diumenge, 15 de juliol de 2018

dimarts, 19 de juny de 2018

Converses inigualables (XV). La màgia

Desendollo un llapis de memòria de l’ordinador de casa mentre l’Eloi ho observa intrigat:

– Papa, què és això?

– Això és un pendrive, Eloi.

– I és xulo? 

– No, és útil.

I se’m dibuixa una cara mig trista mig resignada en adonar-me, un cop més, de l’antagonisme de la màgia de la infantesa i el pragmatisme adult.

Conversa mantinguda el 18 de juny de 2018.

dijous, 14 de juny de 2018

El dit a la nafra (XVIII). Estudi científic

Quan el jutge de l’Audiència Irracional li va preguntar si tenia algunes paraules més a afegir en la seva defensa, l’acusat va respondre que, al capdavall, l’única cosa que ell havia dit era que el darrer estudi científic que havia versat sobre si la reialesa tenia sang blava o no datava del 1793, i que caldria preguntar-se si convindria fer-ne de nous amb dades actualitzades.

Microrelat escrit el 14 de juny de 2018.

dijous, 24 de maig de 2018

Reformistes

Aquest conte és pura ficció. Qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència


Obre la porta i entra en una sala on l’espera un grup d’assessors.

– Senyors, acabo de parlar amb el president. El govern està decidit a reformar el codi penal tant com calgui, així que d’aquí no surt ningú fins que tinguem un esborrany com Déu mana. Queda entès?

– Sí, senyor ministre –responen a l’uníson.

– Pluja d’idees! Vull una pluja d’idees ja. Més que una pluja: vull una autèntica tempesta, un huracà, un cicló, un tsunami! Com a servidors públics que som, no podem fallar a la gent de bé, a la gent que confia en aquest govern, a la gent d’ordre. Estem?

– Sí, senyor! –responen alegrement, com si davant seu tinguessin un sergent.

– Doncs, au, anem per feina. A veure qui trenca el gel...

– Podríem incorporar un nou delicte: el de fàstic. Sí, cert que ja tenim el d’odi, però qui no ha sentit algú dient que aquest país li fa fàstic? Oi que sí? Doncs que no quedi impune!

– Bona idea –diu el ministre–. Vinga, què més? Exprimiu els vostres cervells, feu-los treballar. Au va, només per avui i que quedi entre nosaltres: visca la intel·ligència!

– Doncs seguint el fil del company que ha proposat el delicte de fàstic, jo n’hi afegiria un altre: el delicte d’ironia. Que li quedi clar a tothom que manifestar segons quines barbaritats, encara que sigui de manera irònica, et pot portar davant d’un jutge.

– Ben vist –respon el ministre–. Queda anotat.

– Si incorporem, encertadament, el delicte d’ironia, per què no també el de sarcasme?

– I el de burla! –afegeix un altre.

– Fins i tot podríem establir el delicte de mal humor –diu un altre, mentre tots esclaten a riure.

– I què li sembla, senyor ministre, si de tots aquests nous delictes, en creem delictes derivats?

– Com? Què vols dir?

– Doncs que a banda del delicte d’ironia, sarcasme i tots els altres, també podríem crear els delictes de conspiració per al delicte d’ironia, conspiració per al delicte de sarcasme, i així successivament.

– Fantàstic! –crida exultant, el ministre.

– I per evitar qualsevol escapatòria dels enemics de la pàtria, també hi podria haver el delicte d’instigació, el de conspiració per a la instigació i el d’instigació per la conspiració.

– Sou bons, nois, sou bons. Us mereixeu una bona gratificació. Parlaré amb el tresorer després –diu el ministre–. I tu, Rafa, no tens cap idea interessant? Au, va, que tu ets un figura!

– Doncs sí, estava pensant que està molt bé tot el que s’ha dit fins ara, però...

– Però què?

– Veurà, senyor ministre, crec que hauríem d’afegir, com a colofó, el text que apareix en algunes bases de premis literaris: “el jurat tindrà potestat decisòria sobre qualsevol circumstància que no estigui contemplada a les bases”. Aquesta frase, ben adaptada, pot convertir en invulnerable el codi penal.

– Bravo, Rafa! Bravo! Ets un geni! I alguns encara ens diran conservadors quan, en realitat, som autèntics reformistes! –diu el ministre mentre l’abraça–. I tu, Marià, per què fas aquesta cara? Que no t’agrada tot el que ha sortit en aquesta sala? És el que necessita el país: autèntica justícia!

– Sí –respon el Marià–, però i la justícia... europea?

Conte escrit el 24 de maig de 2018.

dilluns, 21 de maig de 2018

QWERTY (XVIII)

Q. La resposta del rector al bisbe era inquietant: permeti’m que ho consulti al sicari. 

W. Hi havia tanta preocupació que ningú es va adonar que la conferència tractava sobre l’esclafament climàtic.


E. Tothom a l’escola de negocis va passar per alt l’error del llibre on hi deia que una de les bases del capitalisme és la sacietat anònima.


R. L’anunci generava confusió: provi el nou híbrid de Poyota al seu confessionari.


T. Ningú es va sorprendre de llegir que gent innocent havia estat empresonada pel sutge del tribunal suprem.


Y. El missatge del fotògraf el va deixar bocabadat: pot venir demà a l’estudi per fer-li una sèrie de retrets?

dilluns, 7 de maig de 2018

Coses de parella. Cinc minuts amb en Màrius

Conte guanyador del 1er premi del XXX Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de relat curt d’humor. Barcelona, 2018.


Saps què és el que m’agradava més de la teva dona, Màrius? Bé, el que m’agrada, perquè ella encara és ben viva, no pas com tu, que ens l’has feta ben grossa a tots els que t’estimàvem. Mira que plegar veles així de sobte, d’un dia per l’altre... ja et val, home! Francament, a mi m’ha dolgut molt assabentar-me avui mateix que tenies la salut tan delicada. Però tu, a la teva, vivint com si encara tinguessis vint anys, i no, Màrius, ja fa molt temps que vam deixar enrere la vintena. I va, i resulta que entre plaques de titani, claus diversos, un marcapassos, un bypass i vés a saber quantes coses més, deuries tenir més cicatrius que en Frankenstein. Em sembla que en lloc d’enviar-te als de la donació d’òrgans seria millor cridar els del punt verd; amb un bon reciclatge, segur que en trauran més profit, de tu. Un irresponsable i un pocavergonya, això és el que ets. Això sí, per fi he entès allò de la samarreta.

Però bé, al que anava, que perdo el fil i tampoc m’hi puc estar gaire estona aquí dins, que hi ha un fotimer de gent que ha vingut a acomiadar-se de tu i no voldria pas provocar un embús. Vols saber què és el que m’agrada més de la teva dona? Segur que ni ho sospites, i deus pensar que ara et parlaré dels seus magnífics pits, tant els que tenia de jove com els de nova factura que tan bé li van modelar en aquella clínica. Per cert, ara ja és tard i potser pensaràs que sóc un penques, però hauria estat de justícia que ens haguéssim repartit les despeses de l’operació, que, si no recordo malament, va costar un ull de la cara. No hauria hagut de ser un cinquanta per cent cadascú, perquè tu els vas gaudir molt més que no pas jo, però potser sí un vuitanta vint o setanta trenta. En fi, és igual, això ara ja no té cap importància, no creus? Després de tot, estaves carregat de duros, tu.

Doncs el que et deia: encara que pugui sembla mentida, no són pas els pits, el que més admiro de la Carme. I tampoc és el cul, malgrat que, evidentment, no en tinc pas cap queixa, perquè és un cul molt ben parit, i que, a més a més, m’ha permès poder fer realitat totes les meves fantasies. És que mira que has estat de sort, eh, Màrius? Bé, de fet, jo tampoc em puc queixar. Has tingut una dona que mai s’ha negat a experimentar coses noves i ha satisfet els nostres instints més mamífers i primaris. No et pots imaginar quants homes t’envejarien si ho arribessin a saber i quants li anirien al darrere; farien cua i una llista d’espera més llarga que les dels hospitals, ja t’ho dic jo. Però no, estimat amic, aquestes coses convé guardar-les en la intimitat de la parella, com bé vas fer tu. Jo estic convençut que tots aquests que parlen tant de totes les filigranes que fan al llit, en realitat se n’inventen la meitat o més. I, pel que fa a mi, pots estar tranquil, que si mai abans vaig comentar res a ningú, ara tampoc ho faré.

Així que ja veus, no són els pits, ni el cul, ni els ulls, ni tampoc els seus llavis, el que em fascina més de la teva dona. I mira que té uns llavis (molsuts, tendres, gruixuts...) que, només de pensar-hi, m’abraonaria sobre seu ara mateix i li fotria la llengua fins a la campaneta. No, Màrius, no, el que sempre m’ha agradat més de la Carme ha estat l’amor incondicional que ha sentit per tu. Com t’ha estimat, aquesta dona, noi! No sé què li donaves, però l’has tingut enamorada fins que la ferralla del teu cos ha dit prou. I això, Màrius, no té preu, no es paga ni amb tot l’or del món. Escolta, no et creguis pas ara que et dic tot això perquè em senti gelós de tu, eh? Ni tampoc tinc pas la intenció d’ocupar el teu lloc, que et quedi ben clar. I és que, encara que jo o un altre home intentés festejar-la, pots estar ben segur que la Carme no tornarà a enamorar-se de cap altre home. Per a ella has existit tu i només tu. Ja ho veuràs, posaria la mà al foc sense dubtar-ho ni un instant.

Ai, la Carme! Jo crec que si alguna vegada m’hagués enamorat, probablement hauria estat d’ella, però ja saps que l’amor i jo no estem fets l’un per l’altre. Quina gran dona! En tots els sentits, eh? Bonica, amable, empàtica, riallera, simpàtica, divertida, seductora... i fogosa, sobretot molt fogosa. Compte, que no m’agradaria que ara pensessis que destaco la seva fogositat per sobre de les altres virtuts, eh? Tot i que, pel que fa a mi, és el tret que jo he tastat i conegut més, perquè et puc ben assegurar que mai m’he trobat amb una dona com ella, i tu saps prou bé que el meu currículum no és pas curt, modèstia a part.

De fet, si t’ho rumies bé, en la Carme tot encaixa: la seva fogositat ha estat proporcional al seu amor. I, clar, tu li podies retornar tot l’amor que ella et donava, perquè se t’ha de reconèixer que sempre has portat la teva dona com si fos una reina, però satisfer tot el seu desig sexual ja eren figues d’un altre paner, oi? Malgrat tot, vas ser prou intel·ligent per adonar-te’n i admetre que tu sol no podries donar-li tot el que anhelava. I és d’admirar la teva actitud, t’ho dic sincerament, perquè ni l’u per cent dels homes que hi ha en aquest món haurien actuat com ho vas fer tu. Jo diria que aquesta és la mostra més gran de tot l’amor que la Carme t’inspirava. En aquest sentit, ella tampoc pot tenir cap motiu de queixa.

I què puc dir jo? Que n’he estat el gran beneficiat durant tots aquests anys? Sí, ha estat així, i us ho agraeixo a tots dos, però principalment a tu per haver-me introduït en la vostra relació. No obstant això, si arribo a saber que estaves tan fumut, m’hauria anat retirant progressivament dels nostres trios sexuals, perquè ara resulta que la Carme m’ha demanat si puc passar el cap de setmana amb ella per tal que no es senti tan sola, i t’asseguro que no les tinc totes. Com m’exigeixi més del que puc donar, no m’estranyaria acabar com tu qualsevol dia d’aquests.

Hòstia, Màrius, com me l’has pogut fer tan grossa...

Conte escrit el 13 de maig de 2010.
Revisat el 20 de desembre de 2013.

dimarts, 24 d’abril de 2018

Sàpiens

Aquest matí, mentre recollia els plats, gots i tasses de l'esmorzar, he sentit per la ràdio dos anuncis gairebé seguits de dues entitats bancàries. Tots dos anuncis feien referència a la concessió d'hipoteques.

De camí cap a la feina, he passat per davant de dues immobiliàries. Com que anava amb una mica de temps, m'he aturat a tafanejar els preus. Si no han arribat als nivells precrisi, els falta poc.

I els sàpiens encara tenim la fatxenderia d'autoanomenar-nos animals intel·ligents i racionals...