Professió de risc (I)

Dimecres

– Només pot fer una trucada –li diu l’agent de policia que li atansa el telèfon–. Jo li recomano que truqui a un advocat, si és que en coneix algun de confiança; no es pensi pas que se’n sortirà com si res d’aquest fangar on s’ha ficat. Ara me’n torno al meu lloc, però sàpiga que l’estaré vigilant. No li trauré l’ull de sobre.

– Gràcies, moltes gràcies –contesta l’Eduard, intimidat.

Mentre el policia se’n torna a la seva taula, l’Eduard marca el número del mòbil de la seva xicota.

– Digui?

– Gemma? Hola, sóc l’Edu.

– Ah, hola! Des de quin número em truques? On ets?

– Des d’un fix, no tinc el meu mòbil a mà ara mateix. Abans que res, no t’espantis, que jo estic bé, però resulta que estic en una comissaria.

– Com? –diu aixecant la veu–. Que t’ha passat res? Que t’han robat? T’han atracat? Et trobes bé? A quina comissaria estàs?

– Tranquil·la, tranquil·la, que estic bé. No m’han robat la cartera ni tampoc m’han atracat.

– Doncs, llavors, què carai passa? No has fet res dolent, oi?

– Bé, es podria dir que sí. Fa un parell d’hores que m’han detingut juntament amb un munt de gent.

– Ai, mare meva, però en què t’has ficat? Qui són aquesta gent?

– No els conec de res, però ens han detingut a tots per violar la llei de la propietat intel·lectual. Han vingut a casa i m’han requisat el servidor, l’ordinador, el portàtil, els tres discs durs externs i el telèfon mòbil.

– Quan parles de la propietat intel·lectual et refereixes a les pel·lis? T’han detingut per unes quantes pel·lícules? No fotis, home! D’acord que és il·legal, però no tenen res millor a fer amb la quantitat de gentussa que corre pel carrer? No m’ho puc creure! –crida, indignada. 

– Doncs sí, per les pel·lis, la música i uns quants programes que tenia guardats al servidor. Suposo que ho han fet per escarmentar-nos i donar un toc d’atenció a la societat. Segur que d’aquí a una estona en parlaran a la ràdio i a la televisió, i demà sortirem als diaris, però ja veuràs com ens deixen anar en un tres i no res.

– Això espero –diu, angoixada.

– Que sí, dona, que sí, no pateixis –intenta tranquil·litzar-la–. Ara bé, això no treu que necessiti un advocat com l’aire que respiro.

– Vols que te’n busqui un? No en conec cap, però suposo que si vaig al col·legi d’advocats, allà em podran assessorar, no? O puc trucar al meu cap; ell té molts contactes i segur que ens ajuda.

– No, no cal, que jo ja en conec un de bo. Truca al Borja, i li expliques tot, d’acord? Estic a la comissaria del carrer...

– Al Borja? Vols que truqui al malparit aquell? Si ell t’ha de defensar, segur que llavors acabes a la garjola i amb la clau al fons del mar. Ni parlar-ne, del Borja!

– Gemma, no et passis, que és un bon amic i, a més a més, és advocat, cosa que en la meva situació actual m’interessa d’allò més –diu amb un deix d’ironia.

– Un bon amic, dius? Però si te n’ha fotut no sé quantes, Edu. No hi pots confiar en aquest paio. I, per si no n’hi hagués prou, és un fatxa de cap a peus. Mira, tu no et preocupis i deixa’m fer a mi, que ara mateix truco al col·legi d’advocats i te n’aconsegueixo un en ben poca estona.

– Coi, Gemma, no em compliquis més les coses –es queixa–. Truca al Borja i explica-li la situació. Estic segur que vindrà tan ràpid com pugui. Serà que no em deu favors de les vegades que li he arreglat per la cara els ordinadors del bufet del seu pare.

– No, si de favors te’n deu un munt, i de disculpes també, perquè cada vegada que tu has anat al bufet dels nassos, ell, en lloc de quedar-se amb tu, baixa al bar a fotre’s morat de gintònics amb els companys de feina. I algun cop encara l’has hagut d’acompanyar a casa seva de la torrada que portava.

– Això ara és anecdòtic, Gemma. Truca’l, si us plau.

– I també va ser anecdòtica aquella vegada que vam tenir pana amb el cotxe quan tornàvem de la seva casa de Boí, oi? Que no recordes que el molt desgraciat va dir que ens vindria a buscar immediatament i al cap de quatre hores no havia aparegut i tampoc agafava el telèfon? Collons, Edu, que vam haver de caminar dues hores fins a Pont de Suert, i amb una calor de mil dimonis! I, a sobre, el desgraciat es va disculpar dient que se n’havia oblidat perquè se n’havia anat amb al llit amb aquella pàmfila, i que l’havíem d’entendre perquè feia més de tres mesos que no sucava! Que es faci fotre, jo no el penso trucar. Fes-ho tu, si vols.

– Gemma, no m’ho posis més difícil. Només podia fer una trucada i t’he trucat a tu perquè confiava que m’ajudaries. No em fallis ara, que et necessito més que mai. Truca al Borja, t’ho suplico. 

– Doncs haver-lo trucat a ell en comptes de a mi.

– T’ho suplico de genolls, truca’l.

– No.

– Gemma...

– Està bé, d’acord, però com ens deixi plantats un altre cop, em sentirà. I tu també!

– Ja veuràs com tot anirà bé i aquesta vegada el Borja es comportarà. Quan sàpigues alguna cosa, truca a aquest número i els polis d’aquí ja m’informaran. Moltes gràcies, guapa. T’estimo moltíssim –li diu amb una tendresa que intenta ser reconciliadora.

– Sí, sí, jo també –respon de mala gana–. Escolta, penjo que he de trucar al teu amic de l’ànima per tal que solucioni aquest merder.

– Sí, jo també he de penjar, que hi ha un poli que m’està fent senyals amb el rellotge. Adéu, bonica.

– Adéu.

Penja el telèfon i deixa anar un sospir de cansament. L’agent de policia que el vigila s’aixeca de la seva cadira i se li acosta.

– Ja estàs, oi?

– Sí, gràcies. El meu advocat vindrà ben aviat.

– Molt bé. Et puc fer una pregunta de manera no oficial i amistosa?

– És clar –diu, sorprès.

– Tu ets informàtic, oi?

– Això mateix.

– És que, veuràs, resulta que el meu ordinador va molt lent i porta no sé quanta estona pensant. T’ho podries mirar mentre esperem que arribi el teu advocat? Evidentment, només si tu vols, eh? –li diu, una mica prepotent–. No vull que pensis que et coacciono, ni res semblant.

– Cap problema, ho faré encantat –contesta l’Edu amablement i amb ganes de caure simpàtic.

– Perfecte. Ara torno, que vaig a buscar un cafè. Per cert, ara que ja som amics, em presento: jo em dic Balmes. Tu, Eduard, ja ho sé. 

– Això mateix.

– Molt bé. Tu vés fent, que jo no trigo ni un minut.

Mitja hora després, el Balmes torna al seu lloc amb un cafè a la mà. Passa pel darrere de l’Edu i fa un cop d’ull al monitor.

– Què? Ja funciona?

– Sí, ja està arreglat –respon l’Edu–. Hi havia un procés causat per un virus que es menjava gairebé el cent per cent de la capacitat del processador. El programa antivirus no s’actualitza perquè va caducar fa més d’un any, i això és el mateix que no tenir-ne. Caldria renovar-lo o instal·lar-ne un de nou, i després fer una anàlisi completa del disc dur.

– Ja té pebrots la cosa. Resulta que en aquesta puta casa hi tenim brigades antimàfia, antinarco, antivici i no sé quantes antis més, però, no hi ha pasta per a l’antivirus –diu i, tot seguit, es beu el cafè d’un glop–. Ah, que gairebé me n’oblido: la teva xicota ha trucat i ha dit que el teu advocat deu estar al caure. Deus tenir calés, noi, perquè te n’has buscat un de renom.

Dijous

(continuarà...)