Els reis mags

Tot i saber que era impossible, el Toni hauria volgut que aquell dia no arribés mai. La innocència de la primera infantesa i la il·lusió d’una màgia inigualable s’havien esfumat per sempre més. Havia esperat massa a explicar-li a l’Arnau que els reis d’orient en realitat eren els pares, que aquells que veia desfilant a la cavalcada eren tres persones disfressades com a tals, que copiava d’amagat la seva carta abans de dur-la al patge, i que, quan la nit abans deia que no tenia gana, no era perquè estigués nerviós per la seva arribada, sinó perquè més tard ell soparia l’àpat que els havien deixat preparat. Havia esperat tant que al final se li van avançar de la manera més habitual: un amic de l’escola havia fet cas omís als seus pares i ho havia xerrat a uns quants companys de classe.

Ara, però, venia el pitjor. I el pitjor no era l’empipament del seu fill causat per la profunda decepció, que segur que seria passatger. Tampoc li preocupava el fet que, per despit, ho pogués xerrar al seu germà petit; l’Arnau era un tros de pa que s’avenia a escoltar quan se li parlava amb franquesa de tu a tu. Sí que l’amoïnava una mica més el fet que ja no el pogués encaminar tant en els regals que demanava, i aquest aspecte el duia a allò que de debò li feia perdre la son: com explicar-li al seu fill que, en el seu cas particular, els reis d’orient tampoc eren els pares i que els regals que rebia cada any provenien d’una organització que s’esforçava perquè cap nen es quedés sense joguines.

Conte escrit el 28 d’abril de 2011.

Revisat el 28 de desembre de 2011. 

Publicat també aquí.