diumenge, 14 de novembre del 2010

Nedar

Les onades arriben febles a la punta de les seves vambes. El mar té un color gris fosc, gairebé negre. El cel està rúfol i el poc vent que fa és gèlid, tal i com correspon a finals de maig. S’abraça a sí mateix i s’adona que hauria hagut d’agafar l’anorac, però ha fugit tan angoixat de casa que ni hi ha caigut. El dóna per perdut, com tantes altres coses; no pensa tornar-hi mai més, a casa.

No havia trepitjat la sorra de la platja des que era ben petit. L’havien dut algunes vegades però, al contrari de la gran majoria de nens –que corrien i jugaven amb les onades–, a ell li feia pànic el mar. Envejava els que sabien nedar, però la immensitat de l’Atlàntic el deixava paralitzat. En comprovar que amb prou feines jugava amb la sorra ja que cada dos per tres mirava de reüll com s’acostaven les onades, van decidir que no valia la pena anar-hi més.

Malgrat els anys passats, recorda el darrer cop que va trepitjar una platja. Era un dia semblant al d’avui, també de finals de maig. Llavors tenia sis anys i a tot arreu –al carrer, a l’escola i sobretot a casa– només es parlava d’una cosa: de la guerra i dels malparits dels anglesos. Tot i saber que no li agradava el mar, aquell dia l’havien obligat a anar a la platja.

– Veus, fill –li va dir–, la guerra és cap allà.

– Guanyarem, oi que sí, papa?

– I tant que sí! –va exclamar segur de sí mateix–. Mai havíem estat tan forts i, a més a més, tenim una aviació de primera. Aquest govern sap el que es fa. Au, crida amb mi, Diego: Malvines argentines!

– Malvines argentines! –va repetir ell, tot cofoi.

– Molt ben dit! Tu sí que ets un patriota.

Ara se’n penedeix d’haver dit allò, però, allà on siguin, sap que els seus pares, els de debò, no li ho tindran en compte. Es descorda les vambes, es treu els mitjons i entra un parell de metres dins l’aigua. No està tan freda com s’havia imaginat; fins i tot s’hi troba bé. S’arremanga els camals del pantalons i s’endinsa una mica més. Quan l’aigua ja li arriba als genolls, una petita onada l’espanta i es fa enrere. Tanca els ulls i respira a fons per tal de calmar-se. Quan torna a obrir-los s’adona que s’han obert algunes clarianes al cel, i, just en aquell moment, un avió creua el cel. Per uns moments té l’absurda esperança que aquell avió li retorni els seus pares del fons de l’oceà. Quan desapareix darrere els núvols, l’Ariel (no en Diego) mira de nou el mar i es jura a sí mateix que aprendrà a nedar.

Conte escrit el 12 d’octubre de 2009.
Revisat el 13 de novembre de 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada