dilluns, 14 de juliol de 2014

La denúncia *


A la una de la nit d’un dimarts d’agost, l’Antoni fuma al balcó abans d’anar a dormir. Hi ha tanta calma al carrer que fins i tot pot sentir nítidament com crepita la cendra. De sobte, però, un soroll sec el sobresalta. S’aixeca i veu que s’ha esllavissat un tros de cornisa del segon pis de l’edifici del davant. Però el que més el sorprèn és quan aixeca el cap i veu que hi ha un lladre enganxat a la façana, talment com si fos l’home aranya, que mira de gairell per si algú s’ha adonat del seu mal pas.

Decidit a impedir el robatori, entra al menjador i truca a la policia. Quan li responen, procura entonar una veu seriosa i solemne. S’identifica, exposa la situació i pregunta si l’inspector Casas, un antic amic seu de l’institut, és de guàrdia. Mentre li preguen que romangui a l’espera, l’Antoni torna de puntetes al balcó. El lladre ja no és on l’havia vist abans, sinó que és a punt d’arribar al quart pis, just on hi ha la primera finestra oberta. A l’Antoni, veí del barri de tota la vida, no li cal fer gaire memòria per recordar que en aquell pis hi viu el senyor Tàpia, el cretí que aparca la furgoneta ocupant mitja vorera, el malparit que passeja els seus dos pitbulls sense dur-los lligats, el porc que escup al carrer des de la seva finestra, el desgraciat a qui li agrada rebentar les reunions de l’associació de veïns.


Amb el cap bullint i seduït per la venjança, l’Antoni es deixa endur i comença a animar el lladre a crits (“Vinga, tu pots! Que ja hi ets! Que ho tens a tocar!”), en el mateix precís moment que el seu amic inspector li respon al telèfon.


Conte escrit el 29 de d’octubre de 2008.
Revisat el 21 de març de 2014.

* Aquest relat va ser 
l'embrió del relat posterior Qui la fa la paga.

2 comentaris:

  1. Sempre podia dir que estava mirant la final del mundial i que estava animant a Messi, que bona falta li feia, segons diuen. I després reconduir el discurs cap a la denúncia, però no estic gens segur que vulgui denunciar, ja.

    ResponElimina