dimecres, 11 de gener de 2017

Presència mediàtica

La memòria de 2015 de Metges sense fronteres (MSF) diu que té 412.032 socis a Espanya. Fent números grossos, la població de Catalunya representa un 16% sobre el total d'Espanya. Aplicant el mateix percentatge ens donaria que MSF té 65.925 socis a Catalunya, i això tirant curt, si tenim en compte que quan arriba la Marató de TV3 sempre es destaca la gran solidaritat del poble català. Segons la Wikipedia (no he sabut trobar les dades al seu web), l'ANC tenia 40.132 socis de ple dret (pagant quota).

Dit això, queda clar que la presència mediàtica no depèn del número de socis que pugui tenir una entitat. Si no vaig errat, el Club Super3 és qui té el major número de socis d’aquest petit país. La seva presència està més o menys garantida ja que té mig canal propi, compartit amb el Canal 33 (abans en tenia un de sencer, però qui aplica les retallades opina que és millor mantenir un zombi com Esport3 a tenir un canal infantil de qualitat; mentrestant la fuga cap a altres canals infantils segueix imparable).

Una altra entitat amb una quantitat de socis immensa és el Futbol Club Barcelona (FCB). Té canal privat propi i omnipresència a tota la resta de canals de televisió i ràdios generalistes. Com va dir Bernd Schuster: “No hase falta desir nada más”.

Després hi ha el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), club d’automobilistes que, quan li convé, actua de lobby en defensa del cotxe, intentant influir en tota mena de polítiques de mobilitat i transport públic. Els seus informes solen aparèixer en tots els diaris i noticiaris, amb una mena d’aura de veritat categòrica incontestable.

I, per acabar aquest breu repàs, hi tenim també l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), la qual, tot i tenir probablement menys socis que altres entitats, apareix dia sí dia no (o dia també) als canals públics catalans, tant de televisió com de ràdio.

Mentrestant, la visibilitat de MSF és gairebé nul·la, com la de tantes altres organitzacions del ram. Tot plegat, però, és conseqüent en un país (com a tot arreu, diran alguns) on els metges (sí, aquells que salven vides) cobren menys que executius de tota mena, representants polítics i, per descomptat, els futbolistes.

Text escrit el 10 de gener de 2017.

dissabte, 7 de gener de 2017

El dit a la nafra (XII). Regals de Nadal

Un cop acabades les festes de Nadal fa una repassada als regals que ha rebut durant aquests dies: un llibre, un joc de taula, una motxilla per a la muntanya i una ampolla de whisky de les Hèbrides interiors escoceses; quatre regals que el satisfan plenament. I a tot això cal sumar-n’hi dos més d’intangibles: el primer va ser quan, sense gaire subtilesa, li van dir que era ordinari, simple i vulgar (un cutre, per definir-ho en una sola paraula); i el segon quan li van arribar veus que a la feina no treballava com calia (és a dir: servil a totes hores). Tenint en compte la procedència de les crítiques calia considerar-les autèntics elogis.

Microrelat escrit el 7 de gener de 2017.

dilluns, 2 de gener de 2017

Lectures 2016

Un any més, i ja en van cinc, penjo al blog la llista de llibres llegits durant l’any anterior. Han estat 34, 17 en català i 17 en castellà, paritat total sense adonar-me’n. Un cop més no hi ha hagut cap relectura i, també un cop més, he deixat a la prestatgeria el lector de llibres electrònics; on hi hagi el paper, que s’aparti la resta. I com que és el cinquè any que publico la llista de llibres llegits, aquesta vegada farem un top 5 dels millors per una banda i dels 5 més decebedors per l’altra, sense distingir, però, quina posició ocupa cada títol.

El top 5 dels que m’han agradat 
  • Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll (pot costar un pèl arrencar, però atrapa i t’atrau cap al Pallars)
  • La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker (trepidant i amb bons girs, es devora amb rapidesa)
  • La doctrina del xoc, de Naomi Klein (llums i taquígrafs sobre el sistema neoliberal que ens ofega a tots plegats)
  • Legado en los huesos, de Dolores Redondo (el millor de la trilogia, sens dubte)
  • Si quan et donen per mort un dia tornes, Lluís Llort (un altre autor d’aquells que dius: m’agradaria escriure com ell!)


El top 5 dels que més decebedors:
  • També això passarà, de Milena Busquets (com deia aquell serial: “Los ricos también lloran”; superficial i perfectament oblidable)
  • Aprender a educar, de Naomi Aldort (hi ha llibres per mares i pares que valen la pena; aquest no és un d’ells)
  • La chica del tren, de Paula Hawkins (no està malament, però decep les expectatives que havia generat tot el màrqueting d’aquesta novel·la)
  • Vés i aposta un sentinella, de Harper Lee (res a pelar amb Matar un rossinyol)
  • La magia del orden, Marie Kondo (potser un dels llibres més dolents i inútils que he llegit en la meva vida, però tenia certa curiositat tenint en compte que sóc una persona bastant ordenada; ara també sé que, en comparació, tinc el cap més o menys ben posat)


Nous autors descoberts que aniré seguint: 2 (Lluís Llort i Matilde Asensi). Autors abandonats: 1 (Jo Nesbo). En la bona línia: 5 (Mari Jungstedt, Henning Mankell, Fred Vargas, Donna Leon i John Boyne).

I a continuació teniu la llista completa:
  1. Economia de l'absurd. Quan comprar més barat contribueix a quedar-se sense feina – Josep Burgaya
  2. Els relats del pare Brown – Gilbert Keith Chesterton
  3. Venganza en Sevilla – Matilde Asensi
  4. La falsa sonrisa – Mari Jungstedt
  5. Si quan et donen per mort un dia tornes – Lluís Llort
  6. Cómo escribo novela policíaca – Andreu Martin
  7. Fluye el Sena – Fred Vargas
  8. Dos taüts negres i dos de blancs – Pep Coll
  9. Aprender a educar – Naomi Aldort
  10. Ethan Frome – Edith Wharton
  11. Breu història del món – Ernst H. Gombrich
  12. També això passarà – Milena Busquets
  13. La chica del tren – Paula Hawkins
  14. La veritat sobre el cas Harry Quebert – Joël Dicker
  15. El camí de la papallona – Noe Gaya
  16. Anuari Mèdia.cat - Els silencis mediàtics de 2015 – Grup de periodistes Ramon Barnils
  17. Padres liberados, hijos liberados – Adele Faber, Elaine Mazlish
  18. Legado en los huesos – Dolores Redondo
  19. Vés i aposta un sentinella – Harper Lee
  20. Pisando los talones – Henning Mankell
  21. Tis (I tant) – Frank McCourt
  22. Cosecha roja – Dashiell Hammett
  23. El llindar de l'eternitat – Ken Follett
  24. Un mar de problemas – Donna Leon
  25. El noi de la casa de la muntanya – John Boyne
  26. La doctrina del xoc – Naomi Klein
  27. On mai no creix l'herba – Sebastià Bennasar
  28. Historias escocesas – Robert Louis Stevenson 
  29. Tierra firme – Matilde Asensi
  30. Herències col·laterals – Lluís Llort
  31. Diccionario irreverente de economía – Enric González, Darío Adanti
  32. Ofrenda a la tormenta  – Dolores Redondo
  33. Històries imprevistes – Roald Dahl
  34. La magia del orden – Marie Kondo


Au, que tingueu un bon any i també unes bones lectures per al 2017! 

PS: em trec el barret amb Noe Gaya.

dilluns, 26 de desembre de 2016

Un país normal?

Abans d'ahir ens vam desfogar amb un tros de tronc que, a canvi, va cagar regalets. Ahir vam celebrar l'aniversari d'un paio que no hem conegut mai i del que hi ha alguns dubtes sobre la seva existència. I avui celebrem un sant sense que ningú de la família porti aquest nom...

Un país normal? Va, home, va!

divendres, 28 d’octubre de 2016

No més fums a les voreres

Tornem a ser aquí i, com en l’anterior post, per res relacionat amb la literatura, però com que el blog no deixa de ser un canal de comunicació més, per què no l’hauríem d’aprofitar?

Potser algú recordarà aquella sèrie curta anomenada Si jo fos alcalde que vaig escriure quan s’acostaven les darreres eleccions municipals. Doncs bé, en relació amb la primera de les quatre entrades de la sèrie, ara hem començat a recollir signatures a Change.org.

