M'agrada assistir a les manifestacions de l'onze de setembre per la il·lusió de creure que participes en alguna mena de canvi en positiu per a la nostra societat. Hi vaig per convicció però sense sentir-me del tot còmode. Al meu parer, és innecessària tant la parafernàlia de punters i samarretes blanques d'aquest 2015 com les samarretes grogues i vermelles del 2014. No m'agrada que em diguin com he de vestir i encara menys que em facin inscriure; a les manifestacions, de tota la vida s'hi ha anat com et dóna la santa gana. Per aquest motiu, a totes dues manifestacions he vestit de manera diferent: aquest any amb la samarreta negra de Som Energia i l'any passat amb la blava de la Plataforma en Defensa de l'Ebre. He de dir, malgrat tot, que ningú m'ha fet cap comentari, si bé alguna mirada de sorpresa i de desaprovació sí que he copsat (no sé si pel color o pel missatge).
També em fa molt respecte i em genera un lleuger rebuig veure tanta bandera i tanta exaltació nacionalista, i ahir patia per la impressió que es podia endur el meu fill gran. Però ràpidament vaig comprovar que el patiment era innecessari i bàsicament adult: quan estàs a punt de fer quatre anys, les banderes que la gent duu a l'esquena són capes de cavallers, i jo em vaig apuntar al carro de la imaginació i li vaig dir que les altres eren simples draps que penjaven d'un pal. I, sobretot, i que quedi ben clar, el millor de la manifestació eren els helicòpters i les avionetes!
A veure quina una s’empescaran per la manifestació de l’any que ve, que segur que n’hi haurà, sigui de reivindicació un cop més o qui sap si (i tan de bo) de celebració, però potser el més adient seria tornar al Passeig de Gràcia i ocupar-lo de nord a sud i d’est a oest amb la samarreta que a cadascú li vingui més de gust. L’uniformització mai ha dut res de bo.
També em fa molt respecte i em genera un lleuger rebuig veure tanta bandera i tanta exaltació nacionalista, i ahir patia per la impressió que es podia endur el meu fill gran. Però ràpidament vaig comprovar que el patiment era innecessari i bàsicament adult: quan estàs a punt de fer quatre anys, les banderes que la gent duu a l'esquena són capes de cavallers, i jo em vaig apuntar al carro de la imaginació i li vaig dir que les altres eren simples draps que penjaven d'un pal. I, sobretot, i que quedi ben clar, el millor de la manifestació eren els helicòpters i les avionetes!
A veure quina una s’empescaran per la manifestació de l’any que ve, que segur que n’hi haurà, sigui de reivindicació un cop més o qui sap si (i tan de bo) de celebració, però potser el més adient seria tornar al Passeig de Gràcia i ocupar-lo de nord a sud i d’est a oest amb la samarreta que a cadascú li vingui més de gust. L’uniformització mai ha dut res de bo.
Text escrit el 12 de setembre de 2015.
Des de 2012 que participo en aquestes manifestacions, tot i no agradar-me les aglomeracions, i cap any m'hi he apuntat. Cap any tampoc he adquirit el kit, ni m'he vestit com tocava. He fet el que m'ha donat la gana, francament, però hi he estat. Queda molt bonic veure-ho, però jocs d'aquests fan gràcia al principi, després ja no. No vull que n'hi hagi una altra, que quan siguem independents l'ANC es dissolgui, o que es dediqui al món cultural, o al que sigui. S'hi ha d'estar, però tampoc no cal que haguem de fer el 'follow the leader' cada cop.
ResponEliminaLa frase "S'hi ha d'estar, però tampoc no cal que haguem de fer el 'follow the leader' cada cop." ho resumeix de meravella!
Elimina