diumenge, 27 de desembre de 2009

Suïcidi profitós

Conte guanyador del 3er premi dels XVII Jocs Florals del Raval. Barcelona, 2007.

Baixa'l en PDF.
También en castellano.

Miri infermera, he vingut aquí perquè tinc intenció de suïcidar-me. Sí, sí, ho ha sentit bé. Però no s’espanti, dona, que no n’hi ha per tant! Treballant en un hospital vostès en deuen veure un fotimer de morts, no? Com? No, per favor, no pretengui clavar-me un sermó per intentar-me convèncer que vaig a fer una bogeria. Que vagi a psiquiatria? No estic pas sonat, jo! Simplement estic cansat de viure; n’hi ha que es cansen de la parella i se’n separen i jo m’he cansat de la vida i diguem que també me’n vull separar. Tot el que havia de fer en aquesta vida jo diria que ja ho he fet; o gairebé tot. Algunes coses les he fet bé i d’altres rematadament malament, però no tinc esma ni ganes per corregir-les en el cas que fos possible, que ho dubto. I tampoc em veig amb cor d’emprendre nous reptes. Per què ho hauria de fer? Total, tornaria a ser el mateix: alguna cosa sortiria bé i alguna altra malament. I apa, sant tornem-hi! És tan repetitiva la vida que no sé perquè dura tants anys.

A més a més, no tinc família, tret d’un germà poca-solta que es quedarà amb un pam de nas quan vegi que he deixat el pis i els pocs estalvis que tinc a una associació laica que es dedica a promoure el retorn de la república. Tan de dretes i d’església com és ell, això li farà més mal que una bona cossa de mula als dallonses. Que es foti! Veu, infermera, això sí que m’emprenya: dinyar-la i no veure la cara que farà el molt malparit.

L’únic dubte que tenia era la manera de matar-me. No tinc armes de foc i encara que me’n comprés una, de ben segur que no la sabria utilitzar com cal, i, francament, no tinc ganes d’errar el tret i quedar-me viu però mig idiota i sense poder de decisió. Llançar-me daltabaix d’un edifici tampoc em motiva, deixant de banda que l’hòstia que t’has de fotre deu ser de campionat, i l’espectacle que ofereixes a la resta de conciutadans no el trobo gaire edificant, la veritat sigui dita. De verins i potingues vàries no en sé ni un borrall; per tant, les descarto completament. El gas tampoc, que no vull fer volar pels aires el bon veïnat que tinc. I no penso ficar els dits dins d’un endoll per res del món; per acabar així me’n vaig als Estats Units, en pelo uns quants pels quals gairebé mereixeria un premi i que m’asseguin al tron de la mort. Així que, al final, m’he decidit per tallar-me les venes.

Pel que he llegit, sembla ser que és un mètode lent però sense gaire dolor. I això és el que vull, no fer-me mal, que tampoc sóc masoquista. El problema el tenia que si em tallava les venes a casa, no sé quants dies més tard s’adonarien que ja sóc a l’altre barri. I si se n’han d’adonar per la pudoreta, doncs què vol que li digui, ho trobo desagradable en extrem. Clar que també podria enviar una carta al meu germà per tal que vingués a casa a veure l’espectacle uns dies després. Però no, jo no en vull fer un espectacle de la meva mort; no faré pas com aquell tal Petroni que va muntar una festa de comiat el mateix dia que es va suïcidar. Aquells romans sí que estaven ben sonats.

I aquest matí se m’ha encès la llumeta i se m’ha acudit de venir aquí. Ja que em penso tallar les venes crec que seria interessant aprofitar tota la sang, no creu? Per això em té al seu davant, aquí, al Banc de sang. No li sembla una bona idea infermera? Quantes bosses creu que en podrem treure?

Conte escrit el 19 de maig de 2006.
Revisat el 27 de desembre de 2009.

diumenge, 20 de desembre de 2009

En Serapi Trinxacaixes, un ciutadà honrat

Conte guanyador del 2n premi del XIX Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de relat curt d'humor. Barcelona, 2007.


Durant generacions i generacions els Trinxacaixes s’havien dedicat a la delinqüència a baixa escala com a mitjà de subsistència. No els havia pas anat malament però tampoc havien aconseguit fites gaire remarcables en el terreny pel qual es movien. El fill petit de la família, en Serapi, acabava de fer els divuit anys i, per tant, seguint la tradició familiar de no fer treballar els seus membres fins que es poguessin espavilar solets a la presó (per si arribava el cas, poc freqüent, que fossin enxampats), havia de deixar de ser un mantingut; li havia arribat l’hora de posar-se a pencar i de guanyar-se les garrofes. Però aquell noi havia sortit diferent a tota la seva parentela: ell volia ser un home honrat i treballador. A més a més, li feia pànic enfrontar-se a les seves possibles víctimes i no saber com resoldre les situacions de tensió que poguessin sorgir. Però, malgrat això, la pressió familiar era massa punyent, gairebé asfixiant, i al noi no li va quedar cap més sortida que iniciar-se en l’art de l’atracament.

Finalment, tot i anar-lo posposant amb excuses cada cop més estúpides i inversemblants, va arribar el dia en què va haver de sortir a cercar la seva primera víctima. Després d’estar caminant una estona amb els ulls ben oberts mirant a dreta i esquerra constantment, va veure com un vell amb un puro barat enganxat als llavis entrava en un carreró solitari. El va seguir en silenci, gairebé caminant de puntetes, fins que va aconseguir atrapar-lo. Es va treure un cigarret del seu paquet de tabac i, educadament, li va demanar foc. Mentre el vell regirava les butxaques intentant trobar l’encenedor, en Serapi va treure la seva navalla i li va cridar que afluixés la cartera, llevat que preferís acabar empalat pel cul pel seu ganivet. L’home, enlloc d’espantar-se, es va queixar que n’estava fart de la inseguretat d’aquella ciutat de merda, que no feia ni deu minuts que l’havien atracat i que ja no tenia res més ni per donar o vendre.

En Serapi es va quedar perplex; no s’esperava aquella reacció per part de la víctima. Però, acte seguit, va veure que aquell vell portava un rellotge que, a primera vista, semblava prou bo. Amb una fúria pretesament intimidatòria causada en part per l’engany al que la víctima l’havia volgut fer caure, va exigir-li que li dónes el peluco immediatament. L’home, amb un somriure sarcàstic, li va dir que allò de peluco ja no es portava i que tenia uns mètodes d’atracament ben carrinclons i passats de moda. Amb una supèrbia que va desarmar el pobre Serapi, el vell va arribar a dir que potser li convindria passar uns quants mesos a la garjola per tal d’aprendre unes quantes coses de la poc honorable ciència delictiva.

El rostre d’en Serapi va quedar desencaixat. Aquell paio se’n reia d’ell tot i el navallot de pam i mig amb què l’estava amenaçant. Disposat a no deixar-se batre per aquell fatxenda, en Serapi va acostar la navalla a tocar del coll del vell. La víctima, espantada per la proximitat d’aquell objecte tallant a pocs centímetres de la seva jugular, li va demanar perdó i que si us plau es calmés, que li donaria tot el que duia, però que abans li permetés pixar perquè era a punt de fer-s’ho a sobre a causa del cangueli. En Serapi, per tal d’evitar una escena humiliant per al pobre vell, hi va accedir. Però aquell home no es va posar a pixar contra la paret, sinó que, quan va treure el membrot per la bragueta, va començar a perseguir al pobre Serapi amb la seva pixarada, fent-lo fugir tot mullat, brut i, sobretot, fastiguejat.

Desanimat per la seva poca traça, en Serapi va marxar d’aquell carreró disposat a enfrontar-se de totes totes a la seva família: ell no tenia fusta d’atracador i ja podien insistir que no se’n sortirien amb la seva. La societat havia guanyat un ciutadà honrat.

Conte escrit el 18 d’agost de 2006.
Revisat el 20 de desembre de 2009.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Canviant el món

Conte publicat el març de 2007 a 10x10 microrelats, Edicions de la Quadriga, ISBN: 84-934281-2-9.

 Avui no, Eva; estic molt cansat. No és només esgotament físic, és sobretot mental. Saps què passa? Doncs que cada dia, tal i com ja t’he comentat més d’un cop, m’envaeix la sensació que estic sol com un mussol i que tot, absolutament tot, ho he de decidir jo. I això, per molt que un sigui fort i estigui segur d’ell mateix, és un pes massa feixuc a carregar. Ho intento fer tan bé com puc i crec, amb el cor a la mà, que estic portant les coses cap allà on sempre he volgut. El que estem fent no és poca cosa: estem canviant el món, per fer d’aquest planeta nostre un lloc millor per a les generacions futures. I hauràs notat que parlo en plural, perquè crec que si no treballem en equip no serà possible aconseguir els nostres objectius. Però, a vegades, em sembla percebre una certa falta de compromís per part d’alguns dels nostres i entendràs que això desanima.

– Doncs clar que desanima, però ja sabies que el rol de líder desgasta moltíssim. Per una banda, cal saber treure el millor de cada membre de l’equip, saber-los motivar i, quan cal, també se’ls ha de felicitar per la feina ben feta; i per l’altra, s’ha de vigilar amb les enveges que puguin sorgir entre ells o, pitjor encara, envers el líder. Si a tot això hi sumem la gestió dels egos implicats, és ben natural que fins i tot tu acabis fatigat. Però tampoc t’hauries de preocupar tant. Encara que algun cop et puguin fallar els teus col·laboradors, se’ls ha de reconèixer que són gent vàlida i, sobretot, molt lleial. I, a més a més, sempre em tindràs a mi pel que sigui menester. Ja saps que estic molt orgullosa de tot el que estàs construint. Estàs escrivint una de les pàgines més grans de la història i és aquesta, estimat Adolf, la que et jutjarà i et posarà al lloc que et mereixes.

