dimecres, 2 de gener de 2019

Lectures 2018

Comença el 2019 i, com ja és habitual en aquest i altres blogs, toca parlar dels llibres llegits el 2018. Aquest darrer any la xifra de llibres llegits s’ha disparat de manera estratosfèrica, arribant als trenta-nou. Com que la situació familiar, laboral i personal segueix, sortosament, igual que l’any anterior, el motiu d’aquest número tan elevat és que uns quants llibres eren força curts. A més a més, he afluixat una mica pel que fa a lectura de premsa i revistes, així com també hem reduït el número de subscripcions perquè se’ns havia disparat; durant uns mesos hi havia cinc subscripcions simultànies a casa, però que han quedat reduïdes a tres després de no renovar-ne dues (i ja em sap greu!). Això no treu que de tant caigui una Sàpiens, revista que he recuperat després d’anys de no llegir-la.

D’aquests 39 llibres, 21 han estat en català i 18 en castellà. Com a curiositat, hi ha quatre reculls de contes que he pogut llegir de manera gratuïta des d’aquí. Són els contes guanyadors i finalistes de les 20 edicions del premi de narrativa curta Tinet. Com acostuma a passar amb els contes, alguns són molt bons, altres no tant i altres directament no els entenc (prefereixo dir que no els entenc a dir que són dolents, i més quan són finalistes d’aquest reconegut premi de narrativa curta).

Igual que vaig fer amb la llista del 2017, aquest any també farem el top 5 per dalt i per baix sense distingir, però, quina posició ocupa cada títol.

El top 5 dels que m’han agradat més:

  • Vae Victus – Albert Sánchez Piñol (atrapa tant com la primera part, i això que aquest no passa en el nostre context històric i geogràfic)
  • L'imperi dels lleons – Sebastià Bennasar (una autèntica història de negror criminal)
  • El libro negro del consumo – Jordi Sabaté (comprovareu que ens les foten per tot arreu)
  • Escrits de presó – Joaquim Forn (per la gran humanitat que destil·la)
  • El projecte Rosie – Graeme Simsion (una petita meravella sense pretensions que t’atrapa de principi a fi)

El top 5 dels més decebedors:

  • Els fills de Llacuna Park – Maria Guasch (avorrit, anodí, insípid, insuls...)
  • Me llamo Lucy Barton – Elizabeth Strout (igual que l’anterior)
  • El rey Lear – William Shakespeare (que em perdonin els clàssics, però se m’ha fet molt feixuc)
  • Un día de cólera – Arturo Pérez-Reverte (més enllà de la caricatura en què s’ha convertit l’autor, aquest llibre és pesat de nassos)
  • Noviembre sin violetas – Lorenzo Silva (un abús del llenguatge poètic per ser una novel·la negra, la primera de l’autor. Per sort després ha millorat molt)

Nous autors descoberts que aniré seguint: 2 (Graeme Simsion i Andreu Martín). Autors abandonats: 0. En la bona línia: 6 (Mari Jungstedt, Matilde Asensi, Fred Vargas, Donna Leon, James Ellroy i Jordi Solé). Autors que m’agraden però que aquest cop no han estat a l’alçada: 2 (Lorenzo Silva i Arturo Pérez-Reverte).

I a continuació teniu la llista completa:

  1. Justicia uniforme – Donna Leon
  2. No n'hi ha prou amb dir no – Naomi Klein
  3. La llista d'Adrian Messenger – Philip MacDonald
  4. El salón de ámbar – Matilde Asensi
  5. Los tomates de verdad son feos – Manuel Bruscas, Alejandra Zúñiga
  6. Operació Judes – Jordi Solé
  7. Els fills de Llacuna Park – Maria Guasch
  8. Anuari Mèdia.cat – Els silencis mediàtics de 2016-17 – Grup de periodistes Ramon Barnils
  9. Vae Victus – Albert Sánchez Piñol
  10. No n'estiguis tan segur – Lluís Llort
  11. Me llamo Lucy Barton – Elizabeth Strout
  12. Em dic Saül i sóc un noi normal – Albert López Vivancos
  13. La cuarta víctima – Mari Jungstedt
  14. Consumir menos. Vivir mejor – Toni Lodeiro
  15. Confessions d'un culer defectuós – Sergi Pàmies
  16. La vida en la puerta de la nevera – Alice Kuipers
  17. Sàpiens. Una breu història de la humanitat – Yuval Noah Harari
  18. Operació urnes – Laia Vicens, Xavi Tedó
  19. Un lugar incierto – Fred Vargas
  20. El rey Lear – William Shakespeare 
  21. Obsessió i altres contes – VVAA
  22. L'imperi dels lleons – Sebastià Bennasar
  23. Found footage i altres contes – VVAA
  24. Grandes esperanzas – Charles Dickens
  25. Informe urgent des dels escons 4 i 5 – Albano Dante Fachín, Àngels Martínez
  26. Els noms de les vaques i altres contes – VVAA
  27. La historia de mi hijo – Nadine Gordimer
  28. El libro negro del consumo – Jordi Sabaté
  29. Joc brut – Manuel de Pedrolo
  30. Un día de cólera – Arturo Pérez-Reverte
  31. La piràmide – Henning Mankell
  32. Educar en el feminismo – Iria Marañón
  33. La dama de las camelias – Alexandre Dumas (fill)
  34. L'harem del Tibidabo – Andreu Martín
  35. Escrits de presó – Joaquim Forn
  36. Cosins llunyans i altres contes – VVAA
  37. La dalia negra – James Ellroy
  38. Noviembre sin violetas – Lorenzo Silva
  39. El projecte Rosie – Graeme Simsion

