Coses de parella. L’escola bressol

– Hola!

– Hola, guapa, com estàs? –Li fa un petó als llavis–. Ja és casualitat que ens trobem aquí per parlar d’aquest tema, no creus? Sort que hem recordat que no havíem de quedar al bar vip, perquè ells sí que és probable que se’n recordin de nosaltres –diu amb un somriure sorneguer.

– Vés a saber. Potser hi ha més parelles que, com nosaltres, es desfoguen als seus lavabos. A més a més, ja fa gairebé set mesos i és possible que, amb la gent que passa per aquí, se n’hagin oblidat. –Es passa una mà per la melena rossa i se la tira cap enrere–. Però bé, tant hi fa. Anem per feina, d’acord? Que he d’embarcar cap a Estocolm d’aquí a cinquanta minuts i t’he de mostrar algunes escoles bressol interessants que m’ha passat la meva secretària.

– Sí, sí, tens raó. Al gra, que el meu vol surt en trenta-cinc minuts.

– On vas?

– Dubai.

– Una altra vegada? No hi vas anar fa menys d’un mes?

– No, allò va ser Kuwait. Però, va, no ens entretinguem més, que abans d’embarcar hauria de fer unes trucades.

– I jo he de respondre alguns e-mails. A veure –diu mentre obre el maletí i en treu uns tríptics de disseny modern–, et mostraré només les tres millors. Les altres ja les he descartades perquè les trobo insuficients pel que fa a serveis i instal·lacions. Però ja t’aviso per endavant, que jo ja he triat la meva preferida. Malgrat tot, m’agradaria que tu hi donessis un cop d’ull, perquè això és cosa de tots dos.

– Perfecte, ja saps que confio plenament en el teu criteri, i estic segur que la meva elecció serà la mateixa que la teva –diu a la vegada que llegeix d’una llambregada el primer tríptic de la pila–. Escolta, has vist on està ubicada aquesta escola bressol? És a l’altra punta de la ciutat i jo diria que això no ens convé gaire, per no dir gens.

– No pot ser! –diu, sorpresa, mentre de costat li dóna un cop d’ull–. Mira que li vaig insistir a la Cèlia que només en busqués prop de la sortida de la Diagonal. Com es nota que aquesta fleuma no agafa mai l’avió i no sap el que es triga des de l’altra banda, per molta ronda que hi hagi. Queda automàticament descartada. –L’esquinça en dos trossos i després en dos trossos més–. Mira aquesta –diu agafant-ne un altre–; és la que abans jo tenia en tercer lloc però que ara ja ha passat al segon.

Romanen en silenci durant uns segons mentre ell fulleja el tríptic. Dóna el seu vist-i-plau assentint amb el cap.

– Fa bona pinta. Personal altament qualificat i especialitzat en nadons ben petits, connexió a Internet d’alta velocitat, WI-FI al pati... No està gens malament, no. A veure, deixa’m veure la tercera.

– Té, aquí la tens. Deixa gairebé en ridícul la resta. De fet, tal i com diu el tríptic, és un nou concepte d’escola bressol. I estic convençuda que és el futur. Aquest mercat ha de tirar per força cap a aquesta direcció.

– Caram! Aquesta és una meravella, no? –diu convençut després de mirar només les fotografies.

– Ja t’ho deia jo –li respon–. A més de tots els serveis que té l’anterior, que ja estan prou bé, aquesta escola bressol va més enllà i ofereix tota mena de comoditats tant per als nens com per als pares. Fixa’t –diu assenyalant un apartat del tríptic–, té un pati gegant amb tota mena d’atraccions per als més menuts, i tot cobert amb la darrera tecnologia WI-FI d’alta velocitat però, a la vegada, de radiació mínima; té dues sales de jocs: una, amb totes les joguines clàssiques que interessen als nens, i una segona, que simula el parquet de la borsa per tal que es vagin habituant als números, cosa que accelera el seu aprenentatge.

– Quina passada!

– I, espera, que encara no s’ha acabat. De fet, ara ve el millor: al costat mateix de l’escola, hi han adossat un annex amb una sala de parts que no té res a envejar a les de les millors clíniques privades, i també disposa de deu habitacions on la mare es pot recuperar després del part. Aquestes habitacions disposen d’un sofà llit pel pare i, evidentment, connexió a Internet per si cal atendre qualsevol emergència de la feina. Fins i tot et cedeixen portàtils d’última generació per si t’has oblidat el teu a casa a causa dels nervis del moment.

– Impressionant! Totes haurien de ser com aquesta, fins i tot les públiques, i així segur que augmentava la productivitat del país.

– Ja ho pots ben dir. També s’ofereixen a cuidar-te el nen vint-i-quatre hores al dia a partir del tercer o quart dia, o quan ells creguin millor donar-te l’alta. Han dissenyat un programa educatiu molt innovador que permet que el nen s’identifiqui plenament amb els seus pares encara que no els tingui allà. Els mostren fotografies dels pares, vídeos, gravacions de les seves veus, etcètera, etcètera. Tot plegat molt complet, la veritat sigui dita. 

– Collons, si sortissin a borsa, segur que els comprava un bon paquet d’accions! Seria una inversió més que segura. Per mi ja ho pots tirar endavant ara mateix, costi el que costi.

– És car, però això no és problema. Trucaré un cop hagi aterrat, que ara mateix no tinc temps. Veus que bé? Un problema menys.

– T’ho havia dit mai que ets la millor?

– Sí, algunes vegades, però sempre és agradable tornar a sentir-ho.

S’abracen i es fan un petó no gaire llarg. Ell li posa la mà al ventre per sentir qualsevol moviment que pugui fer el nen. Es miren als ulls uns instants i sospiren lleugerament, quan per l’altaveu de l’aeroport criden amb urgència el darrer passatger de l’avió a Dubai.

– Et truco aquesta nit, preciosa.

– Millor ja et trucaré jo, si és que em sobra temps, que tinc reunions fins a darrera hora. En tot cas, ens veiem al Facebook.

– Adéu –li diu alçant la mà.

– Adéu.

Conte escrit el 5 d’agost de 2010.

Revisat el 30 de juliol de 2014.