dimarts, 28 de desembre de 2010

Amor sobreexcitat


– Miri, doctor...

– No, home, no! Li agraeixo la deferència però no m’afalagui, per favor. Ja sap vostè que jo no sóc pas metge ni tinc cap doctorat en res.

– A mi això m’és igual. Fins ara, vostè ha estat l’únic professional que em comprèn i que m’ajuda a tirar endavant, així que, ho vulgui o no, per a mi vostè serà el meu doctor, que n’hi ha molts que en són i d’altres que s’ho fan dir, i no li arriben ni a la sola de la sabata. Això li ho asseguro jo, com Jeroni Matarrel em dic!

– Bé, si ho prefereix així, digui’m doctor, però això ha de quedar entre nosaltres. Queda entès?

– No es preocupi, doctor, que d’aquí on estem no en sortirà res. Li dono la meva paraula.

– D’acord, gràcies. Per cert, què li passa a l’ull esquerre?

– Res de nou, un tic que de tant en tant em ve i que, tal i com ha vingut, marxarà. Ja fa molt temps que em passa això, cada quatre o cinc mesos sol aparèixer. Em dura uns dies o, a tot estirar, un parell de setmanes; ja hi estic avesat. No es preocupi per això, doctor.

– Com vostè vulgui. I així, com han anat les coses aquests darrers quinze dies, senyor Matarrel?

– Doncs no han millorat gens ni mica. És més, el tema va de cap a caiguda. Cada dia que passa està més aixafada, sense força, sense esma. Miri que jo enraono amb ella, com em va dir vostè, amb suavitat i tendresa, però no hi ha manera, continua fluixa fluixa. Fa pena veure-la, de debò.

– Ja va provar amb les vitamines que li vaig recomanar?

– I tant que sí! Hi va haver un parell de dies, durant els que em vaig estimar més no importunar-la gaire i deixar-la tranquil·la a fi de no esgotar-la, que la pobra semblava que revifava però, quan hi vaig tornar a parlar, altre cop se’m va ensopir. A vegades tinc la sensació que li faig més bé que mal. Em té molt preocupat, doctor.

– Perdoni si la pregunta és de calaix, i cregui’m que no el vull pas ofendre, però ja beu prou? Potser ens trobem amb un problema de deshidratació.

– No en dubti, doctor, no en dubti gens ni mica. Li ho juro pel meu honor. I no es preocupi, que vostè no m’ofèn mai.

– Gràcies, li agraeixo la cortesia. A veure, seguim. Suposo que procura que li toqui l’aire i una mica de sol, oi? Ja sap que, quan s’està fumut, una mica de sol i aire fresc ajuda a revifar considerablement.

– També, doctor, també. Després de dinar sempre li toca aquell solet d’hivern tan agradable de mitja tarda, quan tots dos ens fem companyia a la terrassa.

– Molt bé. Parlem de vostè, ara. Encara segueix prenent-se la cafetera de dotze tasses per esmorzar? I no ha provat de reduir, ni que sigui una mica, el nombre de cigarrets que s’arriba a fumar cada dia?

– Això no m’ho demani doctor. Ja sé que sóc un fumador empedreït i que encenc un cigarret darrere un altre, però em veig totalment incapaç de deixar-ho. I, pel que fa al cafè, si no prenc el meu mig litre matutí després no sóc bo per a res.

– I em temo que deu continuar dinant i sopant amb Coca-Cola, oi?

– Si, és clar. Sóc conscient que beure’m cada dia una ampolla de dos litres entre el dinar i el sopar no deu ser gaire aconsellable, però fa tants anys que hi estic enganxat que jo diria que el cos ja se m’hi haurà acostumat, no creu?

– Ja podria ser, ja. No obstant això, hauria de vigilar i cuidar-se una mica. Pensi que per ella, el fet que vostè li parli en aquest estat de sobreexcitació constant, a causa de la ingestió massiva de cafeïna, li pot afectar molt negativament. Pot ser que li estigui provocant, evidentment sense voler-ho, un estrès emocional que podria ser l’origen d’aquest decaïment generalitzat.

– No fotem! Ara sí que em posa entre l’espasa i la paret, doctor. I vostè que en sap un niu, no té cap solució màgica?

– De solucions màgiques no n’hi ha però, miri, si vostè hi està d’acord, provarem un tractament experimental: a partir d’ara a la seva hortènsia, en lloc d’aigua, la rega amb til·la. Li sembla bé?

– El que vostè digui, doctor.

Conte escrit el 30 d’agost de 2006.
Revisat el 28 de desembre de 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada