Llei de vida

La Sara surt de l’habitació i veu que la seva filla l’espera al rebedor, al costat de l’última maleta que falta per carregar al cotxe. És davant el mirall, arreglant-se una mica el cabell. El duu llarg, tal i com el portava ella el dia que es va casar i va marxar de casa dels seus pares.

– Em sembla que hauré d’anar a tallar-me les puntes un dia d’aquests. Les tinc totes obertes.

– Tens diners?

– Sí, no pateixis.

– D’acord. Bé, sembla que ja ha arribat el moment, no?

– Això mateix. Ei, ara no te’m posis sentimental, eh?

– I què vols que hi faci si sóc de llàgrima fàcil? M’has de prometre que et cuidaràs molt, eh, filla? I per qualsevol cosa em truques. De debò que no necessites res de res?

– Que no, mama, no te’m facis pesada ara! I no et preocupis, que tinc vint-i-tres anys i ja em sé espavilar soleta.

– Ja ho sé, nena, però no per això em quedo més tranquil·la. El dia...

– ...que siguis mare, ho entendràs. Mama, suposo que aquest dia arribarà, però, mentrestant, confia en mi i gaudeix de la vida, que tot anirà bé.

– Sí, perdona, tens raó. Sempre et clavo els mateixos sermons. En fi, què hi farem. Tens les teves claus, oi? Suposo que no cal que et digui que pots venir quan vulguis.

– I pots estar segura que vindré. És més, sóc tan bona filla que et regalaré una col·lecció de tupperwares, exclusius per a mi.

– Mira què llesta és la nena! Ara hauràs d’aprendre a cuinar com Déu mana si no vols acabar avorrint el menjar.

– Ja ho sé, ja, però quan menys t’ho pensis et convidaré a dinar i t’acabaràs llepant els dits amb els meus plats. Ja ho veuràs.

– A veure si és veritat. Ara totes dues comencem una nova vida.

– Sí, mama. I en Pere fa estona que s’espera a baix i ja deu estar impacient. Com s’acostuma a dir, és llei de vida.

– Tu creus? Jo diria que estem fent tot el contrari. Llei de vida és que els fills se’n vagin de casa, no pas les mares. Però bé, en aquesta família sempre ho hem fet tot a l’inversa. Suposo que tirar endavant de la millor manera possible també se’n podria dir llei de vida, no?

– I tant que sí, mama.

Conte escrit el 30 d’agost de 2007.

Relat finalista del Repte 268, el tema del qual era Marxar de casa.

Revisat el 20 de desembre de 2010.