Conte escrit el 7 de gener de 2007.
Revisat el 13 de desembre de 2009.



dimarts, 8 de desembre de 2009

Fins que la mort us separi

Conte publicat el març de 2007 a 10x10 microrelats, Edicions de la Quadriga, ISBN: 84-934281-2-9.


Els nanos no en saben res, així que per aquest cantó pots estar tranquil·la. Si els ho explico ara els faré més mal que bé, i només aconseguiré crear-los un fort ressentiment cap a tu; i això no ho vull. O potser sí, no serà per ganes, però ja estan patint prou com per complicar-los més la vida, just en aquest moment tan difícil de l’adolescència. Quan siguin més grans, quan se’ls hagi calmat l’idealisme romàntic que tenen ara de l’amor, potser sí que haurà arribat l’hora que ho sàpiguen tot. Ja ho veurem, que encara han de passar uns quants anys, però he de creure que llavors seran prou madurs per entendre aquest llarg silenci.

I de mi, què vols que et digui? Clar que el més probable és que no t’importi pas gaire, oi? Potser només t’interessa perquè sóc el pare dels teus fills i qui els haurà de continuar pujant en uns valors que creia compartir amb tu. Em pensava que l’essència més profunda del dolor l’havia coneguda quan te’n vas anar. Però després de tot el que m’he assabentat aquestes darreres setmanes, aquell primer dolor no és res comparat amb el d’ara, on s’hi ha afegit una mescla d’odi i ràbia que, per més inri, no puc descarregar sobre teu, si bé t’ho mereixes.

Fa tres mesos que vas patir l’accident amb el cotxe i no hi ha hagut cap diumenge des d’aquell dia que no hagi vingut a veure’t. I cada vegada, al costat de les meves flors, he trobat una rosa vermella i radiant sobre el relleix del nínxol. A més a més, tinc la sensació que, mentre les meves flors es van marcint, aquesta maleïda rosa sembla verdejar. Tot i ser ben morta, la teva passió per segons qui continua ardorosament viva.

Recordes aquella cançó que deia que el temps i l’oblit són com germans bessons? No et pots imaginar les ganes que tinc que aquests germans es facin grans. I els meus fills també.

Conte escrit l’1 de desembre de 2006.
Revisat el 8 de desembre de 2009.



dissabte, 5 de desembre de 2009

La síndrome Hyde

Conte guanyador del 2n premi del XIII concurs literari Miquel Bosch i Jover. Premi de prosa. Balenyà, 2006.


Probablement, si haguéssim coincidit a l’Escòcia de la segona meitat del segle dinou, Robert Louis Stevenson s’hauria inspirat en la meva captivadora persona per escriure alguna de les seves novel·les. Però Stevenson era dels que creuen que, malgrat la maldat humana, les persones tenen el seu costat bo, per petit que sigui; el fantàstic escriptor ens demostrava així la seva ingenuïtat. L’ètica i la dignitat, tan valorades per Stevenson a través dels seus personatges, jo les trepitjo, les insulto i hi escupo a sobre, i no necessàriament en aquest ordre.

Per què voler ser Jekyll quan es pot ser Hyde? L’avantatge de ser com Hyde és que els meus actes no estan sotmesos a cap moral ni principi ètic. Puc fer el que em doni la gana deixant absolutament de banda les possibles conseqüències que hi pugui haver; més ben dit: se me’n foten i me’n ric dels danys col·laterals causats, com dirien alguns polítics, no gaire millors que un servidor, per cert.

Tot va començar ahir. Només despertar-me, ja em vaig notar diferent. Tenia una mala llet de l’hòstia. Una ràfega de menyspreu i d’odi cap a tot i tothom em va recórrer les entranyes. El desig de fer mal al primer que se’m creués pel camí era immens; la violència i la maldat ocupaven fins el darrer racó del meu cervell. Després d’una dutxa roent de més d’una hora (se’m va oblidar que el país pateix una dura sequera), quan em vaig reflectir al mirall em vaig adonar que em trobava millor que mai, amb una sensació de poder desconeguda fins llavors per mi. Em trencava el cap pensant com era jo abans d’aquesta transformació però no me’n sortia; no conservava cap record ni cap anècdota del meu jo anterior. Però m’era igual: el que comptava era que tenia una salut de ferro, un llarg i llaminer reguitzell d’idees malèfiques al cap i unes enormes ganes d’experimentar plaers sàdics i violents. I, per sobre de tot, el que més anhelava era sortir de casa i comprovar si la gent s’apartava atemorida al meu pas.

