dilluns, 26 de desembre del 2011

Un braçalet (d’or?)

He baixat corrents les escales per intentar agafar el metro abans no se m’escapés però no hi ha hagut sort, així que camino per l’andana d’Hospital de Sant Pau fins que decideixo asseure’m durant els tres minuts i vint-i-dos segons que trigarà el següent metro (si he de fer cas al cartell lluminós). Quan m’assec me n’adono que hi ha un braçalet daurat just al meu costat. Sorprès, deixo anar una exclamació en veu alta i de reüll em sembla veure que l’home que tinc dos metres a la dreta m’ha sentit. Agafo un moment el braçalet i em pregunto si deu ser d’or. No en tinc ni idea, no ho sé diferenciar jo això, però si és d’or deu valer un bon grapat de diners perquè no és precisament gaire discret que diguem. Què faig? L’agafo i el porto a la taquilla explicant-los que algú l’ha perdut? El deixo aquí? Me’l quedo i provo de trobar la manera de saber si és d’or? Perquè si ho és i me’l puc vendre en algun lloc d’aquests de compravenda no m’aniria gens malament, la veritat sigui dita. Torno a mirar dissimuladament a l’home del costat i em fa l’efecte que no se n’ha adonat de res; a més, ara veig que porta uns auriculars posats, així que és difícil que abans m’hagi sentit.

Un minut, queda un minut abans que el metro no aparegui pel túnel. Ara ja no el puc portar a la taquilla. Bé, sí, ho puc fer, però perdria el metro i no, no em dóna la gana; és hora de dinar i tinc ganes d’arribar a casa. Ja ho tinc! Quan el metro entri a l’estació, com que tothom n’estarà pendent, aprofito el moment i em poso el braçalet a la butxaca de la jaqueta. Ja veurem què en faig després, si me’l quedo o el deixo al taquiller de Maria Cristina.

Ja està fet. Ara estic assegut al metro amb Madame Bovary entre les mans. La contínua inestabilitat emocional d’aquesta dona em comença a afartar; francament, me n’esperava més d’aquest llibre, monsieur Flaubert. Em poso la mà esquerra a la butxaca per comprovar si el braçalet continua allà. Clar que segueix allà, burro! No vegis lladres allà on no n’hi ha. És que si fos d’or i en tragués una bona quantitat potser tindria les vacances pagades, o almenys una part. Però el que hauria de fer és deixar-lo a la taquilla i que el duguin a l’oficina d’objectes perduts. Èticament, és el més correcte (o, més ben dit, és l’única cosa correcta), i si la situació fos la inversa a mi també m’agradaria retrobar allò que hagués perdut. Però vés a saber tu si no serà llavors l’empleat del metro qui se’l quedarà. I, què vols que et digui, amb els anys he anat comprovant que l’ètica cada cop té més matisos, tots ben grisos i borrosos. Buf! Perdoni’m senyora Bovary, però entre la seva inestabilitat i jo que sóc un cagadubtes, porto tres pàgines de comprensió lectora zero. Ja sóc a Sants-Estació. Surto.

Torno a baixar corrents i torno a perdre el metro que m’ha de dur fins a Maria Cristina. Mira, ho aprofitaré per intentar saber d’alguna manera si aquest problemàtic braçalet és d’or o no. Suposo que si està picat deu ser pura xavalla; no ho sé del cert, però he de creure que l’or no es pica. Aniré a l’altra punta de l’andana on veig que ara mateix no hi ha ningú. Tinc dos minuts i trenta-vuit segons per saber si és d’or autèntic. Merda! Les càmeres de seguretat. No, si encara acabaré a comissaria avui, per estupidesa i avarícia, juntes i inseparables. A veure, des d’aquí no crec que em clissi cap càmera. Doncs no, no està picat per enlloc, però això no em dóna cap seguretat que aquesta quincalla tingui algun valor. I tampoc hi veig cap inscripció de cap tipus, cosa que en faria més fàcil la venda, oi? Hòstia, tant de bo no l’hagués vist mai!

