diumenge, 7 de febrer del 2010

No estic enfadat amb tu

Conte finalista del 12è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Tarragona, 2008.
Publicat l’abril de 2009 a Atracament i altres contes, Cossetània Edicions, ISBN: 84-9791-461-1.

Disponible també aquí.

También en Castellano.

Gira la clau i, mentre obre la porta, toca tres cops el timbre com de costum. Deixa la jaqueta al penjador del rebedor i avança cap al menjador, fatigat per un altre dia massa llarg. La seva dona és a la butaca, mig adormida davant el televisor. Li fa un petó al cabell alhora que li acarona la galta.

 Hola guapa, com ha anat el dia?

 Hola. Pots comptar. La reunió no ha servit per a res. N’hi ha alguns que semblen ancorats al passat i que parlen fins i tot de muntar una col·lectivitat. No sé què hi tenen, al cap.

 Vaja. I per aquí què tal?

– Doncs tampoc gaire bé. Ha agafat les seves quatre quincalles de sempre i s’ha tancat amb clau a l’habitació fa més de tres hores. He provat de fer-la sortir però no m’hi he estat gaire, estic molt cansada. Hauríem de treure els panys de les portes.

– Sí, tens raó. A veure si aquest cap de setmana m’hi poso i ens traiem aquest problema de sobre. Vaig cap allà.

Torna enrere pel passadís fins arribar davant la porta de l’habitació. Truca fluixet i espera resposta.

– Qui és?

– Sóc jo.

– Que estàs enfadat amb mi?

– No. Per què ho hauria d’estar?

– No ho sé.

– Au, va, hauries de sortir, que d’aquí ben poca estona anirem a sopar.

– No vull sopar. No tinc gana.

– Sí, clar, i després t’aixecaràs a mitja nit a picar qualsevol cosa.

– I t’enfadaràs llavors?

– No, és clar que no. Però la nit és per dormir. I per poder dormir bé abans s’ha de sopar. A més, ja deus estar avorrida després de tanta estona aquí dins, no?

– Una mica sí.

– Doncs per què no surts i m’ajudes a parar la taula?

– No. Para-la tu i després surto.

– D’acord. Però em promets que quan estigui parada sortiràs?

– Sí, t’ho prometo, però només si tu també em promets que no estàs enfadat.

– Ja t’he dit que no, creu-me.

– Ho has de prometre.

– T’ho prometo, paraula.

– I si surto ara també m’ho promets?

– T’ho prometo encara més.

– Això no val! O es promet o no es promet, però no es pot prometre més o menys.

– Tens raó. 

– I llavors què? Si surto ara mateix em promets que no t’enfadaràs?

– T’ho prometo.

– Ara jura-ho.

– T’ho juro.

Lentament obre la porta i uns ulls brillants i entremaliats es deixen veure. Surt a poc a poc de l’habitació i es planta davant seu.

– Oi que no estàs enfadat amb mi? M’ho has promès. 

– I jo compleixo les meves promeses.

– Doncs llavors fes-me una abraçada.

L’agafa suaument pel clatell, li fa un petó al front i se l’acosta cap al seu pit. Mentre l’abraça torna a sentir la mateixa cantarella una vegada més:

– Segur que no estàs enfadat, oi?

Malgrat el fil de veu que se li esquerda i algunes llàgrimes que no ha pogut contenir, aconsegueix que ella no se n’adoni.

– No, és clar que no. Com vols que m’enfadi amb tu, mama?

Conte escrit el 18 de desembre de 2006.
Revisat el 18 de març de 2009.



Disponible també a Amazon.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada