Job (o l’enciclopèdia esportiva)

A Ramón de Aza

Abans que arribessin, a l’Albert li feia molta il·lusió que un dels seus millors amics i la seva nova xicota anessin a passar uns dies a la casa que els seus pares tenen a Matanguera (un petit poble de l’interior amb les diversions justes: una piscina i un únic bar amb un televisor de dimensions gegantines). Havia preparat un munt d’excursions per la comarca, però no comptava amb que a la parella se’ls enganxessin tant els llençols (i sort de les parets gruixudes, es deia l’Albert), i s’estimessin més la vida tranquil·la de piscina i bar. S’aixecaven gairebé a l’hora de dinar, es quedaven davant el televisor del saló durant les hores més caloroses de la tarda, anaven a la piscina fins que tancaven, i d’allà cap al bar.

I era al bar on l’Albert ho passava pitjor. Allà es trobava amb els amics del poble, que se’n reien d’ell contínuament. “Albert, qui ha guanyat la medalla de bronze d’esgrima masculina en floret?”. “Albert, quantes medalles de plata ha aconseguit fins ara Bolívia?”. “Albert, com es deia l’antepenúltim portador de la torxa?”. “Albert, en quines disciplines de rem competeix Itàlia?”. “Albert, la corona de llorer que els posen als guanyadors, és natural o artificial?”.

El més curiós del cas és que l’Albert, que fins llavors mai li havia importat gaire el món de l’esport, sabia totes i cadascuna de les respostes. Dia rere dia, assegut en una taula del bar, i amb el seu amic i la xicota a l’altra banda, l’Albert seguia les competicions dels jocs olímpics amb un interès inusitat pel televisor que penjava del sostre.

No obstant això, l’excés d’esport li va acabar passant factura, tant físicament com mental. El mal de coll incipient dels primers dies es va acabar convertint en una forta torticoli, i les preguntes que li feia la gent del poble van pujar de to: “Albert, saps què? M’han dit que l’esport és un bon substitutiu del sexe!”. “Albert, no t’ho prenguis malament, però vols dir que no et posa calent això de mirar les olimpíades?”.

Finalment, un dia abans de la cerimònia de clausura, la tensió muscular i mental acumulada va poder més i l’Albert va esclatar:

– Prou, ja n’hi ha prou! Voleu deixar de morrejar-vos i de fotre-us mà d’una punyetera vegada? Collons, que porteu així una setmana! I tu, porc, baixa-li la samarreta, que se li veu la teta!

Conte escrit l’11 d’octubre de 2008.