dimecres, 31 de desembre del 2014

Converses inigualables (VI). Any nou

Guillem, saps que després de dormir ja haurem entrat a un any nou? El 2015!
– El teu?
– El meu i el de tothom...
– No, jo en tinc tres.

Conversa mantinguda el 31 de desembre de 2014.

diumenge, 28 de desembre del 2014

Dia D (conte nadalenc)

El policia entra a l’habitació on hi ha el mort i, de l’ensurt, deixa anar un xiscle agut.

– Però per l’amor de Déu, es pot saber què li han fet? Si de tan vell com era, n’hi hauria hagut prou amb estomacar-lo! Això és mil vegades pitjor que l’Orient Express!

– Acaba d’endevinar la nostra font d’inspiració, agent. A tots els aquí presents ens agrada molt la novel·la negra –diu amb parsimònia el que s’ha autodeclarat portaveu de la família.

– Doncs, perdoni, però vostès són quinze i, pel cap baix, en aquest cos hi ha més de vint ganivetades –diu mentre analitza de prop el cadàver.

– És que alguns hem començat una segona ronda, però al final ens n’hem afartat. Haurà estat un empatx de sang, suposo. A més, jo diria que el ganivet tenia la fulla mal esmolada i depèn com no es clavava prou bé.

– Ja sabia que el vell era un home difícil i que no es feia estimar, però de debò n’hi havia per tant?

– Que si n’hi havia per tant? Això i molt més, agent! Ens ha fet la vida impossible a tots plegats. S’ho tenia més que merescut. Li puc ben jurar que hi havia moltes ganes de castigar el ninot.

– Ninot?

– Perdoni, és el nom en clau que li havíem posat quan fèiem els preparatius.

– I en aquests preparatius també han pensat en com presentarem això al jutge? O s’autoinculparan tots quinze?

– No, no, això ja està parlat. El Serafí s’ha ofert com a culpable. Al capdavall, el metge li ha donat un any de vida a tot estirar.

– Vaja, em sap greu.

– No pateixi. Diu que després d’avui ja pot morir feliç, i que si és ajudant la resta de la família, encara millor.

– D’acord, que així sigui. Una darrera pregunta: no hi havia cap més dia que el Nadal per matar el vell?

– És que és complicat quadrar agendes, i per ajuntar tota la família, cap dia com el Nadal, cregui’m. Per cert, vol una mica de cava i torró? Tot i la gran festa que hem fet després, encara ens en queda.

Conte escrit el 28 de desembre de 2014.

diumenge, 21 de desembre del 2014

Els petits canvis són poderosos. Si jo fos alcalde (I). Aparcar com cal


Com que d’aquí a pocs mesos hi haurà eleccions municipals, he volgut fer l’exercici de posar-me en la pell de l’alcalde de la meva ciutat. Quines mesures concretes proposaria? Es podrien dur a terme sense gaire despesa? Serien realment factibles? Des de la meva ignorància de la vida política i de la burocràcia municipal en general, amb aquesta nova entrada al blog enceto una sèrie titulada Si jo fos alcalde, que formarà part d’una altra anomenada Els petits canvis són poderosos, en honor a l’espai El capità enciam que anys enrere es podia veure per TV3. No sé quants escrits hi haurà ni si seran gaire realistes; és més, potser algú els arriba a trobar utòpics. En tot cas, sempre serà un exercici interessant i divertit.

La primera mesura que se m’acut no és pas original. La vaig llegir en aquest article del periodista Xavi Coral al diari Ara. Explica que a Nova Zelanda li van posar una multa per haver aparcat malament en una zona d’aparcament en bateria. Segons unes indicacions no gaire clares calia deixar el cotxe amb el morro tocant a la vorera, mentre que ell ho va fer de cul. Un dels comentaris a l’article diu que això també passa a Alemanya i que probablement es fa d’aquesta manera per tal que els tubs d’escapament no molestin els vianants ni embrutin les parets més del que ja ho estan.

Quan ho vaig llegir vaig pensar que és tan fàcil i evident que no entenc com això no hauria d’estar estès a tot arreu. Així doncs, la primera mesura que duria a terme seria la de promoure que els vehicles motoritzats, i aquí també s’hi inclouen les motos i els ciclomotors, tinguessin la cura d’aparcar sempre de manera que el tub d’escapament apuntés a la calçada i no pas a la vorera. Potser cal fer una maniobra de més en alguns casos, però la salut de la població ho justifica plenament. Ja es respira un aire prou contaminat com perquè de tant en tant es rebi una bafarada directa que, en el cas dels nens petits, pot ser a l’alçada de la cara.

Text escrit el 24 de novembre de 2014.

Idea enviada a l'Ajuntament de Barcelona a través de l'aplicatiu Govern Obert.

dilluns, 15 de desembre del 2014

El dit a la nafra (I). Quilòmetre zero

Quan va buscar en un web especialitzat quins productes de quilòmetre zero podia trobar en aquell paradís fiscal on residia, només li van aparèixer productes financers. Això sí, la llista era més llarga que la carta d’una pizzeria.

Microrelat escrit el 27 d’octubre de 2014.
Publicat també aquí.

dijous, 11 de desembre del 2014

9N. Legitimitat


Tota la sèrie d’articles sobre el 9N que s’han publicat en aquest blog tenen, com és evident, la lògica parcialitat del que els ha escrit. Amb tot, però, el que presento avui tindrà un biaix molt més partidista, i no perquè manifesti clarament les meves simpaties polítiques, sinó perquè quedarà ben palesa la meva animadversió envers un dels partits sobiranistes.

Més enllà de la moda de les conferències per presentar fulls de ruta cap a la independència, de si les eleccions han de ser plebiscitàries amb un referèndum de ratificació posterior o si han de ser constituents i tirar pel dret perquè amb l’estat espanyol només s’hi pot negociar de tu a tu, de si és millor una llista única que reforci (o no) el múscul del moviment independentista o de si la diversitat de llistes aglutinarà més sufragis que no pas una unió forçada, més enllà de tot això, hi ha una qüestió de legitimitat i trajectòria política.

La meva percepció és que el govern de CiU està pressionant el primer partit de l’oposició de cara a aconseguir una llista única, i això es duu a terme des d’una posició d’avantatge propera (permeteu-me el rodolí) al xantatge: si no hi ha llista única (que d’única en té poc, ja que la CUP i ICV no s’hi afegiran), no hi ha eleccions avançades. A banda de repetir una i altra vegada que la unitat fa la força, en la llista única és fàcil veure-hi altres interessos com podrien ser evitar que, en la mida possible, es parli de la corrupció i de la privatització de la sanitat per part del govern. És lògic, per tant, entendre que ERC no vulgui anar de bracet amb CiU, havent-hi altres alternatives possibles.

Però deixant de banda els interessos partidistes de cadascú, amb els que es pot coincidir o no tant en el temps com en la forma, hi ha un tema de legitimitat. És com a mínim irònic que aquells que van rebaixar l’estatut (d’un socialista!) i que més tard van apostar fermament pel pacte fiscal (mentre altres duien la independència al seu programa des de fa dècades o la mostraven públicament des del municipalisme), ara vulguin marcar les regles del joc pel simple fet de ser els més forts en escons, talment com si fossin el nen gran del pati de l’escola. Unes regles del joc, per cert, que són llargues i complicades: eleccions, divuit mesos de llimbs en l’acció de govern, referèndum i, en cas de vot favorable a la independència, eleccions de nou.

Si una cosa ens ha demostrat aquest procés és que no hi ha res escrit i que és difícil, per no dir impossible, saber com acabarà; fa cinc anys ningú podia pensar on seríem ara. Malgrat tot, la sensació que es desprèn des d’algunes posicions polítiques és la d’allargar-ho tot tant com sigui possible i que tot plegat quedi reduït a un autèntic i genuí gir lampedusià.

Text escrit el 10 de desembre de 2014.

diumenge, 7 de desembre del 2014

diumenge, 30 de novembre del 2014

Participació ciutadana. Dos bancs


A banda de les trucades que faig sovint al telèfon del civisme (i que, encara que em faci pesat, repetiré totes les vegades que calgui que funciona la mar de bé), fa pocs dies he pogut donar per finalitzada la meva primera experiència en participació ciutadana a la ciutat de Barcelona. Com el resultat ha estat positiu he de dir que en general estic satisfet, però alhora també he acabat una mica cansat i fastiguejat. Això sí, continuaré burxant per altres temes que tinc al cap, i després d’haver comprovat la lentitud i la desídia de l’administració municipal, m’hi posaré ben aviat.

Tot comença el novembre del 2012 quan vaig sol·licitar via www.bcn.cat la instal·lació de dos bancs dins d’un parc infantil del meu barri; aquest espai no tenia bancs al voltant i el més proper estava a uns deu metres i a diferent alçada. Abans, però, havia fet una volta per tots els parcs infantils del barri i, a banda d’un recompte de tots els bancs, em vaig adonar que no hi havia cap coherència en la seva ubicació: uns eren al voltant del parc infantil i d’altres eren dins, i això passava tant en parcs antics com en altres de construcció més recent. També especificava que no calia que fossin bancs nous, que es podien moure del mateix espai, o agafar-ne d’altres llocs on potser n’hi ha en excés. És evident que si un parc no té bancs, la gent tendirà a no anar-hi, especialment els avis o mares embarassades. I si en un parc no hi ha vida, l’acaben ocupant gossos sense lligar (amb tot el que això comporta) i altres activitats de consum de productes de dubtosa legalitat, com així passava en el jardins dels quals parlo.

Quinze dies més tard la resposta va ser negativa. El març del 2013 vaig dur el tema al conseller de barri; em va respondre el maig de 2013 amb un extracte de la normativa de Parcs i Jardins en el que no hi havia cap impediment a la instal·lació dels bancs. Així ho vaig fer veure al conseller, que es va comprometre a fer la petició. A partir de llavors no hi va haver resposta, tot i els quatre recordatoris mensuals que li vaig enviar per correu electrònic. Vaig explicar la problemàtica a un conseller de barri a l’oposició (a qui des d’aquí li agraeixo el seu interès), el qual es va implicar des del principi i va entrar un prec al registre del districte l’abril del 2014. El setembre el regidor va respondre el prec per escrit tot dient que agraïen l’interès i que en prenien nota. L’octubre vaig tornar a preguntar al regidor durant el consell de barri (aneu-hi, ni que sigui un cop; us assabentareu de coses ben interessants que passen al vostre barri) i la resposta va ser idèntica però verbal, cosa que feia pensar que, en lloc d’avançar, el tema estava estancat.

Fart, però no vençut, vaig redactar una carta que vaig enviar a quatre diaris catalans el divendres 16 de novembre. Dos dies després vaig passar pel parc tot pensant en la improbabilitat de que hi haguessin instal·lat els bancs. I va resultar que sí! Han reubicat tres bancs individuals a tocar de l’entrada de la zona infantil; no és dins, com personalment crec que seria millor, però tampoc es tracta de filar tan prim. Tot seguit, quan vaig arribar a casa, vaig córrer a enviar un correu electrònic als quatre diaris demanant que, si us plau, no publiquessin la carta ja que havia perdut tot el seu sentit.

En resum, han calgut dos anys per reubicar tres bancs (individuals, ho vull remarcar). Tinc la sensació que, per a alguns, participació ciutadana són només dues paraules de cara a la galeria, com demostra que els consells de barri ara siguin semestrals quan abans eren trimestrals. A més a més, en l’anterior legislatura, el torn de paraules era lliure, cosa que facilitava molt la participació dels veïns i veïnes, mentre que ara s’ha d'escriure la pregunta prèviament. En definitiva, petites traves que semblen pensades per desmotivar la població, i és ben segur que en alguns casos ho hagin aconseguit. Serà qüestió que altres agafem el relleu. Com he dit abans, continuaré burxant.

Text escrit el 20 de novembre de 2014.

dilluns, 24 de novembre del 2014

Converses inigualables (V). La feina

Passejant pel carrer, el Guillem assenyala un local:

– Allà hi haurà la feina del Guillem quan sigui gran.
– Ah, sí?
– I m'acompanyarà la mama.

Conversa mantinguda el 22 de novembre de 2014.

dissabte, 22 de novembre del 2014

El blog fa 5 anys!

Avui fa cinc anys que vaig publicar la primera entrada al meu blog. Si algú té temps i ganes de llegir-la pot interpretar, sense por d’equivocar-se, que l’entusiasme per entrar en el món blogaire no era precisament desbordant. En aquell moment ho vaig viure així i no me n’amago pas; tal i com vaig escriure, l’objectiu principal era que els meus contes no es quedin amagats a les catacumbes del disc dur del meu ordinador

Cinc anys, però, donen per molt: m’he casat, he deixat de fumar, ha nascut el meu primer fill, i fins i tot he aparegut a la contraportada d’un diari, per anomenar alguns fets en estricte ordre cronològic. I durant tot aquest temps, i com també en tants altres temes, he canviat d’opinió respecte als blogs. Si fa cinc anys el blog no era res més que un recurs on poder publicar els meus escrits i relats, avui en dia s’ha convertit en una autèntica passió. Una prova és la periodicitat amb la que publico les entrades, que gairebé mai supera la setmana, així com també el fet de programar-ne pels dies que sé que no seré a casa, com per exemple les vacances.

A més a més, gràcies al blog (i també a la falta de temps, tot cal dir-ho) he conreat cada cop més el gènere del microrelat i d’aquí han aparegut les sèries de microrelats El pare responsable i QWERTY; i ja que hi estem posats, avanço que properament en naixerà una altra batejada amb el nom de El dit a la nafra. També és a causa del blog que a vegades vagi badant pel carrer i trobi aquella fotografia, com per exemple aquesta, que no hagués vist d’una altra manera. No diré que es veu el món d’una altra manera, que podria fer pensar que sóc un tros de fatxenda, però sí que és cert que s’activa algun mecanisme diminut del cervell que fa que estiguis una mica a l’aguait i tinguis una mirada un pèl diferent de la que tenies (una cosa semblant em va passar quan vaig començar a escriure). En definitiva, El blog del Maurici m’ha enriquit a nivell personal, m’ha fet i em fa passar molt bones estones i, per si no fos prou, m’ha permès conèixer altres blogs de gent ben diversa que tenen moltes coses interessant a dir.

Ara bé, si fins ara he parlat de la part positiva, ara toca fer-ho de dos aspectes que no ho són tant. El primer és que la dedicació al blog comporta temps i aquest temps emprat ha perjudicat, vulguis o no, a l’escriptura de nous contes i especialment contes llargs (pocs, molt pocs, en aquests darrers anys); en contrapartida, i tal i com he escrit abans, sóc molt més prolífic en el microrelat, format que encaixa a la perfecció amb la lectura en pantalla. L’altre aspecte negatiu, i aquest ja és una mica més preocupant, és el que el material comença a escassejar. Suposo que aniré escrivint i alimentant el blog, però tinc la sensació que tot plegat té data de caducitat. Això sí, de moment, és indefinida. En tot cas, però, la premissa principal del blog és passar-m’ho bé. Si algun dia sento que és més una obligació que no pas una altra cosa, baixarem persiana i tancarem etapa. Mentrestant, però, El blog del Maurici continuarà obert i qui sap si amb projectes tan engrescadors com el del recull 18 contes. Alguna idea a llarg termini ronda pel cap; a veure si s’arriba a materialitzar.

I no puc acabar aquest escrit sense donar les gràcies a tots aquells que em llegiu; sou vosaltres qui acaba donant l’autèntic sentit al blog. Hi ha gent que diu que escriuen per ells mateixos; jo també, però sobretot escric perquè m’agrada que em llegeixin. Deu ser vanitat d’escriptor amateur...

A reveure!

dilluns, 17 de novembre del 2014

Coses de parella. La carbassa

– I tu, què tal? Com et va amb aquella noia de qui em vas parlar ja fa unes setmanes? Ha passat per casa teva, campió?

– No, i em sembla que ja està tot dat i beneït.

– Què vols dir? Que no tira endavant la cosa? Però per què? Si, tal i com ho explicaves, semblava que el tema podia funcionar, no?

– Sí, sí, o això em pensava. Però, pel que es veu, no buscàvem el mateix. Jo volia anar un pas més enllà, però ella s’estima més que siguem amics i prou.

– Carai! Em sap greu, xaval. Després diran que als homes els fa por el compromís...

– Bé, tampoc crec que es tracti d’això, sinó que senzillament ella sí que m’agrada, i jo no li dec acabar de fer el pes. Tan simple com decebedor.

– Ei va, no et preocupis! Com se sol dir: ella s’ho perd!

– Sí, clar, aquesta és la frase típica dels col·leccionistes de carbasses.

– Va, va, no en facis un drama ara, eh?

– No en faig cap drama, però què vols que et digui, em fot.

– Però, estàs segur que no hi ha esperances? T’ho ha dit clarament ella que només vol que sigueu amics?

– No, amb aquestes paraules textuals no, però tampoc sóc tan burro com per no saber interpretar certes coses.

– Buf! Què vols que et digui! No que siguis burro, eh? Em refereixo a les interpretacions diferents que poden tenir les paraules i més en el cas de les dones, creu-me. Si tu ho veus blanc, elles ho veuen d’un matís grisós mig tornassolat.

– En aquest cas, et puc assegurar que no és així.

– Ah, no? Doncs llavors et dono la raó: havies trobat una dona ben especial, però en el sentit que deu ser rara de pebrots. Una dona que veu el blanc, blanc, i el negre, negre. Això és inaudit!

– Ei, no et passis un pèl, eh?

– Ui, tranquil, tranquil, que no ho deia amb mala intenció. Però, escolta, em sembla que començaves a estar-ne enamorat, eh? Oh, pobrissonet!

– Ets un pesat, ho sabies? I no, no crec pas que n’estigués enamorat, però bé, alguna cosa sí que començava a sentir per ella. Però d’aquí a estar-ne enamorat hi ha tot un món. D’alguna cosa han de servir les clatellades anteriors.

– Però, a veure, n’estàs segur, i quan dic segur, vull dir segur, seguríssim, que no queda cap possibilitat?

– Com t’ho he de dir? Si dic que no és que no. Hi ha paraules que no admeten més que una interpretació possible.

– I no em pots dir el que et va dir ella? Tan personal és? O és massa fort?

– No, t’ho puc dir, no pateixis. L’últim dia que estàvem parlant pel Messenger...

– Pel Messenger? Però m’estàs dient que t’ha enviat a pastar fang pel Messenger?

– Em deixaràs acabar?

– Sí, perdona.

