Rebel·lió genètica *

Porta dues hores amb l’examen i només ha contestat un terç de les preguntes i, per si no pinta prou malament, ha triat la meitat de les respostes per sorteig. D’aquí a vint-i-nou minuts la laxa normativa de permanència de la universitat el convidarà amablement a deixar la seva plaça a algú amb una mica més d’interès. Queda demostrat que la genètica no és bona companya en la consecució d’una carrera professional.

Malgrat saber que no hi tenia res a fer, s’ha presentat a l’examen com un autòmat; és estudiant i això és el que toca. Dubta entre marxar o seguir responent el primer que li passi pel cap. Però, de sobte, un llampec li reactiva les neurones i se li acut que, ja que li mostraran la porta falsa de la facultat, en marxarà de la forma més espectacular possible. Serà un comiat tan sonat que arribarà a les orelles de tothom; també a les d’aquell catedràtic que, quan sopi, coneixerà la decepció en estat pur.

Aixeca la mà i espera que arribi el professor. Quan el té al costat li demana si li pot eliminar dos respostes de les quatre que té la pregunta catorze i així ajudar-lo una miqueta. El professor, sorprès, li diu que això no ho pot fer, que no seria correcte ni legal. Ell ho accepta amb un assentiment facial comprensiu.

Minuts després, treu el mòbil i simula que truca per saber la resposta de la pregunta dinou. El professor, escandalitzat, corre cap a ell i l’amenaça amb un suspens immediat si no deposa la seva actitud. Ell mostra el seu desacord amb un lent i impertinent moviment de les parpelles.

Finalment, arriba al moment culminant quan demana en veu alta als seus companys quina opció han marcat en la pregunta trenta. Però abans de que ningú gosi respondre-li, el professor l’agafa pel braç i se l’endú cap a fora mentre li aconsella a crits que es dediqui als concursos de la televisió.