El club de l'hèrnia

Baixa'l en PDF.

Tenir un fill, a banda del canvi radical de vida que implica, comporta adquirir nous hàbits i rutines en molts aspectes del dia a dia. Sense anar més lluny, agafar el metro amb un cotxet allarga el viatge uns quants minuts en el millor dels casos. Primer de tot, cal tenir present si les estacions d’origen i destí tenen ascensor des del carrer fins a l’andana, que tot i que se n’han instal·lat molts, encara hi ha estacions que no en disposen. Si no és el cas, encara es pot estar de sort si hi ha escales automàtiques; malgrat que està prohibit pujar-hi amb cotxets, l’alternativa t’indueix a cometre la infracció. I si s’està de pega no queda més remei que fer cames i pujar a peu; el temps i el cansament són directament proporcionals a la mida i el pes del cotxet, del nen/a i de totes les andròmines que hi puguis dur dins (moltes quan s’és novell, les justes amb el pas dels mesos).

Com tot en aquesta vida, els nous hàbits comporten també un canvi de percepcions de l’entorn. Així, per exemple, mai es veuen tantes dones embarassades com quan s’espera un fill, i mai es veuen tants nadons com quan el teu acaba de néixer (tot i que la natalitat hagi baixat). Exactament el mateix passa amb els ascensors del metro: qui s’hagués pogut imaginar que tanta gent els utilitzés! Sovint cal esperar un o dos torns perquè van plens a vessar, ja sigui de gent amb crosses, persones grans, altres cotxets, gent en cadira de rodes, dones embarassades i, el més inesperat, l’allau d’usuaris de transport públic que, malauradament, pateixen alguna dolència física que no els permet utilitzar les escales automàtiques que tenen a pocs metres. Aquests darrers són els que a casa anomenem, afectuosament, el club de l’hèrnia. 

Text escrit el 30 d’abril de 2014.