dijous, 30 de juliol del 2015

Ràbia

Odio els tràmits, però especialment odio els tràmits amb les companyies de subministres. I ara mateix odio especialment Endesa. Els odio per fer-me perdre temps i treure'm de polleguera. Els odio per oferir si vols l'atenció en català i, un cop l'has triada, que es talli la comunicació al cap de pocs segons (ho he provat quatre cops).

Odio que, per un error de l'empresa, ara calgui pagar una morterada que, tot i ser justa, no deixa de fer pupa. Odio les seves formes i la seva burocràcia, que amb prou feines t'ofereixen terminis ni alternatives. Odio que em diguin que he d'enviar no sé quants papers per fer un reconeixement del deute quan resulta que, si no el reconec, ens el cobraran igual. I odio que quan pregunto per què serveix aquest reconeixement, em pengin el telèfon.

Entenc la pobra treballadora que deu estar més cremada que la moto d'un hippie, cobrant poc i amb ganes de fer vacances, però odio que la seva atenció amb mi sigui ineficaç, inútil i amb desgana, perquè jo també estic més que cremat amb l'empresa on treballa. Al capdavall, però, als que seuen a les cadires del consell incompetent d'administració se'ls en fot que tant el treballador com el client treguin fum pel cap i foc pels queixals. I és per això que és a ells a qui odio més.

Com diu l'Elèctrica Dharma a La gent vol viure en pau:

"Són uns fills de puta acabats 
Sempre foten la punyeta 
Estats-Carronya! Bèsties de guerra! 
Les seves festes són criminals"

Ràbia produïda el 27 de juliol de 2015.

dilluns, 27 de juliol del 2015

El dit a la nafra (VI). Salut

Va aixecar el cap quan va sentir que algú tustava el vidre de la peixera amb insistència. El va sorprendre comprovar que no era cap client sinó el seu cap, que li oferia un ampli somriure mentre li assenyalava uns quants rètols de prohibit fumar que havia enganxat a diferents parets del pàrquing. No et podràs queixar, va sentir que li deia amb el polze aixecat. 

Microrelat escrit el 30 de desembre de 2014.

dimecres, 22 de juliol del 2015

Coses de parella. De part

Que no passi, si us plau, que no passi, pensa l’Albert mentre mira compulsivament pel retrovisor. Senyor, ja sé que sóc un descregut i un miserable pecador, i que no tinc cap dret a demanar la teva intervenció divina, però aquest cop necessito la teva ajuda més que mai. Si us plau, fes tot el possible perquè no passi, que tindríem un merder de cal Déu, sigui dit amb tots els respectes.

– Amén –se li escapa amb un fil de veu.

– Què? Què dius? –li contesta la Victòria amb incredulitat des del seient del darrere.

– No res, princesa, no res. Tu respira fondo, lentament. Inspira, expira, inspira, expira –li diu mentre predica amb l’exemple–. Intenta relaxar-te, que ja veuràs com tot anirà bé. En un tres i no res haurem arribat a l’hospital, i poca estona després la Laureta ens dirà: hola, sóc la Laureta! Com esteu? Quins papes més guapos que tinc!

– Vols fer el favor de callar i mirar endavant? –li etziba ella entre contracció i contracció–. Tu preocupa’t que no tinguem un accident i, a poder ser, busca una ruta menys atapeïda, burro!

– Tranquil·la, princesa, tranquil·la. Fes-me cas: t’has de relaxar. Què pensarà la Laureta si sent com crida la seva mama? Segur que no li agradarà gaire i es posarà molt trista –diu amb una veu de nen petit que pretén ser graciosa sense aconseguir-ho.

– Se me’n refot de dalt a baix! –diu ofegant un crit de dolor–, però jo sí que sé què en penso d’ella ara mateix, i serà millor que no ho digui en veu alta. I tu fes el fotut favor de no tornar-me a parlar com un nen idiota, queda clar? Quan t’ho proposes, ets inaguantable!

– D’acord, d’acord, no t’enfadis, si us plau.

Sona el telèfon mòbil. L’Albert s’espanta amb l’estrident timbre i l’agafa per saber qui el truca. A la pantalla només hi apareix número desconegut. Despenja i se l’enduu a l’orella.

– Digui?

– Però es pot saber què fas contestant el telèfon? –l’escridassa ella mentre intenta, infructuosament, clavar-li un calbot–. Si no tingués aquesta panxa tan gran a punt de rebentar, t’asseguro que et cauria un bon gec d’hòsties. Penja i condueix, estúpid!

– D’acord, d’acord –respon submís–. El deixo aquí, al seient del costat, va bé? Ha estat instintiu, el fet d’agafar-lo. No t’hi has de preocupar més, que encara que truquin, jo no el penso agafar.

– Més et val, o la Laura potser serà orfe abans d’hora –aconsegueix dir per tot seguit deixar anar un crit de dolor–. Falta molt o què? Perquè aquesta nena no està per orgues i pot sortir en qualsevol moment –i torna a cridar per culpa d’una altra contracció.

– No, princesa, hi arribarem d’un moment a l’altre. Recorda: inspira, expira, inspira, expira.

Que no passi, si us plau, que no passi, es diu altra vegada a sí mateix. Senyor, si m’has de fer pagar tots els pecats de la meva vida, deixa-ho per un altre dia, que avui hi ha massa en joc. Deixa que la Laureta tingui un naixement en condicions. T’ho demano de genolls.

Just en l’instant que s’acaba de senyar dissimuladament, torna a sonar el telèfon. Li fa una llambregada ràpida i veu que el truca un client de la feina. La mà se li’n va cap allà de manera automàtica.

– Ei, tu, en què havíem quedat? No l’agafis o et juro que t’escanyo amb el cordó umbilical de la nena quan el tingui a mà –l’amenaça.

– No, no és el que et penses, princesa. Només anava a rebutjar la trucada –menteix–. Pots estar ben segura que per res del món us posaria en risc ni a la nena ni a tu. A més a més, què pensaria la Laura del seu pare si s’assabenta que el dia que neix li acaben de clavar una multa? –diu amb veu infantiloide una altra vegada.

– Si continues parlant com un tarat de merda, a la Laura se li’n fotrà el que li passi al seu pare perquè sa mare l’haurà enviat a pastar fang abans. Fes-me un favor: calla i condueix!

– El que tu diguis, princesa.

Senyor, senyor, no es pot tenir tanta mala sort. Havia de ser justament avui quan els de Londres havien de donar senyals de vida? Si tornen a trucar i no agafo el telèfon perdré la comanda i, el que és pitjor, la comissió més gran amb la que mai he somniat. Senyor, per favor, envia’ls una senyal de les teves i els deixes entreveure que em truquin demà. Si, a banda de l’altre tema, també fas això per mi, em podràs demanar tot el que tu vulguis, perquè m’hauré convertit en el teu servidor més lleial. No en tindràs cap de millor, t’ho juro.

Els dos segons que perd mirant el cel gairebé provoquen que pateixin un accident. La brusca frenada espanta la Victòria, que deixa anar el crit més fort dels que ha fet fins ara.

– Imbècil, ets un imbècil! Què vols? Que ens matem? –es mira la panxa, amb llàgrimes als ulls–. No pateixis, filla meva, que serà la mama qui et cuidarà i no l’inútil del teu pare.

– Ho sento molt, princesa, ho sento molt, de debò. I no li diguis això a la nena, si us plau, que un error el pot tenir qualsevol –li respon suplicant.

El telèfon mòbil torna a sonar. Mira la Victòria pel retrovisor i es troba amb els seus dos ulls inquisidors. Ignorant l’advertència d’abans, agafa el telèfon amb un ràpid moviment. Acte seguit, la cara se li posa blanca com un glop de llet.

– Princesa, he de contestar. No tinc cap més remei.

– Pobre de tu! Deixa el telèfon i porta’m a l’hospital. T’ho dic seriosament, Albert. No estic per hòsties!

– Ho sé, princesa, ho sé, però he de contestar. No m’ho posis més difícil. I, sobretot, silenci, si us plau.

Redueix de tercera a segona i canvia de carril. Mira la pantalla, respira profundament i contesta:

– Hola, princesa, com va?

– Coi, Albert, sí que has trigat a respondre!

– És que estic al cotxe.

– I què hi fas ara al cotxe? No ets a la feina? Bé, és igual, encara millor. Vine a casa immediatament, que la Laura ja s’ha posat en dansa. Els meus pares arribaran d’aquí a no res i s’enduran els nens. A la clínica ja estan assabentats que hi anem ara mateix –diu en el precís instant que la Victòria deixa anar un crit que gairebé deixa sord l’Albert–. Què ha estat això, Albert?

– Doncs... la Laura, princesa, la Laura.

Conte escrit el 4 de maig de 2010.
Revisat el 26 de maig de 2015.

dimecres, 15 de juliol del 2015

El temps és or

Passen deu minuts de les nou de la nit. El cansament a aquella hora ja és notori i encara hi ha un munt de coses per fer. Sona el telèfon:

– Hola, bona tarda, parlo amb Maurici C... –diu una veu de comercial (talment com els capellans, els comercials tenen una mena de veu particular que fa que els reconeguis a l’instant).

– Sí, sóc jo.

– Encantada de saludar-lo, senyor. El truco per informar-lo de...

– Si us plau, deixi-ho estar. No hi estic interessat i, si continuem amb la conversa, tant vostè com jo perdrem el temps.

– Ja, però coneix vostè les nostres ofertes?

– Li he dit que no m’interessa...

Per què nassos sempre dic que en aquests casos caldria penjar sense contemplacions però al final mai ho faig? No penso permetre que aquesta bruixa em robi ni un minut més del poc temps d’oci que em queda abans d’anar al llit, encara que sigui adormint-me amb el 3/24!

– Ho entenc, però si em deixa explicar...

– No, li he dit que no m’interessa –responc enfadat.

I demostrant que aquelles hores ja no coordino gaire, afegeixo:

– Em queda poc temps. Bona nit.

No sé pas si la pobra dona haurà resat alguna oració per la meva ànima...

Conversa telefònica mantinguda el 6 de juliol de 2015.

diumenge, 12 de juliol del 2015

El segon farcellet


Foto presa l'1 de maig de 2015 a l'estany d'Ivars i Vila-sana, El Pla d'Urgell, Lleida.

Arribada prevista del farcellet amb l'homenet dins: setembre del 2015.

dilluns, 6 de juliol del 2015

QWERTY (XII)

Q. El van votar perquè sabien que compliria allò que prometia en el seu programa: més degeneració democràtica. 

W. Els fulletons que informaven de la conferència del ministre d'hisenda no enganyaven: l'acte tindrà lloc a l'aula manga.


E. Tots els generals van girar full ràpidament quan van llegir que a la següent pàgina hi havia una foto del nou escot antimíssils.


R. L'especialista, després de llegir l'informe del metge de capçalera, va dir que ell també patia la mateixa patologia: hèrnia fiscal.


T. L'error del codi penal militar va permetre combatre l'apatia de les casernes amb l'amenaça d'acusar a tothom de sedació militar.


Y. Aprensiu com era, es va desmaiar a l'acte quan va llegir que li havien d'administrar la vacuna titànica.