divendres, 27 de juliol de 2018

Que es facin fotre

Vaig pel carrer ben tranquil. Són tres quarts de sis de la tarda i tot just avui començo les vacances. Quan arribo a una plaça veig, de lluny, un home alt i cepat que duu una bandera espanyola penjada del coll, com si portés una capa. L’acompanya un altre que arrossega un carro de la compra. L’home alt i cepat es dedica a repintar amb dues franges de vermell a banda i banda tots els llaços grocs que troba per fanals, pals de senyal de trànsit i altres suports, convertint-los així en maldestres banderes espanyoles. Jo fa temps que duc un llaç groc penjat de la motxilla; vaig optar per aquesta opció ja que així no me l’havia de canviar de peça de roba cada dos per tres.

El meu camí és en la direcció d’on són aquest parell d’homes. Quan arribo a la seva alçada me n’adono que el del carro veu el meu llaç groc. Sense dissimular gaire, s’acosta a l’alt i cepat i li xiuxiueja alguna cosa referent a mi, ja que de seguida es gira i em mira amb cara de pocs amics.

Jo ni sóc un milhomes ni tinc fusta d’heroi així que segueixo la meva ruta però accelerant una mica el ritme. Suposo que per fer-se els valents i amb la intenció d’intimidar-me es posen a seguir-me durant uns quants metres. Per precaució decideixo modificar la meva ruta i allargar-la una mica; prefereixo agafar un carrer més concorregut que no pas el carrer força solitari pel que tenia previst passar.

Trec el mòbil i, amb la pantalla negra, el faig servir de retrovisor com alguna vegada li he vist fer (tristament) a alguna dona. Veig que ja no em segueixen. Em ve al cap llavors el que va dir el senyor Albiol quan un salvatge va entrar amb el seu cotxe a la plaça de Vic i es va endur per davant tantes creus grogues com va poder: “No ho comparteixo però és comprensible”. Suposo que en aquest cas seria el mateix: no es pot anar intimidant el personal però, clar, si duus un llaç groc és més comprensible.

No me’l penso treure. Que es facin fotre.

diumenge, 15 de juliol de 2018

dimarts, 19 de juny de 2018

Converses inigualables (XV). La màgia

Desendollo un llapis de memòria de l’ordinador de casa mentre l’Eloi ho observa intrigat:

– Papa, què és això?

– Això és un pendrive, Eloi.

– I és xulo? 

– No, és útil.

I se’m dibuixa una cara mig trista mig resignada en adonar-me, un cop més, de l’antagonisme de la màgia de la infantesa i el pragmatisme adult.

Conversa mantinguda el 18 de juny de 2018.

dijous, 14 de juny de 2018

El dit a la nafra (XVIII). Estudi científic

Quan el jutge de l’Audiència Irracional li va preguntar si tenia algunes paraules més a afegir en la seva defensa, l’acusat va respondre que, al capdavall, l’única cosa que ell havia dit era que el darrer estudi científic que havia versat sobre si la reialesa tenia sang blava o no datava del 1793, i que caldria preguntar-se si convindria fer-ne de nous amb dades actualitzades.

Microrelat escrit el 14 de juny de 2018.

dijous, 24 de maig de 2018

Reformistes

Aquest conte és pura ficció. Qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència


Obre la porta i entra en una sala on l’espera un grup d’assessors.

– Senyors, acabo de parlar amb el president. El govern està decidit a reformar el codi penal tant com calgui, així que d’aquí no surt ningú fins que tinguem un esborrany com Déu mana. Queda entès?

– Sí, senyor ministre –responen a l’uníson.

– Pluja d’idees! Vull una pluja d’idees ja. Més que una pluja: vull una autèntica tempesta, un huracà, un cicló, un tsunami! Com a servidors públics que som, no podem fallar a la gent de bé, a la gent que confia en aquest govern, a la gent d’ordre. Estem?

– Sí, senyor! –responen alegrement, com si davant seu tinguessin un sergent.

– Doncs, au, anem per feina. A veure qui trenca el gel...

– Podríem incorporar un nou delicte: el de fàstic. Sí, cert que ja tenim el d’odi, però qui no ha sentit algú dient que aquest país li fa fàstic? Oi que sí? Doncs que no quedi impune!

– Bona idea –diu el ministre–. Vinga, què més? Exprimiu els vostres cervells, feu-los treballar. Au va, només per avui i que quedi entre nosaltres: visca la intel·ligència!

– Doncs seguint el fil del company que ha proposat el delicte de fàstic, jo n’hi afegiria un altre: el delicte d’ironia. Que li quedi clar a tothom que manifestar segons quines barbaritats, encara que sigui de manera irònica, et pot portar davant d’un jutge.

– Ben vist –respon el ministre–. Queda anotat.

– Si incorporem, encertadament, el delicte d’ironia, per què no també el de sarcasme?

– I el de burla! –afegeix un altre.

– Fins i tot podríem establir el delicte de mal humor –diu un altre, mentre tots esclaten a riure.

– I què li sembla, senyor ministre, si de tots aquests nous delictes, en creem delictes derivats?

– Com? Què vols dir?

– Doncs que a banda del delicte d’ironia, sarcasme i tots els altres, també podríem crear els delictes de conspiració per al delicte d’ironia, conspiració per al delicte de sarcasme, i així successivament.

– Fantàstic! –crida exultant, el ministre.

– I per evitar qualsevol escapatòria dels enemics de la pàtria, també hi podria haver el delicte d’instigació, el de conspiració per a la instigació i el d’instigació per la conspiració.

– Sou bons, nois, sou bons. Us mereixeu una bona gratificació. Parlaré amb el tresorer després –diu el ministre–. I tu, Rafa, no tens cap idea interessant? Au, va, que tu ets un figura!

– Doncs sí, estava pensant que està molt bé tot el que s’ha dit fins ara, però...

– Però què?

– Veurà, senyor ministre, crec que hauríem d’afegir, com a colofó, el text que apareix en algunes bases de premis literaris: “el jurat tindrà potestat decisòria sobre qualsevol circumstància que no estigui contemplada a les bases”. Aquesta frase, ben adaptada, pot convertir en invulnerable el codi penal.

– Bravo, Rafa! Bravo! Ets un geni! I alguns encara ens diran conservadors quan, en realitat, som autèntics reformistes! –diu el ministre mentre l’abraça–. I tu, Marià, per què fas aquesta cara? Que no t’agrada tot el que ha sortit en aquesta sala? És el que necessita el país: autèntica justícia!

– Sí –respon el Marià–, però i la justícia... europea?

Conte escrit el 24 de maig de 2018.

dilluns, 21 de maig de 2018

QWERTY (XVIII)

Q. La resposta del rector al bisbe era inquietant: permeti’m que ho consulti al sicari. 

W. Hi havia tanta preocupació que ningú es va adonar que la conferència tractava sobre l’esclafament climàtic.


E. Tothom a l’escola de negocis va passar per alt l’error del llibre on hi deia que una de les bases del capitalisme és la sacietat anònima.


R. L’anunci generava confusió: provi el nou híbrid de Poyota al seu confessionari.


T. Ningú es va sorprendre de llegir que gent innocent havia estat empresonada pel sutge del tribunal suprem.


Y. El missatge del fotògraf el va deixar bocabadat: pot venir demà a l’estudi per fer-li una sèrie de retrets?