Coses de parella. La ruptura

Amàlia, podem parlar un moment? T’he de dir una cosa important. No serà agradable però crec que és el millor per a tots dos. Probablement tu no ho veuràs així ara mateix, però estic convençut que, a mida que passi el temps, te n’adonaràs que haurà estat la millor decisió. Potser seré una mica brusc i te’n demano disculpes avançades, però ja saps que jo no en sé gaire de parlar. Prefereixo anar al gra, sense floritures. Mira Amàlia, vull que ens separem. Ho sento, de debò, però és que ja no té sentit continuar junts. Ja fa ben bé un parell d’anys que no estem bé. És cert que no ens hem discutit gaire i que hem anat tirant endavant com si res, però enlloc d’un matrimoni sembla que únicament estiguem compartint pis. Cadascú va a la seva, parlem de temes completament aliens a les nostres vides i a l’hora d’anar a dormir ens desitgem bona nit sense ni tan sols fer-nos un petó. Què ens ha passat? No ho sé, el mateix que a altres parelles, suposo. La rutina, potser? Interessos o expectatives diferents? El cas és que jo noto que la relació s’ha esgotat. També hi hauran influït els horaris maratonians de les nostres respectives feines; com a molt ens creuem pel bany a primera hora del matí i després ja no ens veiem fins la nit. No recordo l’últim cop que ens vam trucar a mig matí o mitja tarda per parlar una estoneta. I ja no et dic del temps que fa que no tenim sexe, i no t’ho prenguis com un retret, per favor, que el no fer-ho ha estat culpa de tots dos, si és que hi ha culpes per repartir, que tampoc ho crec.

Hi ha un altre tema a explicar, Amàlia. Et farà mal, ho sé, però no vull enganyar-te ni tampoc vull trair els meus sentiments; això encara seria pitjor. Amàlia, estic enamorat d’una altra dona. Fa unes setmanes que m’estic veient amb ella. Només com amics, t’ho ben juro, però jo sento que me n’he enamorat. I el que no vull és viure dues vides paral·leles. Per tant, considero que allargar la nostra relació no ens durà a bon port, sinó tot al contrari. Em sap molt de greu perquè jo t’aprecio moltíssim, però ja ho tinc decidit.

Bé, no m’ha anat malament l’assaig. A veure si sóc capaç de dir-li tot això quan torni a casa. Tinc els nervis a flor de pell. Donaria mig braç perquè ho entengués i no reaccionés amb una escena, però crec que tampoc estic en condicions d’exigir res jo ara. Deu estar al caure. Ai que ja en sento les claus! Ànim, Ricard, ànim! Passarem una estona dolenta, trista i dolorosa, però és el que cal fer, és el principi d’una nova vida. Tinc forces per tornar a començar!

– Ricard, Ricard! Corre, vine! Abraça’m! Fes-me un petonàs! Ricard, que ens ha tocat la Primitiva amb la Pilar! Quasi tres milions d’euros per cadascuna! Ricard, que estem forrats!

Conte escrit el 19 de maig de 2006.

Revisat el 5 de març de 2014.