Quan era a punt de sortir al carrer vaig sorprendre’m de veure un aquari al menjador. No tenia records que a mi m’agradessin els peixos. Vaig agafar un llarg punxó de la caixa d’eines i vaig començar a empalar un darrere l’altre la dotzena de peixos que hi havia; mira què bé, tindria una suculenta broqueta marinera per dinar. Per assegurar-me que no hi hagués cap peix amagat que intentés evitar la mort, vaig llençar l’aquari a cegues pel balcó, esperant matar dos pardals d’un tret si tenia la sort que caigués al cap d’algun desgraciat. Quines dècimes de segon més emocionants! Llàstima que la trencadissa de vidres i l’absència de crits d’espant o de dolor em fessin saber que la maleïda peixera havia caigut a terra sense topar amb ningú. Enfurismat, vaig començar a llançar tots els testos del balcó apuntant directament als vidres dels cotxes aparcats al carrer. Pel que es veu, havia estat un amant de les plantes ja que vaig comptar més de quinze llançaments, amb un satisfactori encert del cent per cent.

Acabava de tancar la porta de casa meva quan se’m va acudir la genial idea de matar la veïna. Em venia de gust començar bé el dia. Vaig tornar a entrar, vaig agafar les tisores de la cuina i a apunyalar la veïna s’ha dit. Vaig pitjar el timbre. Ningú va venir a obrir. El vaig tornar a prémer amb més insistència en combinació amb forts cops a la porta amb els nusos dels dits. Res de res. L’absència de la desgraciada de la veïna em va treure de polleguera. Molt bé, no la mataria en aquell moment però li deixaria una nota. Amb les tisores obertes li vaig escriure “Et mataré” ratllant-li la porta. Finalitzat l’avís a la veïna, vaig quedar mirant-me les tisores i vaig pensar que seria millor sortir al carrer amb un petit arsenal casolà. Vaig entrar de nou a casa meva i vaig començar a omplir una motxilla amb unes quantes joguines: les tisores, un parell de ganivets, un llevataps, unes tenalles, unes alicates, fil ferro i el martell més gros que tenia; no sabia si existien soldadors a piles, però m’hauria agradat tenir-ne un. Un cop tancada la motxilla, vaig sortir d’excursió.

Abans d’obrir el portal del carrer vaig dedicar un parell de minuts a destrossar les bústies dels veïns. Per tal de que no em titllessin d’insolidari també vaig trencar la meva; si és que, en el fons, sóc un bon noi. Però, a partir del moment que vaig fer girar el pany, les coses es van tòrcer. Quatre, cinc o sis homes, no ho sé pas, se’m van tirar al damunt i en cosa de pocs segons em vaig trobar emmanillat i de cara a la paret. De reüll vaig veure que hi havia alguns homes uniformats de policia i d’altres vestits de paisà que em feien suposar que eren de la secreta. Vaig preguntar que per què em detenien com si fos un delinqüent si encara no havia fet res; que allò no era la pel·lícula Minority Report on la policia s’avança al malfactor abans que aquest cometi el delicte. Però ningú em va respondre. Em van registrar de dalt a baix i també vaig observar com regiraven la meva motxilla, introduint en bosses de plàstic separades totes les meves joguines.

Les primeres paraules que vaig sentir, i que no anaven dirigides pas a mi, van ser les d’un policia de paisà a un altre home sense uniforme. Anteposant el tracte de doctor al que anava a dir, li va preguntar si creia que es podia tractar d’un altre cas de síndrome Hyde. El doctor, amb una cara on el cansament, la preocupació i les poques hores de son hi havien deixat petjada, va contestar que, si bé encara m’havien de realitzar les proves pertinents que ho verifiquessin, tot indicava que sí, i que allò era una autèntica passa, talment com si fos la grip. Síndrome Hyde? Què volia dir allò? Era només una casualitat que em parlessin d’aquella síndrome i que jo en les últimes vint-i-quatre hores hagués tingut ben present en el meu cervell l’entranyable personatge de Robert Louis Stevenson? No em van deixar pensar en res més. Em van introduir en un cotxe i suposo que em deurien narcotitzar amb alguna substància sense que aconseguís adonar-me’n, perquè em vaig quedar adormit en pocs segons.

Quan em vaig despertar em vaig trobar en una habitació d’uns vint metres quadrats, sense finestres i amb una porta metàl·lica que semblava ben forta. Jo estava estirat en un llit que, juntament amb una taula i una cadira, eren els únics mobles que hi havia a l’habitació. Duia la mateixa roba amb la que havia sortit de casa però m’havien pres el cinturó i els cordons de les sabates. Significava això que estava en una presó? O potser en un hospital psiquiàtric? Vaig sentir un dring a l’alçada dels meus peus i vaig veure que m’havien engrillonat pels turmells; em vaig decantar més per la presó que no pas pel psiquiàtric. Em vaig aixecar per comprovar fins on podia caminar: res, amb prou feines dos metres i mig. Les cadenes no em permetien arribar fins a la porta; ja se la sabien llarga els que m’havien tancat aquí.

Molt bé, i a sant de què em tancaven en una presó? Què havia fet jo a part de matar els meus peixos, destrossar cotxes i bústies i amenaçar la veïna? N’hi havia prou amb això per tancar-me a la presó lligat a l’estil medievalístic? Em consideraven perillós? En això no anaven pas errats perquè jo em continuava sentint en plena forma: vital, poderós i assedegat de sang (ni una gota n’havia pogut vessar encara!). Però els meus actes delictius només demostraven que era un gamberro incívic i animal i això no justificava el tracte que estava rebent.

Tot d’una es va obrir la porta i van entrar vuit homes. Un d’ells va prendre la paraula presentant-me’ls a tots: tres metges i cinc policies. Va continuar explicant-me, sempre a una distància on jo no el pogués atansar, que durant els trenta-vuit dies que havia estat inconscient m’havien realitzat una sèrie d’exhaustius anàlisis que confirmaven que estava afectat per una malaltia mental que la comunitat científica havia anomenat la síndrome Hyde. Malauradament per a l’espècie humana, els especialistes no havien aconseguit trobar ni les causes desencadenants ni el remei a la malaltia. L’única bona notícia era que jo havia estat el darrer cas conegut, fent un total de quatre-cents cinquanta-dos afectats. Però aquesta, va continuar explicant-me el metge, era una bona notícia per a la societat però no pas per als malalts; el govern, d’acord amb l’OMS, havia decidit tallar de soca-rel amb el problema.

El metge va callar, empassant saliva. Hi havia alguna cosa gruixuda que m’havia de dir i el molt cagat no s’atrevia. Ja tenia sort que em tenien lligat o ja li hauria arrencat la llengua just abans de trencar-li el coll. Va ser un policia el que va acabar amb aquell tens i bonic silenci. Sense gaires preàmbuls, el policia va notificar-me que seria traslladat a un lloc encara indeterminat però sí altament segur, on també hi hauria internats tots els que, com jo, idolatràvem Mr. Hyde. La pura i crua realitat era que el govern, talment com si es tractés de la pesta porcina o de la grip aviària, havia acordat liquidar-nos a tots. No obstant, com que vivíem en un estat democràtic sense pena de mort ni eutanàsia legal, cap institució podia tocar-nos un pèl. Havien decidit, per tant, internar tots els malalts al mateix lloc, armar-los amb ganivets i destrals i deixar que els seus instints assassins fessin la feina bruta.

I així va ser. Al cap d’unes hores em van llençar per un tobogan la mar de divertit amb dos ganivets de grans dimensions a l’extrem dels quals hi naixia una cadena d’un metre aproximadament, que anava lligada a cada canell de les meves mans. Quan vaig arribar al final del tobogan el primer que vaig veure va ser un bassal de sang. Ja era hora, vaig pensar, per fi m’ho podré passar bé. Vaig aixecar la vista del bassal i vaig poder contemplar un magnífic espectacle on tothom, dones i homes, a l’estil dels gladiadors romans, es barallaven i es mataven uns als altres, esquivant com podien els cossos dels dèbils que ja havien caigut. Allà no s’hi formaven equips ni aliances: tots volíem ser l’últim Hyde, no per ser l’escollit heroi supervivent sinó per la satisfacció de ser el sàdic que hauria matat més persones.

No sé quant temps creien les autoritats que podria durar allò, però en poc més de dues hores només quedàvem una dona i quatre homes vius, o mig morts per ser més precisos. Però com havíem gaudit tots! Les cares de satisfacció eren ben evidents. Amb prou feines ens podíem moure: les ferides dels nostres cossos, la sang lliscant al terra i la gernació de cadàvers ens impedien els moviments més elementals. Però les ganes podien més. Ens vam llençar tots contra tots en la que seria l’última baralla. Només un seria el vencedor.

Instants després, molt cansat i amb el genoll a terra, vaig donar un cop d’ull al meu voltant. Els meus quatre contrincants semblaven morts però per si de cas vaig anar a rematar-los un a un, seccionant-los la jugular. Però el plaer de ser el vencedor, de poder gaudir d’aquell espectacle preciós i dantesc em va durar només un moment. Un espetec provinent d’un tret d’algun covard amb arma de foc, em va enviar una bala directament al tòrax que em va fer caure a terra. Em cremava tant el pit que ni m’adonava de la resta de ferides del meu cos. Em vaig començar a beure la sang del meu voltant per tal de mitigar la sequedat de la meva gola. La falta de rec sanguini al cervell em va començar a provocar son.

