diumenge, 21 de setembre de 2014

Un pare responsable (XXI). L’afalac

En aquest moment, va pensar, deuen estar sentint els plors des de l’altra punta de la ciutat. El nen estava estirat al terra, picant amb els peus i les mans i empastifant de mocs el parquet que tot just havia fregat dues hores abans. El detonant havia estat un cotxet que li havia caigut a terra i que la tieta àvia (que aquella tarda era de visita) havia xutat sense voler un parell de metres enllà. Tenia clar, però, que el seu fill duia una bona dosi de ràbia acumulada des que havia sortit de l’escola, i com que difícilment en podria treure l’entrellat, va fer com solia: asseure’s prop seu i esperar que es calmés una mica per intentar consolar-lo.

Mitja hora després, amb el nen a la falda encara somicant fluixet, va sentir el millor afalac que mai li havien fet: tens massa paciència. 

Microrelat escrit el 6 de juny de 2014.

4 comentaris:

  1. Suposo que se n'ha de tenir molta, perdre la paciència amb la canalla no pot portar res de bo. I a mi que el gat ja em posa nerviós...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si només calgués tenir paciència amb els nens... Sovint se n'ha de tenir més amb els grans que t'envolten!

      Elimina
  2. Respostes
    1. Tant de bo aquesta reflexió teva estigués més generalitzada...

      Elimina