dilluns, 26 de març del 2018

dilluns, 19 de març del 2018

No hay escapatoria

Cuentan que había un tío al que no pudieron acusar de delito de odio. Decían de él que odiaba la patria con todas sus fuerzas, pero todas las trampas que le tendieron para recabar pruebas de su delito resultaron infructuosas. Le obligaron a ver un montón de partidos de la selección de fútbol; él se los miraba impasible y, si celebraba los goles, era porque le daba buen rollo brindar con los de su alrededor y cascarse un buen trago de cerveza. Le llevaron a presenciar al desfile de las fuerzas armadas; al igual que el fútbol, eso no le daba ni frío ni calor, y aún así aplaudió cuando vio pasar una cabra en medio de tanta soldadesca en cámara rápida y uniforme desgastado. Y hasta en Semana Santa fue forzado a participar en unas cuantas procesiones; su impasibilidad se podía interpretar perfectamente como un respeto profundo a todo el sarao encapuchado en el que le habían metido.

Aún así, todos los consejos del Estado, desde el de ministros hasta el de jueces, pasando por el clero, el ejército y una amalgama interminable de funcionarios ociosos (monarca incluído), no albergaban dudas: ese tipo tenía algo contra la sagrada patria. Finalmente, entre audiencias y tribunales surgió la solución, y era una solución perfecta, pues mantenía la larga tradición de los últimos ochenta años y cabía sin problemas dentro de la Constitución, aunque fuera necesario un buen calzador. No había más que reformar, una vez más, el manoseado código penal, e incluir un nuevo delito: el Melasudismo contra la patria. Con eso ya no había escapatoria.

Cuento escrito el 19 de marzo de 2018.

dijous, 8 de març del 2018

La llei del més fort (o un matí de dissabte al pati d'una escola)

Aquesta història comença un divendres amb l’intercanvi de missatges de dos pares els fills grans dels quals (els anomenarem A i B) van a primer de primària. Queden l’endemà a les 10 del matí en una de les escoles que obre el seu pati els matins de dissabte. Tots dos arriben puntuals i comencen a jugar a futbol en una de les porteries de futbol sala del pati.

Al cap d’una estona i a poc a poc arriben nens més grans, i es posen a jugar a l’altra porteria. Una mica més tard ja són uns quants més, acompanyats d’un pare, i decideixen ocupar les dues porteries perquè volen jugar un partit. Els diuen a A i B que poden jugar amb ells, però ells els responen que no, que han quedat per jugar ells dos i que estan en aquella porteria. Saben que, jugant amb nens més grans i per molt que els assegurin el contrari, la tocaran més aviat poc; a més a més, alguns ja deuen anar a l’institut i xuten molt fort, al seu parer. Els grans els diuen que són més i que necessiten les dues porteries, així que ocupen la dels petits sense contemplacions.

El pare d’A entra en escena i argumenta que, per molt que siguin més, els petits també tenen dret a jugar en una de les porteries; ells poden ocupar l’altra i tots en paus. El pare d’un dels nens grans insisteix que poden jugar amb ells, fent cas omís als arguments dels petits. El pare de B els diu que poden muntar-se una porteria amb dos piles de pneumàtics, dos jerseis o amb el que sigui, com s’ha fet tota la vida. Li responen que han vingut a jugar amb porteries de veritat. Per tal d’evitar mals majors, els pares d’A i B decideixen que, tot i la injustícia (i així ho senten A i B), és millor anar a una altra banda del pati.

El pitjor però, encara ha d’arribar. Intervé la monitora responsable del pati i, en lloc d’intentar arbitrar el conflicte, es posiciona clarament a favor dels nens grans amb el mateix argument: que són més i que els petits poden jugar amb ells, perquè, com podem veure, hi ha altres nens petits que també hi juguen. Els pares d’A i B mostren el seu malestar, però ho deixen córrer al cap de poc temps perquè s’adonen que és com picar ferro fred.

En resum, si matines per aconseguir una porteria, després te la poden treure sense problemes una majoria que no ha fet cap esforç per aconseguir-la més enllà d’ajuntar-se uns quants i imposar-se per pura testosterona. Ni repartir-se les porteries ni buscar alternatives, arriben i imposen la seva llei. Això sí, molt amablement et deixen l’opció de jugar amb ells. O ho agafes o ho deixes.

Encara més tard arriben nois més grans que s’afegeixen al partit. Xuten tan fort que els més petits prefereixen deixar aquell partit. Què fa llavors el pare del que hem parlat abans? Munta una porteria amb pneumàtics.

Poc abans de marxar el pare de B li pregunta a la monitora què passaria si ara arribessin una dotzena de nois que volguessin jugar a bàsquet (la pista comparteix porteries i cistelles, en forma de creu). Es veurien obligats els del futbol a deixar-los jugar perquè són majoria? Resposta: podrien jugar només amb una cistella. El pare de B està a punt de replicar però ho deixa estar perquè veu que raonar amb aquella monitora és inútil.

Tornant cap a casa, el pare de B li diu al seu fill que si alguna vegada li passa el mateix però amb els papers intercanviats, que recordi aquell dia que la llei del més fort el va fer fora de la porteria. Potser així, trencant aquesta llei, hi haurà més respecte per les minories i els més dèbils.

Text escrit el 7 de març de 2018.

dilluns, 5 de març del 2018

dissabte, 3 de març del 2018

El dit a la nafra (XVII). Formalitat

No entenia per quin motiu el feien fora del bar. No només s’havia comportat de manera més que adequada, sinó que, a més a més, havia consumit exactament el mateix que altres taules: l’oferta d’un cubell amb sis mitjanes. L’única diferència és que, en lloc de la grolleria de beure directament de l’ampolla, ell havia buidat les sis ampolles al cubell i l’havia utilitzat com a got. Un got gran, sí, però un got tanmateix, i la prova de la seva exquisida conducta era que no n’havia vessat ni gota.

Microrelat escrit el 3 de març de 2018.