dilluns, 30 de desembre del 2013

Un pare responsable (XVII). El protector

Durant tota la seva vida havia defugit la violència i les baralles, tant per principis ètics com també –ho reconeixia– per la seva condició física: sabia que tindria les de perdre en la gran majoria de casos. Tot va canviar, però, quan la seva dona es va quedar embarassada; l’instint del mascle protector va créixer dins seu de manera exponencial, i ja avisava que si algú gosava posar-li una mà damunt del nen, acte seguit hauria d’encarregar un taüt.

Però, tot i el seu nou estatus de milhomes casolà, la realitat li va fer veure que si no hagués anat amb una dona embarassada per aquell barri degradat del centre de Porto, o no hagués estat empenyent un cotxet per un carrer de Barcelona on hi havia males companyies, probablement no n’hauria sortit gaire ben parat.
 

Microrelat escrit el 25 de setembre de 2013.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Coses de parella. La primera cita

– Ens asseiem aquí? Et va bé? És un local collonut, aquest. Un ambient agradable, una gran selecció musical, un fotimer de whiskies i còctels, moltes ties bones… Ui, perdona! Feia broma! No em prenguis seriosament, eh?

– No, tranquil. Però potser la temperatura de l’aire condicionat està una mica massa baixa, no creus?

– No, dona, no! Després d’un parell de copes ja ni el notaràs, ja t’ho dic jo. I escolta, agafant el fil del que t’explicava abans mentre estàvem sopant... Sí, allò que et deia que sóc un gran aficionat als documentals de la 2. Me’ls empasso gairebé tots, especialment els d’animals. És un món fantàstic i alhora molt cruel, on cauen els dèbils i guanyen els forts. De fet, el nostre món, el dels éssers humans, no deixa de ser un mirall del món animal, en particular del dels mamífers, amb els quals estem tan profundament emparentats. Sense anar més lluny, abans d’ahir van emetre un reportatge fascinant sobre el dia a dia dels lleons del Parc del Serengeti. Ho haguessis hagut de veure, principalment perquè trencava alguns tòpics, com per exemple aquell que el lleó mascle viu com un rei tota la seva vida. Res d’això! Abans de poder aconseguir els favors d’una femella es passa uns quants anys sol, o acompanyat d’un altre jove lleó mascle, que no sé què és pitjor. I fins que no és prou fort per enfrontar-se a un lleó adult i guanyar-lo, en una lluita salvatge i sanguinària, no arriba a posseir el seu propi harem. Això sí, un cop té les femelles a la seva disposició, el primer que fa, el molt bèstia, és matar els cadells que hi hagi de l’anterior lleó dominant; així les lleones es tornen a posar en zel. És una carnisseria, però també se l’ha d’entendre al pobre ja que, després de tants anys, va més carregat que un magatzem ple de piles alcalines. I, pel que es veu, no perd el temps el lleó: a la que les lleones tornen a estar en zel, comença a muntar-les una darrere l’altra. Llàstima que te’l perdessis perquè valia la pena: el paio no parava! Sembla ser que un lleó pot arribar a muntar les seves femelles fins a quinze o vint vegades al dia. Sí, sí, ho has sentit bé. Vint vegades! Qui pogués ser lleó, oi? Doncs no s’ho deu passar bé, el molt malparit! Clar que també és cert que quan les lleones deixen d’estar en zel se li acaba el festival. Però tant hi fot, vint vegades en un dia, són vint vegades. Et pots arribar a imaginar el que deu ser fer-ho vint cops en un dia? Quina enveja… Buf! No fa molta calor aquí? Tu et queixaves de l’aire, però jo ja estic començant a suar. Què et passa? Per què fas aquesta cara?

– És que acabo de recordar que quan he sortit de casa m’he oblidat la planxa sobre la post, i no tinc clar que l’hagi desendollada. Ho sento, però he de marxar corrents. No, no, no cal que m’acompanyis. Abans has dit que havies aparcat bastant lluny i no et vull causar cap molèstia. Agafaré un taxi i hi arribaré en un moment, no et preocupis. Em sap greu, eh? Adéu, ja et trucaré jo, entesos?

Conte escrit el 24 de setembre de 2006.
Revisat el 29 de novembre de 2013.

dilluns, 16 de desembre del 2013

Pares novells


A casa ja tenim instal·lat un pessebre petit. És un pessebre nou de trinca, de figures de plàstic que no llueixen tant com les de fang però que, a diferència d’aquestes, són resistents a qualsevol mena de joc que s’inventi el petit de la casa. Sense anar més lluny, jo diria que dies enrere va jugar als terratrèmols de Betlem, perquè, amb l’excepció dels reis, no hi havia ni una sola figura del naixement que estigués de peu i al seu lloc (ses majestats d’orient encara són lluny i abans de trobar-se amb Jesús hauran de baixar de la prestatgeria)1.

Fins ara la figura que li agrada més al meu fill és el nen Jesús, amb qui més o menys s’hi identifica dient el seu propi nom: Guillem, el Guillem (i com que és el seu preferit, ja ha anat a parar més d’un cop dins la platina de la cadena de música, on hi guardem un altre objecte que li encanta: el llapis USB que conté, entre moltes altres, la cançó Mamma Mia, d’Abba). Per tant, i encara que la idea no m’engresca gaire, a la meva dona li ha tocat ser la verge Maria i a mi Sant Josep (no tenim ni gat ni gos que es facin càrrec dels papers de mula i bou).

En certa manera, fa dos anys i escaig nosaltres estàvem com Maria i Josep, amb un nen acabat de néixer, i veient desfilar encantats tots aquells que el volien conèixer. Però hi havia una diferència esfereïdora entre ells i nosaltres: i és que, com pot ser que al nen Jesús, per molta foguera que hi hagi al costat del seu bressol, el tinguin en ple hivern només amb un bolquer? De tots els pessebres que he vist arreu i per totes les fires de Santa Llúcia que he passejat durant anys i panys, mai he vist un nen Jesús vestit. Sens dubte, com a mínim pel que fa a la m(p)aternitat, no són uns pares exemplars a seguir, la veritat sigui dita. I, a banda del fred que el nen deuria passar, un nadó acabat de néixer no hauria d’estar als braços de la seva mare i arrapat al pit2? Potser sí que era el fill de Déu, perquè d’altra manera vés a saber si hagués sobreviscut. A dia d’avui, és bastant probable que les autoritats ja els haguessin retirat la criatura.

Però bé, tot i el tràngol que va patir el pobre nen Jesús, és ben sabut que se’n va sortir prou bé i que anys després la va fer grossa, així que serà millor desdramatitzar la situació i acabar aquest text com correspon a l’època: bones festes a tothom, i abrigueu-vos, que ja gairebé som a l’hivern.

1 Dos dies després d’acabar d’escriure aquest text, el naixement també ha pujat a la prestatgeria. Motiu: risc d’ingesta accidental del nen Jesús.
2 Hem aprofitat el trasllat del pessebre per treure el Jesús del bressol i posar-lo a la falda de la mare en posició de mamar.

Text escrit el 13 de desembre de 2013

dilluns, 9 de desembre del 2013

Qui la fa, la paga *

– Em sap greu dir-t’ho una altra vegada, Joan, però és que tot plegat és tan rocambolesc, tan absurd, que em costa d’entendre-ho. Si m’estiguessis explicant l’argument d’una novel·la còmica, encara podria passar, però això que dius és un cúmul de despropòsits tan gros, que no s’agafa per enlloc. Hauràs de tornar a començar pel principi. I, si us plau, vés a poc a poc i amb bona lletra, que tinc el cap molt espès.

– Au, va, Antoni, que ja t’ho he explicat dos cops fil per randa, sense ometre cap detall. Més que espès, jo diria que avui estàs bastant obtús. Pren-te un cafè ben carregat, home! Sembles el típic policia dolent de pel·lícula americana que, a base de fer repetir la declaració, busca una esquerda per on atacar el pobre detingut. Sort que et conec bé, que encara em faries pensar en el pitjor. O, si és així, digues que entri el policia bo i fem la representació completa.

– Mira, no em toquis els pebrots, que avui ja els tinc prou inflats. I si em tornes a dir obtús, o qualsevol altra paraula que em desagradi el més mínim, et detinc per desacatament a l’autoritat i t’engarjolo a pa i aigua sense fiança ni judici previ. Pensa-t’ho bé, Joan, que amb aquest ja serien quatre els càrrecs que hi hauria contra teu.

– D’acord, d’acord, no t’emprenyis, si us plau. Tampoc cal que la sang arribi al riu. Retiro el que he dit, entesos? Aquí, l’únic obtús sóc jo i ningú més.

– D’obtús no en tens res, tu, però el que és cert és que t’has ficat en un bon mullader i, si t’he de sincer, crec que te’n sortiràs bé però, això sí, pagant una bona picossada en indemnitzacions. Espero, pel teu bé, que tinguis alguns calerons estalviats.

– Això ja m’ho imagino, i, francament, no saps la ràbia que em fa. Saps que ni tan sols m’han posat mai una multa de trànsit? I ara m’he de veure així per aquests tres desgraciats.

– És que no ho entenc, Joan, no ho entenc. Com pot ser que tu, la persona més íntegra que conec, el millor president que ha tingut mai l’associació de veïns del barri, un dinamitzador de la festa major com no n’hi ha hagut cap altre, un lluitador incansable contra les barrabassades que l’ajuntament fa aquí i allà, el cap visible durant tants anys de l’associació pares i mares de l’escola i, en fi, no sé quantes coses més, com pot ser, deia, que t’hagis deixat endur d’aquesta manera? És que fins i tot et negues a acceptar factures sense IVA!

– Doncs, mira, com s’acostuma a dir: coses que passen.

– No, coses que passen, no; no em fotis! Fa més de vint-i-cinc anys que ens coneixem i no t’he vist mai perdre els estreps, sempre has sabut mantenir la calma. I en fa més de trenta que estic a la policia i, fins avui, no havia sentit res igual d’idiota i inversemblant.

– I què vols que t’hi digui? Ha anat així i punt, i ja no es pot fer marxa enrere. Així que crec que el millor que puc fer ara és col·laborar amb la justícia. Suposo que em tindran en compte el fet que hagi volgut declarar sense la presència d’un advocat, no? És una mostra de bona voluntat, penso jo. Clar que, amb la sort que tinc, ja no les tinc totes.

– Tu estigues tranquil, que encara no t’hem pres cap declaració oficial. Jo estic aquí per ajudar-te però, abans de tot, he de saber què ha passat realment. Ja sé que és el tercer cop que m’ho explicaràs, i ja et dic per endavant que, si cal, hi haurà un quart i un cinquè. Però tu d’aquí no et mous fins que jo ho hagi entès tot. I no et queixis, que encara has tingut sort que justament aquesta nit estigués jo de guàrdia. Així que, quan vulguis, pots tornar a començar. Explica-m’ho amb tot detall, com si fos el primer cop, entesos? Prometo posar-hi els cinc sentits.

– Doncs au, sant tornem-hi, que no ha estat res. A veure, poc abans d’anar a dormir, cap a la una de la nit, he sortit al balcó a fumar el darrer cigarret del dia. 

– Maleït vici... per què no ho deixes d’una punyetera vegada?

– És el tercer cop que m’interromps amb la mateixa cantarella. 

– Està bé, perdona’m, només em preocupo per la teva salut.

– Et crec ja que, al capdavall, porto gairebé quatre hores aquí sense fumar. Que m’estàs utilitzant com a conillet d’índies per a alguna teràpia alternativa?

– Prou ximpleries, Joan. Continua, si us plau.

– D’acord. He apagat el cigarret al cendrer i, com acostumo a fer, m’he quedat uns quants minuts badant al balcó. A aquelles hores s’hi respira una pau que costa de creure en una ciutat com aquesta, i més durant els mesos d’estiu.

– De quants minuts parlem?

– No ho sé. Sis, set, deu a tot estirar, però em sembla que això no té gaire importància, oi?

– No se sap mai. Quanta més informació tinguem, millor.

– El que tu diguis. Bé, el cas és que, quan anava a entrar dins, a través dels arbres m’ha semblat veure una cosa estranya a la façana de la casa del davant.

– En Fèlix, el gat.

– Això mateix. I ja sé perquè li dieu Fèlix: grimpa per les façanes d’obra vista calçat amb peus de gat, i sempre va vestit de negre per passar el més inadvertit possible. I tot i que alguns companys teus el volien batejar amb el nom de Silvestre, tu vas aconseguir que li posessin Fèlix, ja que a tu en Silvestre et cau molt bé perquè sempre persegueix en Piolín, a qui no suportes des que tens ús de la raó, juntament amb Peter Pan, en Mickey Mouse i el Bambi.

– Carai, noi, quina memòria! Podries deixar la teva feina d’educador social i venir a treballar aquí, amb la policia, que anem ben curts de personal. Ens aniries la mar de bé.

– Si n’hi haguessin més dels meus, potser no en caldrien tants dels teus, però això ja és una altra història. Segueixo.

– Sí, sí, endavant, disculpa’m.

– Quan m’he adonat que allò que hi havia a la façana era una persona, he donat la volta silenciosament per anar a buscar el telèfon, que estava sobre la tauleta del menjador...

– I llavors ha estat quan t’has fumut la nata contra la porta del balcó.

– Veig que hi ha detalls que recordes molt bé.

– I per què tenies la porta tancada si després havies de tornar a entrar dins de casa?

– Ajusto la porta perquè el fum no entri dins del pis i així evito que me’l deixi tot empudegat.

– Mira, jo, de tu, m’ho agafaria pel costat positiu: si deixes de fumar no tornaràs a menjar-te la porta del balcó. Encara se’t veu el nyanyo.

– Doncs t’asseguro que aquest bony no és el causant del mal de cap incipient que tinc. Bé, després de clavar-me el cop contra la porta, he agafat el telèfon i he trucat directament a la teva comissaria. He pensat que si estaves de guàrdia, com ha estat el cas, seria més ràpid dir-te a tu el que estava passant que no pas haver d’explicar-ho tot a un agent que no em coneix i que em demanaria vés a saber quantes dades. I si no hi eres, tant hi feia a quina comissaria truqués.

– Has estat intel·ligent en aquest punt. Llàstima que, just en aquell moment, jo estava evacuant al vàter, i de mala manera, per cert, i t’ha agafat el telèfon un dels agents més poca-soltes que tenim. A més a més, és de la darrera fornada, i s’ho agafa tot al peu de la lletra.

– Ja ho pots ben dir. M’ha demanat nom, cognoms, DNI, adreça, telèfon de contacte i no sé quantes coses més. Dades que, pel que sembla, han quedat ben enregistrades.

– Sí, es graven totes les trucades que es reben. Són les normes de la casa i sovint són de molta utilitat.

– Ah, sí? No m’ho hagués pensat mai. En fi, després de delatar-me a mi mateix, el teu col·lega m’ha deixat en espera per no sé quin motiu. Llavors he tornat a sortir al balcó i he vist com en Fèlix continuava grimpant. És d’admirar la força que aquest home té als braços.

– I quants minuts creus que han passat des que has vist en Fèlix per primer cop i has tornat a sortir al balcó?

– I jo què sé, Antoni! Tu creus que en aquells moments estava per consultar el rellotge cada dos per tres? O et penses que portava un cronòmetre? Deixa de tocar el que no sona!

– Tranquil, home, tranquil, tampoc cal que et posis així.

– I com vols que em posi si no em pares de tallar? Que sàpigues que no t’ho penso explicar una quarta vegada, ho hagis entès o no, tant me fot. Una interrupció més i demano que vingui un advocat.

– D’acord, no se’n parli més. No et tornaré a preguntar per qüestions temporals.

– De debò que t’ho agraeixo. Doncs bé, mentre esperava el teu company al telèfon, en Fèlix ha arribat fins al tercer pis.

– Hi ha entresòl o principal?

– No, un tercer pis a seques: un, dos i tres. Queda clar?

– Perfectament.