Au, que tingueu un bon any i també unes bones lectures per al 2019!

dilluns, 3 de desembre de 2018

Orientació sud

Si algú amb sentit comú de l'àtic dreta encara creu que l'edifici és reformable, les obres de la planta baixa suposo que li hauran demostrat que no hi ha fonaments que aguantin aquesta il·lusió.

dimarts, 20 de novembre de 2018

Converses inigualables (XVI). Distensió

Durant un sopar de pa amb tomàquet i embotit l’Eloi no para de demanar coses. Al final, després de posar-li al plat dos talls de llonganissa, jo ja no puc més i dic:

– Para, Eloi, quin estrès!

– No, papa. Són dos.


Conversa mantinguda el 16 de novembre de 2018.

dijous, 25 d’octubre de 2018

Escrits de presó (Joaquim Forn)

Tot i ser un lletraferit, en els gairebé nou anys i més de quatre-cents posts d’aquest blog no he parlat mai d’un llibre en concret. Aquest cop, però, faré una excepció perquè el llibre s’ho mereix. El dietari de Joaquim Forn mentre va ser a la presó d’Estremera no serà una fita en la literatura catalana (que consti, de totes maneres, que està ben escrit) però és ben possible que sigui recordat per tot el que ha estat capaç de transmetre el seu autor.

Amb la situació política que vivim des de fa més d’un any, és ben natural llegir aquest dietari amb la màxima empatia i solidaritat de la que un és capaç, tot i que seran ben minses tenint en compte que es tracta d’una experiència injusta a la presó que, malauradament, encara no s’ha acabat. La descripció que fa en Joaquim Forn dels seus diversos estats d’ànim, tant de quan va ingressar a Estremera com del dia a dia viscut entre reixes, és ben probable que la féssim nostra si passéssim pel mateix mal tràngol. També ens mostra la cara B de la presó, la del dia a dia, la de les trobades i vis-a-vis amb familiars i amics, i la de relacions personals i molt humanes travades amb altres interns.

En resum, un llibre recomanable de totes totes, que es llegeix en un tres i no res i que l’autor, des de dins de la presó, ens referma a nosaltres, que som fora, en la defensa de la dignitat, la democràcia i dels drets civils.

divendres, 19 d’octubre de 2018

General Electric

Des que es va enrampar amb un endoll quan era petit, l’electricitat es va convertir en el leitmotiv de la seva vida. La potència d’aquella energia el va deixar meravellat i, a mida que anava creixent, en volia aprendre tantes coses com li fossin possibles. Va estudiar-ne mil i una aplicacions i, finalment, va encaminar la seva carrera professional cap al món de les renovables, convençut que el món seria elèctric o no seria.

Ja d’adult havia canviat el cotxe i la moto de benzina per uns d’elèctrics. També havia invertit una bona picossada en substituir tota la instal·lació de gas natural de casa per una de nova elèctrica, incloent-hi la caldera, el forn i la cuina. La instal·lació de plaques solars va ser el següent pas. I si encara li quedava algun romanent, l’invertia només en projectes que apostessin fermament per les renovables.

Però no en tenia prou. En algun racó de la seva ànima hi havia un petit buit que la seva dèria per electrificar-ho tot no aconseguia omplir. Els anys van anar passant i la dèria es va convertir en obsessió: tots els mals que l’edat feia aparèixer en el seu cos els tractava a casa amb electroteràpia; poc temps després es va començar a interessar pels electroxocs. Finalment, fora de sí, va optar per una solució definitiva: va comprar per Internet una pistola Tàser i va matar un electricista del barri. Quan el van condemnar a la cadira elèctrica va poder respirar, per fi, amb satisfacció.

