Trilogia de l’home embarassat. Segon trimestre

Mira el rellotge per enèsima vegada i mou la cama com si li hagués agafat un tremolor espasmòdic i incontrolable. Després d’uns segons de silenci durant els quals la llevadora passa la mirada per tota la classe per si algú té res més a dir, ell es comença a aixecar lentament, però quan encara no ha arribat a desenganxar el cul de la cadira, una altra dona aixeca la mà i fa la penúltima pregunta. Torna a seure i respira a fons mentre li maleeix els ossos i li desitja que el fill li surti un tarambana de cap a peus.

Sap que la culpa és seva, que no hauria hagut de quedar amb els seus amics abans de la primera classe prepart i, sobretot, que no hauria hagut de prendre les quatre cerveses que s’ha pres. A més a més, la seva dona ha captat la flaire a alcohol un metre abans de fer-se un petó i s’ha enfadat amb justícia. Ha provat de fer-se perdonar durant la primera mitja hora de classe amb carícies dissimulades i alguna mirada d’esquitllentes amb cara de pena, però ella l’ha tallat secament demanant-li que no la distragués de les explicacions de la llevadora.

L’enuig de la seva dona l’ha fet pensar. Al cap de poca estona s’ha adonat que la vida li ha canviat per sempre més i que ja va sent hora de comportar-se com déu mana i deixar de fer el burro amb els amics. S’ha dit a sí mateix que a partir d’aquell moment serà l’home més responsable del món i el millor marit que hagi existit mai. Després de cinc mesos de no fer-li gaire cas, ha decidit que no es perdrà cap més detall de l’embaràs. Vol veure i tocar com creixen els bessons dins la panxa de la seva dona. I, evidentment, s’ha jurat i perjurat que no es perdrà cap classe prepart i que escoltarà tot el que digui la llevadora, prenent apunts sempre que ho consideri oportú.

Però, just en el moment en el que ha volgut posar a la pràctica la seva incipient predisposició, ha caigut que ha passat més d’una hora durant la qual no s’ha assabentat de res. Això, però, no l’ha desanimat, tot al contrari, ha intentat seguir amb interès els dubtes i preguntes que a partir d’aquell moment han plantejat els futurs pares i mares. Malgrat tot, la pressió creixent de la bufeta l’ha anat desconcentrant a poc a poc, fins que ha arribat el moment en què els cinc sentits només han estat pendents d’aguantar la pixera com fos.

La classe es dóna per acabada quan la dona a qui ha maleït els ossos i li ha desitjat un fill ben tarambana s’ha considerat satisfeta amb la resposta de la llevadora. Acte seguit, quan mares i pares comencen a aixecar-se, ell se’n va disparat cap al vàter, sense saber que només n’hi ha un en tota la planta. Al cap de pocs segons sent com unes quantes veus i alguns cops a la porta li trenquen el plaent moment de buidar la bufeta a rebentar. Molest, demana calma i tranquil·litat amb males maneres, però com a resposta es comencen a sentir insults –desgraciat, penques, malparit!– que l’encenen d’allò més.

Surt del lavabo amb actitud desafiant i disposat a posar les coses al seu lloc, però quan li comença a caure un pluja de calbots i de cops de bossa es posa les mans al cap i fuig d’allà corrents darrere la seva dona que, profundament avergonyida, baixa per les escales demanant als seus fills que, si us plau, no li pressionin tant la bufeta.

Text escrit el 29 de juliol de 2011.