Cada vegada que una moto o un cotxe aparcat amb el tub d'escapament enfocat a la vorera encén el motor, el fum que se'n desprèn (que no és poc) queda a l'alçada dels nens més petits o dels que van en cotxet. Amb una normativa ben simple que obligués a aparcar amb el tub d'escapament enfocat a la calçada, aquestes concentracions puntuals (i tan perjudicials) de fums desapareixerien de les voreres. És una mesura que ja es duu a terme en altres llocs.

Per més informació, podeu visualitzar el programa Quèquicom on s'explica bé aquesta problemàtica.

Moltes gràcies per avançat i a reveure!

dimarts, 4 d’octubre de 2016

Si t’agafo, et reciclo

Hola de nou! 

En el darrer post del blog ja vaig comentar que podia ser que de tant en tant tornés a aparèixer per treure la pols i publicar alguna coseta (res literari, ni gaire transcendental, sinó més aviat per buidar una mica el pap), i per això em trobeu novament per aquí, després de poc més de tres mesos.

Diuen que, amb els anys, les coses te les prens amb més calma i que, en general, tot et rellisca més. En certa manera i en molts temes és així, però en altres casos, quan veig la deixadesa i fins i tot negligència per part d’alguns elements, se m’inflen les venes del cap, les del coll i, perquè no dir-ho, també se m’inflen els pebrots.

I què és això que m’indigna tant? Doncs que els irresponsables de torn no només no separin ni reciclin, sinó que, a més a més, utilitzin qualsevol dels contenidors específics de cada material com si fossin una paperera més. És molt millor que ho llencin tot a la primera paperera convencional que trobin ja que així, com a mínim, no engeguen a rodar l’esforç de la majoria que sí que separa i recicla. I no em refereixo als contenidors del carrer, que també podria ser, sinó a les papereres de cartró destinades al paper o als petits contenidors de piles que hi ha en oficines, centres educatius i empreses vàries. Sempre pot passar que algú no s’hi fixi i llenci la bola de paper d’alumini que embolicava l’esmorzar al contenidor del paper; tots ens podem despistar. Però que n’hi hagi una dotzena en poca estona o que algú s’arribi a esforçar a encabir brutícia per l’estreta obertura del contenidor de piles ja no té nom ni perdó.

I el que ja em treu de polleguera del tot són els utilitzen el contenidor per a reciclar taps, que es destinen a fundacions que després els venen per aconseguir fons per a la investigació, com a paperera convencional tot i haver-hi rètols explicatius a color enganxats al contenidor. A aquests els enviava de pet a algun programa de reeducació humana i ambiental, i a veure si així es reciclen una mica.

I ja està: pap buidat! Fins a la propera!

dijous, 30 de juny de 2016

Tanquem paradeta

Doncs sí, avui, dia 30 de juny de 2016, després de 6 anys, 7 mesos i 8 dies, i amb 375 posts publicats (inclòs aquest), El blog del Maurici baixa la persiana i tanca la paradeta. El tancament, però, no és definitiu ni irreversible; diguem que, de tant en tant, és possible que passi a treure una mica la pols i, de pas, publiqui alguna cosa (ni que sigui el llistat de llibres llegits!). El que sí que és segur és que ja no publicaré un post setmanal. El motiu és ben senzill: tal i com vaig explicar a l’entrada que vaig publicar quan el blog va fer cinc anys, ja no em queda cap conte decent per publicar, i els indigeribles, que algun també en tinc, continuaran a la catacumba del disc dur amb pany i forrellat. A més a més, a l’escassetat de material cal sumar-hi que no escric cap relat des de fa (massa) temps.

M’agradaria tornar a publicar amb relativa freqüència d’aquí a un cert temps, tot i que també voldria engrescar-me d’una vegada per totes i intentar escriure alguna cosa més llarga que pugui assemblar-se a una novel·la. El que sí que veig complicat és escriure un blog i alhora una novel·la. I el que encara és més complicat és fer qualsevol de les dues coses amb dos fantàstics fills als que m’agrada dedicar-los tan temps com puc. Com és fàcil d’entendre, les prioritats són ben fàcils de definir.

I això és tot, i no cal que ens posem més sentimentals perquè, com diu la cançó L’hora dels adéus: no és un adéu per sempre, és sols l’adéu per un instant.

A reveure!