– Al contrari dels dos pisos inferiors, al tercer la finestra estava oberta de bat a bat. I justament allà hi viu el desgraciat del Rubió.

– Que és el teu enemic.

– Enemic potser és una paraula massa forta, però, entre tu i jo, és un malparit de cap a peus. Treballa, si se’n pot dir així, amb una furgoneta vella i ronyosa que aparca ocupant mitja vorera amb el morro i, per si no n’hi hagués prou, no sé quin combustible utilitza, però deixa anar un fum més negre que el carbó. Quan fuma al balcó, llença les burilles al carrer i, de tant en tant, també deixa anar alguna escopinada.

– Déu n’hi do amb l’element.

– Espera, que encara no he acabat. Té dos gossos immensos, d’aquests que fan por, que, quan els treu a passejar, els duu sense lligar i sense morrió, i ja ha provocat més d’un ensurt. Al molt porc li encanta rebentar totes i cadascuna de les reunions de l’associació de veïns a les que assisteix, que no són poques. És del Madrid...

– Això és irrellevant, Joan.

– Ho seria si no fos perquè posa el televisor a tot drap encara que el partit acabi a les dotze de la nit. I, per si fos poc, només sap parlar a crits i se’l sent d’una hora lluny quan està al bar de la cantonada. En definitiva, és un ésser impresentable de totes totes.

– Ja me n’adono que et té ben fart.

– Doncs sí. I clar, quan he vist en Fèlix a punt d’entrar a casa seva per la finestra, no he pogut evitar-ho i m’he deixat endur per la ràbia. M’he posat a cridar com un animal: que vinga, que ets el millor, que tu pots, que ho tens a tocar, que ja estàs arribant, que ets un campió, etcètera, etcètera. I, malauradament, tot això ha passat just en el moment que el policia es tornava a posar al telèfon.

– I les conseqüències han estat que has despertat mig veïnat i que en Fèlix s’ha espantat i s’ha fotut una bona hòstia. Sort n’ha tingut dels arbres, que li han parat la caiguda; només s’ha trencat un braç, a banda de nombroses contusions. Això sí, diu que si ha caigut és per culpa teva, i que et pensa denunciar per ser el causant de les seves lesions. Si més no, ens has ajudat a atrapar-lo, i això significa un punt a favor teu. 

– Ja és alguna cosa.

– Malgrat tot, l’haurem d’acusar de menys càrrecs dels que ens agradaria. En canvi, amb en Rubió no hi tens res a fer. T’acusa de complicitat en l’intent de robatori i diu que t’ho farà pagar car. I la veïna que tens just a sobre es queixa que amb el xivarri que has muntat li has causat un atac d’angoixa.

– Un atac d’angoixa? Aquesta sí que és bona! En tot cas hauria hagut de dir que l’he despertada de la mona. Però, per favor, si aquesta dona no deixa l’ampolla durant tot el dia i s’insinua a tots els homes que passen per davant d’ella. I, dia sí dia no, ens obsequia a tots els veïns amb la música al màxim volum.

– Precisament, aquest punt l’ha pogut comprovar l’agent que l’ha interrogat. Al de la música em refereixo, eh?

– A veure si ara aquesta està ressentida de totes les vegades que l’he rebutjada. I això que més d’un cop l’he ajudada a pujar a casa seva quan anava de tort.

– Podria ser. Hi ha dones que no accepten negatives així com així.

– Doncs aquesta col·lecciona negatives de tots els veïns de l’escala, això t’ho dic jo.

Romanen callats durant uns segons, en Joan amb la mirada perduda a l’infinit i negant amb el cap, i l’Antoni, recuperat del cansament de la guàrdia, somriu tímidament de satisfacció per haver-ho entès tot.

– Bé, Joan, ara em sembla que ja ho tinc tot clar. Tenia o no tenia raó que tot plegat és absurd i estúpid?

– No sé si és absurd i estúpid, i l’única cosa que tinc clara és que, justament en aquest cas, qui la fa la paga.

Conte escrit el 4 de desembre de 2009.
Revisat el 14 de novembre de 2013. 
* L'origen d'aquest conte va ser el relat La denúncia.