divendres, 29 de març de 2019

Deixa'm passar

Potser alguns dels que llegiu això em direu que el que explicaré a continuació ja fa temps i temps que passa però, pel motiu que sigui, jo me n’he adonat darrerament. El títol del text ho diu tot i ben clar: no em paro de trobar, mentre circulo amb bicicleta pel carril corresponent o quan condueixo el cotxe per vies ràpides, amb elements força indesitjables que, d’una manera o altra, em diuen amb poca amabilitat que els deixi passar tant sí com no.

Des de fa un parell de mesos m’he abonat al servei de Bicing i l’utilitzo sempre que puc en els meus desplaçaments per Barcelona. Les noves bicicletes i l’extensió dels carrils bici (un punt a favor de l’actual ajuntament, tot cal dir-ho) em van fer decidir a provar-ho i, per ara, n’estic força content. El que ja no és tan satisfactori és el comportament d’alguns ciclistes i, especialment, de molts d’aquells que duen vehicles elèctrics. En els carrils d’un sol sentit amb prou feines hi caben dues bicicletes en paral·lel però, així i tot, és força habitual patir avançaments per qualsevol dels dos costats d’algú que va més ràpid que tu. Alguns tenen la “deferència” de tocar el timbre per avisar que són darrere teu: a vegades esperen a la següent cruïlla aprofitant que hi ha més espai per avançar-te i altres vegades ja consideren que han fet prou i t’avancen amb total impunitat; que el carril sigui estret i que puguem caure a la part per on circulen els cotxes no sembla que els preocupi gaire. N’hi ha d’altres de pitjors: t’avancen, sense previ avís, per la dreta o l’esquerra, sense importar-los un rave el conseqüent ensurt que t’enduus.

Pel que fa a la circulació en cotxe, sembla que els carrils d’entrada a les vies ràpides s’han convertit en carrils d’incorporació directa i que, si algú ha de desaccelerar el seu vehicle, és el que circula correctament pel carril de la dreta de la via ràpida en qüestió. Cert que, si la circulació ho permet, el vehicle que va per la dreta ha de canviar de carril per facilitar la incorporació dels altres a la via ràpida però, ho faci o no, diria que sempre és el que s’incorpora qui ha de cedir el pas. Després tenim els tanoques que arriben fins al final del carril d’incorporació i entren a la via ràpida amb primera marxa, en lloc d’aprofitar bé la longitud del carril i entrar ja a certa velocitat, però aquest ja seria un altre tema. Pel que fa la “deferència” d’activar l’intermitent, alguns ja ho consideren absolutament innecessari.

En resum i al pas que anem, no seria estrany que tard o d’hora es prengui la decisió de girar el triangle de cedir el pas perquè es converteixi en un senyal més de perill. Un més.

Text escrit el 29 de març de 2019.

dimecres, 13 de març de 2019

Dicotomies

És més que coneguda la dicotomia de Rioja o Ribera del Duero quan es parla de vins. Ningú posa en dubte que tant una DO (DOQ en el cas de la Rioja) com l’altra tenen un potencial extraordinari per treure grans vins al mercat. Sortosament, però, al nostre petit país també tenim grans vins de tota mena i d’un assortit ben variat de denominacions d’origen (DOQ també en el cas del Priorat). És més, aquests darrers anys, sense presses però sense pauses, els vins catalans han guanyat quotes de mercat, tal i com apareixia en aquesta notícia del diari ARA de l’any passat.

Així doncs, sembla que, com a mínim pel que fa a vins, l’antiga dicotomia està més que superada. Qui sap si, amb el pas del temps, els marcs mentals de molta gent del país també superaran la dicotomia informativa que conformen La Vanguardia i El Periódico. També en aquest camp hi ha, sense cap mena de dubte, opcions d’igual o millor qualitat.

Text escrit el 13 de març de 2019.

dijous, 7 de febrer de 2019

QWERTY (XIX)

Q. Ningú a Interior es va adonar que el correu deia que calia utilitzar a fons la regressió física per continuar amb la repressió de drets. 

W. Tot l'aparell de l'estat buscava el responsable d'haver modificat el text dels juraments de càrrec: "Juro pel meu honor atacar la constitució".


E. El missatge del psicòleg no el va ajudar: abans de fer res de què es pugui penedir, hauria de respirar i arrossegar-se.


R. Que la constitució d'aquell país parlés d'imperatiu letal no va sorprendre a ningú.


T. El correu del director de la funerària va deixar astorats els seus empleats: reunió urgent havent finat.


Y. L'oposició es va calmar en llegir que a la taula de diàleg hi hauria un delator.

dimecres, 2 de gener de 2019

Lectures 2018

Comença el 2019 i, com ja és habitual en aquest i altres blogs, toca parlar dels llibres llegits el 2018. Aquest darrer any la xifra de llibres llegits s’ha disparat de manera estratosfèrica, arribant als trenta-nou. Com que la situació familiar, laboral i personal segueix, sortosament, igual que l’any anterior, el motiu d’aquest número tan elevat és que uns quants llibres eren força curts. A més a més, he afluixat una mica pel que fa a lectura de premsa i revistes, així com també hem reduït el número de subscripcions perquè se’ns havia disparat; durant uns mesos hi havia cinc subscripcions simultànies a casa, però que han quedat reduïdes a tres després de no renovar-ne dues (i ja em sap greu!). Això no treu que de tant caigui una Sàpiens, revista que he recuperat després d’anys de no llegir-la.

