cop havia estat tot superat i ho va poder escriure, la seva sensació era que la balança s’inclinava clarament cap al costat bo.

Traduït a més d’una vintena d’idiomes i amb desenes de milers d’exemplars venuts a tot el món, un any i mig després de la publicació de la novel·la va decidir agafar-se unes llargues vacances; se les podia permetre i les intentaria aprofitar per recollir vivències de cara a un segon llibre. La seva pretensió era escriure una narració de viatges amb algunes pinzellades d’aventura (en el cas que les visqués), en contra del criteri de l’editor, que preferia una novel·la que tractés altra vegada de les dependències i addiccions humanes. Però malgrat el canvi radical de gènere, se’n va tornar a sortir. Aquell viatge pel Carib va ser ben productiu pel que va fer a experiències: va viure un dels huracans més ferotges patits mai a Nicaragua, va ser testimoni d’un assassinat entre mafiosos al Canal de Panamà i va conviure durant dos mesos amb la guerrilla colombiana, amb la que fins i tot va participar en un segrest. Quan al cap d’un any va sortir publicada la novel·la i es va tornar a convertir en un èxit absolut, l’editor, nedant entre diners, li va prometre que mai més de la vida tornaria a qüestionar el que havia d’escriure.

El tercer llibre va ser un recull de relats de caire més o menys místic i, en més d’un cas, gairebé alliçonador. Les estades viscudes en diverses comunitats religioses d’arreu del món, les reflexions d’instruïts homes de fe (que faria passar com a pròpies), la participació activa en ritus ecumènics i les tertúlies amb la gent senzilla del poble, el va tornar a dur al primer lloc de les llistes durant mesos. S’estava convertint cada cop més en un personatge mediàtic i a cada acte de presentació d’un nou llibre les sales s’omplien de gom a gom. Mentrestant, l’editor es fregava les mans: mai hagués cregut que el gènere autobiogràfic o, dit d’una altra manera, la curiositat morbosa del lector per la vida d’algú altre, pogués arribar a ser tan rendible. 

Els crítics literaris amb prou feines s’atrevien a buscar els punts febles de la seva obra. Aquell autor movia massa diners i lectors; gosar ficar-se amb ell podria ser fins i tot perillós per a les seves carreres professionals. N’hi va haver un que va arribar a posar en dubte l’autenticitat autobiogràfica de la seva obra, però es va haver de disculpar al cap de pocs dies pel linxament públic que va rebre la revista on hi publicava les crítiques. En un acte literari, un altre crític es va atrevir a demanar-li si es sentia preparat per escriure una novel·la amb un argument no biogràfic. Amb la visió de negoci que l’impacte de la notícia crearia, va contestar-li que era bastant probable que la cinquena no fos biogràfica, però que hauria d’esperar encara un parell d’anys abans de poder-la llegir. En aquells moments estava enfeinat amb la que seria la quarta, de la que va avançar que tindria una càrrega considerable de sexe. L’editor (que no en sabia res), els llibreters i els lectors, sorpresos i anhelosos de tenir ja entre mans el nou llibre, el van venerar amb un aplaudiment devot i entusiasta, com si fos una estrella de Hollywood.

No havia enganyat ningú. El quart llibre anava farcit d’escenes de sexe de tota mena, des de les més romàntiques, més aviat poques, fins a les orgies grupals més salvatges, que eren les que abundaven (i venien) més. A la legió immensa de lectors fidels que ja tenia, s’hi van afegir centenars de milers més d’arreu. Tothom es quedava perplex que aquell home hagués viscut en carn i ossos tot el que arribava a explicar. I no era pas mentida, ho havia viscut tot, si bé per primer cop havia introduït un element inventat i n’havia omès algun altre: aquell llibre li havia suposat una despesa considerable en prostitutes de luxe.

Dos anys després, va arribar finalment el dia de la presentació del cinquè llibre. Durant l’any anterior havia estat viatjant pel sud-est asiàtic, cosa que va aixecar tota mena de rumors sobre l’argument: seria autobiogràfic o no ho seria, tal i com havia insinuat insistentment els darrers temps? Va sorprendre tothom quan es va saber que la novel·la era de crim i misteri, farcida de duresa i escenes sanguinàries. L’argument estava basat en la recerca i captura d’un assassí i violador de noies joves. La crítica, aquest cop amb l’admiració més sincera, va ser unànime: si algú encara ho dubtava, aquella novel·la demostrava a tothom que es trobaven davant d’un gran escriptor; el repte d’escriure un text no biogràfic havia estat superat amb escreix. I el més sorprenent de tot era que l’assassí es sortia amb la seva i no era capturat per la policia.

Mentrestant, a Vietnam, Laos i Cambodja, feia mesos que tres famílies ploraven la mort de les seves filles, sense saber qui les havia segrestat i assassinat.

Conte escrit el 28 de juny de 2006.
Revisat el 25 de juliol de 2012. 

dimarts, 24 de juliol del 2012

Gossos perillosos

Segons es pot llegir a la pàgina web de l’Agència de Salut Pública, una de les obligacions que tenen els propietaris de gossos perillosos és dur-los sempre fermats amb corretja o cadena i que portin morrió. En aquests temps de crisi, en els que qualsevol ingrés a la caixa pública és benvingut, probablement es recaptaria una bona quantitat gràcies a l’incompliment sistemàtic d’aquesta normativa per part d’alguns propietaris. Si la policia de proximitat (aquesta que només existeix en els programes electorals) no sap per on començar, que facin una volta pels Jardins de Massana, al barri del Congrés de Barcelona. Els diners, però, no són el més important: de ben segur que així s’evitarà més d’una desgràcia.

Carta publicada a El PuntAvui (14/04/2012), amb resposta, (30/04/2012) i a La Vanguardia (16/04/2012).

dimarts, 17 de juliol del 2012

Una bona feina

Oh, que bé! Que bé s’hi està en aquest sofà! Em noto cansat però no hi ha dubte que avui ha estat un bon dia. M’he aixecat passades les deu, m’he fet una remullada de mitja hora amb la nova banyera d’hidromassatge que em vaig comprar la setmana passada, i després he baixat a la cerveseria del Manel a esmorzar: una canyeta, un entrepà de llom del bo amb formatge i un tallat com només ell els sap fer amb el seu cafè italià. Més tard m’he arribat fins a una llibreria del centre on m’he comprat més de trenta llibres: algunes novel·les policíaques, tres assajos polítics, una història de Catalunya de noranta euros, un atles mundial amb un detallisme impressionant, un parell de guies de viatge, un sensacional llibre de golf i un fotimer de clàssics russos i francesos del segle XIX. Aquesta tarda me’ls faran arribar a casa per missatger.

Cap a dos quarts de dues he anat fins a la Barceloneta a dinar. M’he assegut a l’assolellada terrassa d’una marisqueria on he menjat un tiberi de bon marisc com feia temps que no en tastava cap, i tot regat amb un deliciós vi blanc. Sortint del restaurant he decidit caminar una estona fins la consulta del meu massatgista; és tan bon amic, que ha obert la consulta mitja hora abans per deixar-me com nou tres quarts d’hora després. 

A tres quarts de sis he anat a treballar.

A les vuit i cinc, quan ja arribava a casa, m’he trobat la veïna del quart primera i l’he estat petant una estoneta amb ella. És una gran dona, lluitadora i honrada com cap altra, que ha sabut tirar endavant els seus fills tota sola després que el cretí que tenia per marit la deixés per una altra. Li he preguntat si demà el seu fill tenia el matí lliure i que, si era el cas, el podia convidar a jugar una partideta de golf. El seu fill està sense feina ara mateix i no s’ho està passant gaire bé el pobre. Intento ajudar-lo en la mesura possible, sense implicar-m’hi gaire; ni ho sóc ni vull fer-li de pare, jo. Ja m’hauria casat si n’hagués volgut exercir. La veïna m’ha contestat que ja li comentaria però que de ben segur s’hi animaria, sobretot després que jo li hagués regalat el meu antic joc de pals quan em vaig comprar els que tinc ara. A més, es veu que el noi es mor de ganes de pujar al meu nou quatre per quatre. Una gran dona, i tant! No entenc com cap home decent no s’ha fixat en ella. O potser és ella la que no hi està interessada després del que ha arribat a patir.

Carai! Cada dia el trobo més còmode aquest sofà! Clar que ja ho pot ser després del que vaig pagar per ell. Em sembla que el divendres me n’aniré a la casa de Sardenya a passar-hi un parell de setmanes, per desconnectar una mica d’aquesta ciutat. He de reconèixer que tinc una feina collonuda: treballo poques hores, cobro molt i no passo comptes amb ningú; jo sóc el meu propi cap. Gràcies a això em puc permetre la vida que duc: golf, massatges, restaurants cars, un parell de cotxes bons, la
Harley, les cases de Sardenya i els Alps suïssos... No em puc queixar. Clar que també cal dir que si tinc tot això és perquè m’ho he guanyat amb la meva professionalitat, que en aquest negoci ningú regala res i ser el millor no està a l’abast de qualsevol. A veure, quina hora és? Dos quarts menys un minut de nou. L’hora de les notícies.

Notícia d’última hora: avui ha estat assassinat a Barcelona l’empresari britànic John Wright, propietari d’una de les cadenes d’informàtica i electrònica més grans del món i una de les grans fortunes europees. La policia no descarta cap hipòtesi...

Conte escrit el 7 de març de 2006.
Revisat el 10 de juliol de 2012.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Un pare responsable (VII). Deixar de fumar

Era el primer a reconèixer que el millor que podia fer, tant per ell mateix com pel fill que la seva dona duia al ventre, era deixar de fumar. No només volia deixar el tabac per ser un bon exemple, sinó també per gaudir d’una millor qualitat de vida que li permetés poder jugar a futbol o anar d’excursió amb el nen sense que el fetge li sortís per la boca. Però tot i pensar-hi constantment, el naixement s’acostava i ell seguia fumant, tant per por a enfrontar-se a la síndrome d’abstinència com per una rebel·lia creixent provocada per alguns amics i familiars, que el pressionaven amb l’auguri que deixaria vídua i orfe a les primeres de canvi.

Finalment, va decidir donar el pas i fixar una data. Una setmana abans del dia clau va llegir un article que parlava de les principals causes de mort dels homes d’entre trenta i cinquanta anys. Atordit, va decidir que, a més a més del tabac, aquell mateix dia deixaria la moto al garatge per no agafar-la mai més.

Microrelat escrit el 25 de maig de 2012.

dilluns, 25 de juny del 2012

Matèria primera

L’Oriol tanca la porta de casa seva i comença a baixar les escales. Surt a donar una volta, cansat d’estar davant l’ordinador amb el processador de textos obert i la pantalla en blanc. Entre el primer pis i la planta baixa es troba una veïna. Va carregada de bosses del supermercat i puja lentament, amb aturades constants per poder respirar uns instants.

– Deixi’m que l’ajudi.

– No, noi, no cal –aconsegueix dir mentre esbufega–. Ja hi arribaré algun dia, no tinc cap pressa.

– No se’n parli més. A quin pis viu vostè?

– Al tercer primera. Moltes gràcies i que Déu t’ho pagui.

Agafa les bosses de la dona i puja els graons de dos en dos. Les deixa davant la porta i se’n torna cap avall. Al replà del primer topa de nou amb la veïna.

– Ja està fet. Ho veu? Només era un moment.

– Moltíssimes gràcies, noi. Tu ets el nou veí, oi? El del quart segona?

– Sí. No fa gaire que m’hi he instal·lat.

– Ja va bé que hi vingui gent jove a aquesta escala. Com pots veure, si és que has conegut els altres veïns, aquí només hi ha un grapat de vells, tret de la del primer primera, però aquella és un cas perdut com no n’hi ha cap altre. De fet, el barri sencer està ple de vells. És normal, la gran majoria vam venir a mitjans dels cinquanta. Ara, però, de mica en mica es va regenerant. És llei de vida, com s’acostuma a dir. Per cert, com et dius, noi?

– Oriol. Vostè és la senyora Mallofré, oi?

– Carai, ara sí que m’has sorprès! No em passa cada dia que un jove ben plantat sàpiga el meu nom. I, d’això, a què et dediques?

– Sóc traductor i, de tant en tant, també escriptor.

– Escriptor? De debò? Però, què escrius? Llibres?

– Sí, i cada quinze dies tinc una columna en un diari.

– Ah, molt bé. Jo abans llegia molt, sobretot novel·les de misteri on hi havia assassinats i trames amb sorpreses finals. També m’agradaven les romàntiques. Però ara ja no hi veig tan bé; amb prou feines diferencio els números del telèfon, i això que el meu fill em va comprar un aparell amb unes tecles ben grans. Em faig gran i la vista es va perdent. –Fa una pausa i assenteix lleument amb el cap davant l’evidència–. I, escolta, de què van els teus llibres?

– Bé, no em cenyeixo a cap gènere en concret –diu una mica inflat per l’interès de la veïna–. Tracten sobretot d’històries quotidianes amb les que intento que el lector s’hi identifiqui. A vegades em decanto més per les relacions entre els personatges i, en canvi, altres cops hi poso més interès en l’aventura, per dir-ho d’alguna manera.

– Ai, noi, doncs em sembla que en aquest barri d’aventures en trobaràs ben poques. Aquí hi ha molta tranquil·litat i esperem que continuï així per molts anys. Si vols aventures hauràs de parlar amb els de les ambulàncies, perquè cada dos per tres se’n sent alguna. A més a més, hi ha gent que amb prou feines baixa al carrer; això que no hi hagi ascensors a la gran majoria de cases és una pega per als jubilats. És el que li passa al senyor Oliver, el que viu just davant teu. Des que es va trencar el fèmur, i ja deu fer ben bé un any, que no surt de casa. Jo el pujo a veure de tant en tant, però ja no és aquell home alegre que havia estat. El pobre ha patit tant...

– Doncs ara que ho diu, tret del dia que vaig anar a presentar-me, no l’he vist més. 

– L’haguessis hagut de veure de jove. Treballava com un burro i va tenir mil oficis. Fins i tot hi va haver èpoques que marxava de casa uns quants mesos per anar a treballar a l’estranger. Va estar a Alemanya i també a Suïssa. Allà li pagaven molt millor que no pas aquí i, clar, després de tenir els bessons, no dubtava pas a agafar feines d’aquestes i estalviar fins el darrer cèntim. La seva dona era una gran persona, tota una senyora. Però aquell maleït càncer se la va endur, si bé ja feia anys que la tristesa la rosegava.

– La tristesa?

– Sí, noi, sí, la tristesa. Un dels bessons, quan ja era tot un homenet, va morir atropellat per un camió. Va passar aquí al costat, al carrer que creua la plaça. Ara hi ha més semàfors però, fins no fa gaire, els cotxes corrien massa per aquest carrer. De resultes d’aquell accident, i per si ja no era prou desgràcia, l’altre fill va perdre el senderi i al final el van haver d’ingressar en un hospital psiquiàtric. És un món estrany aquest dels bessons, oi?

– Això diuen.

– Doncs un parell d’anys més tard es va escapolir de l’hospital i es va llençar al metro. Allò va acabar d’enfonsar els pobres senyors Oliver. Ell va continuar fent la seva vida: treballava, parlava amb tothom, participava en l’associació de veïns i tota la resta. Però ella gairebé ja no va sortir més de casa. Va morir fa dos anys i, des de llavors, sembla com si ell n’hagués agafat el relleu. A vegades fa la sensació que estigui esperant la mort, així de senzill.

– Doncs quan el vaig anar a veure se’l veia prou animat.

– És que quan està amb gent és un altre home o potser dissimula, qui sap, però gairebé no el va a visitar ningú. Bé, sí, sovint puja a veure’l la barruda del primer primera, però ho fa només per explicar-li les seves penes i, de pas, beure unes copes de franc. La coneixes a aquesta?

– No, a l’igual que amb vostè, el dia que la vaig anar a saludar no devia ser a casa seva. I tampoc me l’he trobat mai per l’escala.

– Doncs estàs de sort! De fet, ha sortit com el seu pare, que tampoc deixava mai l’ampolla; per això el va deixar la dona. Vigila quan te la trobis que, tot i que ja deu ser prop dels cinquanta, és ben capaç de voler flirtejar amb tu.

– Gràcies per l’avís. Estaré al cas per evitar situacions desagradables.

– Pensa que des que va morir el seu pare, ha muntat uns escàndols impressionants. I d’això ja fa més de quinze anys! Potser aquests darrers temps ha afluixat una mica, però no pas perquè ella hagi volgut, sinó perquè cada cop hi ha menys homes que li facin cas. Hi va haver una època que vaig arribar a creure, i que el Senyor em perdoni, si no era una dona d’aquestes, tu ja m’entens. Cada dos per tres entraven i sortien homes diferents del seu pis. I com xisclava, per Déu! Al principi, em vaig espantar, perquè semblava que l’estiguessin matant. Però no, poc després vaig entendre que tots passaven pel seu llit, un darrere l’altre. A més a més, per si no n’hi havia prou, la mala pècora s’insinuava a tots els homes de l’escala. Quan m’ho va explicar el meu Lluís, en pau descansi, gairebé baixo a retorçar-li el coll! Sort que era un home entenimentat i em va convèncer que no li donés més importància de la que tenia. Al cap i a la fi, com deia el Lluís, aquesta dona ha estat una pobra desgraciada tota la seva vida. Ai, com el trobo a faltar el meu marit. El novembre farà nou anys que va morir, però no hi ha dia que no pensi en ell –fa un lleuger sospir i baixa la mirada al terra.

