divendres, 5 de març del 2010

El conferenciant

Conte guanyador del 2n premi del XXI Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de relat curt d'humor. Barcelona, 2009.

– Gràcies. Seré breu. Doctor Pistraus: abans d’adreçar-li la meva pregunta, li voldria donar les gràcies per la magistral i sublim conferència amb la que ens ha delectat a tots els presents en aquest emblemàtic auditori. L’excel·lència del discurs que vostè ha pronunciat ens ha il·lustrat d’uns coneixements i una sapiència (i prego que se’m perdoni la gosadia de parlar en nom de tots els afortunats assistents), que cap de nosaltres hauria estat capaç d’assimilar sense la seves reconegudes virtuts pedagògiques. Sens dubte, ha estat un gran honor haver escoltat les seves paraules i aquest serà un dia recordat, no tan sols en la vida de cadascun dels aquí presents, sinó també en la història d’aquesta institució, la qual ha tingut el gran encert de convidar-lo a participar en aquesta ja memorable jornada. La pregunta que jo, humilment, li volia formular pretén únicament conèixer si combrega amb la vessant teòrica un tant catastrofista del més candent i actual corrent de pensament europeu, que darrerament plasmen sobre el paper grans estudiosos sobre el tema, com podria ser el professor Alfred Verhoeven amb el seu meticulós i mordaç assaig L’Europa dels estats versus les regions nacionals i les grans urbs cosmopolites, traduït magníficament a l’alemany per Horst Muster, en el qual ens mostra un panorama gairebé m’atreviria a dir prebèl·lic, parlant, evidentment, en sentit metafòric, on les esferes de govern es trobarien cada vegada més allunyades unes de les altres, donant lloc això a un possible enfrontament de poders fàctics, així com també, per citar un altre reconegut expert, ens podríem referir al gran mestre Joseph Hasstrom, autor d’un altre superb assaig que jo qualificaria gairebé de bíblia de la política tant exterior com interior del continent europeu, i del qual, malgrat que conté alguns tics academicistes, en faria, sens dubte, lectura obligatòria a les universitats d’arreu del món, assaig que, com vostè bé sap, es titula Oh, Europa!, emprant una enginyosa ironia que, contràriament, no queda reflectida en les interessantíssimes dissertacions posteriors, de caire proper a l’apocalíptic, mitjançant les quals el lúcid assagista posa els punts sobre les is, dóna els tocs d’atenció que haurien de tenir ben presents els arquitectes d’aquest invent anomenat Unió Europea i alerta sobre els grans canvis que poden venir, oferint, això sí, vies de possible solució; un pensament, i reprenc així el fil de la pregunta, que en els llibres i articles que vostè ha publicat ve traçat d’una manera exquisidament suau i gens feridora (en una línia diferent a la dels autors que abans he esmentat), si bé només els analistes intel·lectualment més aptes poden arribar a interpretar-lo correctament, i que, i amb això ja acabo, sembla indicar que Europa es dirigeix cap a una refundació de sí mateixa, obligant-la o, més ben dit, obligant-nos a tots els ciutadans del vell continent a entomar responsabilitats per les que la gran majoria no està preparada, ni capacitada, i encara menys té la formació adequada per afrontar un repte d’aquesta colossal envergadura.

– No. La pregunta següent, per favor? Vostè? L’escolto.

Conte escrit el 10 de març de 2007.
Revisat l’1 de març de 2009.

2 comentaris:

  1. Jejeje!Aquest em sona d’haver-lo llegit per RC, tan és, m’ha fet riure una altra vegada! Això em passa per tenir memòria de peix!jejeje!Molt bona la parafernàlia! No sé si és més divertit el que intenta ser breu o el que l’és del tot.

    ResponElimina
  2. Jo crec que sé d'on has tret la inspiració per aquest conte... Ai de tu si Sant Tomàs parlés...

    ResponElimina