dilluns, 20 de novembre de 2017

Com fer que el marit es quedi de pedra

Conte finalista del XIXè premi Víctor Mora. L'Escala, 2017.

Baixa'l en PDF.

– Bé, senyora Pous, m’ha esguerrat el partit del Barça d’aquesta nit però no es preocupi, que no li passaré factura per això; a un altre potser sí, però a vostè no. El que compta, al capdavall, és que finalment sembla que l’hem enxampat. I diria que aquesta vegada no se’ns tornarà a escapar de les mans, ja que l’hem atrapat in fraganti. Però jo, al seu lloc, no m’hi capficaria gaire; entre els advocats que es pot permetre contractar, la popularitat que té entre la gent, i que tot fa pensar que no té el cervell gaire ben posat, el més probable és que vagi a petar a un sanatori i tal dia farà un any. A més a més, amb els diners a cabassos que ha fet, a la seva manera, tot cal dir-ho, segurament podrà triar el centre que més li convingui. No cal que faci aquesta cara d’innocent amb mi; guardi-la per al jutge, que llavors li farà més servei.

» Li he de reconèixer que la seva trajectòria criminal és fascinant i, sigui dit amb totes les reserves, digne d’admiració. És ben conegut que vostè és responsable de tres crims, si bé no s’han pogut demostrar mai amb proves concloents. Però, sap què és el que més em sobta? Doncs el fet que aquests homes, sobretot a partir del tercer, es volguessin casar amb vostè; als dos primers encara se’ls pot justificar, un perquè no sabia on es ficava, i el segon perquè no tenia motius de sospita o perquè pensava que tothom la difamava i la tractava injustament. En tot cas, no podien adduir que anaven enganyats, perquè vostè ha estat una mina per a la premsa, sigui la rosa, la groga o la que diuen que és seriosa. No em vull imaginar què els deuria donar, Déu me’n guard de preguntar-li, però el fet és que tots i cadascun d’aquests homes anhelaven amb frenesí compartir la seva vida amb vostè; això no es pot negar.

» Però, com els passa a la gran majoria de criminals, la cobdícia ha estat, finalment, la seva perdició, si bé cal afegir que, en el seu cas, l’obsessió per les pedres precioses l’ha dut fins aquest estat de pertorbació mental en què es troba ara. Vostè es va casar amb el senyor August Trifany fa deu anys. Es portaven més de trenta anys, però no és rar que un home madur es casi amb una dona jove; si és a la inversa, molta gent ho veu d’una altra manera, però això ja són figues d’un altre paner i no és moment ara d’obrir un nou debat. Aquest matrimoni li va durar dos anys, durant els quals l’incaut del senyor Trifany li va regalar joies a grapats de totes mides i preus, des de les més cares i luxoses fins a la col·lecció completa de la firma del coala, que jo, personalment, no suporto; mai he estat un home que segueixi la moda però diria que, gràcies a això, sóc dels pocs que no va uniformat pel carrer, i no em refereixo pas a l’uniforme de policia. Suposo que ja m’entén.

» En fi, tornem al tema. D’esperit aventurer, el senyor Trifany va pujar un dia a un globus aerostàtic, amb la mala sort que un estol d’ocells el va deixar fet un colador. Mig quilòmetre més enllà, vostè practicava el tir al plat,  però no utilitzava pas una escopeta reglamentària per a aquest esport, sinó que disparava a tort i a dret amb un subfusell d’assalt Kalashnikov, propietat d’en Trifany; pot comptar què en va treure de col·leccionar armes. El seu primer marit sempre havia deixat ben clar que volia ser incinerat, i vostè va respectar la seva voluntat, com havia de ser. Però, en lloc de llençar les cendres al vent o guardar-les en una urna a casa, com fa la gent amb dos dits de front, vostè va tenir la gran idea de contactar amb una empresa suïssa per fer-se fer un preciós diamant, gros i blavós, que va passar a presidir la llar de foc de casa seva (llavors ja era seva, gràcies al generós testament del difunt). Em sembla que no m’equivoco si afirmo que va ser a partir d’aquest moment que el seu cap va començar a desvariejar.

» Mig any després, va conèixer el senyor Carter, un americà de Colorado. Si hem de fer cas al que deien les revistes del cor, la seva història d’amor va ser molt intensa i apassionada; jo hi hagués afegit que també va ser fugaç, perquè va durar més el festeig, tot just un parell de mesos, que no pas el matrimoni. Durant el viatge de noces a l’estació d’esquí d’Aspen, se’ls va acudir la genial idea d’esquiar fora pistes. Vostè va perdre el control uns segons, cosa que li pot passar al més expert en la matèria, i el pal se li va escapar de les mans per anar-se a clavar al bell mig de l’esquena del pobre Carter. Ja és mala sort, eh? Almenys li va quedar el consol de convertir l’americà en un altre diamant, igual de gros que l’anterior, però, en aquesta ocasió, ben translúcid i brillant.

» Passem al tercer de la llista, li sembla? Està clar que a vostè la guerra freda i el teló d’acer li importaven un rave, perquè va passar del ianqui amb barret de cowboy al mafiós de l’Swarov, que era búlgar, si no recordo malament, i duia un d’aquells barrets típics russos; desconec si se’ls anomena d’alguna manera en particular. Si li he de ser sincer, que el paio aquest la dinyés no em va saber greu. Pot sonar malament, però de malparits el món n’és ple; segur que n’hi ha més que a l’infern, que ja és dir. Malgrat tot, crec que encara va viure uns anys de propina perquè, sens dubte, era un eixelebrat de cap a peus. La prova és la seva mort: a qui se li acut fer esquí aquàtic pel mar Negre, sense tenir-ne ni fava i, per postres, que la llanxa la condueixi algú, en aquest cas vostè, que n’havia oblidat les nocions més elementals? La cosa no podia acabar de cap altra manera: la llanxa a tota màquina, com si fos un cavall desbocat, i l’Swarov sortint disparat cap a la costa. Corre el rumor que es va encastar contra un arbre i que va morir clavat com un pollastre a l’ast; és cert, això? En tot cas, vostè després va tenir la sort de recuperar els coneixements mínims de navegació, que havia après del seu primer marit, i d’encertar amb la palanca del fre. I, com no podia ser d’una altra forma, un tercer diamant va anar a parar damunt de la llar de foc. Aquest va tornar a ser blau.

» Permeti’m un incís: els diamants només poden ser blaus o transparents? És que no ho sé, de debò. Pensi que la meva dona em té prohibit que li regali una pedra d’aquestes, per allò dels diamants il·legals que vénen de l’Àfrica i que financen el contraban d’armes. No sap quina sort he tingut amb això.

» Bé, continuem, que ja arribem al darrer: el senyor Guig, l’afortunat, dit entre cometes, que està a l’hospital en estat de coma induït. És estrany aquest cognom: Guig. És com Puig però amb ge; no l’havia sentit mai. Si li he de confessar el que penso, a mi em sembla que aquest tal Guig és un tarambana de cap a peus. És evident que de calés n’està ben carregat, i això em fa pensar que es va casar amb vostè per sortir de l’anonimat i adquirir una mica de popularitat. Alguns multimilionaris ja en fan de coses d’aquestes; ho han aconseguit tot a la vida però encara en volen més, i és llavors quan pensen en sortir a les portades.

» Miri, senyora Pous, ha de saber que jo he seguit la seva trajectòria amb molta atenció, gairebé amb delit, m’atreviria a dir. Em vaig encarregar de la investigació del cas Trifany, infructuosa com és ben conegut i com també es van encarregar d’esbombar els diaris de l’època, i he mantingut contactes durant aquests darrers anys amb la Interpol pel cas Swarov i amb l’FBI pel d’en Carter. Cal dir que la Interpol no va insistir gaire en resoldre el cas; ja els estava bé que aquell mal element criés malves. En canvi, els americans s’ho van prendre molt a pit, però tampoc van aconseguir res. Això sí, ens va quedar ben clar que no els agrada que se’ls toqui ni un sol pèl als seus compatriotes. Doncs bé, com li deia, des que vaig llegir que tornava a estar aparellada, he seguit tots els seus moviments a través de la premsa i els programes de televisió que viuen dels temes del cor. Però la sorpresa va ser que qui acaparava els titulars era en Guig i no pas vostè. Al contrari que els tres marits anteriors, aquest darrer no l’ha pogut controlar mai. Que si festes privades d’on sortia considerablement begut a altes hores de la matinada, que si fotografiant-se amb tota mena d’esportistes d’elit que li agraïen el seu patrocini, que si rumors sobre si s’entenia amb aquesta o aquella altra; en fi, un etcètera llarguíssim que prefereixo estalviar-me perquè, sinó, això seria més llarg que un dia sense pa. I jo em preguntava: aquest també acabarà a l’altre barri abans d’hora? La resposta és que li ha anat de ben poc, i no només en una ocasió, sinó en dues, si bé a vostè només li podem atribuir la segona.

» Tot just fa quatre dies, el tal Guig va ingressar a l’hospital en un estat tan desastrós, que els metges es van veure obligats a clavar-li un bon calbot i deixar-lo estabornit durant vés a saber quants dies. Evidentment, la premsa se’n va fer ressò, i el primer que vaig pensar jo era quina n’havia fet vostè ara. En reconeixement a les seves aptituds li he de confessar que, ja d’entrada, vaig creure en la possibilitat que no hi estigués implicada; en poques paraules: hauria estat el primer cop que hauria fallat. Poques hores després, els periodistes ja havien escampat tot el que havia passat, i posaria la mà al foc que no va ser vostè qui li va administrar aquell còctel de whisky, cocaïna i pastilletes blaves, ni tampoc qui va posar el cap d’aquella morenassa tan voluptuosa entre les seves cames. No és d’estranyar que tot plegat li provoqués un infart d’elefant. I a qui no, oi? El tema, així, quedava prou clar: vostè no havia intentat pelar el seu marit, sinó que ell mateix gairebé s’havia condemnat a mort a causa de la vida dissoluta que duia.

» Ara bé, pel que sembla, vostè no podia permetre que la cosa acabés així. Quina fal·lera que té per carregar-se marits, eh? Malgrat tot, o ha perdut molta capacitat d’execució pel camí durant aquests darrers temps, o se li ha girat el cervell definitivament. Jo m’inclino per una barreja de les dues opcions.

» Com és lògic, com a esposa del senyor Guig, tenia tot el dret a visitar el seu marit. El servei de seguretat de l’hospital va atendre la seva petició i va impedir que entressin periodistes a fer safareig sobre el pobre comatós. D’això me’n vaig assabentar també per la televisió i, just en sentir-ho, vaig trucar immediatament a l’hospital per tal que un agent de seguretat no s’allunyés ni un sol instant del seu marit. 

» Li va anar de ben poc. El de seguretat va arribar just al moment en què el matalàs començava a cremar de mala manera. Cal dir que va actuar amb fermesa i celeritat, ja que va agafar el primer extintor que va trobar i el va buidar tot sobre el llit d’en Guig qui, per cert, va despertar del coma al rebre aquell munt d’escuma a sobre. El dubte que jo tinc, senyora Pous, és saber què pretenia realment? Volia només assassinar-lo o intentava matar dos pardals d’un tret i de pas aconseguir les cendres? Suposo que el diamant hauria estat translúcid un altre cop, no? I, ja per acabar, digui’m una cosa, oi que vostè és de l’Espanyol?

Conte escrit el 4 de febrer de 2009
Revisat el 17 de maig de 2013

dimarts, 14 de novembre de 2017

QWERTY (XVII)

Q. Les instruccions del ministre eren clares: si volem una justícia com cal, hem de retorçar el jutges tant com sigui possible. 

W. L'ordre del general era inequívoca: desistir sense treva.


E. Estranyada per no rebre cap missatge, va repassar el seu anunci: m'ofereixo per a tot tipus de sexe gripal.


R. El correu electrònic l'havia condemnat al fracàs: recapto fons per a engegar una iniciativa solitària.


T. L'informe del metge el va espantar: administració de quatre infeccions mensuals durant un any.


Y. La noia no va voler saber res d'ell després de llegir el Whatsapp: sóc de Vilatranca. Quedem?

dimarts, 7 de novembre de 2017

Retazos de dignidad

I

Dicen que un tío del PP (o PSOE o C's, para el caso es lo mismo) fue al supermercado a comprar dignidad. Salió sin entender nada cuando vio que ni con entregarse a la corrupción más absoluta conseguiría adquirirla.


II

Después de la independencia de Catalunya, se oía decir a los votantes del PP (o del PSOE o C's, para el caso es lo mismo): ojalá tuviera la décima parte de la dignidad que tenían esas cacerolas abolladas...

dilluns, 16 d’octubre de 2017

El dit a la nafra (XVI). Precaucions

Mentre feia neteja a l’altell de casa va trobar una caixa plena de negatius de fotografies de joventut. Com que les tenia totes revelades i ben desades en àlbums i com que era d’aquella mena de persones que guardava només el més essencial, no va dubtar a llençar-los tots. Això sí, abans va agafar unes tisores i els va tallar en mil bocins, no fos cas que qualsevol desaprensiu els trobés al contenidor i en fes vés a saber què.

Un cop va acabar la feina va decidir relaxar-se una estona a les xarxes socials tot penjant les darreres fotos del cap de setmana a la platja.

Microrelat escrit el 16 d’octubre de 2017.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Raros

Más de una vez he oído o leído en tertulias, artículos de opinión, conversaciones, chistes malos o hasta en insultos que abarcan toda la gama de grises, que los catalanes somos diferentes o, simplemente, raros. De ahí, supongo, que puede surgir aquello tan gastado (y hasta aburrido) de que hablamos en polaco (que no sé por qué nos llaman polacos y no húngaros, checos o letones, por ejemplo).

Sin embargo, con todo este conflicto que tenemos en la calle (a la espera de que pase a la mesa), he de reconocer que en algunas cosas es cierto: los catalanes somos raros. Y no lo digo por liarnos a subir unos encima de los otros para montar un castillo de diez pisos, ni por salir a la calle el 23 de abril a regalarnos libros y rosas. No, rarezas de esas, creo que las tienen todos los pueblos.

Aquí somos raros porque hay un montón de gente, más de dos millones, que aún a riesgo de recibir palos por todos lados, quiere la independencia. Y yo diría que muchos la desean para, fundamentalmente, dos cosas: una, dejar de pelearnos con el estado español y entendernos con los españoles de buena fe de tú a tú, como pueblos hermanos que somos; y dos, construir nuestra propia república para poder pelearnos (políticamente) entre nosotros mismos, que también hay ganas y ya va siendo hora.

Y, hablando de rarezas, hay una que sería fantástico que todos compartiéramos: la de la soberanía desde abajo. Eso, más que raro, sería increíble.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Tontos de remate

Hoy, entre reflexión y reflexión, me he dado cuenta de que el pueblo catalán (o, en todo caso, una mayoría) es tonto de remate. Sí, sí, tal cual: tonto de remate. ¿Y yo? Pues uno más. Al fin y al cabo, ¿a quién narices se le ocurre montar un referéndum (y aguantar toda la que está cayendo) con el riesgo de perderlo? Hay que ser tonto, tonto y mil veces tonto.

Pero, queridos conciudadanos tontos (permitidme el prefijo, para no confundirnos) de Catalunya, sabed que no somos los únicos. Los españoles (o, igual que antes, una mayoría) también son tontos de remate. De verdad, os lo juro. Porque, ¿cómo no se les ocurrió montar un referéndum en su momento que probablemente hubieran ganado? ¡Qué fácil lo tenían y lo desperdiciaron!

Está claro, pues, que un adjetivo nos une: todos somos tontos. Eso sí, hay muchas maneras distintas de ser tonto...

dimarts, 26 de setembre de 2017

Los adoctrinadores (a la catalana) (II)

En mi última entrada en este blog escribía sobre todo esto del adoctrinamiento de niños que realizamos aquí en Catalunya. En algunos casos, quién sabe, puede ser que vayamos en esa dirección. No digo que no.

Recuerdo una cosa que me contaron sobre lo que les decían los padres holandeses a sus hijos cuando no les hacían caso: "si no te portas bien, ¡vendrá el Duque de Alba!". De ser cierto, la de barbaridades que tuvo que hacer el cabrón del duque para que todavía se acuerden de él…

Así, tiene mérito que en Catalunya no se les asuste diciéndoles “¡Vendrá el Borbón!”, porque, en este caso, también sobran los motivos. No, aquí, se decía (porque, afortunadamente, creo que es una práctica en desuso) que vendría "¡L'home del sac!" (no lo traduzco porque es evidente). Pero con la que está cayendo puede que la amenaza evolucione y acabe siendo: "¡ve con cuidado, que vendrá el fiscal!" o "¡Que viene el constitucional!".