– Doncs el que et deia: la conversa va ser bastant insípida tota l’estona i alguna cosa ja s’intuïa, però la punyalada va arribar quan ens vam acomiadar. “Cuida’t”, va escriure. “Cuida’t”! T’ho pots arribar a creure?

– No!

– Sí.

– Col·lega, et dono la raó, no hi tens res a fer. “Cuida’t” no admet discussió.

Conte escrit el 27 de novembre de 2010.
Revisat el 10 d’octubre de 2014. 

divendres, 14 de novembre del 2014

9N. Paradoxes


Tot i que aquest escrit ja és post-9N, he decidit aixoplugar-lo sota el mateix paraigua per tal de mantenir-ne la unitat temàtica. El text d’avui és delicat i espinós i, en conseqüència, pot generar (si és que ho fa) opinions de tota mena. Malgrat tot, però, crec que és necessari parlar-ne ja que, com a mínim fins ara, un servidor mai s’havia plantejat aquest tema. Anem al gra.

S'ha sentit dir moltes vegades que a Espanya no hi ha partits d'extrema dreta perquè aquesta ja es troba més o menys còmoda dins d'un dels partits majoritaris de l'estat. És cert que n’hi ha alguns encara més escorats a la dreta, però són molt minoritaris i la seva influència és, a hores d’ara, insignificant (tret de quan provoquen algun aldarull). Un altre tema a discutir seria la definició d’extrema dreta en si mateixa, ja que alguns simpatitzants d’aquests partits, més que de dretes, en realitat són ultranacionalistes amb una aversió malaltissa a tot el que vingui de fora.

A Catalunya, però, no hi ha cap partit que englobi el moviment paral·lel a l’extrema dreta espanyola en versió catalana. Perquè, no ens enganyem, de gent similar també n’hi ha i són fàcils d’identificar. A continuació van alguns exemples amb els que m’he topat durant els darrers anys: 

  • “Jo agafava tots els immigrants, els fotia en un vaixell i els enfonsava a alta mar”.
  • Un clàssic: “Els moros i els xinesos són uns guarros”.
  • Una de la zona alta de Barcelona: “I ara amb aquesta línia 9 vindrà tota la xusma de Santa Coloma fins aquí”.
  • “No només hi havia molts sudaques, sinó que a més eren d’aquells tan foscos”.

Com és fàcil d’endevinar, les persones d’aquesta tendència es troben molt a gust amb tot el que envolta el 9N i marquen paquet per demostrar que són més catalans que ningú. Ara bé, quan obren la boca la seva vehemència és tan biliar que, en lloc d’aconseguir el que seria l’objectiu final del Sí-Sí, l’únic que fan és posar uns quants pals a les rodes. Són tan viscerals que poden acabar ofenent, i fins i tot espantant, aquells que creuen que un Sí-Sí és una bona oportunitat de regeneració democràtica; aquells pels que un Sí-Sí és, com sovint passa en democràcia, l’opció menys dolenta de totes; o aquells que, entre molts d’altres, volen mantenir una estreta relació amb Espanya, sigui per arrels familiars o per simple afinitat, sense renunciar a un estat independent.

No obstant això, el que segueix sent un misteri és saber quin és el partit polític amb el que es troba més còmode aquest perfil d’elector. I, encara que ens (em) pugui sorprendre, és molt probable que votin el mateix partit que alguns votem o hem votat algun cop. Paradoxes de la política, suposo.

Text escrit el 14 de novembre de 2014.

dilluns, 10 de novembre del 2014

divendres, 7 de novembre del 2014

9N. La papereta


Com que a hores d’ara és impossible saber del cert què ens trobarem el proper diumenge 9 de novembre, cal anar preparats pel que sigui. Així, si volem anar a votar, és imprescindible que portem la papereta ja preparada, no fos cas que no en trobéssim als col·legis electorals. Si encara no la teniu, la podeu descarregar fàcilment des d’aquest web. Un cop l’hagueu descarregat només caldrà imprimir-lo i llestos. Però si a casa vostra necessiteu més d’una papereta o en voleu imprimir per més gent, seria bona idea imprimir-ne dues per full. Això és ben senzill de fer: se n’imprimeix una, es gira el full, es torna a posar a la safata del paper i es torna a imprimir. I si teniu una mica de temps, podeu mirar de dissenyar un full on n’hi càpiguen tres. Els boscos no poden decidir, però nosaltres sí que ho podem fer per ells.

Text escrit el 6 de novembre de 2014.

dijous, 6 de novembre del 2014

Converses inigualables (IV). La televisió

– Papa, aquest quin és? –pregunta el Guillem mentre assenyala una pàgina d’un conte plena de planetes.
– Mercuri –començo a respondre amb el primer de la fila.
– I aquest?
– Venus.
– I aquest?
– La Terra.
– I aquest?
– Mart.
– I aquest?
– Júpiter.
– I aquest?
– Saturn.
– I aquest?
– Urà.
– I aquest?
– Neptú.
– I aquest?
– Plutó.
– I aquest?
I com que no en conec cap més contesto el primer que em ve al cap, demostrant que la televisió té molta força independentment de l’edat:
– El planeta Namek*.

Conversa mantinguda el 3 de novembre de 2014.

* Més informació.

dilluns, 3 de novembre del 2014

Córrer a ciutat


Tant és si es tracta d’una moda, d’una febre o de si molta població s’ha conscienciat que l’activitat física ajuda a tenir una bona salut, però el fet és que es veu gent corrent per tot arreu. Cada dos per tres descobreixes que aquest o aquell altre conegut surt a córrer amb certa assiduïtat. Alguns que poc temps abans tancaven bars i fumaven com carreters han fet un gir de cent vuitanta graus i quan tenen una estona lliure es calcen les vambes, es lliguen el GPS al braç i van a fer quilòmetres. Diuen que enganxa, cosa que no sé perquè no ho he provat (i, per ara, no em motiva gaire), però alguna cosa deu tenir quan tants i tants s’hi llencen i hi queden atrapats.

El que ja no trobo tan saludable és la fal·lera per les curses. El desig de superació és intrínsecament humà però sempre amb uns límits raonables si no es vol prendre mal, i veient la distància i el perfil d’algunes curses (de fins a 100 quilòmetres!) entenc el que em va dir un conegut meu, exesportista d’elit: les asseguradores mèdiques deuen estar d’allò més contentes. Malgrat tot, sembla que els trets van per una altra banda, i un exemple és la marató de Nova York, segurament la més popular i desitjada per tots els corredors, i que ha estat condecorada amb el premi Príncep d’Astúries dels esports. 

El que em sobta més, però, és no haver sentit a cap metge o a cap expert en alt rendiment esportiu posar el crit el cel pel fet de realitzar esforços considerables en un entorn tan contaminat com són gairebé totes les ciutats d’aquest món. El dia de la marató es tallen carrers però la grisor que conformen les tones de brutícia ambiental que romanen durant dies i dies sobre els nostres caps necessiten ventades o pluges intenses per tal que s’esvaeixin i aquestes, de moment, no es poden encarregar. 

Potser la millor manera de resumir la contradicció entre esport i contaminació apareixia al número 45 de la revista Opcions (publicació molt recomanable): Com és que davant de la notícia que l’atmosfera de Barcelona està superant regularment els límits de contaminants admesos com a acceptables, l’Ajuntament recomana no sortir a fer exercici al carrer, en lloc de restringir la circulació de vehicles motoritzats almenys mentre no millori l’aire? Evident, no?

Text escrit el 25 de juny de 2014.

divendres, 31 d’octubre del 2014

9N. Impugno


L’article 14 de la Constitució Espanyola diu: Els espanyols són iguals davant la llei. Fals, com queda demostrat amb el número d’aforats que té aquest país. En conseqüència, impugno els màxims responsables: el cap d’estat i el cap de govern.

L’article 15 diu: Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Fals, com explica Amnistia Internacional. De nou, impugno els màxims responsables: el cap d’estat i el cap de govern.

L’article 18.3 diu: Es garanteix el secret de les comunicacions i, especialment, de les postals, telegràfiques i telefòniques, excepte en cas de resolució judicial. Fals, com els senyors Assange i Snowden ens han demostrat. Impugno els màxims responsables: el cap d’estat i el cap de govern.

L’article 31.1 diu: Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscador. Fals, com apunta Oxfam Intermón. Un cop més, impugno els màxims responsables: el cap d’estat i el cap de govern.

L’article 44.1 diu: Els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret. Fals, com Jordi Savall ha relatat. Per tant, impugno els màxims responsables: el cap d’estat i el cap de govern.

L’article...

Text escrit el 31 d’octubre de 2014.

dimecres, 29 d’octubre del 2014

9N. Cansament


Amb els partidaris del No, que no s’han de confondre amb els que neguen la votació en si mateixa, coincideixo plenament en dos temes. El primer és que estem d’acord en què s’ha de consultar la ciutadania de Catalunya per saber realment com estem, què volem i cap on hem d’anar. El segon punt que compartim és la percepció que tot el rebombori d’aquest procés inunda, dia sí dia també, gairebé la totalitat dels mitjans de comunicació, siguin de premsa escrita, ràdios o audiovisuals. Fent un paral·lelisme, així com la premsa esportiva de Barcelona només parla del Barça fins ben entrada la meitat del diari, els mitjans generalistes catalans (públics inclosos) estan actuant si fa o no fa de la mateixa manera.

Aquest quasimonopoli de l’espai informatiu em duu, a nivell personal, a estar cada dia més fart i cansat de tot el procés, tot i saber, però, que ens hi juguem molt i que en els moments clau (manifestacions i votacions) hi seré present si no sorgeix cap impediment de primer ordre. També contribueix a aquest esgotament el desdeny que he percebut per part d’alguns partidaris rancis del Sí-Sí pel fet de ser una mica crític sobre com es desenvolupen alguns aspectes del procés. Paradoxalment, aquests personatges no han esmerçat pas més esforços que jo per aconseguir la celebració de la consulta, tret d’enviar absurdes cadenes pel telèfon mòbil o invitacions inútils a grups encara més inútils de Facebook. 

Així que, més enllà de publicar escrits al blog o compartir alguns articles mitjançant les xarxes socials, el més probable és que la meva activitat de cara al 9N quedi reduïda al més estrictament necessari. S’està parlant tant del procés que es corre el perill de tornar-se tan o més feixuc que El procés de Franz Kafka.

Text escrit el 25 d’octubre de 2014.

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Doble moral *

– Miri senyoria, m’estan sotmetent a un linxament públic. Que es deixin estar de romanços i que reconeguin el que realment volen: enfonsar-me. I, per si encara no hagués trepitjat prou merda, fins i tot he aconseguit posar d’acord aquests ecologistes rojos i els carrinclons de la dreta més conservadora, una cosa inaudita.

» Ja que vostè m’ho demana li explicaré com se’m va acudir tot plegat. El cas és que jo tenia un gos que duia massa temps amb les hormones revolucionades. El que li calia al pobre era sexe, així de clar. I que consti que el meu diagnòstic tenia base empírica: el gos ja portava uns mesos que s’arrapava a la meva cama. Altrament, no només jo patia la seva fogositat doncs un dia, mentre el passejava, es va abraonar sobre una dona. Cal dir que la dona era un monument, amb una pitrera i uns llavis tan molsuts que no em puc arribar a imaginar un petó dels seus.

» Setmanes després em vaig fer voluntari de la gossera, si bé reconec que els meus motius no eren gaire nobles ja que, a més de passejar les gosses, també les hi presentava al meu gos per tal que intimessin. Si volien anar més enllà això ja era cosa seva; jo els deixava sols i no m’hi ficava. Malgrat tot, vaig decidir suspendre aquesta pràctica ja que no em semblava gaire ètica ni tampoc volia embrutar el nom de l’associació de voluntaris en el cas que m’enxampessin.

» I, ja se sap, una cosa porta a l’altra. El que tenia clar era que el meu gos no era l’únic amb una minsa vida sexual. Tothom assegura cuidar molt seu gos, però l’empatia brilla per la seva absència i ningú es preocupa si els gossos tasten una mica de sexe de tant en tant. Així que la idea va anar madurant de mica en mica fins que un dia m’ho vaig jugar el tot pel tot i vaig decidir obrir aquest negoci que ara alguns em volen fer tancar: La caseta blanca del gos.

» Què hi ha de dolent en tot això, senyoria? 

Conte escrit el 29 d’abril de 2007.
Revisat el 03 d’octubre de 2014.

* Aquest relat va ser l’embrió del relat posterior El millor amic.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

9N. No vinculant


El primer cop que vaig escoltar, quan tot aquest procés es començava a gestar, que la consulta per decidir el futur de Catalunya no seria vinculant em vaig quedar bastant astorat. De què serveix, vaig pensar, una consulta que no és referendària? No li pot passar com a qualsevol ILP, com per exemple la de la dació en pagament, que després els polítics de torn se la treguin de sobre sense ni tan sols bones paraules? Quin valor té un resultat que després no va a missa? Pel que sembla, les enquestes diuen (tot i que sovint no són gaire de fiar, com demostra el cas escocès) que el resultat es podria decantar cap al Sí. Però que la consulta no sigui vinculant és fàcilment aprofitable pels partidaris més recalcitrants del No, que poden cridar a la desmobilització i a l’abstenció amb l’argument que aquesta consulta no serveix per a res, i tot seguit poder utilitzar la ja famosa i barroera expressió de la “majoria silenciosa”. O, en el cas d’unes eleccions plebiscitàries, es poden aixoplugar amb l’argument que, legalment, només es tracta d’unes eleccions autonòmiques.

Així, per tant, l’única opció que veig factible, sigui una consulta com la que Madrid ha suspès (no entraré a valorar el succedani de consulta proposat per CiU, en la qual participaré tot i que, des del meu punt de vista, només allarga el procés) o siguin unes eleccions plebiscitàries (en les que aquesta vegada importen més els vots que no pas els escons proporcionals de cada província) és que el Sí aconsegueixi la majoria absoluta no respecte la participació sinó sobre el total del cens de votants cridats a participar (i això són molts vots). Només d’aquesta manera no els quedarà més remei que reconèixer els resultats i la independència. Difícil però ni molt menys impossible.

Text escrit el 21 d’octubre de 2014.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Un pare responsable (XXII). La inseguretat (II)

Aclaparat pels consells (que no havia demanat i que gairebé sempre es contradeien uns als altres) de familiars, d’amics i fins i tot de coneguts, el pare considerava tot un èxit no haver perdut el seny amb la ingent quantitat de dubtes que li havien generat. Uns li deien que posessin el nen a dormir amb ells ja que era el que feien tots els mamífers. Els altres, escandalitzats, li asseguraven que se’n penediria si el nen no dormia al seu propi llit des del primer dia; el debat consegüent era si el nen havia de dormir de costat, panxa amunt o de bocaterrosa. Uns eren partidaris del biberó i els altres del pit. Uns, del cotxet, i els altres del marsupi. I així, fins a l’infinit.

Quan mesos més tard molts dels dubtes ja s’havien esvaït, es va adonar que la majoria dels consells es donaven com a reafirmació de la pròpia manera de criar els fills.

Microrelat escrit el 25 de juliol de 2014.

dimarts, 14 d’octubre del 2014

9N. Consulta alternativa


Per molt que per una banda es digui un cop rere un altre que la consulta es celebrarà el dia nou de novembre tant sí com no, i que per l’altra s’asseguri tot el contrari (amb amenaces de tota mena incloses), em sembla que l’única certesa que tenim és que el 9N és, a hores d’ara, d’allò més incert (si bé no hauria de ser-ho des del punt de vista de la radicalitat democràtica). Per sort o per desgràcia ningú té cap bola de cristall que ens pugui orientar com evolucionarà tot plegat, així que, sentiments a banda, es preveu un trimestre d’allò més mogut i apassionant.

Malgrat tot, però, cal recordar que aquesta consulta no és referendària i, si bé la força del resultat seria inqüestionable fos quin fos, en cas de victòria del Sí-Sí l’estat espanyol encara podria al·legar que, com que no és vinculant, tot segueix igual i tal dia farà un any. Això, és clar, en el molt improbable cas que Madrid s’avingués a permetre la consulta.

Ara bé, si hi hagués una mica de valentia i coherència política per part del govern central, la solució és fàcil i ja ha estat proposada: que tots els ciutadans espanyols votin en un referèndum en el que la pregunta sigui si Catalunya ha de ser o no independent. Si els resultats es publiquen per províncies i comunitats autònomes, tal i com es va fer pel referèndum de l’OTAN, el valor del resultat seria el mateix que el d’una consulta no vinculant exclusivament catalana. De fet, un referèndum a tota Espanya potser donaria més d’una sorpresa que, de ben segur, el govern de Madrid no es vol arriscar a saber.

Si el 9N no s’acaba celebrant, un referèndum a tota Espanya és una opció que potser caldria explorar. Si Madrid, com és d’esperar, no s’atreveix a convocar-lo, a nivell internacional es veurà com un cop de porta més i això no farà res més que reforçar les vies restants: eleccions plebiscitàries i, segons el resultat, declaració unilateral d’independència. I tal dia farà un any.

Text escrit el 9 d’octubre de 2014.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

QWERTY (X)

Q. La nota adjunta que acompanyava la recepta del metge el va acabar d'enfonsar: el més important és que li baixi la pensió. 

W. L'error tipogràfic va passar desapercebut: a les zones turístiques no hi pot haver cap sense rostre.


E. El candidat va enviar un e-mail a les joventuts del partit: ens cal tota la vostra trempera per tirar endavant les ereccions.


R. El director del parc zoològic no es va adonar de l'abast del seu error: és urgent aplicar als llops la vacuna contra la gàbia.


T. En el seu primer missatge el Papa de Roma va deixar ben clara la seva primera prioritat: reformar la fúria romana.


Y. L'alumne va respondre que, amb el sobrenom de Melós, el tal Guifré devia haver estat un comte tou i sense cap transcendència.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

9N. Lladres a casa


No hi ha cap dubte que l’estat espanyol ens supera en corrupció (com a mínim, en quantitat de diners robats), però, reconeguem-ho, en aquest petit país nostre tampoc anem curts de lladres; només cal llegir un parell de diaris de tendència política oposada per comprovar que, d’aprofitats, n’hi ha a dreta i esquerra. Seguint amb el fil de les quantitats robades, en valors absoluts Espanya ens guanya per golejada, però la distància es deu retallar força si es compta proporcionalment (sigui per habitant, PIB o qualsevol altre divisor imaginable). Cal ser conscient, per tant, que aquest mal també és endèmic de la societat catalana, i creure que amb un país nou farem net és, com a mínim, il·lusori.