– Em sap greu.

– T’hagués agradat. Era un home que imposava respecte només veure’l. I no perquè fos alt i fort, sinó perquè es notava que era un home fet a sí mateix –diu satisfeta–. Sí, aquesta seria la millor definició que se’n podria fer d’ell: fet a sí mateix. Pensa que, quan va néixer, el seu pare ja havia mort, amb només trenta-dos anys. Va anar a dormir una nit i l’endemà ja no es va despertar. Sembla ser que el van enverinar. No en tenien proves, és clar, però sí moltes sospites. Després de tot, el pare del Lluís era un sindicalista d’aquells que els patrons temien, i se’l deurien voler treure del mig. Créixer sense pare el va marcar per sempre, i no només pel fet d’haver d’aprendre moltes coses sense un referent tan important, sinó també per la consciència de classe que va adquirir; la seva mare va haver de pujar els quatre fills gairebé en la més absoluta pobresa –para uns instants i empassa saliva–. Quan vam començar a festejar, i també després un cop casats, jo patia el que no està escrit cada vegada que anava a alguna reunió clandestina. Fins i tot hi va haver un dia que li vaig demanar que deixés de córrer tants perills si no volia que a mi m’agafés un cobriment de cor.

– I què va dir ell?

– Em va escoltar i em va dir que m’entenia, però que ja sabia amb quina mena d’home m’havia casat. Jo ja m’esperava que em diria això i, en el fons, estava orgullosa de tenir un home com ell. Finalment, va passar el que sempre havia temut.

– El van enxampar?

– Sí, a ell i a tres companys més. En principi no era cap cosa greu, propaganda subversiva, que en deien. Però en aquella època no podies estar segura de res. I si li encolomaven el mort d’algú altre? Tots sabíem que els costava ben poc agafar qualsevol passerell i fer-lo servir de cap de turc. O, encara que no fos ni això, qui em podia assegurar que no li clavarien una bona panadera?

– Però això no va passar pas, oi?

– Alguna cleca li va caure però, talment com si fos un miracle, el dia que el van detenir jo l’esperava a casa amb la gran notícia que estava embarassada del nostre primer fill. Quan vaig saber que era a comissaria, vaig córrer cap allà. Gràcies a un conegut militar del meu pare, el vam poder treure d’allà, si bé li vam dir que el deixaven anar gràcies a que el comissari havia accedit als meus precs de dona embarassada. Una bestiesa, vaja, però el Lluís confiava plenament en mi i s’ho va creure. Tampoc va preguntar gaire; la qüestió era sortir-ne sa i estalvi. Això sí, li vaig fer jurar i perjurar que no s’emboliqués en més històries polítiques.

– I se’n va apartar?

– A mitges. No s’exposava com abans, però bé, de tant en tant rebíem visites inesperades d’amics seus de la infantesa, com els anomenava sempre. Què hi podia fer jo? Al capdavall, les persones no canvien, i jo me l’estimava tal com era.

– És clar.

– Per cert, noi, quina hora tens? Que jo no paro de xerrar i encara he de preparar el dinar, que avui vénen els meus néts.

– Són dos quarts d’una.

– Valga’m Déu! Els tindré aquí en tres quarts d’hora i ho tinc tot per fer. A més a més, estic segura que tu també has de fer un munt de coses i t’he estat fent perdre el temps.

– Que no, senyora Mallofré, li ho dic de debò.

– Gràcies. Es veu d’una hora lluny que ets de bona pasta. En fi, me n’alegro molt d’haver-te conegut, i benvingut al barri. Ja veuràs com t’agradarà. Sembla que d’aquí poc començaran les obres al solar on hi havia hagut un cinema quan jo era jove. Hi volen fer una biblioteca, un poliesportiu i no sé quantes coses més. Tindrem soroll per un temps però el barri millorarà molt. I tot això serà per a vosaltres, els joves. Els grans vés a saber si ho veurem tot acabat.

– I tant que sí! Quines coses a dir.

– Au, vés, vés. Ja ens veurem per aquí. Fins ben aviat... com m’has dit que et deies?

– Oriol.

– Doncs a reveure, Oriol.

– Adéu.

L’Oriol espera que la veïna entri al seu pis. Un cop ha tancat la porta, es queda quiet uns segons, amb un petit somriure a la cara. Finalment, baixa cap al carrer; necessita ordenar les idees que bullen al seu cap abans de començar a escriure.

Conte escrit el 20 de juny de 2008.
Revisat el 22 de juny de 2012.