dimarts, 28 de desembre de 2010

Amor sobreexcitat


– Miri, doctor...

– No, home, no! Li agraeixo la deferència però no m’afalagui, per favor. Ja sap vostè que jo no sóc pas metge ni tinc cap doctorat en res.

– A mi això m’és igual. Fins ara, vostè ha estat l’únic professional que em comprèn i que m’ajuda a tirar endavant, així que, ho vulgui o no, per a mi vostè serà el meu doctor, que n’hi ha molts que en són i d’altres que s’ho fan dir, i no li arriben ni a la sola de la sabata. Això li ho asseguro jo, com Jeroni Matarrel em dic!

– Bé, si ho prefereix així, digui’m doctor, però això ha de quedar entre nosaltres. Queda entès?

– No es preocupi, doctor, que d’aquí on estem no en sortirà res. Li dono la meva paraula.

– D’acord, gràcies. Per cert, què li passa a l’ull esquerre?

– Res de nou, un tic que de tant en tant em ve i que, tal i com ha vingut, marxarà. Ja fa molt temps que em passa això, cada quatre o cinc mesos sol aparèixer. Em dura uns dies o, a tot estirar, un parell de setmanes; ja hi estic avesat. No es preocupi per això, doctor.

– Com vostè vulgui. I així, com han anat les coses aquests darrers quinze dies, senyor Matarrel?

– Doncs no han millorat gens ni mica. És més, el tema va de cap a caiguda. Cada dia que passa està més aixafada, sense força, sense esma. Miri que jo enraono amb ella, com em va dir vostè, amb suavitat i tendresa, però no hi ha manera, continua fluixa fluixa. Fa pena veure-la, de debò.

– Ja va provar amb les vitamines que li vaig recomanar?

– I tant que sí! Hi va haver un parell de dies, durant els que em vaig estimar més no importunar-la gaire i deixar-la tranquil·la a fi de no esgotar-la, que la pobra semblava que revifava però, quan hi vaig tornar a parlar, altre cop se’m va ensopir. A vegades tinc la sensació que li faig més bé que mal. Em té molt preocupat, doctor.

– Perdoni si la pregunta és de calaix, i cregui’m que no el vull pas ofendre, però ja beu prou? Potser ens trobem amb un problema de deshidratació.

– No en dubti, doctor, no en dubti gens ni mica. Li ho juro pel meu honor. I no es preocupi, que vostè no m’ofèn mai.

– Gràcies, li agraeixo la cortesia. A veure, seguim. Suposo que procura que li toqui l’aire i una mica de sol, oi? Ja sap que, quan s’està fumut, una mica de sol i aire fresc ajuda a revifar considerablement.

– També, doctor, també. Després de dinar sempre li toca aquell solet d’hivern tan agradable de mitja tarda, quan tots dos ens fem companyia a la terrassa.

– Molt bé. Parlem de vostè, ara. Encara segueix prenent-se la cafetera de dotze tasses per esmorzar? I no ha provat de reduir, ni que sigui una mica, el nombre de cigarrets que s’arriba a fumar cada dia?

– Això no m’ho demani doctor. Ja sé que sóc un fumador empedreït i que encenc un cigarret darrere un altre, però em veig totalment incapaç de deixar-ho. I, pel que fa al cafè, si no prenc el meu mig litre matutí després no sóc bo per a res.

– I em temo que deu continuar dinant i sopant amb Coca-Cola, oi?

– Si, és clar. Sóc conscient que beure’m cada dia una ampolla de dos litres entre el dinar i el sopar no deu ser gaire aconsellable, però fa tants anys que hi estic enganxat que jo diria que el cos ja se m’hi haurà acostumat, no creu?

– Ja podria ser, ja. No obstant això, hauria de vigilar i cuidar-se una mica. Pensi que per ella, el fet que vostè li parli en aquest estat de sobreexcitació constant, a causa de la ingestió massiva de cafeïna, li pot afectar molt negativament. Pot ser que li estigui provocant, evidentment sense voler-ho, un estrès emocional que podria ser l’origen d’aquest decaïment generalitzat.

– No fotem! Ara sí que em posa entre l’espasa i la paret, doctor. I vostè que en sap un niu, no té cap solució màgica?

– De solucions màgiques no n’hi ha però, miri, si vostè hi està d’acord, provarem un tractament experimental: a partir d’ara a la seva hortènsia, en lloc d’aigua, la rega amb til·la. Li sembla bé?

– El que vostè digui, doctor.

Conte escrit el 30 d’agost de 2006.
Revisat el 28 de desembre de 2010.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Llei de vida


La Sara surt de l’habitació i veu que la seva filla l’espera al rebedor, al costat de l’última maleta que falta per carregar al cotxe. És davant el mirall, arreglant-se una mica el cabell. El duu llarg, tal i com el portava ella el dia que es va casar i va marxar de casa dels seus pares.

– Em sembla que hauré d’anar a tallar-me les puntes un dia d’aquests. Les tinc totes obertes.

– Tens diners?

– Sí, no pateixis.

– D’acord. Bé, sembla que ja ha arribat el moment, no?

– Això mateix. Ei, ara no te’m posis sentimental, eh?

– I què vols que hi faci si sóc de llàgrima fàcil? M’has de prometre que et cuidaràs molt, eh, filla? I per qualsevol cosa em truques. De debò que no necessites res de res?

– Que no, mama, no te’m facis pesada ara! I no et preocupis, que tinc vint-i-tres anys i ja em sé espavilar soleta.

– Ja ho sé, nena, però no per això em quedo més tranquil·la. El dia...

– ...que siguis mare, ho entendràs. Mama, suposo que aquest dia arribarà, però, mentrestant, confia en mi i gaudeix de la vida, que tot anirà bé.

– Sí, perdona, tens raó. Sempre et clavo els mateixos sermons. En fi, què hi farem. Tens les teves claus, oi? Suposo que no cal que et digui que pots venir quan vulguis.

– I pots estar segura que vindré. És més, sóc tan bona filla que et regalaré una col·lecció de tupperwares, exclusius per a mi.

– Mira què llesta és la nena! Ara hauràs d’aprendre a cuinar com Déu mana si no vols acabar avorrint el menjar.

– Ja ho sé, ja, però quan menys t’ho pensis et convidaré a dinar i t’acabaràs llepant els dits amb els meus plats. Ja ho veuràs.

– A veure si és veritat. Ara totes dues comencem una nova vida.

– Sí, mama. I en Pere fa estona que s’espera a baix i ja deu estar impacient. Com s’acostuma a dir, és llei de vida.

– Tu creus? Jo diria que estem fent tot el contrari. Llei de vida és que els fills se’n vagin de casa, no pas les mares. Però bé, en aquesta família sempre ho hem fet tot a l’inversa. Suposo que tirar endavant de la millor manera possible també se’n podria dir llei de vida, no?

– I tant que sí, mama.

Conte escrit el 30 d’agost de 2007.
Relat finalista del Repte 268, el tema del qual era Marxar de casa.
Revisat el 20 de desembre de 2010.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Nedar


Les onades arriben febles a la punta de les seves vambes. El mar té un color gris fosc, gairebé negre. El cel està rúfol i el poc vent que fa és gèlid, tal i com correspon a finals de maig. S’abraça a sí mateix i s’adona que hauria hagut d’agafar l’anorac, però ha fugit tan angoixat de casa que ni hi ha caigut. El dóna per perdut, com tantes altres coses; no pensa tornar-hi mai més, a casa.

No havia trepitjat la sorra de la platja des que era ben petit. L’havien dut algunes vegades però, al contrari de la gran majoria de nens –que corrien i jugaven amb les onades–, a ell li feia pànic el mar. Envejava els que sabien nedar, però la immensitat de l’Atlàntic el deixava paralitzat. En comprovar que amb prou feines jugava amb la sorra ja que cada dos per tres mirava de reüll com s’acostaven les onades, van decidir que no valia la pena anar-hi més.

Malgrat els anys passats, recorda el darrer cop que va trepitjar una platja. Era un dia semblant al d’avui, també de finals de maig. Llavors tenia sis anys i a tot arreu –al carrer, a l’escola i sobretot a casa– només es parlava d’una cosa: de la guerra i dels malparits dels anglesos. Tot i saber que no li agradava el mar, aquell dia l’havien obligat a anar a la platja.

– Veus, fill –li va dir–, la guerra és cap allà.

– Guanyarem, oi que sí, papa?

– I tant que sí! –va exclamar segur de sí mateix–. Mai havíem estat tan forts i, a més a més, tenim una aviació de primera. Aquest govern sap el que es fa. Au, crida amb mi, Diego: Malvines argentines!

– Malvines argentines! –va repetir ell, tot cofoi.

– Molt ben dit! Tu sí que ets un patriota.

Ara se’n penedeix d’haver dit allò, però, allà on siguin, sap que els seus pares, els de debò, no li ho tindran en compte. Es descorda les vambes, es treu els mitjons i entra un parell de metres dins l’aigua. No està tan freda com s’havia imaginat; fins i tot s’hi troba bé. S’arremanga els camals del pantalons i s’endinsa una mica més. Quan l’aigua ja li arriba als genolls, una petita onada l’espanta i es fa enrere. Tanca els ulls i respira a fons per tal de calmar-se. Quan torna a obrir-los s’adona que s’han obert algunes clarianes al cel, i, just en aquell moment, un avió creua el cel. Per uns moments té l’absurda esperança que aquell avió li retorni els seus pares del fons de l’oceà. Quan desapareix darrere els núvols, l’Ariel (no en Diego) mira de nou el mar i es jura a sí mateix que aprendrà a nedar.

Conte escrit el 12 d’octubre de 2009.
Revisat el 13 de novembre de 2010.

divendres, 5 de novembre de 2010

Sant tornem-hi!