Així i tot, sovint he arribat a sentir dir a alguns partidaris de la independència de Catalunya (aquells que solen ser més aspres i excloents) que, si més no, els lladres d’aquí són lladres nostres, com si fos això fos un consol. Si és cert allò que es diu que el diner no té pàtria, llavors el robatori tampoc n’hauria de tenir. Tanta ràbia em fa que em robi un o l’altre. O és que els estafats per les preferents de Caixa Catalunya estan menys enfadats que els de Bankia?

Text escrit el 10 de setembre de 2014.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Fa vint anys que tinc vint anys!


Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

dimecres, 1 d’octubre del 2014

9N. Campanya electoral


Si la normalitat i el civisme s’imposen (i, des del meu punt de vista, això hauria d’implicar poder exercir el dret a vot i que ningú tombi la consulta per vies judicials, constitucionals, policials o militars) el dia nou de novembre estem convocats a la consulta que decidirà el futur d’aquest país. Escric aquest text, per tant, assumint que podrem votar amb absoluta calma i tranquil·litat.

Com a tota convocatòria a les urnes, aquesta també anirà precedida de la pertinent campanya electoral i és aquí, espero, on els partits i entitats ens explicaran els pros i contres d’esdevenir un estat propi o bé seguir formant part d’Espanya. Reutilitzant les primeres paraules d’aquest text, seria desitjable que la normalitat i el civisme imperessin en els discursos que escoltarem.

A nivell personal, però, i tenint en compte que ja tinc el vot més que desísídit, faré tots els possibles per aïllar-me tant com pugui de tot el rebombori electoral, tot i que sóc conscient que no serà fàcil aconseguir-ho. En altres aspectes de la vida no puc dir que tingui sempre les idees clares, però en aquesta ocasió cap argument (econòmic, cultural, social, etc.) dels partidaris del No em podrà convèncer. I com que dubto que la campanya sigui gaire neta, estic convençut que així m’estalviaré algun que altre estirabot o declaracions fora de to.

Ara bé, tampoc penso escoltar cap argument dels del pol oposat, el d’aquells que s’estimen més viure enfrontats amb el veí que no pas amb la necessària cordialitat que ens farà avançar a tots plegats, aquells que volen una selecció catalana per poder un dia guanyar l’espanyola i refregar-ho per la cara, aquells que se’n riuen i gaudeixen de tot el que surt malament al país del costat, aquells que, en definitiva, veuen la palla a l’ull de l’altre sense veure la biga a l’ull propi.

En resum, més que mai convindrà filtrar les notícies, els articulistes i, sobretot, evitar les converses polítiques amb aquells que ens treuen de polleguera.

Text escrit el 30 de setembre de 2014.

diumenge, 28 de setembre del 2014

Coses de parella. L’escola bressol

– Hola!

– Hola, guapa, com estàs? –Li fa un petó als llavis–. Ja és casualitat que ens trobem aquí per parlar d’aquest tema, no creus? Sort que hem recordat que no havíem de quedar al bar vip, perquè ells sí que és probable que se’n recordin de nosaltres –diu amb un somriure sorneguer.

– Vés a saber. Potser hi ha més parelles que, com nosaltres, es desfoguen als seus lavabos. A més a més, ja fa gairebé set mesos i és possible que, amb la gent que passa per aquí, se n’hagin oblidat. –Es passa una mà per la melena rossa i se la tira cap enrere–. Però bé, tant hi fa. Anem per feina, d’acord? Que he d’embarcar cap a Estocolm d’aquí a cinquanta minuts i t’he de mostrar algunes escoles bressol interessants que m’ha passat la meva secretària.

– Sí, sí, tens raó. Al gra, que el meu vol surt en trenta-cinc minuts.

– On vas?

– Dubai.

– Una altra vegada? No hi vas anar fa menys d’un mes?

– No, allò va ser Kuwait. Però, va, no ens entretinguem més, que abans d’embarcar hauria de fer unes trucades.

– I jo he de respondre alguns e-mails. A veure –diu mentre obre el maletí i en treu uns tríptics de disseny modern–, et mostraré només les tres millors. Les altres ja les he descartades perquè les trobo insuficients pel que fa a serveis i instal·lacions. Però ja t’aviso per endavant, que jo ja he triat la meva preferida. Malgrat tot, m’agradaria que tu hi donessis un cop d’ull, perquè això és cosa de tots dos.

– Perfecte, ja saps que confio plenament en el teu criteri, i estic segur que la meva elecció serà la mateixa que la teva –diu a la vegada que llegeix d’una llambregada el primer tríptic de la pila–. Escolta, has vist on està ubicada aquesta escola bressol? És a l’altra punta de la ciutat i jo diria que això no ens convé gaire, per no dir gens.

– No pot ser! –diu, sorpresa, mentre de costat li dóna un cop d’ull–. Mira que li vaig insistir a la Cèlia que només en busqués prop de la sortida de la Diagonal. Com es nota que aquesta fleuma no agafa mai l’avió i no sap el que es triga des de l’altra banda, per molta ronda que hi hagi. Queda automàticament descartada. –L’esquinça en dos trossos i després en dos trossos més–. Mira aquesta –diu agafant-ne un altre–; és la que abans jo tenia en tercer lloc però que ara ja ha passat al segon.

Romanen en silenci durant uns segons mentre ell fulleja el tríptic. Dóna el seu vist-i-plau assentint amb el cap.

– Fa bona pinta. Personal altament qualificat i especialitzat en nadons ben petits, connexió a Internet d’alta velocitat, WI-FI al pati... No està gens malament, no. A veure, deixa’m veure la tercera.

– Té, aquí la tens. Deixa gairebé en ridícul la resta. De fet, tal i com diu el tríptic, és un nou concepte d’escola bressol. I estic convençuda que és el futur. Aquest mercat ha de tirar per força cap a aquesta direcció.

– Caram! Aquesta és una meravella, no? –diu convençut després de mirar només les fotografies.

– Ja t’ho deia jo –li respon–. A més de tots els serveis que té l’anterior, que ja estan prou bé, aquesta escola bressol va més enllà i ofereix tota mena de comoditats tant per als nens com per als pares. Fixa’t –diu assenyalant un apartat del tríptic–, té un pati gegant amb tota mena d’atraccions per als més menuts, i tot cobert amb la darrera tecnologia WI-FI d’alta velocitat però, a la vegada, de radiació mínima; té dues sales de jocs: una, amb totes les joguines clàssiques que interessen als nens, i una segona, que simula el parquet de la borsa per tal que es vagin habituant als números, cosa que accelera el seu aprenentatge.

– Quina passada!

– I, espera, que encara no s’ha acabat. De fet, ara ve el millor: al costat mateix de l’escola, hi han adossat un annex amb una sala de parts que no té res a envejar a les de les millors clíniques privades, i també disposa de deu habitacions on la mare es pot recuperar després del part. Aquestes habitacions disposen d’un sofà llit pel pare i, evidentment, connexió a Internet per si cal atendre qualsevol emergència de la feina. Fins i tot et cedeixen portàtils d’última generació per si t’has oblidat el teu a casa a causa dels nervis del moment.

– Impressionant! Totes haurien de ser com aquesta, fins i tot les públiques, i així segur que augmentava la productivitat del país.

– Ja ho pots ben dir. També s’ofereixen a cuidar-te el nen vint-i-quatre hores al dia a partir del tercer o quart dia, o quan ells creguin millor donar-te l’alta. Han dissenyat un programa educatiu molt innovador que permet que el nen s’identifiqui plenament amb els seus pares encara que no els tingui allà. Els mostren fotografies dels pares, vídeos, gravacions de les seves veus, etcètera, etcètera. Tot plegat molt complet, la veritat sigui dita. 

– Collons, si sortissin a borsa, segur que els comprava un bon paquet d’accions! Seria una inversió més que segura. Per mi ja ho pots tirar endavant ara mateix, costi el que costi.

– És car, però això no és problema. Trucaré un cop hagi aterrat, que ara mateix no tinc temps. Veus que bé? Un problema menys.

– T’ho havia dit mai que ets la millor?

– Sí, algunes vegades, però sempre és agradable tornar a sentir-ho.

S’abracen i es fan un petó no gaire llarg. Ell li posa la mà al ventre per sentir qualsevol moviment que pugui fer el nen. Es miren als ulls uns instants i sospiren lleugerament, quan per l’altaveu de l’aeroport criden amb urgència el darrer passatger de l’avió a Dubai.

– Et truco aquesta nit, preciosa.

– Millor ja et trucaré jo, si és que em sobra temps, que tinc reunions fins a darrera hora. En tot cas, ens veiem al Facebook.

– Adéu –li diu alçant la mà.

– Adéu.

Conte escrit el 5 d’agost de 2010.
Revisat el 30 de juliol de 2014. 

diumenge, 21 de setembre del 2014

Un pare responsable (XXI). L’afalac

En aquest moment, va pensar, deuen estar sentint els plors des de l’altra punta de la ciutat. El nen estava estirat al terra, picant amb els peus i les mans i empastifant de mocs el parquet que tot just havia fregat dues hores abans. El detonant havia estat un cotxet que li havia caigut a terra i que la tieta àvia (que aquella tarda era de visita) havia xutat sense voler un parell de metres enllà. Tenia clar, però, que el seu fill duia una bona dosi de ràbia acumulada des que havia sortit de l’escola, i com que difícilment en podria treure l’entrellat, va fer com solia: asseure’s prop seu i esperar que es calmés una mica per intentar consolar-lo.

Mitja hora després, amb el nen a la falda encara somicant fluixet, va sentir el millor afalac que mai li havien fet: tens massa paciència. 

Microrelat escrit el 6 de juny de 2014.

diumenge, 14 de setembre del 2014

El revòlver (VI)


Salvat
Fart de no trobar cap suïcida que li expliqués el secret de l’èxit, va decidir deixar-ho córrer.


Terminis
Després d’una setmana de viatge obre la bústia i en treu una bala embolicada amb un paper on hi diu que li queden tres dies de vida.


Capicua
Els traficants de diamants de sang estaven aterrits amb el psicòpata que havia degollat els seus col·legues amb un diamant.


Al peu de la lletra
Els antiavalots van defensar-se de l’acusació de violència gratuïta adduint que farien pagar les boles de goma als manifestants.


Dos pardals d’un tret
El president va defensar la seva mesura: més feina a les empreses d’armes significava menys atur a casa i menys pobres al tercer món.


Qüestió de pebrots
Al mateix moment que li clavava un cop als testicles del pres amb la culata, la pistola es disparava i un projectil s’incrustava al seu escrot.

dilluns, 8 de setembre del 2014

El club de l'hèrnia


Tenir un fill, a banda del canvi radical de vida que implica, comporta adquirir nous hàbits i rutines en molts aspectes del dia a dia. Sense anar més lluny, agafar el metro amb un cotxet allarga el viatge uns quants minuts en el millor dels casos. Primer de tot, cal tenir present si les estacions d’origen i destí tenen ascensor des del carrer fins a l’andana, que tot i que se n’han instal·lat molts, encara hi ha estacions que no en disposen. Si no és el cas, encara es pot estar de sort si hi ha escales automàtiques; malgrat que està prohibit pujar-hi amb cotxets, l’alternativa t’indueix a cometre la infracció. I si s’està de pega no queda més remei que fer cames i pujar a peu; el temps i el cansament són directament proporcionals a la mida i el pes del cotxet, del nen/a i de totes les andròmines que hi puguis dur dins (moltes quan s’és novell, les justes amb el pas dels mesos).

Com tot en aquesta vida, els nous hàbits comporten també un canvi de percepcions de l’entorn. Així, per exemple, mai es veuen tantes dones embarassades com quan s’espera un fill, i mai es veuen tants nadons com quan el teu acaba de néixer (tot i que la natalitat hagi baixat). Exactament el mateix passa amb els ascensors del metro: qui s’hagués pogut imaginar que tanta gent els utilitzés! Sovint cal esperar un o dos torns perquè van plens a vessar, ja sigui de gent amb crosses, persones grans, altres cotxets, gent en cadira de rodes, dones embarassades i, el més inesperat, l’allau d’usuaris de transport públic que, malauradament, pateixen alguna dolència física que no els permet utilitzar les escales automàtiques que tenen a pocs metres. Aquests darrers són els que a casa anomenem, afectuosament, el club de l’hèrnia. 

Text escrit el 30 d’abril de 2014.