dilluns, 26 de maig del 2014

Estenedors


Al pati interior de casa hi donen, si els números no em fallen, vuitanta pisos de vuit finques diferents. És un pati ample on hi cau un bon sol durant el matí, fet que ens permet tenir llum natural durant unes quantes hores al dia (i força calor a l’estiu, tot cal dir-ho). Si el temps acompanya, la roba queda eixuta en un tres i no res; a l’hivern potser li cal més estona, però res que pugui justificar la compra d’una assecadora. 

La finestra de la cuina dóna a aquest pati. La gran majoria de veïns tenen els vidres amb aigües, mentre que nosaltres els tenim transparents del tot (si volem més discreció o més ombra, baixem la persiana alacantina i llestos). Això em permet d'observar el pati i les teulades d’enfront durant el curt esmorzar a base de llet i cereals que prenc de peu abans d’anar a treballar. Així, per exemple, fa uns anys vaig tenir la sort de veure dia rere dia com creixien dos pollets de gavina de la teulada del davant, i això que costava de veure’ls perquè el plomatge es camuflava molt bé amb el color de les teules desgastades.

Però, a banda de les qüestions ornitològiques, el que em distreu de debò és observar (o xafardejar, si ho preferiu, no hi tinc cap inconvenient) els estenedors del veïnat. Gràcies a ells es poden intuir algunes coses, i no només pel tipus de roba que hi penja, sinó també per com està estesa: sempre n’hi ha de barruts i poc respectuosos que estenen els llençols per les puntes sense tenir en compte que tapen la llum del veí de sota. Només donant un cop d’ull als estenedors es pot saber si aquell té fills, si allà hi viu algú que treballa a Parcs i jardins o d’escombriaire, o si en el pis de més enllà, i aquí és on volia arribar, tenen un noi que juga a bàsquet. Com és fàcil de suposar, sé que practica aquest esport perquè cada dos per tres hi ha una samarreta estesa. El que ho fa interessant i em dibuixa un somriure a la cara és que avui la seva samarreta m’ha fet saber que el noi deu tenir talent. Ha canviat d’equip: de jugar al SESE, equip de Nou Barris prou conegut en les categories inferiors del bàsquet català, ha passat a fer-ho a La Penya, i això ja té una certa entitat.

Estimat veí, siguis qui siguis i tot i no saber la cara que fas, moltes felicitats! I també et desitjo molts èxits, menys quan juguis contra el Barça, que quedi clar.

Text escrit el 14 de febrer de 2014.

dilluns, 12 de maig del 2014

Coses de parella. La ruptura

Amàlia, podem parlar un moment? T’he de dir una cosa important. No serà agradable però crec que és el millor per a tots dos. Probablement tu no ho veuràs així ara mateix, però estic convençut que, a mida que passi el temps, te n’adonaràs que haurà estat la millor decisió. Potser seré una mica brusc i te’n demano disculpes avançades, però ja saps que jo no en sé gaire de parlar. Prefereixo anar al gra, sense floritures. Mira Amàlia, vull que ens separem. Ho sento, de debò, però és que ja no té sentit continuar junts. Ja fa ben bé un parell d’anys que no estem bé. És cert que no ens hem discutit gaire i que hem anat tirant endavant com si res, però enlloc d’un matrimoni sembla que únicament estiguem compartint pis. Cadascú va a la seva, parlem de temes completament aliens a les nostres vides i a l’hora d’anar a dormir ens desitgem bona nit sense ni tan sols fer-nos un petó. Què ens ha passat? No ho sé, el mateix que a altres parelles, suposo. La rutina, potser? Interessos o expectatives diferents? El cas és que jo noto que la relació s’ha esgotat. També hi hauran influït els horaris maratonians de les nostres respectives feines; com a molt ens creuem pel bany a primera hora del matí i després ja no ens veiem fins la nit. No recordo l’últim cop que ens vam trucar a mig matí o mitja tarda per parlar una estoneta. I ja no et dic del temps que fa que no tenim sexe, i no t’ho prenguis com un retret, per favor, que el no fer-ho ha estat culpa de tots dos, si és que hi ha culpes per repartir, que tampoc ho crec.

Hi ha un altre tema a explicar, Amàlia. Et farà mal, ho sé, però no vull enganyar-te ni tampoc vull trair els meus sentiments; això encara seria pitjor. Amàlia, estic enamorat d’una altra dona. Fa unes setmanes que m’estic veient amb ella. Només com amics, t’ho ben juro, però jo sento que me n’he enamorat. I el que no vull és viure dues vides paral·leles. Per tant, considero que allargar la nostra relació no ens durà a bon port, sinó tot al contrari. Em sap molt de greu perquè jo t’aprecio moltíssim, però ja ho tinc decidit.

Bé, no m’ha anat malament l’assaig. A veure si sóc capaç de dir-li tot això quan torni a casa. Tinc els nervis a flor de pell. Donaria mig braç perquè ho entengués i no reaccionés amb una escena, però crec que tampoc estic en condicions d’exigir res jo ara. Deu estar al caure. Ai que ja en sento les claus! Ànim, Ricard, ànim! Passarem una estona dolenta, trista i dolorosa, però és el que cal fer, és el principi d’una nova vida. Tinc forces per tornar a començar!

– Ricard, Ricard! Corre, vine! Abraça’m! Fes-me un petonàs! Ricard, que ens ha tocat la Primitiva amb la Pilar! Quasi tres milions d’euros per cadascuna! Ricard, que estem forrats!

Conte escrit el 19 de maig de 2006.
Revisat el 5 de març de 2014. 

dilluns, 5 de maig del 2014

Un pare responsable (XIX). De llibre

Molts pares, tant els que no agafaven mai un llibre com els lletraferits més voraços, li asseguraven que el millor que podia fer era no llegir cap llibre sobre criança. Ell en dubtava d’aquest consell ja que, al capdavall, si en els llibres hi ha el coneixement, no entenia perquè en aquest tema havia de ser diferent. Finalment, va obviar tothom i va llegir tot el que li va semblar.

Mai es va penedir de la seva decisió. La seva concepció de criança va fer un gir de cent vuitanta graus i per sort, deia, ho havia fet a temps. I convençut de que alguns autors traduïts a nombroses llengües només aconseguien fer patir pares i fills d’arreu del món, va pensar que tard o d’hora algú els hauria de dur al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg. 

Microrelat escrit el 23 de febrer de 2014.