divendres, 7 de gener de 2011

Juli C.


Quan arriba a la sala no el veu, però una infermera li diu que porta una bona estona voltant pel jardí. Abans de dirigir-se cap allà, la mare li demana al seu fill que es quedi on és fins que ella l’avisi; amb el seu marit les coses s’han de fer a poc a poc i amb molta cura. És el primer cop que el seu fill l’acompanya. Acaba de tornar del sud de la Xina després d’una estada de nou mesos.
El troba assegut en un banc on hi toca el sol, enfeinat amb una branca i un munt de fulles. Quan s’asseu al seu costat s’adona que el que té entre mans recorda vagament a una corona de fulles de llorer.

– Hola, Juli. Com va tot?

– Oh! Hola, estimada Cleopatra! Com estàs? No saps quant t’he arribat a enyorar! Has vist? Avui la meva guàrdia pretoriana m’ha permès sortir al jardí. Potser és arriscat, perquè tinc enemics per tot arreu, però sabent que ells són a prop, em sento segur. El que segueixo sense entendre és el color del seu uniforme; per què vesteixen amb túnica blanca en lloc del seu bell i imponent escarlata? He parlat amb un d’ells i m’ha dit que són coses de la moda. Qui sap, potser té raó. Però bé, això és igual; el que compta és que siguin eficients en la seva tasca de protecció del Cèsar.

– Estic molt contenta que et deixin sortir. Ja va bé que et toqui una mica el sol.

– Oi que sí? A més, avui m’han dit que aquest matí ha començat la primavera, l’època de l’any que més m’agrada. El dia que mori, espero que sigui a la primavera; així marxaré d’aquest món contemplant aquest esclat de vida tan impressionant.

– No hi pensis en això, que encara falta molt temps. I doncs, què estaves fent?

– Una corona! Què et sembla? Com que per aquí no he vist que hi hagi artesans, me l’he hagut de fer jo mateix. Creus que és prou digna per a un Cèsar com jo?

– És molt bonica, Juli, però ja t’he dit unes quantes vegades que tu no ets Juli Cèsar ni jo sóc Cleopatra. Tu ets en Juli Camats, el meu marit; que no ho recordes? Bé, no passa res. Saps què? Avui et porto una sorpresa que segur que t’agradarà: hi ha algú que ha vingut a veure’t. El teu fill és allà dins, a la sala de jocs, i té moltes ganes d’abraçar-te.

– Vols dir que ha vingut el Tomeu? El nostre Ptolomeu? Ja deu estar fet tot un home!

– Juli, no tenim cap fill que es digui Tomeu, i encara menys Ptolomeu. És el Jiang. El veus? És a a la porta. Espera, que el crido.

Però quan el Juli veu arribar el fill que van adoptar a la Xina fa trenta anys, fuig corrents, dominat pel pànic i la histèria. Finalment, després que les infermeres l’agafin i l’aconsegueixin calmar, el Juli els diu a crits que no vol veure aquell home; està convençut que és un assassí i, com a tal, no pot ser fill seu. 

Conte escrit el 10 de gener de 2007.
Revisat el 7 de gener de 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada