El primer cop que vaig escoltar, quan tot aquest procés es començava a gestar, que la consulta per decidir el futur de Catalunya no seria vinculant em vaig quedar bastant astorat. De què serveix, vaig pensar, una consulta que no és referendària? No li pot passar com a qualsevol ILP, com per exemple la de la dació en pagament, que després els polítics de torn se la treguin de sobre sense ni tan sols bones paraules? Quin valor té un resultat que després no va a missa? Pel que sembla, les enquestes diuen (tot i que sovint no són gaire de fiar, com demostra el cas escocès) que el resultat es podria decantar cap al Sí. Però que la consulta no sigui vinculant és fàcilment aprofitable pels partidaris més recalcitrants del No, que poden cridar a la desmobilització i a l’abstenció amb l’argument que aquesta consulta no serveix per a res, i tot seguit poder utilitzar la ja famosa i barroera expressió de la “majoria silenciosa”. O, en el cas d’unes eleccions plebiscitàries, es poden aixoplugar amb l’argument que, legalment, només es tracta d’unes eleccions autonòmiques.
Així, per tant, l’única opció que veig factible, sigui una consulta com la que Madrid ha suspès (no entraré a valorar el succedani de consulta proposat per CiU, en la qual participaré tot i que, des del meu punt de vista, només allarga el procés) o siguin unes eleccions plebiscitàries (en les que aquesta vegada importen més els vots que no pas els escons proporcionals de cada província) és que el Sí aconsegueixi la majoria absoluta no respecte la participació sinó sobre el total del cens de votants cridats a participar (i això són molts vots). Només d’aquesta manera no els quedarà més remei que reconèixer els resultats i la independència. Difícil però ni molt menys impossible.
Així, per tant, l’única opció que veig factible, sigui una consulta com la que Madrid ha suspès (no entraré a valorar el succedani de consulta proposat per CiU, en la qual participaré tot i que, des del meu punt de vista, només allarga el procés) o siguin unes eleccions plebiscitàries (en les que aquesta vegada importen més els vots que no pas els escons proporcionals de cada província) és que el Sí aconsegueixi la majoria absoluta no respecte la participació sinó sobre el total del cens de votants cridats a participar (i això són molts vots). Només d’aquesta manera no els quedarà més remei que reconèixer els resultats i la independència. Difícil però ni molt menys impossible.
Text escrit el 21 d’octubre de 2014.
Les eleccions només les pot convocar el president, i aquest no ho farà si li ha de fer perdre escons. Ja ens ha fallat molts cops, un cop més l'hem cregut, i patapam. Hem de votar en massa el 9N, potser no tindrà validesa, però 2 milions de vots per la independència crec que també enviarà un missatge. I d'aquí, a eleccions, però insisteixo, prou de pensar en el partit i més pensar en el país. I això CiU no ho té massa clar...
ResponEliminaNo hem d'oblidar que l'actual president ha pujat al carro de la independència a darrera hora (ell era de pacte fiscal) i, estant a l'oposició, va ser el primer a descafeïnar l'estatut d'en Maragall...
EliminaPensava que t'havia fet un comentari en un post anterior sobre una possible solució per votar aquí i també a Espanya però veig que no s'ha publicat. Bé, tant se val.
ResponEliminaEt dono la raó en una cosa: els independentistes necessitem guanyar totes les batalles que es presentin per golejada. Totes les eleccions, totes les mobilitzacions.
No és que sigui just que a tothom li valgui guanyar d'un vot i a nosaltres no. Però som en una situació d'indefensió contra un Estat que fa servir totes les lleis de què disposa i després totes les trampes que vol. I contra això només disposem de la veu del nostre poble; cal que cada cop que ens expressem, ho fem amb tota la força.
Ara toca el nou 9N. Un fracàs convida a Mas (o als del seu partit que estan esperant a que s'estimbi en l'aventura sobiranista per ocupar el seu lloc) a rendir-se davant Madrid. Un èxit aclaparador l'obliga a seguir endavant i posa les plebiscitàries molt de cara.
I ara canvio una mica d'opinió per criticar la infàmia de la "majoria silenciosa". Quan parlem del cens estem comptant a gent que no vota mai perquè no creu en res, a gent gran amb demència senil, a gent que està vivint a l'estranger i no pot votar perquè és massa complicat (i l'ambaixada fa el possible perquè sigui complicat), gent que està ingressada en un hospital i potser fins i tot a gent que és morta però encara no s'han actualitzat les dades del cens.
No sé expressar prou rotundament el fàstic que em fa que algú compti aquests No-vots com a vots al seu favor.
Tornant ara a la meva posició inicial diré que malauradament, l'única manera de lluitar contra aquests miserables és anar a votar. No és just però sí és necessari.
Completament d'acord amb el teu comentari, Sergi. Per una banda, aniré a votar al nou 9-N perquè quedi clar que això ha de tirar endavant, però el tacticisme dels partits polítics i en especial el del govern, que té por a patir una forta caiguda, em fan molta ràbia.
EliminaI pel que fa a la "majoria silenciosa" tu ho has dit tot...