dijous, 24 de febrer del 2011

Mercat de valors

És una inversió segura, li havien dit anys enrere, molt més que els pisos, la borsa o el tresor públic alemany. Fins i tot més que l’or o els diamants, li van assegurar. Mai, el que es diu mai, ha perdut valor, sempre puja, i la gent paga el que sigui per tenir-ne un, més per addicció que no pas per necessitat. L’únic requisit és que es mantingui absolutament verge, que ningú l’hagi utilitzat, ni que sigui una miqueta de res.

El seu estava intacte, nou a estrenar. El mateix dia que l’havia comprat el va guardar a la petita caixa forta que tenia incrustada dins la paret darrere del capçal del seu llit. Des de llavors no l’havia tornat a tocar, tot i que de tant en tant li donava una ullada per comprovar que continuava al seu lloc; automàticament respirava tranquil·litzat i es preguntava quan devia valer el seu tresor en aquell precís instant.

Al cap dels anys, quan li faltaven uns quants mesos per jubilar-se, va decidir posar-lo a la venda i així poder viure folgadament per sempre més. Per tal de treure’n el màxim benefici va optar per subhastar-lo a través d’una pàgina web especialitzada. L’endemà, abans d’anar a la feina, va introduir totes les dades necessàries i va fixar un preu modest, reservant-se l’opció de retirar-lo de la subhasta si cap postor no arribava al preu mínim pel qual acceptaria vendre’l.

A l’hora de plegar, una gernació de periodistes, càmeres i curiosos l’esperaven al carrer, ple de gom a gom. Un hacker a l’atur havia aconseguit penetrar en el sistema informàtic de la web de subhastes i fer pública la identitat del venedor del producte que havia trencat tots els rècords, aconseguint un preu desorbitat mai vist fins aleshores.

A partir d’aquell moment, el seu minut de glòria nou a estrenar, la inversió de la seva vida, ja no va valer res.

Conte escrit el 23 de febrer de 2011.
A partir del text Anuncio por palabras, d’Óscar Sotillos:
Se vende minuto de gloria por falta de uso. Nuevo a estrenar.

divendres, 18 de febrer del 2011

Silenci


Foto presa el 24 de novembre de 2010 a Península Valdés, Argentina, davant d’una platja on els lleons marins reposen al sol.

Publicada a La Vanguardia (20/02/2011).

diumenge, 13 de febrer del 2011

Llacunes

La Roser està asseguda a la taula del menjador, envoltada d’un munt de revistes de mots encreuats i sopes de lletres que ja no interessen al seu marit. Ell mira els dibuixos que han fet els seus néts abans de marxar. L’ambient està carregat després que hi hagi hagut tanta gent a casa. S’aixeca per anar a obrir les finestres i airejar el pis, però la flassada que el seu marit té sobre les cames fa que s’hi repensi. Agafa una de les revistes i un bolígraf.

– Au, vinga, a veure si m’ajudes. U horitzontal, de set lletres: “Dit de la beguda alcohòlica rebaixada”. Carai, quina definició, eh? Això em recorda la vegada que vaig agafar aquella torrada tan forta, la primera i l’última de la meva vida. Era quan començàvem a sortir tu i jo i vam anar al ball de no sé quin poble. Vaig beure tant que l’endemà no recordava moltes coses. En part, tu en vas ser el responsable; m’anaves dient que aquell vi era molt aiguós i no paraves d’omplir-me el got. Aiguosa! Aquesta és la paraula; ja en tenim una, ves que bé? Si no hagués confiat en tu, hauria pogut pensar que el que volies en realitat era engatar-me per després dur-me al paller. Però no, tu no eres d’aquells que es comportaven fogosament i pensaven només en grapejar les noies. Sempre has estat delicat i sensible, tant ara com quan tenies les hormones revolucionades. Ja m’ho deia la meva mare quan et va començar a conèixer: “no te’l deixis perdre aquest home!”. Et tenia en un pedestal, la pobra, recordes?

Ell deixa els dibuixos sobre la tauleta amb parsimònia i, amb un gest divertit de sorpresa, dirigeix la mirada cap a la seva dona.

– Una història divertida, aquesta, però, perdoni, qui és vostè? Ens coneixem?

Aguanta les llàgrimes però no aconsegueix evitar que un calfred li recorri tot el cos. S’aixeca, s’acosta al seu marit, li fa un petó al cap i obre la finestra de bat a bat. L’aire gèlid la revifa.

– Escolti, que fa fred!

– Ara mateix la tanco.

Conte escrit el 28 d’abril de 2008.
Relat guanyador del Repte 315, el tema del qual era Records
Revisat el 13 de febrer de 2011.

dimarts, 8 de febrer del 2011

La regularitat a classe

He trobat aquest text mentre feia neteja d’apunts antics (o molt antics) a casa dels meus pares. Es tracta d’una redacció escrita com a càstig per haver fet campana a la classe de català de primer de BUP. El text és íntegre, així com també totes les correccions de la professora. El nom de la professora ha estat omès i, al seu lloc, hi figuren les inicials.

És un factor de l’ensenyança, mitjana o bàsica, que tothom hauria de seguir al peu de la lletra, és a dir correctament, i no poso l’exemple de cap persona, ja que tota persona, en un moment o altre trenca aquesta norma per unes circumstàncies que cadascú coneix, encara que acostumen a ser per exàmens o controls. Però les conseqüències d’aquestes faltes a classe poden ésser força dures, com per exemple haver de fer una redacció de quatre pàgines d’un tema bastant difícil de desenvolupar; aquest cop si que puc posar exemples: unes quantes persones de primer E entre les quals hi figuro jo. Jo, posant-me com a representant de qualsevol grup d’alumnes, si algun cop he fet alguna falta a una classe, dient-ho “campana” en un llenguatge més vulgar i col·loquial més utilitzat pels alumnes, no ha estat pas per poques ganes de fer classe, sinó perquè m’he vist obligat a estudiar per qualsevol examen, generalment d’una assignatura en concret que prefereixo no escriure en aquesta redacció. Has d’estudiar en hores de classe?

Per altra banda, faltar un dia a classe, per qualsevol causa, representa perdre el nivell respecte als altres estudiants, ja que han après algunes coses que tu no has pogut o no has volgut aprendre. Llavors, el que passa és que has de demanar als altres companys o companyes de classe que et deixin els apunts i les anotacions que han agafat en la classe en que has faltat, perquè sinó vas totalment perdut i despenjat i no pots estudiar tota la matèria necessària que cal estudiar pel proper examen que tinguis; i si en aquest examen entra la matèria que el professor havia donat anteriorment, en el dia de la teva falta a classe, i que tu no havies apuntat (la matèria), quasi t’avergonyeixes de tu mateix; això ho dic per algunes experiències que han tingut companys meus de l’institut i de l’antiga escola que havia anat abans d’entrar a l’institut, que m’estimo més no citar-les ja que podria comprometre a algunes d’aquestes persones, que després em demanaria en explicacions per tot això i fins i tot podria arribar al trencament de la nostra amistat.

Pel que fa als professors, aquests s’apunten les faltes dels alumnes que han faltat en aquesta classe en un lloc anomenat la llista de la classe on hi figuren, per ordre alfabètic del primer cognom, tots els alumnes d’una determinada classe, en aquest cas primer E. Si un alumne, qualsevol, encara que habitualment és un alumne bastant passiu, arriba a un nombre concret de faltes a classe, se li crida l’atenció i se li demana el motiu de tantes faltes; en el cas de l’Institut Joan Boscà, quan un alumne arriba a les vint faltes s’avisen als seus pares, quan arriba a les trenta faltes se li suspèn automàticament una avaluació i quan arriba a les seixanta faltes s’expulsa a l’alumne del centre, si no recordo malament el que ens van dir en el primer dia de classe.

