Professió de risc (i III)

<- Segona part

Divendres

L’Eduard, amb els ulls vermells i els canells adolorits, no s’adona que el Balmes se li acosta fins que el té just al seu costat. Se’l mira un instant i, acte seguit, es tornar a centrar en la pantalla de l’ordinador.

– I doncs, estimat pirata, com va tot? No sé si deus ser un informàtic gaire bo perquè, quan he marxat, només tenies dos portàtils en espera, i ara resulta que n’hi ha cinc. Si continues amb aquest ritme, no tindràs temps per dinar –li diu mentre sacseja una bossa de cartró al seu davant–, perquè, com és lògic, els companys no voldran deixar els seus ordinadors aquí durant el cap de setmana. Aquesta comissaria és un cau de lladres!

– Ho entenc, ho entenc, però necessito menjar alguna cosa o defalliré en poca estona. Des del cafè amb llet i la pasta d’aquest matí no he tastat res de res, i ja passen deu minuts de les cinc.

– Està bé, està bé –concedeix el Balmes–. Tens sort que sóc un bon paio i que no em prenc les teves paraules com una amenaça de que no acabaràs la feina. A més, suposo que deus poder menjar mentre treballes, oi?

– No hi ha cap problema. Només em cal recarregar les bateries i tornaré a ser el d’abans.

– Doncs, llavors, té –diu tot atansant-li la bossa–. Aquí dins hi trobaràs un entrepà de chopped i una ampolleta d’aigua. He demanat l’entrepà sense tomàquet ni oli, perquè no voldria que, en una distracció, taquessis el teclat d’algun d’aquests portàtils. L’aigua, com és lògic, és de l’aixeta, que la casa no es pot permetre més despeses innecessàries. També tenia una poma, però com que ahir va quedar ben clar que no t’agraden, me l’he cruspida jo.

– Les pomes m’agraden. El que no m’agraden són els Macs.

– I, aquesta tírria, a què es deu?

– Perquè és un producte de disseny i màrqueting que no ofereix res que no tinguin els altres, i, a més, valen el doble. Només els esnobs a qui han rentat el cervell estan disposats a gastar-se un ronyó per després poder fanfarronejar.

– Doncs són un exèrcit.

– També el del bigoti va aconseguir la majoria absoluta, no?

L’Eduard desembolica l’entrepà, improvisa un plat amb el paper d’alumini i fa la primera queixalada. Mentre mastega, es recolza al respatller de la cadira per tal de desentumir una mica els músculs. Llavors veu l’altre detingut al final de la sala, en estat gairebé catatònic. Empassa, fa un glop d’aigua i li diu al Balmes:

– Perdona, l’advocat del fisio tampoc ha vingut encara?

– Què dius? –respon el Balmes, desprevingut.

– Preguntava si l’advocat de l’altre detingut s’ha presentat o no.

– No t’ho creuràs, xaval. Resulta que el seu advocat és el mateix que el teu! I com que encara no ha aparegut, està en la mateixa situació que tu: en una mena de llimbs d’allò més confortable –se’n riu, burleta–. Però, au, va, no t’entretinguis, que a la gent no li agrada marxar tard els divendres.

– Sí, sí, ja va. Però, escolta, tu creus que seria possible que el fisio em fes un petit massatge a l’esquena? Res, ni que siguin cinc minuts rapidets. És que la tinc feta pols i estic convençut que, si li fa una repassada –diu amb cautela–, estaré en millors condicions per a treballar, i així ho podré enllestir tot abans que la gent vulgui tocar el dos.

– No saps quina llàstima em fas amb això de l’esquena, xaval. Desgraciadament, però, jo no hi puc fer res. Com que t’has negat a arreglar l’ordinador de l’esnob del Portes, ara no tens cap dret d’ús del fisioterapeuta. Si m’acceptes un consell, procura no corbar tant l’esquena, o encara acabaràs amb una gepa del quinze! –li etziba just abans d’esclatar a riure.

L’Eduard sospira resignat i continua amb l’entrepà mentre el Balmes se’n va cap a la taula d’un altre company. En aquell instant sona el telèfon de la taula. El Balmes s’hi acosta i despenja. Respon amb monosíl·labs, penja al cap de pocs segons i torna a la seva taula.

– Xaval, trec aquests portàtils d’aquí durant una estona, que necessito una mica d’espai. –Els agafa i els diposita en dues taules diferents–. I deixa’l estar aquest, perquè si un as com tu no hi ha pogut fer res, és que devia estar destrossat. Dóna’m, ja li porto jo a l’Adell. Au, va, descansa una estona, que t’ho mereixes. Per cert, vols un xiclet?

L’Eduard accepta el xiclet. Se’l posa a la boca i, amb les primeres mastegades, un fort gust a menta el deixa mig embafat. S’enfonsa a la cadira i estira les cames tant com pot. El Balmes torna i li dóna un cop amistós a l’esquena.

– Què, millor?

– Sí, la veritat és que sí. Aquest xiclet és l’hòstia! És com si m’haguessin ruixat la boca amb Reflex. Em sento ressuscitat! 

– Se’t veia una mica cansat. És que els informàtics, quan us hi poseu, no hi ha qui us pari, eh? –li diu mentre li masega suaument les espatlles–. Ah, el teu advocat ja ha arribat.

– De debò? –diu, gairebé cridant.

– Està fent els tràmits de rigor i en un moment estarà aquí.

– Quina alegria, per Déu, quina alegria! Ja era hora!

– Ara torno.

El Balmes s’aixeca i desapareix de la sala per la porta que dóna al vestíbul. Un parell de minuts més tard torna a entrar-hi acompanyat del Borja, que mira alternativament l’Eduard i l’altre detingut. Finalment, per a satisfacció de l’Eduard, es dirigeix cap a la seva taula.

– Què passa, nen? –crida el Borja, mentre fa moviments de boxa. Tot seguit l’abraça.– Hòstia, Edu, tot i que ho dissimulis amb la pudor a desinfectant del xiclet, no es pot negar que necessites una dutxa urgent, eh?

– I què t’esperaves? Porto gairebé tres dies aquí, i et ben juro que no he parat. Però, bé, això tant hi fa ara. On t’havies ficat? Que no et va dir la Gemma en el merder en què m’havia ficat?

– Sí, sí, m’ho va explicar amb pèls i senyals, i, tot cal dir-ho, també amb força brusquedat. Què li passa a la teva dona, nen? Que no li dónes tot el que necessita, mitja merda? –se’n burla mentre amb un dit li toca la panxa–. Si vols que t’ajudi, només cal que m’ho diguis!

– Deixa’t de romanços, Borja, que no estic d’humor.

– Està bé, està bé, no et sulfuris ara, home! Si no he pogut venir abans ha estat perquè el papà em va encarregar la defensa d’un dels capitostos de la policia, a qui acusen (falsament, que quedi clar) d’haver-se apropiat de petites sumes dels fons reservats.

– Ja tenia raó, ja, el Balmes.

– El Balmes? Qui és el Balmes?

– És igual ara. I no se’n podia encarregar un altre de l’afer d’aquest poli? O, si això no podia ser, per què no vas enviar algun altre advocat del teu bufet?

– No, això de cap manera. Tu ets amic meu i només a mi em correspon la teva defensa. Què vols? Que vingui un recent llicenciat i no sàpiga com enfrontar-se a la policia amb dos collons? No, Edu, no, una cosa així no me l’hauria perdonat mai.

– D’acord, d’acord, deixem-ho aquí, que el més important és que ja has arribat. Puc comptar amb que aquesta nit seré a casa, oi?

– I tant que sí! Si et representa el Borja –diu, colpejant-se el pit–, tu pots estar tranquil hagis fet el que hagis fet. Tant me fa si és per unes pel·lícules pirates com si, en un atac de bon patriotisme, t’haguessis carregat tota la xusma filocomunista que circula pel món del cinema. Un defensat pel Borja no dorm mai a la garjola. Que et quedi clar!

– No saps les ganes que tinc de comprovar-ho...

– Doncs no perdem més temps, que tenim feina per endavant i a les deu he quedat amb una rossa que té unes tetes immenses. No voldràs que m’ho perdi, oi? I tu també deus voler-li fotre un clau a la teva dona, no?

– Segurament, primer faré una dutxa i després dormiré fins que el cos digui prou. I, demà, que sigui el que Déu vulgui.

– Molt bé, el que tu diguis, però ara anem al gra. Mira, de moment jo tinc un fotimer de paperassa que cal omplir. Mentrestant –diu obrint la maleta i traient-ne un portàtil Macintosh–, podries donar-li un cop d’ull a l’ordinador? És que darrerament em va molt lent. Gràcies, col·lega, sabia que podia comptar amb tu.

L’Eduard mira l’ordinador. Comença a respirar pel nas amb frenesí. Els ulls se li injecten en sang. Els llavis li tremolen. La cara li traspua ràbia pels quatre costats. Agafa el portàtil amb lentitud i s’aixeca encara més lentament. Finalment crida, talment com si estigués al front i es llencés a l’atac, i comença a pegar el Borja amb l’ordinador un cop rere un altre, mentre les tecles blanques salten i es dispersen per tota la sala. El Balmes i el Portes ho veuen de lluny i comencen a córrer per aturar-lo però, abans de ser-hi a temps, el fisioterapeuta ja ha arribat i clava un cop de puny a l’Eduard, que cau a terra. El fisioterapeuta, enfurismat, continua amb la pluja de cops fins que el Balmes i el Portes l’aturen i l’immobilitzen, no sense molt esforç.

Al cap d’una estona, mentre una ambulància s’enduu el Borja després d’haver-li fet les primeres cures, l’Eduard i el fisioterapeuta seuen lluny un de l’altre, amb les mans emmanillades darrere del respatller. El Balmes i el Portes se’ls miren silenciosos, amb un cafè a les mans. Finalment, el Balmes diu:

– Portes, si tu vols, podem refer el tracte que teníem abans. Em sembla que aquest parell tindran temps de sobres aquest cap de setmana, i estic segur que s’avindran a col·laborar.

– I tant que sí. A més a més, quan s’hagin calmat del tot, s’adonaran que necessiten dos bons amics aquí dins –respon just abans que tots dos deixin escapar un somriure sorneguer.

Conte escrit el 19 d’octubre de 2010.

Revisat el 25 de juny de 2014.