Sap què li dic? Doncs que se’n pot anar a la merda, tant vostè com aquests àngels tan cursis que l’envolten. Foteu el camp d’aquí, ocellots! A veure si hi ha sort i se us cruspeix la serp que va entabanar la pobra Eva! I vostè no cal que posi aquesta cara de mala llet, amb aquesta mena de làser que espurneja dels seus ulls, que per emprenyat ja ho estic jo. I, a sobre, té els pebrots de rebre la gent amb un petó de benvinguda, per després endinyar-los una cossa al cul i desentendre-se’n absolutament. Qui el va parir!

Tota la vida creient en Déu, en vostè (no sé per què encara el tracto amb tanta educació, quan no és res més que un pòtol!), i quan per fi em deslliuro de la meva existència terrenal i vaig content cap a una vida eterna i plena de la força de la joventut, va i em trobo amb aquesta mala passada. Però vostè... però tu creus que hem patit fam, misèria, guerres, injustícies i altres desgràcies per no res? Calla! Que et veig a venir i ja sé el que diràs: que també hem passat moments feliços, oi? Però no serà gràcies a tu, gandul! Que ens ho hem treballat, amb la suor del nostre front. I esborra aquest somriure de la cara! Potser és una frase teva, però segur que no l’has practicada mai. Ah, sí, perdona, que vas treballar durant sis dies, ja fa no sé quant temps; només sis dies per construir el món... ja té nassos la cosa.

Si estem aquí és perquè ens ho mereixem. Ja no tenim ni volem futur; ens hem guanyat viure el present etern. Però tu ens vols fotre i ens dius que no hi ha places lliures i que ens envies de nou cap avall, a reencarnar-nos. Sant tornem-hi, que no ha estat res! Això sí, escolta’m bé: a tu no te la puc fotre, però si em trobo amb un segon fill teu, seré jo mateix qui li reblarà els claus! En pots estar ben segur.

Conte escrit el 27 de maig de 2007.
Relat finalista del Repte 239, el tema del qual era Una mirada cap al futur.
Revisat el 5 de novembre de 2010.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Ceguesa


Faig el que m’has demanat i et tapo els ulls amb una cinta. Admiro el teu cos nu, banyat pel ressol que es filtra per les cortines. Segurament l’ocasió no serà l’única, però sí que és la primera en la que et tinc a la meva mercè. No em vull perdre cap detall de les teves reaccions als meus estímuls.

Sentim música de saxo, aquella que assegures que tant t’agrada però que mai has comprat; dius que així sempre t’agafa d’improvís i t’arriba ben endins. M’acosto a tu, sense tocar-te, i deixo escapar el teu nom. Et bufo suaument pel coll i et sobresaltes un instant. No saps per on vindré i això afavoreix molt la sorpresa. La calidesa del meu alè deixa pas als primers petons, llargs i suaus. Els sents propers i, a cada llepada que envolta la teva orella, l’enretires un moment per, tot seguit, demanar-ne més.

Amb les mans m’agafes el cul, alternant la tendresa i la força, segons com reacciones a les puntes de plaer a les que et deixes sotmetre. Veient que les teves mans tenen fam de mi, t’agafo pels canells, amb fermesa, i les faig recórrer tot el meu cos, deixant que em toquin, premin, pessiguin. Les passo pel meu sexe i sospires de satisfacció: acabes de comprovar fins on ha arribat la meva excitació.

Aprofito l’avinentesa i m’assec sobre teu. Et poso dos dits sobre els llavis. Obres la boca per fer-te’ls teus i empassar-te’ls, però no és això el que jo vull. Te’ls torno a posar mentre et xiuxiuejo un silenci. Sé que has endevinat les meves intencions quan et sento inspirar profundament i lenta: t’embriagues de l’olor del meu sexe. El teu tòrax puja i baixa, amb calma, sense presses. Intentes moure el cap per captar més olors. T’acosto el coll i hi entafores el nas, recorrent-lo amunt i avall. Continues per les aixelles i els braços. La teves inspiracions em fan cedir i tanco els ulls per un instant. I com si m’haguessis vist i te n’haguessis volgut aprofitar, sento la punta de la teva llengua llepant-me l’orella.

Et deixo fer. Sento com beus de la meva suor que crema. A poc a poc les teves llepades són més intenses; ja no empres únicament la punta de la llengua, sinó que amb tota la seva extensió em saliveges la pell. Notes com tremolo de plaer quan, sense presses, acostes els teus llavis al meu sexe. T’agafo pel clatell i t’acosto. Se senten els primers gemecs que trenquen el silenci. Amb calma i saviesa augmentes el ritme, provocant que m’hagi de recolzar al capçal del llit amb una de les meves mans. La brillantor dels teus llavis entretalla la meva respiració.

Quan sents que els meus gemecs són cada vegada més forts i seguits, m’agafes per les cuixes i em demanes que et deixi moure. T’arrenques la cinta d’una estrebada i em deixes veure els teus ulls. Mai t’havia vist aquesta mirada tan intensa i transparent de desig. I abans que et pugui dir que t’estimo i que pots fer el que vulguis de mi, ja t’has abraonat sobre meu. I jo, em deixo portar. 

Conte escrit el 30 de març de 2007.
Revisat el 4 de març de 2009.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Històries inacabades


El Pau i la Marta s’havien conegut en un xat. Després de veure que congeniaven força van seguir xerrant a través d’un programa de missatgeria instantània i, més endavant, es van donar els telèfons mòbils. Dies més tard es van enviar les fotos i finalment van decidir d’anar a prendre un cafè junts. La química va funcionar amb prestesa i es van enamorar un de l’altra, si bé evitaven demostrar-s’ho; la vida els havia ensenyat a analitzar bé les coses abans de tirar endavant amb un comprimís més seriós. Tampoc parlaven del seu passat ni de la gent que coneixien, ni molt menys d’on vivien. Eren, senzillament, dos desconeguts que s’avenien; la vida d’un era un misteri per a l’altra i viceversa.

Un dia, el Pau va tenir un accident de cotxe. Va caure per un barranc i es va matar. La Marta no va saber mai perquè el Pau no va tornar a aparèixer.

* * *

La Fàtima li havia dit un munt de vegades al seu fill que marxés de casa, que se n’anés a Europa i busqués un futur millor. El Hassan, quan va tenir quinze anys, va decidir fer el pas i arriscar-se a creuar el mar per intentar arribar a la costa espanyola. La família sencera el va ajudar a aconseguir els dos mil euros que li havien demanat per un viatge en barca.

La mare, el dia que el noi va marxar, li va dir que no patís per la família, que pensés en ell mateix i que treballés el que calgués per tirar endavant i aspirar a una vida digna. Aguantant les llàgrimes, el noi va assentir amb el cap i va marxar, sense cap mena de documentació a fi d’evitar la repatriació en cas que l’enxampessin.

Dies després, la precària barca en la que viatjava el Hassan va naufragar. Ell i vint-i-dos persones més van quedar engolides per les aigües de l’Atlàntic. La seva mare va morir cinc anys més tard, intentant creure que el seu fill estava lluitant per una existència millor.

* * *

A Florenci Mateu Vernet

L’any 1937 el Florenci, amb només divuit anys, va fugir de casa per allistar-se a la milícia republicana. El seu pare, quan se’n va assabentar poques hores després, va moure cel i terra per saber cap on havia anat el seu fill. Ja en tenia un al front i no volia esdevenir un mort en vida, amb dos fills caiguts en aquella guerra. Va anar des del seu poble, al Priorat, fins a Madrid, en un viatge mai prou perillós.

Mesos després, va tornar a casa sense resultats però si molts rumors: algú que creia haver-lo vist per Guadalajara, un altre per Terol, però res concret.

Va acabar la guerra i només el fill gran, el Ramon, va poder tornar a casa. Del Florenci no se’n sabia res. El seu nom no apareixia en cap llista de presoners. Potser havia creuat la frontera francesa, potser s’havia exiliat a Mèxic o a Sudamèrica, potser era a Rússia…

No sabien si era millor que fos mort o haver de conviure tota la vida amb aquella incertesa.

Conte escrit el 14 d’abril de 2006.
Revisat el 23 d’octubre de 2010.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Tot per la pàtria


– Senyor president, volen el seu cap i el dipòsit de benzina ple per poder fugir.

– Això no pot ser, general. Significaria sucumbir al seu xantatge!

– Ja ho sé, però han jurat i perjurat que mataran tot el passatge si no l’entreguem a vostè i, clar, no és el mateix cent cinquanta persones que una de sola. Em sap greu; tampoc és fàcil per a mi.

– I qui li assegura que compliran la seva paraula?

– No en tenim cap certesa, president, però no recordem cap cas en el que uns segrestadors s’atrinxeressin en el seu segrest un cop havien aconseguit el seu objectiu. Seria absurd.

– Però, general, vostè s’adona de les dimensions de la crisi política que causaria l’entrega d’un president elegit democràticament a una banda terrorista i el seu posterior assassinat?

– Me’n faig el càrrec, i precisament perquè vivim en una democràcia, tots els ciutadans som iguals. Vostè també.

– Però jo no sóc un qualsevol, sóc el president del país!

– Vostè és un més i allà dins hi ha cent cinquanta persones, i tots preferim que en mori una enlloc de cent cinquanta. No és així, president?

– Sí, tothom ho prefereix, quan no es tracta del seu cap!

– Passarà a la història com un president que, de debò, aquest sí, es va sacrificar pel seu país.

– Vagi a la merda, general!

– Per favor, president, més que mai ens cal serenitat.

– Pugi vostè a l’avió si és tan valent!

– No és a mi a qui volen però no dubtaria ni un moment a pujar si fos el cas; em paguen per servir el meu país.

– Vostè m’està demanant que em suïcidi!

– No, li demanem que salvi vides.

– No hi penso pujar; això ho tinc claríssim.

