dilluns, 19 de desembre de 2011

Demà serà un altre dia

Baixa'l en  PDF.

Després de vuit mesos sense fumar, si una cosa m’ha quedat clara és que em conec molt menys del que creia. Diria que res, o gairebé res, ha anat com podia pensar en un principi, però, si més no, puc estar orgullós que l’objectiu final (final? Té final?) es continua assolint. Potser l’única cosa clara de tot el procés és que, en el cas de la deshabituació del tabac, els postulats de Maquiavel són més que respectables.

Vaig fumar el meu últim cigarret al principi de Setmana Santa, mentre prenia una cervesa en una terrassa d’una plaça diminuta del barri de l’Alfama, a Lisboa. Com a bon fumador, me’n vaig guardar ben bé prou de no deixar el paquet a mitges; així, evitava haver-lo de llençar mig ple (quina ràbia!) i també m’assegurava no tenir tabac per l’endemà. Tenia per endavant una setmana de viatge per Portugal, amb inici i final a Lisboa i passant per Porto i Coïmbra. Un bon amic, també exfumador, em va comentar que els havia tingut molt ben posats per deixar de fumar durant un viatge (i més en el meu cas, que fumava tabac negre, que no sempre es troba a tot arreu), però per a mi va ser tot al contrari: el fet de trencar la rutina i de tenir a la meva dona al costat a tota hora oferint-me el seu recolzament ininterromput (i impagable) m’ho va posar més fàcil del que podia esperar. Això sí, una o dues pastilletes de nicotina al dia sempre queien, però tampoc calia donar-hi gaire importància, tenint en compte que, segons el prospecte, me’n podia endrapar fins a vuit diàries.

Tot va canviar dràsticament quan l’avió va aterrar a Barcelona. Mentre caminava pel
finger les ganes de fumar creixien a un ritme vertiginós. Tornava a ser a casa, podia anar a un estanc i comprar un paquet de Popular (tabac negre més barat que el Ducados, per aquells que no ho sabeu), l’endemà anava a treballar... la rutina, la maleïda rutina amenaçava d’engegar-ho tot a rodar.

Però no, vaig aguantar, amb esforç, és clar, però, a l’igual que a Portugal, també em vaig sorprendre de portar-ho prou bé. Els mesos de maig, juny i juliol van passar, amb alts i baixos, però amb la satisfacció d’haver aconseguit superar el meu propi rècord de mesos sense fumar. Així i tot, m’assegurava de mantenir la confiança a ratlla, i encara més quan s’acostava un altre període que, d’entrada, feia molt respecte: les vacances d’estiu.

Trenta dies per endavant, amb totes les hores disponibles, sense cap viatge programat (amb la dona embarassada de vuit mesos millor anar uns dies a la Cerdanya i tan contents) i amb la perspectiva que el temps transcorreria amb molta calma; tot plegat era causa segura que se’m dispararia l’ànsia per fumar. Doncs d’entrada, i encara que em costava de creure, no. Però jo no ho acabava de veure del tot clar. D’acord que ja m’acostava als quatre mesos sense tabac, però d’aquí a tenir-ho més o menys controlat no m’ho acabava d’empassar. I, efectivament, quan un parell de setmanes després estàvem passant uns dies a la platja, les alarmes es van disparar de nou: fumar, fumar, fumar i fumar. Volia fumar, i de quina manera!

I aquest cop... tampoc! No recordo si ho vaig poder suportar amb una sobredosi de xiclets o menjant més de l’habitual (entre cinc i sis quilets he pujat aquests darrers mesos, però com que estava ben prim, em senten bé i tot!), però de fumar res de res. Cofoi i satisfet, vaig començar a creure que, ara sí, el tema estava bastant controlat. Total, després de l’experiència de Setmana Santa, tornar a la feina no em suposaria cap problema, i segur que quan nasqués el meu fill el meu cap estaria per altres coses que no pas per pensar en tabac.

Mentida! Quan va néixer no hi va haver cap problema, però a partir del dia que vam tornar a casa les ganes de fumar van tornar a aparèixer. I jo que pensava que el fet de tenir un fill em redoblaria la voluntat... Sortosament, però, això només va durar uns dies i, a poc a poc, mentre mare i pare ens anàvem situant, la fam de nicotina es va anar apaivagant.

Semblava que finalment, després de mig any sense tabac, em podia començar a considerar un exfumador de cap a peus. L’única cosa que em podria fer recaure, i així ho vaig dir a diferents persones del meu voltant, seria un excés de confiança, és a dir, fumar un cigarret perquè segur que no em passaria res. Més d’un em va dir: suposo que no seràs tan idiota, oi?

I no, no ho sóc, com a mínim conscientment, perquè aquest excés de confiança no va aparèixer en cap moment, ans al contrari: a partir del setè mes la confiança en mi mateix va començar a caure en picat. Causes? Sí, us en podria trobar unes quantes, però tampoc es tracta de fugir d’estudi, no? Al capdavall, tant si hi ha causes com si no n’hi ha, la qüestió principal és que, a hores d’ara, el desig de fumar torna a estar ben viu quan menys m’ho esperava, i això em demostra que aquesta lluita encara va per llarg i, sobretot, em demostra també que en això del tabac, com en tantes altres coses de la vida, és millor deixar-se d’hòsties i pensar només en l’avui. Demà serà un altre dia... sense tabac!

Text escrit el 17 de desembre de 2011.

5 comentaris:

  1. Difícil això de deixar de fumar. Jo diria que un fumador ho és sempre, encara que deixi d'exercir.
    L'enhorabona pels vuit mesos i el desig que en facis molts més demàs... sense tabac.
    ;)

    ResponElimina
  2. VAJA! i jo que em creia que eres un exfumador consolidat! ves per on, em sento molt millor (per veure que sóc normal). Gràcies per ser tan sincer i compartir-ho, i ha molts exfumadors que diuen coses com "si t'ho proposes, pim pam" i jo ni pim ni pam.
    Però ho estem aconseguint, no? Felicitats i ànims!

    ResponElimina
  3. Mauriciiii!! He estat tot el relat pensant: però és veritat o és ficció? Bé, interpreto que aquest cop no és un relat, si no una explicació del teu cas. Em crec, que sigui difícil. I em crec que 7 o 8 mesos després en puguis seguir tenint les mateixes ganes que quan només feia 15 dies. Però ànims! Avui, sense tabac. I demà, també!

    ResponElimina
  4. El que demostra tot això és com n'és d'esclau el tabac. Pensem que és una cosa lleu, però no per legal és menys perillós. És de les drogues que causa més addicció, tot el procés que expliques n'és un exemple, les ganes van i benen, estàs content amb tu mateix però maldes per no caure en el vici altre cop. Senyal que l'has de deixar ben lluny, perquè mira com et té 8 o 8 mesos després. T'animo a seguir tenint força de voluntat, val la pena viure sense fum. Espero que no sigui el PP el que t'animi a tornar a fer-ho, ara que probablement revoquin la llei del tabac...

    ResponElimina
  5. Ei, gràcies a tots pels ànims!

    Ninona, estic amb tu: el fumador ho és per sempre i es converteix en un fumador que no fuma.

    Núria: aquests del pim pam fan una mica de ràbia, és cert. Jo crec que si els ha estat tan fàcil deixar-ho és que, senzillament, no gaudien del fet de fumar.

    Yáiza: en aquest cas, no hi ha res de ficció. Tot en carn pròpia.

    XeXu: que el PP vulgui revocar la llei és una motivació extra per seguir aguantant!

    ResponElimina