Ja sento el metro. Arriba, pujo i m’assec. Com que em veig incapaç de llegir fins i tot la contraportada, trec el telèfon mòbil i em poso a jugar a una mena de trencaclosques. Plaça del Centre, Les Corts i Maria Cristina. Molt bé, ja he arribat, però encara no sé què fer-ne del coi de braçalet!

Pujo per les escales automàtiques, camino pel passadís, surto per la tanca i... ara què? Puc seguir un consell que diuen a Bales sobre Broadway, de Woody Allen: fes el que hagis de fer; ben ximples, el consell i jo. Mira, tu, el deixo a taquilla i fora problemes. El taquiller em veurà com un ciutadà honrat però això no em consola; sempre em quedarà el dubte de si realment el braçalet era d’or i jo l’hagués pogut transformar en un viatge a Roma, per exemple. O en un televisor LCD, o en un ordinador nou, d’idees no me’n falten. En definitiva, que la meva consciència sempre em recordarà que ni sóc tan honrat com voldria i hauria de ser, i que m’agraden els diners fàcils, aquells tan criticats per tothom per no ser producte de l’esforç del treball, com a tanta altra gent. Potser encara sóc pitjor jo, perquè tinc la barra de comparar la resta de la gent amb mi sense donar-los el benefici del dubte. I tot per un braçalet de merda.

I tu... què hauries fet?

Conte escrit el 8 de març de 2006.
Revisat el 21 de desembre de 2011. 

dilluns, 19 de desembre del 2011

Demà serà un altre dia

Baixa'l en  PDF.

Després de vuit mesos sense fumar, si una cosa m’ha quedat clara és que em conec molt menys del que creia. Diria que res, o gairebé res, ha anat com podia pensar en un principi, però, si més no, puc estar orgullós que l’objectiu final (final? Té final?) es continua assolint. Potser l’única cosa clara de tot el procés és que, en el cas de la deshabituació del tabac, els postulats de Maquiavel són més que respectables.

Vaig fumar el meu últim cigarret al principi de Setmana Santa, mentre prenia una cervesa en una terrassa d’una plaça diminuta del barri de l’Alfama, a Lisboa. Com a bon fumador, me’n vaig guardar ben bé prou de no deixar el paquet a mitges; així, evitava haver-lo de llençar mig ple (quina ràbia!) i també m’assegurava no tenir tabac per l’endemà. Tenia per endavant una setmana de viatge per Portugal, amb inici i final a Lisboa i passant per Porto i Coïmbra. Un bon amic, també exfumador, em va comentar que els havia tingut molt ben posats per deixar de fumar durant un viatge (i més en el meu cas, que fumava tabac negre, que no sempre es troba a tot arreu), però per a mi va ser tot al contrari: el fet de trencar la rutina i de tenir a la meva dona al costat a tota hora oferint-me el seu recolzament ininterromput (i impagable) m’ho va posar més fàcil del que podia esperar. Això sí, una o dues pastilletes de nicotina al dia sempre queien, però tampoc calia donar-hi gaire importància, tenint en compte que, segons el prospecte, me’n podia endrapar fins a vuit diàries.

Tot va canviar dràsticament quan l’avió va aterrar a Barcelona. Mentre caminava pel
finger les ganes de fumar creixien a un ritme vertiginós. Tornava a ser a casa, podia anar a un estanc i comprar un paquet de Popular (tabac negre més barat que el Ducados, per aquells que no ho sabeu), l’endemà anava a treballar... la rutina, la maleïda rutina amenaçava d’engegar-ho tot a rodar.

Però no, vaig aguantar, amb esforç, és clar, però, a l’igual que a Portugal, també em vaig sorprendre de portar-ho prou bé. Els mesos de maig, juny i juliol van passar, amb alts i baixos, però amb la satisfacció d’haver aconseguit superar el meu propi rècord de mesos sense fumar. Així i tot, m’assegurava de mantenir la confiança a ratlla, i encara més quan s’acostava un altre període que, d’entrada, feia molt respecte: les vacances d’estiu.

Trenta dies per endavant, amb totes les hores disponibles, sense cap viatge programat (amb la dona embarassada de vuit mesos millor anar uns dies a la Cerdanya i tan contents) i amb la perspectiva que el temps transcorreria amb molta calma; tot plegat era causa segura que se’m dispararia l’ànsia per fumar. Doncs d’entrada, i encara que em costava de creure, no. Però jo no ho acabava de veure del tot clar. D’acord que ja m’acostava als quatre mesos sense tabac, però d’aquí a tenir-ho més o menys controlat no m’ho acabava d’empassar. I, efectivament, quan un parell de setmanes després estàvem passant uns dies a la platja, les alarmes es van disparar de nou: fumar, fumar, fumar i fumar. Volia fumar, i de quina manera!

I aquest cop... tampoc! No recordo si ho vaig poder suportar amb una sobredosi de xiclets o menjant més de l’habitual (entre cinc i sis quilets he pujat aquests darrers mesos, però com que estava ben prim, em senten bé i tot!), però de fumar res de res. Cofoi i satisfet, vaig començar a creure que, ara sí, el tema estava bastant controlat. Total, després de l’experiència de Setmana Santa, tornar a la feina no em suposaria cap problema, i segur que quan nasqués el meu fill el meu cap estaria per altres coses que no pas per pensar en tabac.

Mentida! Quan va néixer no hi va haver cap problema, però a partir del dia que vam tornar a casa les ganes de fumar van tornar a aparèixer. I jo que pensava que el fet de tenir un fill em redoblaria la voluntat... Sortosament, però, això només va durar uns dies i, a poc a poc, mentre mare i pare ens anàvem situant, la fam de nicotina es va anar apaivagant.

Semblava que finalment, després de mig any sense tabac, em podia començar a considerar un exfumador de cap a peus. L’única cosa que em podria fer recaure, i així ho vaig dir a diferents persones del meu voltant, seria un excés de confiança, és a dir, fumar un cigarret perquè segur que no em passaria res. Més d’un em va dir: suposo que no seràs tan idiota, oi?

I no, no ho sóc, com a mínim conscientment, perquè aquest excés de confiança no va aparèixer en cap moment, ans al contrari: a partir del setè mes la confiança en mi mateix va començar a caure en picat. Causes? Sí, us en podria trobar unes quantes, però tampoc es tracta de fugir d’estudi, no? Al capdavall, tant si hi ha causes com si no n’hi ha, la qüestió principal és que, a hores d’ara, el desig de fumar torna a estar ben viu quan menys m’ho esperava, i això em demostra que aquesta lluita encara va per llarg i, sobretot, em demostra també que en això del tabac, com en tantes altres coses de la vida, és millor deixar-se d’hòsties i pensar només en l’avui. Demà serà un altre dia... sense tabac!

Text escrit el 17 de desembre de 2011.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Un pare responsable (II). Aprenentatge exprés

Tot i saber-ho de sobres –al cap i a la fi, era un pare més que informat–, el pediatra li ho va confirmar: durant els primers anys de vida dels infants la corba d’aprenentatge era pronunciadíssima. En ben poc temps aprenien més coses de les que qualsevol adult podia imaginar, i, el més meravellós de tot, era que aquest procés formava part intrínseca de l’evolució natural de les persones.

Reconfortat per l’opinió del pediatra –que també compartia la professora de P3 del seu fill–, va decidir que calia anar per feina i no perdre més temps. Mendelià com era, tenia ben clar quines activitats extraescolars li caldrien al seu fill i no va dubtar ni un segon a matricular-lo en una acadèmia on impartien classes de física, bioquímica i trigonometria, i, ja posats a fer, també anglès. Quan el nen fos més gran ja tindria temps per anar al parc o fer esport. 

Microrelat escrit el 16 de novembre de 2011.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Amics per sempre


Foto presa el 27 de novembre de 2010 al Canal Beagle, prop d’Ushuaia, Terra del Foc, Argentina.