No és que s’hagi quedat amb la ment en blanc; és, senzillament, que no ha estudiat res de res. De fet, no té apunts de l’assignatura, ni tampoc s’ha preocupat de demanar-los a algun company. El seu cervell, però, no descansa ni un moment, i va d’un pensament a un altre a la velocitat de la llum: la vida i miracles d’un personatge d’un conte que té escrit a mitges, els dubtes sobre si trucar o no a la noia que va conèixer el dissabte a la discoteca, un diàleg fictici amb Holden Caulfield sobre la frustració per no entreveure un futur que els il·lusioni a tots dos, en quin projecte deu estar ficada la seva germana allà al bell mig de l’Àfrica... De sobte, li ve el record d’una cosa que li va dir el seu pare mesos enrere, durant la inauguració de les noves oficines del seu bufet: “un dia, Oriol, tot això serà teu”. Quan ho va escoltar, no li va quedar cap altra alternativa que somriure i assentir amb un lleu moviment de cap; després de tot, les principals autoritats del país i la flor i nata de la burgesia havien acudit a l’acte, i no era qüestió de posar mala cara.
dijous, 26 de gener del 2012
L’heroi *
Ja fa prop d’una hora que ha començat l’examen i no ha contestat ni una sola pregunta. El professor se n’ha adonat i, amb un cert paternalisme, li ha preguntat dues vegades si tot anava bé. No se n’estranya gens ni mica ja que, al cap i a la fi, aquell professor treballa al bufet del seu pare. No obstant això, si una cosa està clara és que, d’aquí a cinquanta-nou minuts, la laxa normativa de permanència de la universitat el convidarà a deixar la seva plaça a algú altre amb una mica més d’interès.
“Un dia, Bernat, tot això serà teu”. En un principi, aquella frase hauria hagut de portar el nom del seu germà gran ja que, quan va decidir estudiar dret, tot feia pensar que seguiria els passos del pare i que, tard o d’hora, es posaria al capdavant del bufet. Però, en lloc d’això, durant la carrera se li va despertar la consciència social i va decidir emprendre l’aventura per la seva banda, de manera que va obrir, juntament amb dos socis més, un bufet d’advocats especialitzat en temes laborals i de drets humans. Encara recorda el disgust que va tenir el seu pare el dia que ho va saber. Si més no, devia pensar, de ben segur que algun dels altres dos fills voldria heretar l’imperi en què s’havia convertit el bufet familiar.
Ràpidament, però, va començar a veure que la seva filla tampoc en voldria saber res. Es va decantar cap al món de la salut i, poc temps després de llicenciar-se, feia les maletes i marxava cap a l’Àfrica. En aquest cas, a la relativa decepció del pare, que mai havia confiat gaire en la vocació d’advocada de la filla, s’hi va afegir el patiment de la mare en comprovar que la noia no havia parlat per parlar durant els darrers mesos.
Així doncs, ell es va convertir en l’única opció possible en la successió al negoci familiar. Quan estava a secundària ja havia notat que, de manera més o menys subtil, li anaven inflant el cap, però bé, ho veia tan lluny que tampoc se’n preocupava. A més a més, tenia altres coses en què pensar: els amics, les primeres sortides nocturnes o les noies, sense descuidar els estudis, com sempre li recordaven els pares. Però quan tot just començava el batxillerat i arribava el moment de decidir-se, la pressió es va fer més persistent, tant per part del pare, com també de la mare, a qui li agafaven calfreds només de pensar que un altre fill se n’anés a l’altra punta del món. Ara se n’adona que el seu principal error va ser no saber en cap moment a què es volia dedicar. Sense cap mala intenció, es van aprofitar dels seus dubtes i el van encarrilar cap als estudis de dret, però s’enrabia amb ell mateix per la seva feblesa d’esperit i no haver sabut dir no al seu moment.
Malgrat tot, si algú va insistir de debò, més que el pare o la mare, va ser el seu tiet, un magnat del negoci audiovisual i propietari d’una de les productores més grans del continent, com tot sovint li agrada esbombar. L’Oriol també pensa que és la productora on es graven els programes de pitjor qualitat, però se n’està de dir-ho en veu alta. Per si això no fos prou, el tiet és, a més a més, el principal client del pare, i aquest va ser un dels recursos que més va utilitzar a fi de persuadir-lo per estudiar dret. Què millor, li va dir, que fer negocis amb la família. Segurament, el pare també hi deu estar d’acord, ja que no han estat poques les vegades que el bufet s’ha encarregat de defensar la productora de les nombroses querelles que li han interposat per difamacions, així com també per saltar-se la deontologia bàsica cada dos per tres.
Esbossa un petit somriure sarcàstic quan recorda les diferents converses, o més aviat monòlegs, que va tenir amb el tiet. Però si n’hi ha una que no oblidarà mai és aquella tan surrealista, on li comparava l’èxit en la vida professional amb les diferents proves d’un dels concursos televisius de la seva productora. Sempre havia trobat el tiet fals i superficial però, des d’aquell dia, l’adjectiu que li cau millor és el d’esperpèntic, a banda d’insuportable.