Sea como sea, las dos suenan fatal...

dilluns, 25 de setembre de 2017

Los adoctrinadores (a la catalana) (I)

El caudillo de España asegura que en Catalunya adoctrinamos a los niños (no enlazaré la noticia porque creo que una ley lo prohíbe; que alguien me corrija si estoy equivocado). No sé, yo creo que no lo hacemos pero sí que es cierto que mi hijo mayor, con seis años recién cumplidos, me ha preguntado sobre eso del referéndum. Insisto: adoctrinado no sé, curioso seguro.

Para hacérselo entender le expliqué que, por ejemplo, si un día queremos jugar al Lego, eso lo decidimos nosotros aunque al vecino de enfrente no le guste. O si en su escuela deciden sobre algún tema que les afecta sólo a ellos, no será la escuela de tres calles más abajo (por cierto, esa sí que es de la doctrina) quien les diga lo que pueden o no pueden hacer. Y así sucesivamente.

Una vez más: adoctrinado, no sé. Espíritu libre, espero que sí. Ese es mi deseo.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Converses inigualables (XIII). Irrefutable

Suposo que perquè crec que, per damunt de tot, es tracta d’una qüestió de dignitat i de no deixar-se trepitjar més, aquest ha estat el primer 11S en el qual m’he sentit més o menys còmode entre tanta bandera. A més a més, aquesta vegada, i que no serveixi de precedent, he dut una samarreta del color que toca. Abans de sortir de casa, tant la mare com el pare ens hem vestit de groc i també hem canviat la samarreta a l’Eloi. Després he buscat el Guillem i li he dit:

– Guillem, au, vinga, busca una samarreta groga.
– Per què?
– Perquè avui a la manifestació tothom anirà de groc
– Doncs llavors jo no aniré de groc. Així, si em perdo, serà més fàcil trobar-me. 

Conversa mantinguda l’11 de setembre de 2017.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Un escriptor de segona

Conte guanyador del 2n accèssit del V concurs literari Aurora Bertrana. Vilada, 2017.


– Gràcies, moltes gràcies.

– No, si us plau, gràcies a vostè per haver-lo comprat.

Agafa el llibre amb cura i l’obre amb delicadesa fins a la pàgina on hi ha escrita la dedicatòria. La llegeix amb un somriure a la cara i, quan l’acaba, desa el llibre dins la seva cartera.

– Així estic segur que no me l’oblido aquí. El començaré tan bon punt arribi a casa. Tot just abans d’ahir vaig acabar de llegir el seu tercer llibre.

– Home, potser serà millor que el deixi a la tauleta de nit durant uns dies, o encara acabarà empatxat dels meus contes. Sempre pot agafar una bona novel·la negra, que segur que li agraden.

– Què vol que li digui, les novel·les negres em cansen. En canvi, els seus tres primers llibres m’han encantat i m’hi jugo el coll que aquest nou recull no em decebrà gens ni mica. I, escolti, pel que he pogut llegir en diagonal mentre el fullejava, els contes del nou llibre no tenen cap línia temàtica concreta, oi? 

– No, en aquest cas són contes independents, si bé comparteixen l’escenari i l’ambientació.

– Ja veig. Cadascun va a la seva, aquí. Sap què significa això? Que el comencen a considerar un bon negoci.

– Tant com un bon negoci...

– N’estic convençut.

– Bé, com vostè vulgui. He de confessar-li que em sento molt afalagat. No estic acostumat a tenir admiradors, si és que se’n pot dir així.

– Doncs si un dia algú li munta un club de fans, segur que me’n faig soci. Bromes a banda, tinc moltes ganes d’agafar el seu llibre i aïllar-me durant una bona estona de la resta del món. A més a més, ahir vaig començar un llibret de poesia que em va recomanar un amic meu però, que quedi entre vostè i jo, no n’entenc ni un borrall. 

– Si li he de ser sincer, a mi la poesia tampoc m’agrada gaire, sigui dit amb tota la diplomàcia.

– Em reconforta saber això; em fa sentir menys talòs del que em podia pensar. En canvi, els seus contes són una delícia, amb un llenguatge planer, ben estructurats i amb personatges treballats que, com la gent del carrer, tenen les seves esquerdes. Toca temes amb els que qualsevol s’hi pot identificar i culmina els relats amb uns finals d’allò més originals i sorprenents. Sap què li dic? Que jo crec que vostè posa les paraules al servei de la seva literatura, al contrari d’altres escriptors, molt pagats de sí mateixos, que utilitzen la literatura per engrandir el seu ego. Aquests no m’interessen gens ni mica.

– És una manera peculiar de definir els diferents estils que hi pot haver dins l’univers literari, sí senyor.

– A vostè el vaig descobrir no fa ni un mes, mentre tafanejava per les prestatgeries d’una petita llibreria que hi ha al meu barri. Tot just vaig acabar el primer, que em van faltar cames per anar a comprar el segon i, després, el tercer. I, avui, per pura xamba, he llegit a l’agenda del diari que aquesta tarda presentava el quart. No m’ho he pensat dos cops i m’he escapat una estona de la feina per tal d’assistir a la presentació.

– Espero que el seu cap no l’hagi enxampat...

– No, no pateixi. A més, a la meva feina mai tenim horaris fixos. Un dia treballes per la tarda, l’endemà pel matí i el següent fins a les tantes de la nit. Saps a l’hora que entres, però difícilment a la que surts. Però bé, als que som d’aquest ram, ja ens agrada aquest descontrol. 

– Suposo que és una feina molt vocacional, no?