Conte escrit el 18 d’octubre de 2018.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

El jugador que no juga

Fa uns quinze anys vaig tenir un company de feina, exfumador, que em va deixar anar una sentència d’aquelles que mai s’obliden: “Jo no sóc un exfumador. Jo sóc un fumador que no fuma”. Me’l vaig trobar temps després que ell hagués plegat i, malauradament, anava pel carrer fumant una cigarreta; espero que hagi aconseguit deixar-ho. La frase, però, l’he tinguda sempre present, i tot i que ja fa més de set anys que no fumo, penso com ell: sóc un fumador que no fuma. Mai es pot deixar d’estar en alerta.

Però així com el tabac et mata lentament i amb cada cigarreta que fumes no fas res més que comprar més números per patir una malaltia seriosa que pot ser letal, hi ha altres addiccions que, més que matar-te, literalment et destrueixen, sense metàfores de cap mena. No m’és fàcil escriure el que ve a continuació, malgrat que és un tema del segle passat. Poca gent ho sap i, els que ho saben, ho recorden com quelcom molt llunyà i superat (i això em satisfà perquè significa que aquest tema els ocupa una part infinitesimal del cervell). La realitat, però, és la mateixa que amb el tabac. Així que, anem al gra i sense embuts: jo sóc un jugador que no juga.

El 13 de juliol del 1995 (poques dates queden marcades amb foc, però aquesta és una d’elles) vaig introduir la darrera moneda a una màquina escurabutxaques. Així doncs, aquest any en fa vint-i-tres que em puc considerar un jugador que no juga. Mai he tingut recaigudes, encara que pocs mesos després d’haver-ho deixat, em va anar d’un pèl. Comparat amb altres casos de ludopatia, el meu podria semblar bastant lleu: va durar pocs anys, no vaig arruïnar la família (però sí que vaig perdre tots els meus estalvis, que no eren pocs) i vaig ser jo qui, conscientment i sabent que estava malalt, va explicar el que em passava primer a les meves germanes i després als meus pares. A partir d’aquí em vaig posar en mans del metge de capçalera, que va ser qui em va derivar a la unitat de joc patològic de l’hospital de Bellvitge.

Que comparativament no fos una ludopatia greu no implica que no visqués un autèntic infern: vaig plorar una barbaritat, em vaig enrabiar amb mi mateix milions de vegades, em vaig menysprear uns quants milions més, em vaig mentir i vaig mentir, i mai dels mais he tornat a experimentar el pànic que vaig sentir quan durant unes dècimes de segon vaig pensar en llençar-me al buit per acabar amb tot d’una vegada. Si haguéssim d’assenyalar un punt d’inflexió, probablement seria aquella nit.

I per què ara explico tot això? Podria dir banalitats com perquè ja tocava, perquè no és cap vergonya explicar-ho i blablabla. No, el detonant va ser la sèrie d’articles del diari ARA del passat 20 de gener (aquest text el vaig començar fa uns mesos, el vaig deixar aparcat un temps i ara l’he reprès). A banda de la problemàtica social que planteja l’addicció al joc a nivell de país, a mi em van envair dues percepcions. En primer lloc, notar que quan llegeixo sobre aquest tema el dolor encara persisteix, allà, ben amagat, però apuntalat en algun lloc; em fot, perquè no és agradable, però vull creure que és com la meva central d’alertes. I en segon lloc, m’espanta com de fàcil pot ser avui en dia enganxar-se al joc, amb totes les facilitats que ofereixen les apostes online; si hagués tingut tot aquest món online al meu abast fa vint-i-tres anys, no sé ni on ni com hauria acabat jo.

M’agradaria acabar amb unes paraules d’un text de Sebastià Alzamora al diari ARA en el que va explicar el seu alcoholisme (un text profundament humà que us recomano de totes totes): “L’alcohòlic ha de ser plenament conscient que conviu amb un monstre adormit, i que el monstre es tornarà a despertar tan sols amb una copa. I que si el desperta, el monstre el devorarà: s’engolirà el que és, el que ha estat i el que pugui arribar a ser”. En el meu cas només hauria de canviar les paraules “alcohòlic i copa” per les de “jugador i moneda” per plagiar la frase de dalt a baix.

Així és com són les coses. Amb això hem de viure i amb això viurem, però cada dia que aquest monstre continuï adormit serà una petita victòria. No ens deixarem vèncer.

Text escrit el 7 d’octubre de 2018.