Les autoritats governamentals havien d’estar satisfetes: la síndrome Hyde havia quedat destruïda. Però nosaltres els havíem d’estar agraïts: com havíem gaudit tots en aquella bacanal de sang i fetge! De ben segur que si haguéssim estat en llibertat al carrer no hauríem tingut la oportunitat de ferir i matar tant, ja que ens haurien detingut a les primeres de canvi. Per contra, reunint-nos a tots al mateix lloc el govern protegia la població i ens proporcionava plaer i diversió a nosaltres. No creieu vosaltres que això es mereixia un sincer agraïment? 

Abans de perdre el coneixement vaig donar les gràcies a Mr. Hyde per fer-me conèixer l’autèntic estat del benestar.

Conte escrit el novembre de 2005.
Revisat el 4 de desembre de 2009.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Et veig jugant

Conte publicat el febrer de 2005 a relatsencatalà.com, recull dels millors relats. Versió 1.0, Edicions de la Quadriga, ISBN: 84-934281-0-8.


Et veig però no et puc dir res. M’agradaria explicar-te moltes coses, parlar amb tu, avisar-te del que et passa, però és impossible. Hi ha una barrera infranquejable que ens separa. És com si hi hagués un vidre a través del qual jo et puc observar sense que tu ho sàpigues. No sé si aquest vidre es pot qualificar de gruixut perquè no es pot mesurar en metres i centímetres; és el primer vidre que es mesura en temps: tens vint anys i jo ja estic a prop dels trenta, un vidre de gairebé deu anys. Diuen les mares que dels vint als trenta anys es decideixen gran part de les coses en la vida d’una persona, i saps què et dic, encara que no em puguis sentir? Que tenen raó. Tant la teva mare com la meva, amb els deu anys d’edat que els separen, saben el que es diuen.

Et veig entrar en un saló de jocs. Portes cinc mil pessetes a la cartera (al canvi, ara serien uns trenta euros). Encara que no sàpigues que t’estic veient, espero que no t’enfadis si llegeixo el teu pensament. No és que tingui cap habilitat especial ni paranormal per poder llegir el pensament de la gent, però el teu sí, ja que, al cap i a la fi, tu ets l’Oriol de 1994 i jo sóc el del 2004. Entre tu i jo no hi ha secrets ni confidències. Tu no saps res de mi, però jo ho sé tot de tu. I com que llegeixo el teu pensament, sé que estàs neguitós; tu saps que no hi hauries d’entrar però, un cop has obert la porta del saló, una força descomunal t’ha xuclat cap a l’interior.

Et veig demanant canvi a l’encarregat del saló de jocs, deu monedes de cent i dues de cinc-centes a canvi d’un bitllet de dos mil pessetes. Penses en l’encarregat. Ja et coneix d’altres vegades, fins i tot t’ha saludat. Penses que, si estiguessis en el seu lloc, miraries de convèncer aquest jove que està tirant la seva vida directament a la profunditat de la claveguera. Però no, ell està fent la seva feina, i la seva feina és donar canvi per tal de que tu i tots els que són com tu s’hi deixin tants diners com sigui possible en les maleïdes escurabutxaques.

Et veig donant una ullada general a les màquines lliures. Perfecte, la teva predilecta no està ocupada. És una de les poques màquines que no segueix el sistema de les fruites. Aquesta és més clara, en lloc de les fruites hi apareixen les xifres. No cal dir però, que també saps jugar a les de les fruites. Si una cosa tenen aquestes màquines, és que s’hi aprèn a jugar en un tres i no res, i que les combinacions de premis són idèntiques en totes. Les úniques diferències que hi ha entre màquines són la possibilitat del “Doble o res”, “Escala”, “Comodins”, etc. I habitualment, aquests extres, si d’aquesta manera els podem anomenar, no són res més que apostar sobre el que estàs apostant; és a dir, has apostat els cinc duros, et toca un premi i abans de cobrar-lo pots decidir si l’apostes per obtenir-ne més diners o per perdre’ls. Generalment però, pel que tens observat en altres jugadors (i tu fas igual que ells), un jugador patològic no té per costum apostar sobre el premi; prefereix cobrar-lo, suposo que per assegurar-se més monedes per seguir jugant.

Et veig anant cap a la teva màquina. Hi poses la primera moneda de vint duros. Sents com cau a l’interior de la màquina. Ha caigut ben al fons però això no vol dir res. Qualsevol inexpert diria que la màquina acaba de donar un premi dels grossos, però tu portes massa temps jugant per saber que no és així. T’has trobat amb màquines que semblaven buides que donaven premis grans i també a l’inrevés, màquines que semblaven a punt de rebentar i que s’empassaven les monedes sense compassió. Mira, hi ha hagut sort, cinc-centes pessetes a la tercera jugada. Què et deia? Màquina aparentment buida que dóna un premi mitjanet. Per un moment et sents bé, que has guanyat, que domines l’artefacte que tens davant fent musiqueta i llums. Però això és passatger, seguiràs posant monedes fins a perdre-ho tot. Pots guanyar un dia de tant en tant, però al final sempre perdràs. Perquè, al cap i a la fi, això és un negoci. Si hi perdessin diners no hi hauria ni sales de jocs, ni casinos, ni loteries, ni res de res.

Et veig amb els ulls fixos a la màquina. Ja portes una estona jugant i de moment no et va malament. Tres màquines a la dreta més enllà hi ha un home que té més sort que tu; ja porta dos premis de dos mil cinc-centes pessetes. En canvi, a la teva esquerra i cap al fons hi ha una dona amb el carro d’anar a comprar que avui no omplirà pas gaire. Continues sempre a la mateixa màquina. Si hi ha una regla d’or en un saló d’aquests és que no pots abandonar la teva màquina fins que decideixis marxar. No pots posar-te a jugar en una altra màquina i que llavors vingui algú altre i li toqui un premi a la màquina on havies estat tu. Fins i tot, encara que t’hagi tocat un premi gros, te’n pot tornar a tocar un altre al cap de poques jugades. A tu t’ha passat això i també t’ha passat el contrari, que després d’un premi gros la màquina t’ha xuclat tots els diners que tenies. Hi ha jugadors patològics consumats que juguen en dues màquines a la vegada; ho has provat, però prefereixes mantenir tota la teva atenció al mateix lloc.

Et veig fent càlculs amb els diners que tens. Havies entrat amb cinc mil pessetes i ara en tens prop de sis mil. Podries marxar, com altres vegades has fet, creient que has fet un bon negoci. Però, com és més habitual, et quedes, ficant i ficant més i més monedes, jugant, jugant i jugant. Tens una mala ratxa i només et toquen petits premis de no més de vint duros molt de tant en tant. En ben pocs minuts t’has quedat amb tres mil pessetes. Una de les altres coses clares d’aquest joc és que els diners es poden perdre amb una rapidesa sorprenent. Ara toca, per tant, tornar a demanar canvi. T’acostes de nou a la peixera de l’encarregat i demanes canvi de les tres mil restants. Podies haver demanat canvi de dos mil però et fa com una mena de vergonya demanar canvi sovint, com si l’encarregat pensés que no pares de perdre i que no saps jugar; que ets un jove ingenu, vaja.

Et veig vigilant el saló mentre demanes canvi. En aquests moments la teva màquina no té inquilí. En principi no hi ha d’haver cap problema ja que hi ha una llei implícita que diu que ningú pot jugar en la màquina d’un altre mentre aquest demana canvi, però per si de cas tu vigiles. No hi ha hagut cap problema, així que tornes cap a la màquina. Més monedes i més i més i més. Recordes per un moment la cançó Money de Pink Floyd. Se t’escapa un somriure que dura mig segon ja que la màquina no t’ofereix cap satisfacció. No pares de perdre, és constant, però no pots canviar de màquina, ja ho saps. Així que continues alimentant aquest artefacte infernal que sembla que té molta gana avui. Només aconsegueixes premis petits que es volatilitzen en un obrir i tancar d’ulls. S’estan acabant les monedes. Et planteges dues opcions: marxar, que saps que és el que hauries de fer, o anar a un caixer a treure més diners.

Et veig posant un cartell a la màquina que diu “Ocupada”. Te l’ha deixat l’encarregat. Així doncs, surts al carrer i vas cap al caixer. El caixer del teu banc més proper és a cinc minuts. Cinc minuts d’anada i cinc de tornada és massa temps. Massa temps per a tu, no pas per a l’encarregat ni per a la màquina. Vas a un caixer d’una altra entitat que és a una travessia del saló. Et cobraran comissió però tant hi fa; després de perdre tants diners no vindrà d’una comissió. Decideixes treure quatre mil pessetes, amb la falsa seguretat que no te’n gastaràs més de dues mil i que les altres dues mil són per portar demà a la cartera. Et preguntes obsessivament el que estàs fent. Saps que estàs enganxat al joc, que t’estàs enfonsant. Notes que perds l’autocontrol. Ets incapaç de no tornar al saló. Estàs pensant tot això quan ja tornes a ser a la porta d’entrada del saló. Pares un moment, t’eixugues la primera llàgrima d’avui i entres. Altra vegada cap a l’encarregat a demanar canvi. Ja ni penses en la vergonya que tenies abans. Si el teu cap ja raonava poc, quan comences a entrar en una crisi encara ho farà menys. Treus el cartell, el tornes a l’encarregat i continues jugant.