– Jo diria que estem fets d’una pasta diferent de la resta de la gent. Per cert, tinc molta curiositat per veure com ens ha retratat vostè. Espero que no s’hagi intoxicat massa de les pel·lícules americanes, eh?

– Ja m’ho dirà quan hagi llegit el llibre, però sigui condescendent amb mi, que tot és fruit de la meva imaginació. Ara bé, hi ha la possibilitat que el cinema m’hagi pogut influir una mica, així que és bastant probable que moltes coses no coincideixin amb la realitat en la que vostè està immers cada dia. M’interessarà molt saber la seva opinió, li ho dic de debò.

– A comissaria; el títol és directe i sense embuts, com ha de ser. Doncs, miri, si vostè vol i em permet que guardi el seu número de telèfon, de bon grat li diré el que m’ha semblat, d’acord?

– Perfecte.

– I bé, ja que acabem de citar el títol del llibre, em podrà explicar ara, amb tots els ets i uts, com és que s’ha muntat tot aquell guirigall al final de la presentació i l’hem hagut de portar a vostè aquí a la comissaria? Que quedi clar que, per ara, no li demano una declaració oficial, eh? És més aviat per intentar ajudar-lo en la mida que pugui.

– N’estic profundament avergonyit del penós espectacle que he ofert a tota la gent que hi havia allà, entre ells la meva família, amics...

– I també molts dels seus lectors, no ho oblidi pas. Llavors, si se n’avergonyeix, puc deduir que també n’està penedit?

– No.

– No?

– No.

– Ah, d’acord. I, d’això, per què no, si es pot saber? Té algun problema personal amb la víctima, el senyor Martí? Perquè, com és natural, ell sí que té alguna cosa contra vostè ara mateix.

– Es troba millor?

– Sí. L’han examinat a urgències i, després de fer-li les cures necessàries, li han donat l’alta. Però, en lloc de tornar a casa seva, ha vingut aquí, a la comissaria, i li ha interposat una denúncia per agressió amb danys, i no cal que li digui que té un fotimer de testimonis, entre ells jo mateix. El respecto i l’admiro molt a vostè però, si aquest afer acaba al jutjat, hauré de testificar contra vostè, mal que em pesi. Espero que m’entengui.

– I tant que sí, i no es preocupi. Vostè ha de complir amb el seu deure, sigui el professional o el cívic. I quant al senyor Martí, el conec, però poc. I no, no tinc res en particular contra ell.

– Doncs no ho comprenc, senyor C. A veure, recapitulem. Jo li explico com ha anat tot plegat o, si més no, tot el que he vist, d’acord? Així vostè també se’n pot fer una idea des d’una altra perspectiva. Interrompi’m quan vulgui si té res a afegir.

– Molt bé.

– Malgrat que la presentació estava programada per a les set de la tarda, no ha començat fins vint-i-cinc minuts després (m’agradaria saber perquè en aquesta mena d’actes la puntualitat és tan inusual, però això ja ho discutirem un altre dia). Jo hi he arribat a les set menys cinc minuts i m’he assegut a la penúltima fila. M’estalviaré els detalls de com ha anat tot plegat, que tampoc vénen al cas. Així doncs, l’acte ha transcorregut amb absoluta normalitat fins que ha arribat el moment de la signatura de llibres. Vaig bé?

– Sí. Fins aquí tot ha anat com la seda. He de dir, i reconec que això no justifica el meu comportament, que em poso bastant nerviós quan veig que se m’acumula la gent que vol una dedicatòria al llibre que acaben de comprar. Quan és una sola persona i tinc temps, no hi trobo cap inconvenient; és més, procuro esmerçar-m’hi i fer-la petar amb el lector, perquè per a un escriptor és un autèntic plaer escoltar les impressions de la gent que el llegeix. En canvi, quan són tants com aquesta tarda, sovint no sé què escriure-hi, la cal·ligrafia se’n ressent i a vegades semblo mig dislèctic a l’obviar algunes lletres.

– Ja, però, com vostè ha dit, no és un atenuant gaire consistent, deixant de banda que la víctima segurament no en sap res d’aquest petit problema que m’acaba d’explicar. Permeti’m que continuï amb el relat dels fets, perquè, al cap i a la fi, el sarau ha vingut quan la signatura en massa ja havia finalitzat i tothom estava prenent una copa de cava. Li prego que no se m’enfadi amb la pregunta que li faré a continuació però és la meva obligació per tal d’aclarir els fets: creu que potser ha pres alguna copa de més?

– Rotundament, no. El cava m’agrada més aviat poc i únicament omplo la copa per brindar i mullar-me una mica els llavis. Li puc ben jurar que només n’he agafat una i que amb prou feines l’he tastat.

– Doncs pel que fa aquest punt no hi ha res més a dir; li agraeixo que no s’hagi pres malament la pregunta. Prossegueixo: quan la signatura de llibres ha acabat, la gent s’ha abraonat sobre la beguda i els canapès, com ja és costum en aquesta mena d’esdeveniments. S’han format uns quants grups de tertúlia espontanis, i ha estat llavors quan jo, que encara no tenia el llibre signat a causa de la cua que vostè ha esmentat abans, m’he acostat al seu grup. Però, just en aquell moment, el senyor Martí se m’ha avançat una mica bruscament –m’ha trepitjat un peu i Déu n’hi do el mal que m’ha fet– i li ha demanat si podia signar-li el seu exemplar. Vostè ha deixat la copa sobre la lleixa que hi havia a la paret i s’ha endut el llibre a la taula més propera per poder escriure amb més comoditat, suposo. 

– És que amb la mala lletra que faig, si signo de qualsevol manera el lector després no desxifra res del que he escrit. Em sembla que les meves mans ja estan més acostumades al teclat de l’ordinador que no pas al tacte d’un bolígraf. Hauria de practicar una mica l’escriptura a mà.

– Diria que això li deu passar a gairebé tothom avui en dia. Bé, arribats a aquest punt li hauré de preguntar què diantre li ha dit el senyor Martí quan vostè li ha tornat el llibre perquè, acte seguit, el seu rostre s’ha endurit com si fos el d’un pistoler de l’oest i, en dècimes de segon, ha agafat una ampolla de cava mig plena que hi havia a la taula i l’ha fet esclatar sobre el cap d’aquell pobre desgraciat. El senyor Martí ha caigut fulminat a terra però, afortunadament per a vostè, al cap de poc més d’un minut l’han pogut reanimar. I també ha tingut sort que jo era ben a prop, perquè la senyora Martí, quan ha comprovat que el seu marit estava més o menys bé, de ben poc que no li torna la jugada. En fi, em dirà que li ha dit el senyor Martí? L’ha insultat? Li ha faltat al respecte?

– No, no, de cap de les maneres. El que m’ha dit anava amb tota la bona intenció, però tots tenim un límit i jo no he pogut aguantar més, i a ell li ha tocat pagar els plats trencats.

– Però, què li ha dit?

– Que per quan la novel·la...

Conte escrit el 4 de novembre de 2009.
Revisat el 25 de maig de 2016.

dijous, 13 de juliol de 2017

El dit a la nafra (XV). Jo i jo

El jutge va ser doblement contundent: l’Administració havia d’admetre la inscripció al registre de la nova associació constituïda únicament pel ciutadà afectat, ja que tots els informes presentats per diferents psiquiatres documentaven a la perfecció un diagnòstic de personalitat múltiple. La sentència va ser ratificada també pel seu altre jo.

Microrelat escrit el 13 de juliol de 2017.

divendres, 23 de juny de 2017

Incivisme als Jardins de Massana



Després de les cartes publicades a El PuntAvui (04/05/2017) i La Vanguardia (06/05/2017), i l’article ampliat a El Períodico (20/05/2017), fa tot just dos dies em vaig trobar aquesta escena: quatre gossos dins del sorral del parc infantil, mentre els seus amos s’ho miren tranquil·lament. Tal i com diu l’article de El Periódico, aquest comportament es podria sancionar amb multes de fins a 900€. Potser seria interessant incloure aquesta informació en algun rètol dissuasiu ben visible. I mentre continuï aquesta manca de civisme arreu de la ciutat, serà necessari protegir les instal·lacions infantils amb una tanca.

dimecres, 31 de maig de 2017

El revòlver (VIII)


Infiltrat
El programador va manipular les coordenades de tots els míssils fent que apuntessin únicament a cementiris.


Força de pau
En lloc de passar revista a les tropes d’elit, el mandatari estranger es va sorprendre en veure’s envoltat per una munió de mestres, metges i bombers.


Exèrcit espanyol (basat en fets reals)
Tot i haver disparat a la diana del costat durant les pràctiques de tir, el van destinar al cos de la vigilància militar.


Bala de marca blanca
Instruccions d’ús: situï’s prop de l’objectiu per tal d’obtenir millors resultats. Procuri evitar els esquitxos.


Fusell de marca blanca
Utilitzi sempre bales de la nostra marca. Activi el mode ràfega per tal d’obtenir millors resultats. Procuri protegir la seva oïda.


Ràpid i mortal
Va rebre la medalla al valor per haver-se infiltrat com a anestesista en l’hospital de campanya de l’enemic.

divendres, 12 de maig de 2017

Una tanca per poder jugar

Ja fa uns quants mesos que als Jardins de Massana, al barri del Congrés, han renovat la meitat dels jocs infantils (que són més aviat escassos tenint en compte l’extensió dels jardins). Ara bé, de la mateixa manera que els jocs anteriors, els nous tampoc disposen d’una tanca al voltant. Així, res impedeix que el sorral on poden jugar els nens es converteixi en el vàter particular dels gossos que els seus amos deixen solts. Tot i que és lamentable que calgui una tanca per poder jugar amb tranquil·litat, seria convenient que se n’instal·lés una mentre no millori el civisme d’alguns conciutadans.

Carta publicada a El PuntAvui (04/05/2017) i La Vanguardia (06/05/2017).

Article ampliat a El Periódico (20/05/2017).

dijous, 27 d’abril de 2017

Calaix de sastre

(17 microrelats recuperats de les catacumbes del disc dur)

1. Cornut i pagar el beure
I Jesús digué:
– Barra lliure! Que en Judes està forrat!

2. La inspiració
Quan vaig llençar el portàtil pel balcó, no sabia que gaudiria de cinc anys llargs per escriure la novel·la.

3. El terrorista
Avui he conegut el nou veí i sembla un bon noi. M’ha dit que treballa des de casa. 

4. Conseqüent
Com si estigués posseït, Joan Pau II morrejava el terra amb frenesí després de l’aterratge forçós.

5. Al peu de la lletra
– De blau, l’hem de pintar de blau.
I l’endemà, el marit, sempre diligent, li envià dos pintors joves i fornits.

6. La ingènua
– T’estimo com mai n’he estimat cap altra… –em va dir el malparit de l’esperit sant.

7. El boig de la ploma
Convençut de ser el descendent directe de l’autor, recorria les llibreries i signava tots els exemplars del Lazarillo de Tormes.

8. L’experiència compta (basat en fets reals)
L’informàtic no va mostrar cap cara d’incredulitat quan l’usuari li va preguntar com podia posar el zero en majúscules.

9. L’interrogatori
El guàrdia civil digué:
– Sigui concret i concís. Si vostè em contesta amb metàfores, jo li respondré amb hipèrboles.

