dilluns, 26 de desembre de 2011

Un braçalet (d’or?)


He baixat corrents les escales per intentar agafar el metro abans no se m’escapés però no hi ha hagut sort, així que camino per l’andana d’Hospital de Sant Pau fins que decideixo asseure’m durant els tres minuts i vint-i-dos segons que trigarà el següent metro (si he de fer cas al cartell lluminós). Quan m’assec me n’adono que hi ha un braçalet daurat just al meu costat. Sorprès, deixo anar una exclamació en veu alta i de reüll em sembla veure que l’home que tinc dos metres a la dreta m’ha sentit. Agafo un moment el braçalet i em pregunto si deu ser d’or. No en tinc ni idea, no ho sé diferenciar jo això, però si és d’or deu valer un bon grapat de diners perquè no és precisament gaire discret que diguem. Què faig? L’agafo i el porto a la taquilla explicant-los que algú l’ha perdut? El deixo aquí? Me’l quedo i provo de trobar la manera de saber si és d’or? Perquè si ho és i me’l puc vendre en algun lloc d’aquests de compravenda no m’aniria gens malament, la veritat sigui dita. Torno a mirar dissimuladament a l’home del costat i em fa l’efecte que no se n’ha adonat de res; a més, ara veig que porta uns auriculars posats, així que és difícil que abans m’hagi sentit.

Un minut, queda un minut abans que el metro no aparegui pel túnel. Ara ja no el puc portar a la taquilla. Bé, sí, ho puc fer, però perdria el metro i no, no em dóna la gana; és hora de dinar i tinc ganes d’arribar a casa. Ja ho tinc! Quan el metro entri a l’estació, com que tothom n’estarà pendent, aprofito el moment i em poso el braçalet a la butxaca de la jaqueta. Ja veurem què en faig després, si me’l quedo o el deixo al taquiller de Maria Cristina.


Ja està fet. Ara estic assegut al metro amb Madame Bovary entre les mans. La contínua inestabilitat emocional d’aquesta dona em comença a afartar; francament, me n’esperava més d’aquest llibre, monsieur Flaubert. Em poso la mà esquerra a la butxaca per comprovar si el braçalet continua allà. Clar que segueix allà, burro! No vegis lladres allà on no n’hi ha. És que si fos d’or i en tragués una bona quantitat potser tindria les vacances pagades, o almenys una part. Però el que hauria de fer és deixar-lo a la taquilla i que el duguin a l’oficina d’objectes perduts. Èticament, és el més correcte (o, més ben dit, és l’única cosa correcta), i si la situació fos la inversa a mi també m’agradaria retrobar allò que hagués perdut. Però vés a saber tu si no serà llavors l’empleat del metro qui se’l quedarà. I, què vols que et digui, amb els anys he anat comprovant que l’ètica cada cop té més matisos, tots ben grisos i borrosos. Buf! Perdoni’m senyora Bovary, però entre la seva inestabilitat i jo que sóc un cagadubtes, porto tres pàgines de comprensió lectora zero. Ja sóc a Sants-Estació. Surto.

Torno a baixar corrents i torno a perdre el metro que m’ha de dur fins a Maria Cristina. Mira, ho aprofitaré per intentar saber d’alguna manera si aquest problemàtic braçalet és d’or o no. Suposo que si està picat deu ser pura xavalla; no ho sé del cert, però he de creure que l’or no es pica. Aniré a l’altra punta de l’andana on veig que ara mateix no hi ha ningú. Tinc dos minuts i trenta-vuit segons per saber si és d’or autèntic. Merda! Les càmeres de seguretat. No, si encara acabaré a comissaria avui, per estupidesa i avarícia, juntes i inseparables. A veure, des d’aquí no crec que em clissi cap càmera. Doncs no, no està picat per enlloc, però això no em dóna cap seguretat que aquesta quincalla tingui algun valor. I tampoc hi veig cap inscripció de cap tipus, cosa que en faria més fàcil la venda, oi? Hòstia, tant de bo no l’hagués vist mai!

Ja sento el metro. Arriba, pujo i m’assec. Com que em veig incapaç de llegir fins i tot la contraportada, trec el telèfon mòbil i em poso a jugar a una mena de trencaclosques. Plaça del Centre, Les Corts i Maria Cristina. Molt bé, ja he arribat, però encara no sé què fer-ne del coi de braçalet!

