dilluns, 17 de juny de 2013

Recaiguda

Conte guanyador del 2n premi del XXV Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de prosa. Barcelona, 2013.

Baixa'l en PDF.

En diem jugador patològic i no pas ludòpata. Aquesta frase li ha quedat gravada al cervell des que li va sentir dir a la psicòloga, ara fa cinc mesos, a la unitat de joc patològic de l’hospital on rep el tractament. Aquesta tarda, després d’haver anat a conèixer els resultats dels tests de personalitat realitzats ahir durant més de tres hores, n’ha sentit una altra que tampoc oblidarà mai: sembla que hagis volgut maquillar una mica les respostes per fer-nos creure que no estàs tan malament, però el primer que has de fer és acceptar la situació i ara mateix, Oriol, estàs immers en una forta depressió.

Unes hores més tard, cap a la una de la matinada, és amb els seus amics prenent unes cerveses en un bar de la Plaça Reial. Cap d’ells sap que ha estat un addicte a les escurabutxaques durant més d’un any. Quan són a punt de sortir, un dels amics s’anima a introduir una moneda en una màquina. No és pas el primer cop que ho fan però, en aquests casos, ell sempre ha optat per apartar-se’n una mica o per dir-los que els espera al carrer. Aquest cop no és una excepció: quan ha vist que es posaven a jugar ha començat a caminar cap a la porta. Però abans d’arribar-hi, un dels amics el reclama; tenen una possible jugada i segurament ell sap la millor manera de fer-la guanyadora. Amb el cor ferit per la ganivetada involuntària que el seu amic li acaba de clavar, s’acosta a la màquina i amb un ràpid moviment prem tres botons fent caure cinc euros. Tots menys ell fan un crit de celebració i el feliciten per la seva destresa. A la següent jugada es dóna el mateix cas i en un vist i no vist guanya vint euros més per a un dels seus amics. Després dels dos èxits consecutius decideixen marxar cap a un altre bar. N’hi ha alguns, pensa l’Oriol, que saben on és la frontera.


Mentre busquen un nou local, l'Oriol va caminant pel carrer, lleugerament endarrerit respecte els seus amics; els nervis el roseguen amb desgast i tossuderia. L’havien avisat: una recaiguda és possible i es pot produir en qualsevol moment; una sola moneda et pot tornar a desencadenar l’obsessió compulsiva pel joc. Per tal de mitigar l’angoixa, ni que sigui una mica, decideix agafar una bona borratxera; no aconseguirà oblidar res del que ha passat però espera que l’alcohol l’ajudi a acabar de passar la nit. Tornar sol a casa seria el pitjor que podria fer ara mateix.


Quan són prop de les set del matí, arriba a casa i se’n va al llit. El cap no li para de donar voltes per l’alcohol ingerit durant la nit, però recorda perfectament que, sis mesos després, ha tornat a prémer els botons d’una màquina escurabutxaques. Malgrat això, la son i el cansament poden més i s’adorm en pocs minuts.


L’endemà, quan es desperta cap al migdia, sent la necessitat angoixant d’enfrontar-se a una màquina escurabutxaques. Després de dinar surt a fer un tomb i durant dues hores s’asseu a la barra d’un bar, a escassos metres d’una màquina. Amb els nervis a flor de pell i fumant sense parar mira furtivament aquell artefacte infernal, talment com si tingués el mateix poder atractiu d’una noia bonica. El cambrer, que el coneix de fa temps i que, sense que l’Oriol ho sàpiga, sospita que té problemes amb el joc, prova de donar-li conversa però, aquesta vegada, ni la rivalitat entre el Barça i l’Espanyol té èxit. L’Oriol el contesta amb frases curtes i monosíl·labs, gairebé sense pensar en el que diu; cada racó del seu cervell se sent atret per la màquina, com si es tractés d’un imant. Finalment, treu la cartera i paga les dues tòniques que s’ha begut amb un bitllet de vint euros. Amb el canvi a la mà, s’aixeca i s’acosta a la màquina de tabac, situada a tocar de l’escurabutxaques. Treu el paquet de tabac que vol i es queda mirant de fit a fit la màquina escurabutxaques. Després de gairebé mig minut amb la vista concentrada en el mateix lloc, esbossa un lleu somriure de profund menyspreu i se’n va.


Conte escrit el 19 de juny de 2006.

Revisat el 10 d’abril de 2013. 

Conte llegit al programa Breus, de Radio Kanal Barcelona.

4 comentaris: