dilluns, 28 d’abril del 2014

El millor amic *

Conte guanyador del 2n premi del XXI concurs literari Miquel Bosch i Jover. Premi de prosa. Balenyà, 2014.


A Roger Esplugas, per regalar-me la idea

– Quan vulgueu, comencem, eh? Qui fa de poli bo i qui de dolent? –pregunta, mig rient, al policia jove que seu davant seu–. O és que el jovenet –diu dirigint-se al policia que està dret al costat de la porta– està de pràctiques i el deixes fer per veure com se’n surt? A mi tant em fa, però sí que us agrairia que anéssim per feina, que avui ja he perdut prou temps –demana mentre mira el rellotge.

– Així, senyor Amorós, no vol trucar el seu advocat abans de començar l’interrogatori? –diu el policia jove.

– Ja t’he dit abans que no. Avui ha de tractar afers bastant més importants que no pas venir fins aquí.

– Quins afers? –pregunta secament el policia veterà.

– Això és l’inici de l’interrogatori?

– Potser sí. Quins afers? –insisteix.

– Afers del meu negoci.

– Concreti –hi torna el policia veterà, aixecant una mica més la veu.

– Tranquil, tranquil, no cal posar-se desagradable, home. Ha de supervisar la compra d’unes quantes femelles. Satisfet?

– Molt bé, senyor Amorós –intervé el policia jove–, si vostè vol declarar sense advocat, nosaltres no ens hi oposarem pas. Ara bé, ha de saber que qualsevol cosa que digui a partir d’ara pot ser utilitzat en contra seva. Queda entès aquest punt? No ens agradaria veure’l després fent el ploramiques davant el jutge.

– Perfectament. No tinc res a amagar i, si m’accepteu un consell, no em tracteu com si fos un dels vostres habituals pinxos. No faig el ploramiques des que vaig sortir del ventre de ma mare.

– No pateixi. No perdem més temps, d’acord? Senyor Amorós...

– Pots dir-me Valentí, si vols. I, si us plau, tuteja’m.

– Senyor Amorós –repeteix amb cara de pocs amics–, vostè té gos?

– No.

– Però, li agraden?

– Tampoc.

– De fet, no em sorprèn. Però, digui’m, perquè no li agraden?

– És gaire rellevant, això?

– Som nosaltres els que decidim aquí què és rellevant i què no ho és –el talla el policia veterà–. Respongui la pregunta.

– D’acord, d’acord, com vulgueu; ja sé que aquí sou els amos i senyors. A veure, els gossos no m’agraden perquè, al contrari de molta altra gent, jo els considero els animals més estúpids de la Terra. Tothom creu que, pel fet de donar la poteta o obeir ordres del seu amo, el gos és un animal intel·ligent, però, en realitat, s’equivoquen de mig a mig. És una bèstia tan dèbil mentalment, que qualsevol se li menja la voluntat i el fa anar per on vol. La demostració, i espero que no us ho prengueu a la valenta, la teniu amb aquella famosa frase del gran Jaume Perich que deia que no hi ha gats policia. I que consti que els gats tampoc m’agraden, però se’ls ha de reconèixer que sempre van a la seva i no fan cas a ningú –beu un glop d’aigua–. A més a més, i ja posats a comparar gats i gossos, els gats saben controlar-se a l’hora de menjar, mentre que els gossos, si no els vigiles, es cruspeixen també el plat un cop ja ha quedat buit. I encara diré més: tret d’algun sonat, no veuràs ningú passejant un gat pel carrer; el gat sap on ha de pixar i cagar, mentre que als gossos se’ls ha de treure dos o tres cops al dia faci sol, plogui, nevi o bufi una tramuntana de mil dimonis. No han evolucionat gaire, no.

– Bé, ja ens ha deixat ben clars els motius pels quals no li agraden els gossos.

– I te’n podria dir més: com arriben a empudegar les cases (malgrat que tothom que en té diu que el seu gos no fa pudor), la dèria que tenen a ficar el nas a tot arreu (incloent els pixats i les merdes dels altres gossos), la seva fastigosa mania de llepar...

– Ja és suficient, senyor Amorós –l’interromp el policia jove–. Amb tot el que ens ha explicat, no ens queda cap dubte que vostè i els gossos mai seran amics. Malgrat tot, el fet que no li agradin aquesta mena de bèsties no ha estat cap inconvenient per viure a costa d’ells.

– I quin problema hi ha? O és que creus que a un empresari de recollida de purins li agraden els purins? Aquest és un país lliure i jo em guanyo la vida honestament segons les lleis que emparen l’estat de dret. 

– Deixi les frases gastades de pel·lícula americana i contesti el que li pregunten –es torna a imposar el policia veterà.

– Que jo sàpiga, el teu company no n’ha formulat cap, de pregunta –li respon amb mirada segura i sense vacil·lar.

– Ara hi anava, només mirava de situar l’interrogatori en el context que li correspon –diu mentre mou papers amunt i avall–. Digui’m, senyor Amorós, en què consisteix exactament el seu negoci?

– Vols una resposta ensucrada o una de directa i clarificadora? T’ho dic perquè no voldria ferir sensibilitats.

– Això és una comissaria. A vostè què li sembla que preferim? –li diu el policia jove amb cara fastiguejada.

– Tens raó, es veu d’una hora lluny que no sou uns figaflors i, a més a més, és ben sabut que la policia sempre vol tirar pel dret. Al meu negoci oferim serveis sexuals per a gossos.

– Sí, això ja ho sabem, i també sabem que guanya un munt de diners. Un Puticà, en podríem dir, no creu? –diu el policia veterà.

– Vés per on quina casualitat! Quan buscava un nom pel negoci, vaig sospesar aquest que acabes de dir, però va quedar ràpidament descartat perquè vaig considerar que era massa explícit i una mica groller. Instint caní queda molt millor, ni massa bast ni massa cursi.

– I, senyor Amorós –diu el policia jove agafant de nou les regnes de l’interrogatori–, si vostè no ha tingut mai un gos a casa seva i considera l’espècie poc menys que estúpida, com és que se li va acudir obrir un establiment d’aquesta mena?

– La veritat és que pot sorprendre que algú com jo hagi fet fortuna gràcies a aquestes bèsties, però, de fet, va ser gràcies al gos d’un amic meu que se’m va encendre la llumeta. Segons el meu amic, el seu gos era molt bo i no feia res (com diuen gairebé tots els que en tenen), però resulta que, mentre estàvem fent una cervesa en una terrassa, el gos, un bòxer d’aquests tan bavosos, se’m va arrapar a la cama de cop i volta talment com si fos una gossa. Com et deus poder imaginar, l’experiència va ser terriblement traumàtica per a mi, però, al cap de les hores, un cop ja estava més calmat, vaig sentir llàstima per aquell animal. El pobre desgraciat no havia follat en la seva vida, i perdoneu aquesta paraula tan barroera, però és que sona estrany dir que un gos fa l’amor. A partir d’aquí hi vaig donar voltes i més voltes i tot em duia cap a la mateixa direcció: com a humans som ben conscients de la nostra necessitat d’una bona salut sexual, però, en canvi, tots els propietaris de gossos no pensen gens ni mica que a la seva pobra mascota també li convé descarregar-se de tant en tant, cosa que també l’ajudaria a alliberar part de l’agressivitat. És més, quan un gos intenta un acostament a una gossa, el que rep són esbroncades i potser també algun clatellot per part del seu amo, per no parlar de la indignació del propietari de la gossa, que la protegeix com si fos una filla que ha d’arribar casta i pura al matrimoni. Finalment vaig decidir-me i vaig arriscar tot el que tenia per tal d’obtenir el finançament. Em vaig vendre el pis i el cotxe, perquè, tot i que no ho vaig intentar, tenia molts dubtes que els bancs em concedissin algun crèdit. Sortosament, no va caldre.

– I a les gosses, què? No els ofereix res? –diu el policia veterà.

– No. Vam fer una tímida promoció per a femelles amb mascles de pura raça, però la cosa no va tirar endavant, suposo que pel que he comentat abans de l’instint de protecció dels propietaris. Des de llavors ens centrem únicament en mascles.

– I pel que fa a la higiene i la sanitat, què me’n pot dir, senyor Amorós? –intervé de nou el policia jove.

– Doncs que ho tenim tot impecablement ben organitzat i no hi ha cap gossa de les nostres que pateixi cap malaltia. Es fan anàlisis de sang a tots els gossos que entren al local, descartant aquells que puguin tenir qualsevol patologia. Tenim les femelles esterilitzades mitjançant lligament de trompes, que permet que mantinguin la seva conducta sexual, a banda que és l’esterilització més recomanable des del punt de vista psicològic. Si voleu més detalls sobre el tema, teniu a la vostra disposició els nostres experts veterinaris, que us atendran sense cap mena de reticència i amb tota l’amabilitat del món.

– Ho farem, no en dubti. I quant a l’acte sexual... les gosses... d’això... què me’n pot dir?

– Què vols saber? Quantes vegades ho fan al dia? Què us penseu, que les tenim explotades? De cap de les maneres, per favor! Les gosses estan en zel durant uns vint dies, dues vegades l’any. Però, en cada període de vint dies, les gosses no accepten els gossos durant els deu primers (totes les xifres són aproximades, evidentment), i poden ser molt ferotges a l’hora de rebutjar-los. No és fins als següents deu dies que es deixen muntar. Ho heu sentit bé, això? La femella es deixa muntar; no és pas el mascle qui decideix quan vol cardar. Així doncs, ja podeu treure-us del cap la més mínima sospita sobre forcejaments o violència als animals. Qualsevol zoòleg us dirà el mateix, us ho asseguro.

– Llavors, tota aquesta infraestructura deu implicar un munt d’animals.

– Sí, molts.

– Però, així i tot –diu el policia veterà–, el negoci surt a compte. A quant cobra el clau?

– Depèn. Depèn de la femella que es triï ja que segons la raça pot costar més o menys; depèn de si es vol oferir un àpat, abans o després, al mascle; depèn de quin tipus d’àpat; depèn de si l’amo demana que soni un tipus determinat de música que, segons ell, pugui excitar més o menys el seu gos. Hi ha diversos extres que poden encarir el preu. Si voleu conèixer les tarifes, només cal que truqueu.

– I un d’aquests extres –torna a dir el policia veterà, sortint del seu racó i posant les mans sobre la taula– és la possibilitat de fer de voyeur, oi?

– Doncs sí. Aquest extra l’hem afegit a la nostra cartera de productes fa pocs mesos, i he de reconèixer que és tot un èxit. També oferim la possibilitat de gravar-ho tot en vídeo i que el client s’ho pugui endur a casa en un llapis de memòria. L’empleat de màrqueting que va tenir la idea ha aconseguit un important augment de sou. El nostre funcionament com a empresa es basa en la meritocràcia.

– Vostè em fa fàstic! –li crida el policia veterà a menys de mig metre de la cara–. Vostè odia els gossos i per això fa el que fa.

– Si us plau, agent...

– Sergent!

– Doncs sergent, tant m’és. En comparació, jo estimo més els gossos que tots aquells que els abandonen quan arriba l’estiu. I fins i tot potser els estimo més que molta altra gent, ja que jo em preocupo per la seva salut sexual, que també vol dir la seva salut psíquica. I, per favor, no em tornis a cridar, que aquí ja som tots adults.

– Jo crido el que em dóna la gana, li queda clar?

– Una mica de calma, si us plau –demana el policia jove–, que així no arribarem enlloc.

– Tu calla! Com es nota que no tens un gos a casa teva –li ordena al policia jove–. Jo tinc un gos i mai el duria a una casa de putes. Degenerat! Depravat! Marrà! –crida.

– Sergent, si em tornes a insultar, em veuré obligat a interposar-te una querella per atemptar contra el meu honor. 

– De moment –s’imposa el policia jove–, aquí l’únic querellat és vostè, senyor Amorós, i per partida doble: per una banda tenim una associació protectora d’animals, que actua amb el suport de la gossera municipal de la regidoria de medi ambient, en mans dels ecosocialistes, i, per l’altra, un grup de gent que, pel que m’ha arribat, són d’una comunitat ultracatòlica molt hermètica, cosa que segurament també significa que és poderosa i ben connectada amb les altes esferes.

– Ja veus, he aconseguit unir el que semblava impossible –diu amb un somriure.

– Vostè vagi rient, tros de malparit –diu el sergent, burleta–, que quan sigui davant el jurat, ja veurem qui riu millor. Ja es pot anar acomiadant del seu negoci infecte.

– No ho crec. Que jo sàpiga, no he fet res contra la llei.

– Això aquí ho decideixo jo, queda clar?

– Tu? Que jo sàpiga, només ets un policia. No tens competències ni facultats per dictar innocència o culpabilitat.

– No, jo no. Però el jutge és molt amic meu, sap? I tinc una certa influència sobre ell, així que més val que vigili. Ara ja sap amb qui està jugant, pocavergonya.

 Quin jutge? El Gomis? O potser és el Pérez? No serà el Roures, oi? El Mendoza? També conec el teu cap, el comissari Serra, el tinent d’alcalde i el delegat del govern. Tots són amics meus, bons amics meus, estimat agent.

Conte escrit el 29 de juliol de 2010.
Revisat el 25 de febrer de 2014.
* L'origen d'aquest conte va ser el relat Doble moral.

5 comentaris:

  1. Pam! Jo a aquest final només hauria canviat un dels 'amics' per un 'clients', però crec que ja queda prou clar! Bona aquesta. Ostres, entenc la repulsa del sergent, però explicat tal i com ho explica l'acusat gairebé em convenç, eh? Els humans hauríem de poder decidir què fem i que no pel que fa als desitjos, però els gossos no poden, és instintiu. I és cert que es posen violents quan tenen el zel, per això es recomana esterilitzar-los. Bona història. Només em queda dir que visca els gats! Tot i que el meu, que té més de gosset que de gat, també és expert en buidar el plat i voler-ne més i més...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest cop m'he assegurat que no poguessis escriure un comentari més llarg que el post ;) Gràcies pel comentari!

      Elimina
  2. Molt bo! Qualsevol dia et trobes que aquest negoci s'ha posat en funcionament. :-)

    ResponElimina
  3. No coneixia el blog. T'he descobert a través de lamicrobiblioteca.

    El relat m'ha semblat genial, m'he rigut molt. Bon sentit de l'humor i lectura àgil! Enhorabona pel premi.


    Vicent

    ResponElimina