Pujo per les escales automàtiques, camino pel passadís, surto per la tanca i... ara què? Puc seguir un consell que diuen a Bales sobre Broadway, de Woody Allen: fes el que hagis de fer; ben ximples, el consell i jo. Mira, tu, el deixo a taquilla i fora problemes. El taquiller em veurà com un ciutadà honrat però això no em consola; sempre em quedarà el dubte de si realment el braçalet era d’or i jo l’hagués pogut transformar en un viatge a Roma, per exemple. O en un televisor LCD, o en un ordinador nou, d’idees no me’n falten. En definitiva, que la meva consciència sempre em recordarà que ni sóc tan honrat com voldria i hauria de ser, i que m’agraden els diners fàcils, aquells tan criticats per tothom per no ser producte de l’esforç del treball, com a tanta altra gent. Potser encara sóc pitjor jo, perquè tinc la barra de comparar la resta de la gent amb mi sense donar-los el benefici del dubte. I tot per un braçalet de merda.

I tu... què hauries fet?

Conte escrit el 8 de març de 2006.
Revisat el 21 de desembre de 2011. 

7 comentaris:

  1. Jo l'hagués ensenyat a algú sense compromís, i després l'hagués enviat a objectes perduts dins d'un sobre. O me'l posaria, vès... Ni idea, tu, per no trobar, ni bitllets de 5€ a terra :(

    ResponElimina
  2. No m'atreveixo a mullar-me. Ara seria molt fàcil quedar bé i dir que l'hauria tornat, però no ho sé del cert, així que prefereixo no quedar com un senyor ara si en realitat potser em comportaria com un lladre.

    ResponElimina
  3. Jo puc dir que anys enrere l'hauria tornat. Sempre pensava allò de "si fos meu, m'agradaria que m'ho tornessin". Però a aquestes alçades de la vida m'han robat tantes coses de forma intencionada, que mira, si algú es tan badoc de perdre un braçalet d'or, em penso que ho veuria com una "justícia universal" poder-me'l quedar.

    El que em sabria més greu seria que fos un objecte amb possible valor sentimental pel seu propietari. En sentit de que... pel valor material de l'objecte penso "que es foti" i me'l quedaria jo. Però si sabés que el braçalet li va regalar la seva iaia materna segons abans de morir... bé, em sabria més greu.

    Que recargolada que sóc, oi? =P

    ResponElimina
  4. Estimats blocaires, gràcies pels comentaris i, sobretot, per la sinceritat!

    ResponElimina
  5. Jo segur que no veig el braçalet a terra perquè hagués estat superconcentrada amb Madame Bovary, que em va encantar.
    Però fa un temps em vaig trobar 30 euros a terra i vaig dubtar de posar-los dins de la butxaca, però ho vaig acabar fent mirant a banda i banda per si em veia algú i me'ls reclamava...;)
    Bon any Maurici!

    ResponElimina
  6. Sense llegir els demés, eh? :-)

    Jo tinc claríssim el que crec que hauria de fer en un cas així. Si estès bastant segura que és bo, me'l guardaria i després aniria on fos (a Informació del Metro, als Mossos) i diria "m'he trobat un braçalet que crec que és d'or i bastant car al terra de l'andana de l'estació tal. Si algú apareix dient que és seu, que el descrigui i si el descriu bé jo el tornaré amb molt de gust".

    I és que jo sóc de les "tontetes" que sempre avisa quan li tornen malament el canvi al supermercat (quan hi guanyo, vull dir) i una vegada, parlant en un grup de classe de conversa d'anglès, fins i tot un se me'n va riure clarament. Els altres no van riure, però vaig ser l'única que deia que avisava!!!

    Ara bé, potser em faria mandra fer tanta història i l'aniria a donar a algun empleat o als Mossos. Tot creuant els dits perquè no se'l quedessin ells, perquè si tothom pensa com vaig veure aquell dia a classe, ja veig que el braçalet mai tornaria al seu legítim propietari...

    ResponElimina
  7. núria: no dubtis mai en el cas d'un bitllet, que segur que té mil propietaris esperant darrere...

    Assumpta: és trist, però en aquest país se't titlla de "tontet" per ser honrat. A mi també m'ho van dir quan, després de clavar-li un petit cop a un altre cotxe mentre aparcava, vaig decidir deixar-li una nota al parabrisa amb les meves dades per tal que pogués contactar amb mi i que la meva assegurança s'encarregués del sinistre.

    A tots: encara no he dit, però vaig tornar el braçalet! Però vaig arribar a dubtar tant...

    ResponElimina