divendres, 1 d’abril del 2011

Lectura de casament


La noticia s’ha estès arreu de Catalunya. El Maurici contrau matrimoni pel civil, sense vist-i-plau diví, amb la Cristina el dia 20 de novembre a la seu del districte d’Horta-Guinardó. Des de l’Empordà fins el Montsià no s’hi parla de res més. Des de Bolvir fins El Masroig, el vent porta la bona nova.

Però després de la família i els amics qui està més content són els contrincants del Maurici en els concursos de contes, concursos d’arreu del país on el Maurici ha esdevingut llegenda. Així, Roc Destraler, arrossaire i escriptor de diumenges a la tarda, derrotat quatre vegades en duel literari per la ploma esfilagarsada i precisa del Maurici al Premi de contes d’Alcanar, somriu sense recança imaginant-se el seu contrincant dedicant les hores d’escriptura a l’observació embadalida de la seva bella esposa Cristina, eixugant els plats d’un inoblidable sopar i les copes de vi que han testimoniat la mirada tendra, i després de 18 tastets, de nobles exemplars de la Gironda, Priorat, Austràlia, o Alella, perquè no dir-ho, una mica torta dels dos enamorats.

Mentre, Segimon Bartra, antic comercial de pinsos i parent del cèlebre Agustí Bartra observa amb optimisme el seu futur literari, i pensa que per fi podrà fer-se amb el Premi de relats Maçanet de la Selva, doncs el seu inesgotable contrincant, de ben segur que ara dedicarà les seves tardes a la recerca del bressol adient per l’habitació del primer nen o nena i no podrà, doncs, escriure aquells contes evocadors d’aventures infantils en el boscos del Santuari del Far, on el protagonista amagava ampolles sota terra, amb la complicitat de les germanes Eulàlia i Elisenda i dels cosins Ignasi i Marta i Benjamí, tresors màgics que no haurien de trobar-se mai més, tot i la infatigable recerca que els protagonistes farien quinze, vint, vint-i-cinc anys després...

I què dir de Faust Putid, exregidor de cultura de Guissona, factòtum de la cultura comarcal i soci fundador de la famosa cooperativa, que pensa, mentre mira embadalit els dos pits d’una majestuosa gallina de la Plana lleidatana, que per fi ha arribat la seva hora, que el relat que presentarà a la propera convocatòria del Premi literari de la il·lustríssima vil·la d’Alcarràs serà sens dubte el guanyador, doncs Maurici Capdet, el jove barceloní que l’ha vençut els dos darrers anys, aquesta vegada no hi participarà, engrescat en la preparació de filets de vedella als aromes del Piemont i altres plats amb els quals sorprendre a la seva muller, no podrà escriure relats tan fantàstics com aquell en què el Maurici explicava el viatge, a bord d’un R-6, d’una família fins el seu destí de vacances: Cercedilla, i les peripècies del viatge capitanejats pel Josep, hàbil explorador de carreteres nacionals i la Maria Dolors, especialista copilot que cartografia de les Espanyes en mà, guia els destins de la família, mentre els tres nens que la completen canten Un elefante se balanceaba i tot el repertori de la Trinca.

A Ramon Turiol i Bascompte també l’hi ha arribat a la seva parcel·la de Santa Perpètua de Gayà, la notícia de les núpcies del Maurici. Entre pilons de palla i tones de gla, contempla amb il·lusió el futur reconeixement del seu poble envers les seves habilitats literàries, reconeixement que fins ara no ha pogut aconseguir per haver caigut al ring de les lletres de Santa Coloma de Queralt pel precís cop directe d’aquell relat del Maurici en què explicava com quatre vailets de nom Llibert, Vinyet, Andreu i Guiomar, nebots del protagonista del relat, li destrossaven el pis al ritme d’una banda sonora de crits infantils.

Arreu del país, membres d’exèrcits perdedors en batalles de lletres davant del mestratge narratiu del Maurici, saludaven amb indissimulada alegria la bona nova de la seva unió amb la Cristina, pensant que la literatura del Maurici es convertiria ara en un conreu privat de versos trobadorescos per a l’estimada i no en relats adreçats a una geografia de premis literaris. Només, Teo Palimpsest, catedràtic de literatura comparada de la Universitat Ramon Llull i terror dels informàtics, des de la llunyania de la seva casa pairal d’Esterri d’Àneu, no comparteix aquesta alegria; derrotat dos vegades pel Maurici en l’Aplec de relats de l’Alt Pirineu, pensava en la trajectòria vital del seu mestre: Charles Dickens, i en com el mestre tot i el seu casament i els seus deu fills i filles mai va deixar d’escriure obres mestres. Si Dickens ho havia fet perquè recoi no podia fer-ho el Maurici Capdet. I quanta raó hi havia en les cabòries del Palimpsest, doncs just l’endemà del seu casament, Maurici Capdet iniciarà una novel·la, que guanyarà el Sant Jordi del 2020, en què explicarà, les vicissituds d’un jove que, casat un 20 de novembre de 2010 a la seu del districte d’Horta-Guinardó, passarà tota una vida de felicitat extrema amb la seva estimada Cristina, envoltat d’un corrua de nens i nenes que durant anys, com els nebots del protagonista d’un dels seus relats més memorables, li desendreçaran el pis i els acompanyaran durant el transcurs d’una llarga, pròspera i molt feliç vida.

Text d’Óscar C.
Lectura llegida el 20 de novembre de 2010.

2 comentaris:

  1. Ups!

    Doncs, esperem aquesta obra mestra, Maurici! Mentrestant, però, deixa'ns gaudir de la mala bava de les teves narracions curtes, sempre iròniques, punyents i amb aquell toc tan personal...


    d.

    ResponElimina