Però les faltes a classe, algun cop no són provocades pels alumnes, sinó que per algunes circumstàncies que cadascú coneix prou bé, l’alumne ha de faltar a classe; aquestes circumstàncies acostumen a ésser per visites al metge, si un està malalt i s’ha de quedar a casa i fins i tot, en algun cas, per la mort d’un familiar, desgraciadament. No obstant, aquestes faltes es poden evitar mitjançant justificacions dels pares, en les quals s’hi explica la causa perquè el seu fill no ha pogut assistir a classe; aquestes justificacions, però, han de portar escrita la data, perquè el seu fill no la pugui fer servir durants diferents dies dient cada dia el mateix motiu de la falta, quan en veritat el més possible és que el alumne fagi la falta perquè li ve de gust en aquell moment; el que han de portar també aquestes justificacions és la firma o signatura o qualsevol cosa que indiqui que la justificació l’ha redacta el pare i no el mateix fill.

En definitiva, fer faltes no és pas gaire aconsellable i menys en una classe de català de la professora E.S., perquè que et carreguin amb una redacció que ha de constar de quatre pàgines sobre el tema, justament, de La regularitat a classe, és bastant pesat de pensar-ho i d’escriure-ho. A més a més, la redacció l’he hagut de fer escrita a màquina, tal com ens ha dit la professora. Jo he complert la ordre al peu de la lletra perquè sinó encara podria portar conseqüències molt perilloses com per exemple haver de fer una altra redacció sobre un tema tant o més extrany sobre el que tracta aquesta redacció.

Finalment, l’únic que he de dir és que es pot donar per segur que la propera falta que em vegi obligat a fer, no serà pas de català perquè llavors no serà una redacció de quatre pàgines, sinó que serà tota una novel·la sobre el comportament a classe o alguna cosa similar, i justament no tinc pas gaires ganes de fer-ho. El que tampoc penso dir és l’assignatura que serà objecte de la falta ja que podrien haver-ho comunicacions entre professors. També en puc fer una conclusió d’aquesta redacció, i aquesta és la següent: la redacció més aburrida avorrida, pesada, difícil i horrible que hagi fet mai i no pas per culpa meva sinó per l’extrany tema que he hagut de desenvolupar.

Redacció escrita a primer de BUP (curs 1988-89).

dimecres, 2 de febrer del 2011

La llum va arribar tard

A Antònia Pañella Anguera

L’Antònia s’ho mirava de lluny, amb els ulls tan tremolosos que amb prou feines aconseguien aguantar les llàgrimes. S’hauria pogut quedar a casa, tal i com havia fet la seva germana, però ho havia volgut veure per comprovar que, de debò, el que passava era cert. Semblava que la ciutat sencera s’hagués tornat boja. Malgrat el fred que feia, hi havia tanta gent al carrer que qualsevol hauria pensat que havia arribat la festa major. Se sentien consignes i crits de tota mena, però especialment d’agraïment i de suport. Els herois saludaven des dels seus vehicles, garratibats per l’extraordinària rebuda que els estaven dispensant. Ja els havien dit que serien benvinguts, però mai s’haguessin imaginat una gentada tan gran i entregada com aquella.

Una dona va passar pel costat de l’Antònia i, al veure-la plorant, la va abraçar afectuosament i li va fer un petó a cada galta, convençuda que compartien els mateixos sentiments. L’Antònia, a causa de la sorpresa, no va saber reaccionar a temps per treure-se-la de sobre. Tampoc va caldre, ja que dos segons després aquella dona n’abraçava una altra. Al contrari que l’Antònia, a aquella altra dona se la veia molt feliç, talment com si estigués esperant el fill pròdig.

Un cop refeta del sotrac de l’abraçada, l’Antònia va mirar al seu voltant i va veure que, a més de la seva, hi havia més cares esmaperdudes de tanta incredulitat. Els seus caps, amb la vista clavada al terra, negaven inútilment aquella realitat. L’únic consol que trobaven era quan es creuaven les mirades uns amb els altres. 

L’avinguda Diagonal de Barcelona bullia aquell 26 de gener de 1939. Els sentiments, fossin de joia o de ràbia, estaven a flor de pell. Per alguns començava una etapa de gran esplendor. En canvi, l’Antònia no es podia imaginar que venien quaranta anys d’angoixant foscor i que no tornaria a veure la llum. 

Conte escrit el 4 de setembre de 2007.
Revisat l’1 de febrer de 2011.