D’aquests 39 llibres, 21 han estat en català i 18 en castellà. Com a curiositat, hi ha quatre reculls de contes que he pogut llegir de manera gratuïta des d’aquí. Són els contes guanyadors i finalistes de les 20 edicions del premi de narrativa curta Tinet. Com acostuma a passar amb els contes, alguns són molt bons, altres no tant i altres directament no els entenc (prefereixo dir que no els entenc a dir que són dolents, i més quan són finalistes d’aquest reconegut premi de narrativa curta).

Igual que vaig fer amb la llista del 2017, aquest any també farem el top 5 per dalt i per baix sense distingir, però, quina posició ocupa cada títol.

El top 5 dels que m’han agradat més:

  • Vae Victus – Albert Sánchez Piñol (atrapa tant com la primera part, i això que aquest no passa en el nostre context històric i geogràfic)
  • L'imperi dels lleons – Sebastià Bennasar (una autèntica història de negror criminal)
  • El libro negro del consumo – Jordi Sabaté (comprovareu que ens les foten per tot arreu)
  • Escrits de presó – Joaquim Forn (per la gran humanitat que destil·la)
  • El projecte Rosie – Graeme Simsion (una petita meravella sense pretensions que t’atrapa de principi a fi)

El top 5 dels més decebedors:

  • Els fills de Llacuna Park – Maria Guasch (avorrit, anodí, insípid, insuls...)
  • Me llamo Lucy Barton – Elizabeth Strout (igual que l’anterior)
  • El rey Lear – William Shakespeare (que em perdonin els clàssics, però se m’ha fet molt feixuc)
  • Un día de cólera – Arturo Pérez-Reverte (més enllà de la caricatura en què s’ha convertit l’autor, aquest llibre és pesat de nassos)
  • Noviembre sin violetas – Lorenzo Silva (un abús del llenguatge poètic per ser una novel·la negra, la primera de l’autor. Per sort després ha millorat molt)

Nous autors descoberts que aniré seguint: 2 (Graeme Simsion i Andreu Martín). Autors abandonats: 0. En la bona línia: 6 (Mari Jungstedt, Matilde Asensi, Fred Vargas, Donna Leon, James Ellroy i Jordi Solé). Autors que m’agraden però que aquest cop no han estat a l’alçada: 2 (Lorenzo Silva i Arturo Pérez-Reverte).

I a continuació teniu la llista completa:

  1. Justicia uniforme – Donna Leon
  2. No n'hi ha prou amb dir no – Naomi Klein
  3. La llista d'Adrian Messenger – Philip MacDonald
  4. El salón de ámbar – Matilde Asensi
  5. Los tomates de verdad son feos – Manuel Bruscas, Alejandra Zúñiga
  6. Operació Judes – Jordi Solé
  7. Els fills de Llacuna Park – Maria Guasch
  8. Anuari Mèdia.cat – Els silencis mediàtics de 2016-17 – Grup de periodistes Ramon Barnils
  9. Vae Victus – Albert Sánchez Piñol
  10. No n'estiguis tan segur – Lluís Llort
  11. Me llamo Lucy Barton – Elizabeth Strout
  12. Em dic Saül i sóc un noi normal – Albert López Vivancos
  13. La cuarta víctima – Mari Jungstedt
  14. Consumir menos. Vivir mejor – Toni Lodeiro
  15. Confessions d'un culer defectuós – Sergi Pàmies
  16. La vida en la puerta de la nevera – Alice Kuipers
  17. Sàpiens. Una breu història de la humanitat – Yuval Noah Harari
  18. Operació urnes – Laia Vicens, Xavi Tedó
  19. Un lugar incierto – Fred Vargas
  20. El rey Lear – William Shakespeare 
  21. Obsessió i altres contes – VVAA
  22. L'imperi dels lleons – Sebastià Bennasar
  23. Found footage i altres contes – VVAA
  24. Grandes esperanzas – Charles Dickens
  25. Informe urgent des dels escons 4 i 5 – Albano Dante Fachín, Àngels Martínez
  26. Els noms de les vaques i altres contes – VVAA
  27. La historia de mi hijo – Nadine Gordimer
  28. El libro negro del consumo – Jordi Sabaté
  29. Joc brut – Manuel de Pedrolo
  30. Un día de cólera – Arturo Pérez-Reverte
  31. La piràmide – Henning Mankell
  32. Educar en el feminismo – Iria Marañón
  33. La dama de las camelias – Alexandre Dumas (fill)
  34. L'harem del Tibidabo – Andreu Martín
  35. Escrits de presó – Joaquim Forn
  36. Cosins llunyans i altres contes – VVAA
  37. La dalia negra – James Ellroy
  38. Noviembre sin violetas – Lorenzo Silva
  39. El projecte Rosie – Graeme Simsion

Au, que tingueu un bon any i també unes bones lectures per al 2019!