Torna a mirar el full de respostes de l’examen i, per uns moments, sent com l’angoixa s’obre pas dins seu. Els llavis li comencen a tremolar lleument i tanca els ulls uns segons al notar que se li humitegen. Respira a fons durant uns instants i, tot seguit, mira l’hora; li queden vint-i-vuit minuts. Ja que és un examen de tipus test, se li acut que el podria respondre com si es tractés d’una travessa futbolística; no seria el primer cop. De fet, és com si estigués en un dels concursos del tiet i s’ho jugués tot a l’atzar. Es passa la mà per la barbeta mentre pensa que tampoc és tan mala idea. Els ulls se li obren com dues taronges, i la satisfacció se li dibuixa a la cara quan creu que ha trobat la millor manera de fer l’examen i, de pas, enviar a dida la carrera de dret. Sap que tindrà una esbroncada de les grosses quan arribi a casa i que les males cares duraran bastant temps, però ara ja tant li fa. És més, potser ni torna a casa i se’n va a vigilar els nens que estiguin jugant en qualsevol camp de sègol.
Llavors se n’adona que el professor s’aixeca de la seva cadira i, a poc a poc, se li acosta de nou mentre l’interroga alçant les celles. Ell es pica amb el bolígraf a la templa, com volent dir que està pensant en les respostes. El professor assenteix amb el cap i desvia la mirada cap a la resta de l’aula. Quan el té tot just al seu costat, el professor li diu en veu baixa:
– Oriol, recorda que has d’utilitzar un llapis del número dos i no pas un boli. I no t’oblidis d’anotar el DNI. Ànim!
S’aguanta com pot el riure i tot seguit li diu que sí. Al cap i a la fi, poc importarà amb quin estri contesti l’examen. El professor segueix caminant quan ell el crida:
– Joan, perdona, pots venir un moment?
– És clar. Digues, tens algun dubte?
– Sí. Mira, estic dubtant entre dues opcions de la pregunta número vint-i-tres. De les quatre respostes, no me’n podries descartar un parell? Crec que així l’encertaré amb seguretat.
El professor se’l mira estupefacte. No sap si li pren el pèl o vol aprofitar-se de la seva condició de fill de l’amo.
– Oriol, com comprendràs, això no t’ho puc dir. Et posaria en avantatge respecte als teus companys.
– Sí, sí, tens raó. No sé on tinc el cap.
– No t’entretinguis que queden poc més de vint minuts.
Quan el professor ja s’ha allunyat uns quants metres, es treu el telèfon mòbil i simula que truca. La noia que té a la dreta se’l mira amb cara de no entendre res. Espera uns segons i llavors diu en veu alta:
– Manel? Ei, què tal, com va? Escolta, m’hauries de donar un cop de mà amb una pregunta. Te la llegeixo d’acord? Diu així: quins són els principis establerts per la constitució de 1931? Les respostes possibles són les següents: la A diu...
El professor, escandalitzat, corre cap a ell. Mentrestant, la classe sencera se’l mira amb incredulitat, si bé es senten algunes rialles de fons mig dissimulades.
– Oriol, per l’amor de Déu! Però, on et penses que estàs? Això és un examen d’universitat, i no pas un pati de col·legi. Si no et comportes com ha de ser, t’hauré de demanar que abandonis l’aula ara mateix. Fes el favor, home!
– D’acord, d’acord, però no t’esveris, que tampoc n’hi ha per tant. Té, confisca’m el telèfon fins que acabi l’examen. Així t’assegures que no reincideixo.
– Si em dónes la teva paraula que no tornarà a passar, ja el pots tornar a guardar. Quedem així?
– Molt bé. Mira, el desconnecto i el deso a la bossa. I et prometo que no ho tornaré a fer.
– Així m’agrada. I afanya’t, que queda poc temps i, pel que veig, vas molt endarrerit.
S’allunya a l’instant ja que un alumne el reclama a l’altre extrem de l’aula. L’Oriol l’observa de reüll fins que veu com el professor atén el seu company. Inspira a fons per preparar-se per la darrera intervenció. Aixeca el braç i diu amb decisió:
– A veure, companys, un moment d’atenció, si us plau. Perdoneu que us molesti uns instants i espero de tot cor no desconcentrar-vos, però necessito la vostra ajuda per la pregunta trenta-tres. Jo aniré dient les respostes i aquells de vosaltres que la considereu correcta aixequeu la mà, d’acord? Molt bé, comencem. Resposta A: quants creieu que és la bona?
El professor corre tan ràpid cap a ell, que gairebé cau quan ensopega amb una bossa que ocupa part del passadís que hi ha entre les files de cadires. Els alumnes que encara queden a l’aula ja no poden ni aguantar les rialles i, fins i tot, hi ha algun aplaudiment sota els pupitres.
– Fora, ja n’hi ha prou! És la gota que fa vessar el got! Si tens ganes de llençar el teu futur per la finestra, tu mateix, però aquí no hi ha lloc per a showmans. Potser trobaràs feina amb el teu oncle, i estigues segur que jo parlaré amb ton pare. Fora!
Conte escrit el 29 de març de 2009.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
A vegades sabem què volem però necessitem que algú altre faci el pas per nosaltres.
ResponEliminaSuposo que als pares els hi va quedar prou clar.
Bon conte! molt bo ! m'ha agradat molt! pot ben bé reflectir moltes realitats similars...i molta gent que no sap encarar-se quan cal i ha de sortir amb estirabots com aquest en l'examen!
ResponEliminaD'alguna manera o altra havia de demostrar les seves tendències. Queda clar que no està fet pel dret... però a la productora de l'oncle encara farà alguna cosa.
ResponEliminaAixò ho faré jo durant l'examen MIR... causaré sensació! =P
ResponElimina