El temps és or

Passen deu minuts de les nou de la nit. El cansament a aquella hora ja és notori i encara hi ha un munt de coses per fer. Sona el telèfon:

– Hola, bona tarda, parlo amb Maurici C... –diu una veu de comercial (talment com els capellans, els comercials tenen una mena de veu particular que fa que els reconeguis a l’instant).

– Sí, sóc jo.

– Encantada de saludar-lo, senyor. El truco per informar-lo de...

– Si us plau, deixi-ho estar. No hi estic interessat i, si continuem amb la conversa, tant vostè com jo perdrem el temps.

– Ja, però coneix vostè les nostres ofertes?

– Li he dit que no m’interessa...

Per què nassos sempre dic que en aquests casos caldria penjar sense contemplacions però al final mai ho faig? No penso permetre que aquesta bruixa em robi ni un minut més del poc temps d’oci que em queda abans d’anar al llit, encara que sigui adormint-me amb el 3/24!

– Ho entenc, però si em deixa explicar...

– No, li he dit que no m’interessa –responc enfadat.

I demostrant que aquelles hores ja no coordino gaire, afegeixo:

– Em queda poc temps. Bona nit.

No sé pas si la pobra dona haurà resat alguna oració per la meva ànima...

Conversa telefònica mantinguda el 6 de juliol de 2015.