Et veig tornant cap a casa. Has perdut les dues mil pessetes que deies que jugaries i també les dues mil de demà. Camines de pressa, tens ganes d’arribar a casa i esperes no trobar-te a ningú. Parles amb tu mateix de manera frenètica, insultant-te i dient que no tornaràs a jugar. Però demà, i fins tot ara mateix, t’adonaràs que no pots. Estàs malalt, saps que estàs malalt. Et dius a tu mateix que ets un ludòpata de merda. No hauria de ser cap vergonya però tu ara no ho sents així. La teva autoestima està sota zero. No trobes la sortida d’aquest forat enlloc. L’única sortida que li veus és el suïcidi però et fa un pànic terrible, i la poca lucidesa que encara conserves et diu que això seria una salvatjada tant per a tu com per als que t’estimen.

Et veig obrint la porta de casa. Saludes per si algú contesta. No ho fa ningú. Fas una ullada ràpida per tot arreu per veure si hi ha algú que no t’ha sentit. Per sort, no trobes ningú. És immediat el fet de saber que estàs sol amb la caiguda de la primera de les moltes llàgrimes que vindran tot seguit. Te’n vas a l’habitació i t’estires bocaterrosa al llit.

Et veig plorant. Donaria el que fos per poder-te ajudar però no pot ser. Conec el teu patiment. És molt dur veure com era jo fa deu anys.

Em veig plorant de veure’t plorar.

Conte escrit el 7 de gener de 2004.
Revisat el 28 de novembre de 2009.



diumenge, 22 de novembre de 2009

El perquè d’aquest blog

Si us he de sincer, com a informàtic que sóc, mai he estat partidari dels blogs. Sempre els he vist com una uniformització una mica barroera que, dia a dia, va envaint Internet. Temps enrere (deu anys, potser, però és que deu anys en l’era digital són molts), alguns usuaris d’Internet dedicaven part del seu temps d’oci a crear i dissenyar les seves pròpies pàgines web. El proveïdor que oferia connexió a Internet proporcionava un petit espai on cadascú podia penjar la seva pàgina web. També hi havia llocs gratuïts, que avui en dia gairebé podríem qualificar de mites, on tothom podia crear la seva pàgina; segurament, Geocities en va ser el puntal.

Però si una cosa tenien de diferent les antigues pàgines webs personals dels actuals blogs és que la gent s’esforçava per aprendre codi HTML. Deixant de banda el gust i la qualitat del disseny, la varietat era la tònica general. En canvi, avui en dia hi ha molts llocs on pots crear el teu blog en un tres i no res i començar-lo a omplir de continguts immediatament. S’ofereixen plantilles i fins i tot és possible personalitzar-les però, al capdavall, poc difereixen uns blogs dels altres.

Ara bé, he d’admetre que els blogs han obert una porta a la participació activa a Internet a molta gent que potser s’ho havia plantejat però que el desconeixement de certes tecnologies informàtiques els havien fet tirar enrere (això sí, quan es comença a indagar dins del codi HTML, molts s’adonen que és ben fàcil). El fenomen dels blogs ha tingut un creixement exponencial aquests darrers anys, cosa que potser significa que molts usuaris volien fer un pas més enllà en la seva experiència a Internet i no quedar-se com a simples navegants passius saltant d’hipervincle en hipervincle. En aquest cas, he de dir que els blogs han tingut una funció de cohesió social prou important.

Suposo que, arribats a aquest punt, qui estigui llegint això (gràcies per haver arribat fins aquí), es preguntarà que per què no he dissenyat la meva pròpia pàgina web en lloc de crear un blog. La resposta és senzilla: ja tinc dos pàgines web privades (el disseny de les quals no és res de l’altre món, però amb les que m’ho he passat la mar de bé programant i reprogramant en llenguatge ASP) i, francament, ara mateix em feia molta mandra posar-me a pensar en el disseny d’una nova pàgina web. Així que, finalment, he optat per obrir un blog i omplir-lo de continguts.

I, bàsicament, els continguts d’aquest blog seran contes i relats (alguns premiats i altres ja publicats), que, des que ja no formo part de la comunitat de www.relatsencatala.cat, em sap greu que quedin amagats a les catacumbes del disc dur del meu ordinador. Tampoc descarto penjar-hi algunes de les cartes que he enviat als diaris i qui sap si també el primer que em passi pel cap.

No voldria acabar aquest primer text sense agrair a la gent de www.relatsencatala.cat, tant als creadors del web com a tots els amics relataires, l’empenta que ha suposat per a mi aquesta pàgina web a l’hora d’escriure els meus contes.

Moltes gràcies i, com dic sovint, apa siau!