– Senyor president, si no hi va, el durem nosaltres i si cal... el mataré jo mateix, aquí i ara.

– No s’atrevirà!

– Ho faré per la pàtria, president, no em posi a prova.

– Seria un assassinat!

– No, serà un sacrifici pel bé del país.

– No m’apunti amb aquesta pistola!

– Adéu, senyor president.

* * *

– Parla el general. Em rep algú de l’avió?

– General, no volem parlar amb vostè. Exigim el president.

– El president és mort. Ja tenen el que volien.

– Com que mort? Qui l’ha matat?

– D’això no n’han de fer res. Ara deixin sortir els ostatges.

– No, general, volíem el president viu. Ara ho pagarà qui l’hagi assassinat!

* * *

– General?

– Digui, coronel.

– General, el seu país el necessita.

Conte escrit el 7 de juliol de 2005.
Revisat el 16 d’octubre de 2010.

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Engany d’escriptor


Assegut davant l’ordinador, matava el temps regulant la brillantor i el contrast del monitor. Feia setmanes que durava la sequera. Tenia uns quants contes començats, si bé cap avançava com volia. Alguns els havia deixat a mitges, amb l’esperança que més endavant pogués trobar un bon desenllaç, però n’hi havia d’altres que només es mereixien ser esborrats sense compassió, de tant insípids que arribaven a ser. Llegia diaris i fullejava revistes, mirava la televisió i escoltava la ràdio, i quan sortia de casa escrutava el carrer com un perdiguer. No hi havia res a fer, enlloc trobava el detonant del qual es pogués estirar el fil i crear una trama argumental atractiva i coherent.

Tampoc sabia ben bé què volia escriure. Tenia l’embrió d’una novel·la al cap, però el projecte no arrencava ni a la de tres. Sabia quins personatges havien de sortir, quins problemes tindrien i com s’havia de desenvolupar la història; faltava, però, la disciplina que requeria escriure amb regularitat i això no ho podia comprar a cap botiga. També hi havia la possibilitat de continuar amb una nova entrega d’una llarga sèrie de contes, més o menys irònica, basada en el món de la parella, però tenia por que en sortís un relat massa forçat, incapaç d’obtenir un mínim somriure del lector. Potser el millor que podia fer era deixar passar els dies, aparcar les preocupacions literàries i esperar que, a poc a poc, les coses tornessin al seu lloc.

No obstant això, just en aquell instant, va sorgir una idea, absurda, però si més no una idea, i tenint en compte l’escassetat persistent, no era qüestió de descartar-la sense explorar-la abans. Potser embolicaria massa la troca i qui sap si els lectors quedarien una mica desorientats; tot era qüestió d’intentar-ho i saber encaixar després les crítiques. Seria un relat amb un argument insuls, en el que no es veuria gaire clar on serien l’inici, el nus i el desenllaç, i en el que s’hi explicarien les angoixes d’un aprenent d’escriptor davant la pròpia incapacitat per saber explotar i tirar endavant les seves idees.

I per si tot plegat no fos prou estrany i complicat, deixaria que el lector triés en quina persona s’estimaria més llegir el relat, si en primera o tercera.

Conte escrit el 22 d’agost de 2007.
Revisat el 9 d’octubre de 2010.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Joc brut


Mentre l’Àlvar, plorant per la humiliació rebuda, fugia del pati a la recerca d’un amagatall on refugiar-se, l’Oriol el seguia amb la mirada, satisfet i alleujat d’haver recuperat el respecte dels seus companys. Potser n’havia fet un gra massa però l’Àlvar també s’ho havia buscat ja que, dies enrere, l’havia ridiculitzat davant tothom quan es va burlar de que les seves vambes eren una imitació lletja i barata de les que duia ell.

Mitja hora abans, quan l’esfèrica era a punt de començar a rodar, tots els del pati sabien que el partit de futbol entre cinquè i sisè tornaria a ser dur. Feia quinze dies que els de cinquè s’imposaven als de sisè, malgrat el joc brut dels darrers. En partits anteriors, alguns alumnes de cinquè havien tornat a l’aula amb blaus i contusions; d’altres, amb més sort, només rebrien l’esbroncada de les seves mares en veure que tornaven a casa amb la samarreta esquinçada. Els de sisè no estaven disposats a perdre més cops. Derrotats sistemàticament pel curs superior durant els darrers anys, no es podien permetre ser l’única classe que també perdia amb el curs més petit.

L’ambient caldejat li venia com anell al dit a l’Oriol. En un principi, havia dubtat entre una bona segada, un cop baix de genoll a l’entrecuix o clavar-li un colzada a la cara en un salt. Però a mida que el partit avançava i que els minuts de pati se li acabaven, trobava que recórrer a la violència era una manera massa fàcil d’imposar la seva jerarquia; a més a més, no tenia gaire clar que les seves forces fossin superiors a les de l’Àlvar. Per altra banda, tampoc podia deixar passar més dies si no volia ser menystingut pels companys.

Cinc minuts abans de tornar a classe, els de cinquè anaven a xutar un llançament des de la cantonada. L’Oriol es va encarregar de marcar l’Àlvar; aquell era el moment. L’Àlvar, mirant-se’l de reüll, sospitava que li volia fer alguna mala passada i, per això, quan el company va centrar la pilota, va saltar tant com va poder tot etzibant cops de colze a tort i a dret.

Just quan va saltar, l’Oriol era ajupit i es pixava de riure mentre li sostenia amb força els pantalons del xandall. Segons més tard, no parava de rebre felicitacions.

Conte escrit el 24 de desembre de 2006.
Relat guanyador del Repte 197, el tema del qual era L'Escola.
Revisat el 2 d'octubre de 2010.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Quan vénen, vénen pel que més estimes


Pren una llesca de pa, n’arrenca un tros i escura les restes de tomàquet fregit barrejades amb orenga. Després agafa el setrill i deixa caure un rajolí d’oli sobre la resta de la llesca. La mastega amb calma, gaudint de la intensitat i el grau just d’acidesa d’aquell oli verge. Finalment, omple la copa amb dos dits de vi negre i se la beu pausadament.

– Excel·lent! Estava tot deliciós. I el vi també l’he trobat molt bo, tot i que diria que no és sicilià, oi? La resta de la teca, per descomptat que sí.

– Celebro que li hagi agradat tot, senyor Consigliere. La Silvana és una gran cuinera, com ha pogut comprovar. I amb el vi l’ha encertada. És de Sardenya, procedent d’una varietat autòctona que es diu Cannonau.

– Cannonau, dius? No la coneixia aquesta varietat de raïm.

– A Espanya l’anomenen Garnatxa o alguna cosa semblant, i asseguren que ve d’allà, però ja sap com són els espanyols; no saben el que es diuen. Li vindria de gust una mica de grappa després del cafè?

– Per què no? Ajudarà a pair.

– Ens la prendrem al saló, si li sembla bé. Així la Silvana no ens molestarà mentre recull la taula.

– Tu manes a casa teva.

– Silvana, porta’ns el cafè allà.

S’aixequen i caminen fins al saló. L’amfitrió ofereix una butaca al seu convidat i n’acosta una altra per a ell. Encén la ràdio, cerca la retransmissió esportiva de la lliga de beisbol i apuja el volum del transistor a un nivell considerable. Obre el moble bar, agafa l’ampolla de grappa i serveix dos gotets. Abans de seure, ajusta la porta amb suavitat.

– Aquí té la grappa, senyor Hagen.

– Moltes gràcies.

– Vostè dirà. L’escolto.

– Veuràs, el Don necessita que li facis un favor.

– Per ell faré el que calgui.

– Ell ho sap i t’ho agraeix de tot cor. En aquesta ocasió, però, si bé es tracta d’un favor similar als que t’hem encarregat altres vegades, et direm com s’ha de dur a terme. Sabem que això no és gens habitual i que cadascú fa la seva feina de la millor manera que li sembla, però aquest cas és diferent de tot el que hagis fet fins ara. Malgrat tot, el que nosaltres et marcarem són els grans trets de l’encàrrec, i amb això vull que quedi clar que la preparació i la resta de detalls que creguis convenients són cosa teva. Ens entenem?

– Perfectament.

– Molt bé. Tens algú d’absoluta confiança que et pugui acompanyar en aquesta feina? Cal que sigueu dos homes.

– No pateixi, en això no hi haurà cap problema. Vostè ja sap que aquí hi ha molta gent que està en deute amb el Don, i que per ell s’hi deixarien la pell.

– Me n’alegro de sentir això; estigues segur que el Don serà informat de la vostra lleialtat –fa un glop de grappa–. Bé, no ens entretinguem. Has de saber que no podràs utilitzar cap tipus d’arma de foc. No dic que no la duguis, perquè tots sabem que cal estar preparats per si les coses es torcen, però per fer bé aquesta feina s’ha d’actuar molt sigil·losament.

– Esmolaré els ganivets, llavors.

– I, a banda dels ganivets, et caldrà el contingut d’aquesta ampolleta.

– Què és? Cloroform?

– Tu ho has dit: cloroform. Això i un bon ganivet esmolat és tot el que necessiteu. La feina s’ha de fer demà, entre la mitjanit i abans que surti el sol. Tens temps per preparar-ho tot?

– De sobres.

– Sabíem que podíem confiar en tu.

– Gràcies. Jo també li agraeixo al Don la confiança que diposita en mi.

– És clar. El subjecte de qui us heu d’encarregar es diu Khartum i és un cavall. Li talles el cap i el deixes en algun lloc on impacti, d’acord? Realment, tota aquesta gent de Hollywood és ben excèntrica.

Conte escrit el 22 de maig de 2010.
Revisat el 26 de setembre de 2010.

diumenge, 19 de setembre de 2010

L’espectacle del caos


Assegut al seu despatx, amb els peus sobre la taula i mentre pela amb parsimònia una mandarina encara verdosa, descarrega les seves preocupacions sobre el seu amic de tota la vida, tot utilitzant el mans lliures del telèfon:

– T’ho dic de debò: mai m’hauria imaginat que les coses acabarien així. M’esperava, evidentment, que molts es llençarien a una vertiginosa marató de sexe; que d’altres es dedicarien a convertir els seus fetges en paté; que també n’hi hauria que es passarien els últims dies a les estrelles; i que fins i tot se celebrarien grans festes. Sexe, alcohol, drogues i rock & roll. I que consti que no ho critico pas, ja que, de ben segur, jo hauria fet el mateix. Però qui podia pensar que l’avarícia arribaria fins aquests límits! Si n’arriba a ser de fàcil manipular la gent. Sabent com sabien que el planeta tenia els dies comptats, costa d’entendre que a quatre bojos se’ls acudís muntar tot aquest xou per poder veure en directe com el meteorit dels pebrots els esclatava als nassos. I tot per fer calaix, doncs van cobrar entrada (i no precisament barata), ho van retransmetre per ràdio i televisió, van dissenyar una línia de moda amb calçotets, calcetes i mitjons inclosos, i no van acabar la pel·lícula per ben poc. Si algú arribés a escriure un relat sobre aquests dies tan terribles, el podria titular Màrqueting fins la mort, o alguna cosa semblant. En fi, tot plegat ha estat horrorós, una mostra més que la humanitat no és una espècie intel·ligent com ells es creien. I tu, Pere, què en penses d’aquest batibull?

– Que què en penso? Doncs penso que si tingués un cap com Déu mana (i que consti que no em vull fer el graciós), hauríem estat avisats que se’ns giraria més feina de l’habitual. Penso que no m’estranya que mitja humanitat intercalés el teu nom entre insults i paraulotes. I penso que si no baixes ara mateix aquí a l’entrada i poses ordre a tot aquest sarau, els meus companys i jo ens declararem en vaga! Hòstia puta consagrada!

Conte escrit el 22 de gener de 2007.
Relat guanyador del Repte 204, el tema del qual era Demà s’acaba el món.
Revisat el 19 de setembre de 2010.

dissabte, 11 de setembre de 2010

El puter i l’escriptor


Cada dilluns, quan comença a treballar, l’Angèlica té dos clients fixos, un a les set de la tarda i l’altre a les vuit. Creu que si vénen el dilluns és perquè el cap de setmana no han cardat. També troba estrany que, podent anar amb altres prostitutes, sempre li siguin fidels a ella, com a mínim en aquell bordell. Cada dia té més clar que allò de la simplicitat emocional dels homes és una pura invenció.

Del primer client en sap poca cosa. S’imagina que treballa de paleta o de mecànic, o de qualsevol altra feina que impliqui un desgast físic, ja que sovint fa una certa flaire a suat, si bé mai no arriba a ser ofensiva. És un client sense gaire varietat: o se la folla o li demana una mamada i, només de tant en tant, quan l’Angèlica suposa que té més diners, la penetra pel cul. Malgrat que sap que no ha de pensar en els clients més enllà de la feina, l’Angèlica creu que el de les set és un home trist i sol. Però bé, això no és cosa seva.

En canvi, el de les vuit és un escriptor famós. Escriu novel·la negra ambientada generalment en escenaris més aviat sòrdids. L’Angèlica és una profana en el gènere ja que prefereix les històries romàntiques, però no dubta que deu vendre molts llibres; per alguna cosa és el seu millor client. És arrogant (reconeix públicament i sense vergonya que va de bars i putes) i té alguns capricis, però hi accedeix perquè li paga bé. Li agrada estripar el tanga d’una estrebada abans de penetrar-la amb fúria, per després ejacular a la seva cara amb els llavis pintats de carmí. Després deixa el feix de bitllets a la taula i se’n va sense acomiadar-se. És un estúpid, però tant li fa.

L’Angèlica pensa sovint que segurament al primer client li dirien que és un puter, mentre que al segon l’elogien pel realisme de les seves novel·les. Potser algun dia explicarà qui se la folla primer cada dilluns. Encara que, en realitat, tot plegat li és igual. 

Conte escrit el 30 de juny de 2008.
Revisat l'11 de setembre de 2010.

diumenge, 5 de setembre de 2010

El conte que no arriba


El sol entra d’esquitllentes per la finestra i reflecteix l’ombra de la brutícia dels vidres en un calendari fotogràfic d’Escòcia que hi ha clavat a la paret. El mes de novembre mostra un paisatge muntanyós i uniforme, d’un verd intens, trencat únicament per alguns esvorancs mig esfèrics causats per la caiguda de les roques dels cims. Al costat del calendari hi ha penjada una fotocòpia de la portada de La Vanguardia del dia que va néixer, un regal de la seva mare pel seu vint-i-cinquè aniversari. Els raigs de sol que cauen sobre el vidre que la protegeix enlluernarien a qui entrés a l’estudi ara mateix. Més a la dreta hi ha una prestatgeria que va del terra fins gairebé al sostre. Els seus prestatges estan ocupats per una bona quantitat de llibres, tots ordenats alfabèticament per autor. Quasi tots són novel·les, amb alguna concessió a varis reculls de contes i a una col·lecció de revistes d’història; de poesia, no n’hi ha cap. També s’hi poden veure alguns manuals d’informàtica, oblidats després de la seva obsolescència prematura. Sobre la prestatgeria, pentinant el sostre, hi ha col·locats un parell de trofeus esportius de joventut i un colorit tucà de ceràmica, provinent d’un viatge a Mèxic de la seva germana, que sembla vigilar tota l’habitació. Una mica més enllà, el monitor de l’ordinador mostra una pantalla d’aquelles que farien esfereir els defensors de la propietat intel·lectual: un reguitzell de pel·lícules i cançons arriben a poc a poc al disc dur de l’ordinador gràcies a un programa d’intercanvi d’arxius. En pocs minuts s’hi veuran un munt d’estrelles que s’acosten, símptoma delator de la inactivitat informàtica. Davant del teclat hi ha una cadira d’oficina buida.

A l’extrem oposat de la finestra, la porta, oberta de bat a bat, deixa escapar part de l’escalfor de la calefacció. Una paret d’un color lila clar, on hi ha clavada una fotografia ampliada d’una posta de sol de La Morera del Montsant, s’estén fins a topar amb la segona taula de l’habitació. Centrat amb la taula, un tros de suro emmarcat amb fusta de baixa qualitat penja d’un ganxo. Una sèrie de papers recordatoris i notes vàries, algunes doblegades en dos plecs per guanyar espai, romanen clavades mentre esperen la seva data de caducitat; una sotacopa de cartró, en la que s’hi anuncia una obra de teatre basada en La perla, de John Steinbeck, és l’única que té el privilegi de ser inquilina perpètua del suro. Un metre més avall, dos folis en blanc esperen que el bolígraf que hi ha al seu costat els ompli de paraules. Assegut en una cadira plegable, l’Oriol es desconcentra, un cop més, quan s’adona que ja seria hora de netejar els vidres d’una vegada.

Conte escrit el 18 de novembre de 2007.
Revisat el 5 de setembre de 2010.

dimecres, 25 d’agost de 2010

Déjà vu


Camina de pressa, amb la vista clavada al camí pedregós i sense adonar-se de com juga el vent amb els camps d’ordi. En canvi, el nen que l’acompanya s’entreté amb qualsevol detall de la natura que l’envolta; ell no fuig ni està capficat per res. De sobte, a pocs metres d’ells cau un llamp, malgrat que el sol és l’amo i senyor del dia. El tro que sona just després és tan fort que en Pere gairebé ni se sent a ell mateix.

– Collons! Però què ha estat això? Estàs bé, nano?

– No pateixis per ell, Pere. Si mires la seva cara, la tendresa del seu somriure et farà veure que no s’ha espantat gens ni mica. Oi que no, fill? Ets un bon noi. I tu, Pere, on vas? Roma és cap a l’oest i tu vas a l’est.

– Una altra vegada, tu? Sí, ja ho sé que Roma és cap a ponent, i per això mateix vaig en direcció contrària. Però tu et penses que estic tan sonat com per ficar-me a la gola del llop? Doncs ja et pots esperar assegut!

– Però, Pere, et vaig demanar que anessis a Roma a difondre el meu missatge. No veus que si no ho fas, tot quedarà en un no-res? Que el meu sacrifici haurà estat en va?

– Vés-hi tu, no et fot! Al cap i a la fi, et van matar però, pel que es veu, eren uns simples aficionats. O, qui sap, potser sí que ets el fill de Déu, i si de debò ho ets, no hauries de témer res, que sembla que tens més vides que un gat. Però, a mi qui m’assegura que em tornaré a aixecar un cop m’hagin cobert de terra, eh?

– Què dius ara? Tu no ets el Pere que jo coneixia. En què t’has transformat? Serà possible que el teu cor s’hagi empedreït d’aquesta manera?

– No senyor, no es tracta pas d’això! El que passa és que hi he estat reflexionant i, si t’he de ser sincer, no li trobo cap sentit a tot plegat. Perquè, a veure, pensem-ho serenament, tu creus que si vaig a Roma, on hi ha el Cèsar, els senadors, els cònsols, l’aristocràcia, els pretorians, les legions que han conquerit mig món, els millors filòsofs i un fotimer de gent impossible de comptar, tu creus que allà m’escoltaran a mi, un paio que fins fa quatre dies es dedicava a pescar? I encara més: et penses que escoltaran a un pescador que els transmet les paraules del fill d’un fuster d’un poblet de mala mort que està a la quinta forca? No, no i no!

– Un altre cop, Pere?

Conte escrit el 21 de juny de 2007.

Relat guanyador del Repte 247, el tema del qual era Jesús de Nazareth.
Revisat el 25 d'agost de 2010.