dilluns, 6 d’agost de 2012

Un pare responsable (VIII). Els horaris

Per molt que familiars i amics amb experiència li diguessin una i altra vegada que qui marcaria el ritme i els horaris seria el seu futur fill, ell s’hi resistia amb fermesa, i, a més a més, els assegurava que ja tenia pensada la manera de marcar-lo de ben a prop des del primer dia. S’havia informat extensament sobre la matèria i havia decidit aplicar al peu de la lletra el sistema disciplinari creat per un reconegut pediatra suís. Aquest sistema consistia en farcir de rellotges de tota mena (de paret, digitals, d’agulles, despertadors i també de sorra i solars per fer bonic) aquelles estances on el nen hi faria vida. Així, la criatura relacionaria el tic-tac, les alarmes i els silencis amb les accions diàries: temps per jugar, hora de menjar o despertar-se i temps per dormir. Segons el pediatra, la fórmula era infalible a base d’insistir dia rere dia durant el temps que calgués.

Però malgrat tots els esforços i patiments, res va sortir com esperava. El seu fill s’havia creat lentament la seva pròpia rutina, diametralment oposada a la dels pares. La mare, però, ja s’ho mig esperava; al capdavall, només ella sabia que, en realitat, el pare de la criatura era un australià que havia conegut fugaçment a l’oficina.


Microrelat escrit el 15 de juny de 2012.

2 comentaris:

  1. Aiiii aquests rossos de melena despentinada i ànima de surfer durant tota la seva vida... mai s'adaptaran a tenir una família, mai. Els pot la seva ànima rebel, independent... altres dirien que de criatura impertinent.

    ResponElimina
  2. Patacada final. La genètica és més forta que la voluntat, oi?

    ResponElimina