10. Attrezzo
– I per què vol una tona d’ous? – preguntà el botiguer.
– Per esclafar-los i fer emprenyar els ocells – contestà en Hitchcock.

11. El jardí de roses
– Si em dius el teu nom, et faré reina d’un jardí de roses.
– Margarida.

12. L’última cita
Ets la persona més bona que conec, i per això t’estimo tant, perquè som complementaris.

13. Literalitat
– El cos de Crist...
I quan el capellà es va empassar l’hòstia, el nen va cridar:
– Caníbal!

14. Només amics
Instants abans d’arribar a l’orgasme, ella li va prémer el cap amb les cuixes i li va dir: 
– T’estimo. 

15. No hi ha manera
– Només aconseguiré deixar de fumar si algun dia em segresten.
– Segur que el primer que t’oferiran serà tabac.

16. Fem-ho fàcil
No us compliqueu la vida. Si voleu que confessi el que sigui, n’hi ha prou amb un revòlver sense bales.

17. En companyia
– No és un futon de disseny, però hi cabrem tots dos –va dir mentre assenyalava els cartrons.

dimarts, 14 de març de 2017

QWERTY (XVI)

Q. Saturat pel tema, el redactor del discurs del president va escriure que en cap cas el procés estava en reprocés. 

W. En el seu correu setmanal, l'abat de Montserrat va deixar tota la comunitat estupefacte: caldrà posar límits a tant purisme.


E. En el seu breu currículum literari, l'escriptor hi deia que el gènere que més dominava era el del micorelat.


R. El rètol a l'entrada del poble era clar i català: El Porc de la Selva. Sigueu benvinguts!


T. L'alcalde, tip de tanta descoordinació amb la gent de Cervera, els va enviar un missatge en el que els deia que n'estava fart de ser el burro de tàrrega.


Y. L'error en el mapa del Pallars Jussà va ser el detonant. L'endemà l'Air Force One aterrava a Trump a conèixer el nou territori conquerit.

dimarts, 21 de febrer de 2017

El dit a la nafra (XIV). Made in

Sabia que comprar samarretes com a record dels països que havia visitat era tot un clàssic, però no deixava de ser una bona manera de mostrar a tothom que era una persona viatjada. Samarretes de mig món penjaven de la barra del seu armari, des d’Oceania fins a Alaska, passant per tot Europa. Aquell cop, però, seria diferent: la qualitat de la roba de Bangladesh no l’acabava de convèncer.

Microrelat escrit el 21 de febrer de 2017.

dimarts, 7 de febrer de 2017

El dit a la nafra (XIII). Delinqüent

Inhabilitat de per vida, es va passar al costat fosc. Les seves primeres actuacions van consistir en enviar paquets urna a diverses personalitats de tota la geografia. Després va anar un pas més enllà i va deixar cotxes amb urnes lligades damunt les baques davant dels edificis institucionals més importants de l’Estat. En un tres i no res el van posar en recerca i captura: es busca perillós terrurnista.

Microrelat escrit el 6 de febrer de 2017.

dijous, 2 de febrer de 2017

QWERTY (XV)

Q. La carta del president a l'altre president era intrigant: farem el possible per saturar les ferides que tenim obertes. 

W. Quan es va queixar per haver estat derivat a una clínica veterinària, li van mostrar l'informe mèdic: tos felina.


E. Les cues per visitar el santuari eren quilomètriques. El motiu el van trobar al fulletó informatiu: portes obertes al santuari nudista.


R. El llibre de text l'havia ben vessada: durant el segle XIV Europa va arribar al límit per la festa bubònica.


T. L'escrit del soci de govern va arruïnar el pacte: els nostres programes són perfectament combatibles.


Y. La traducció al català de l'article d'aquell escriptor francès va causar cert rebombori: Jo abuso...!

dimecres, 11 de gener de 2017

Presència mediàtica

La memòria de 2015 de Metges sense fronteres (MSF) diu que té 412.032 socis a Espanya. Fent números grossos, la població de Catalunya representa un 16% sobre el total d'Espanya. Aplicant el mateix percentatge ens donaria que MSF té 65.925 socis a Catalunya, i això tirant curt, si tenim en compte que quan arriba la Marató de TV3 sempre es destaca la gran solidaritat del poble català. Segons la Wikipedia (no he sabut trobar les dades al seu web), l'ANC tenia 40.132 socis de ple dret (pagant quota).

Dit això, queda clar que la presència mediàtica no depèn del número de socis que pugui tenir una entitat. Si no vaig errat, el Club Super3 és qui té el major número de socis d’aquest petit país. La seva presència està més o menys garantida ja que té mig canal propi, compartit amb el Canal 33 (abans en tenia un de sencer, però qui aplica les retallades opina que és millor mantenir un zombi com Esport3 a tenir un canal infantil de qualitat; mentrestant la fuga cap a altres canals infantils segueix imparable).

Una altra entitat amb una quantitat de socis immensa és el Futbol Club Barcelona (FCB). Té canal privat propi i omnipresència a tota la resta de canals de televisió i ràdios generalistes. Com va dir Bernd Schuster: “No hase falta desir nada más”.

Després hi ha el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), club d’automobilistes que, quan li convé, actua de lobby en defensa del cotxe, intentant influir en tota mena de polítiques de mobilitat i transport públic. Els seus informes solen aparèixer en tots els diaris i noticiaris, amb una mena d’aura de veritat categòrica incontestable.

I, per acabar aquest breu repàs, hi tenim també l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), la qual, tot i tenir probablement menys socis que altres entitats, apareix dia sí dia no (o dia també) als canals públics catalans, tant de televisió com de ràdio.

Mentrestant, la visibilitat de MSF és gairebé nul·la, com la de tantes altres organitzacions del ram. Tot plegat, però, és conseqüent en un país (com a tot arreu, diran alguns) on els metges (sí, aquells que salven vides) cobren menys que executius de tota mena, representants polítics i, per descomptat, els futbolistes.

Text escrit el 10 de gener de 2017.

dissabte, 7 de gener de 2017

El dit a la nafra (XII). Regals de Nadal

Un cop acabades les festes de Nadal fa una repassada als regals que ha rebut durant aquests dies: un llibre, un joc de taula, una motxilla per a la muntanya i una ampolla de whisky de les Hèbrides interiors escoceses; quatre regals que el satisfan plenament. I a tot això cal sumar-n’hi dos més d’intangibles: el primer va ser quan, sense gaire subtilesa, li van dir que era ordinari, simple i vulgar (un cutre, per definir-ho en una sola paraula); i el segon quan li van arribar veus que a la feina no treballava com calia (és a dir: servil a totes hores). Tenint en compte la procedència de les crítiques calia considerar-les autèntics elogis.

Microrelat escrit el 7 de gener de 2017.

dilluns, 2 de gener de 2017

Lectures 2016

Un any més, i ja en van cinc, penjo al blog la llista de llibres llegits durant l’any anterior. Han estat 34, 17 en català i 17 en castellà, paritat total sense adonar-me’n. Un cop més no hi ha hagut cap relectura i, també un cop més, he deixat a la prestatgeria el lector de llibres electrònics; on hi hagi el paper, que s’aparti la resta. I com que és el cinquè any que publico la llista de llibres llegits, aquesta vegada farem un top 5 dels millors per una banda i dels 5 més decebedors per l’altra, sense distingir, però, quina posició ocupa cada títol.

El top 5 dels que m’han agradat 
  • Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll (pot costar un pèl arrencar, però atrapa i t’atrau cap al Pallars)
  • La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker (trepidant i amb bons girs, es devora amb rapidesa)
  • La doctrina del xoc, de Naomi Klein (llums i taquígrafs sobre el sistema neoliberal que ens ofega a tots plegats)
  • Legado en los huesos, de Dolores Redondo (el millor de la trilogia, sens dubte)
  • Si quan et donen per mort un dia tornes, Lluís Llort (un altre autor d’aquells que dius: m’agradaria escriure com ell!)


El top 5 dels que més decebedors:
  • També això passarà, de Milena Busquets (com deia aquell serial: “Los ricos también lloran”; superficial i perfectament oblidable)
  • Aprender a educar, de Naomi Aldort (hi ha llibres per mares i pares que valen la pena; aquest no és un d’ells)
  • La chica del tren, de Paula Hawkins (no està malament, però decep les expectatives que havia generat tot el màrqueting d’aquesta novel·la)
  • Vés i aposta un sentinella, de Harper Lee (res a pelar amb Matar un rossinyol)
  • La magia del orden, Marie Kondo (potser un dels llibres més dolents i inútils que he llegit en la meva vida, però tenia certa curiositat tenint en compte que sóc una persona bastant ordenada; ara també sé que, en comparació, tinc el cap més o menys ben posat)


Nous autors descoberts que aniré seguint: 2 (Lluís Llort i Matilde Asensi). Autors abandonats: 1 (Jo Nesbo). En la bona línia: 5 (Mari Jungstedt, Henning Mankell, Fred Vargas, Donna Leon i John Boyne).

I a continuació teniu la llista completa:
  1. Economia de l'absurd. Quan comprar més barat contribueix a quedar-se sense feina – Josep Burgaya
  2. Els relats del pare Brown – Gilbert Keith Chesterton
  3. Venganza en Sevilla – Matilde Asensi
  4. La falsa sonrisa – Mari Jungstedt
  5. Si quan et donen per mort un dia tornes – Lluís Llort
  6. Cómo escribo novela policíaca – Andreu Martin
  7. Fluye el Sena – Fred Vargas
  8. Dos taüts negres i dos de blancs – Pep Coll
  9. Aprender a educar – Naomi Aldort
  10. Ethan Frome – Edith Wharton
  11. Breu història del món – Ernst H. Gombrich
  12. També això passarà – Milena Busquets
  13. La chica del tren – Paula Hawkins
  14. La veritat sobre el cas Harry Quebert – Joël Dicker
  15. El camí de la papallona – Noe Gaya
  16. Anuari Mèdia.cat - Els silencis mediàtics de 2015 – Grup de periodistes Ramon Barnils
  17. Padres liberados, hijos liberados – Adele Faber, Elaine Mazlish
  18. Legado en los huesos – Dolores Redondo
  19. Vés i aposta un sentinella – Harper Lee
  20. Pisando los talones – Henning Mankell
  21. Tis (I tant) – Frank McCourt
  22. Cosecha roja – Dashiell Hammett
  23. El llindar de l'eternitat – Ken Follett
  24. Un mar de problemas – Donna Leon
  25. El noi de la casa de la muntanya – John Boyne
  26. La doctrina del xoc – Naomi Klein
  27. On mai no creix l'herba – Sebastià Bennasar
  28. Historias escocesas – Robert Louis Stevenson 
  29. Tierra firme – Matilde Asensi
  30. Herències col·laterals – Lluís Llort
  31. Diccionario irreverente de economía – Enric González, Darío Adanti
  32. Ofrenda a la tormenta  – Dolores Redondo
  33. Històries imprevistes – Roald Dahl
  34. La magia del orden – Marie Kondo


Au, que tingueu un bon any i també unes bones lectures per al 2017! 

PS: em trec el barret amb Noe Gaya.