Amb els partidaris del No, que no s’han de confondre amb els que neguen la votació en si mateixa, coincideixo plenament en dos temes. El primer és que estem d’acord en què s’ha de consultar la ciutadania de Catalunya per saber realment com estem, què volem i cap on hem d’anar. El segon punt que compartim és la percepció que tot el rebombori d’aquest procés inunda, dia sí dia també, gairebé la totalitat dels mitjans de comunicació, siguin de premsa escrita, ràdios o audiovisuals. Fent un paral·lelisme, així com la premsa esportiva de Barcelona només parla del Barça fins ben entrada la meitat del diari, els mitjans generalistes catalans (públics inclosos) estan actuant si fa o no fa de la mateixa manera.
Aquest quasimonopoli de l’espai informatiu em duu, a nivell personal, a estar cada dia més fart i cansat de tot el procés, tot i saber, però, que ens hi juguem molt i que en els moments clau (manifestacions i votacions) hi seré present si no sorgeix cap impediment de primer ordre. També contribueix a aquest esgotament el desdeny que he percebut per part d’alguns partidaris rancis del Sí-Sí pel fet de ser una mica crític sobre com es desenvolupen alguns aspectes del procés. Paradoxalment, aquests personatges no han esmerçat pas més esforços que jo per aconseguir la celebració de la consulta, tret d’enviar absurdes cadenes pel telèfon mòbil o invitacions inútils a grups encara més inútils de Facebook.
Així que, més enllà de publicar escrits al blog o compartir alguns articles mitjançant les xarxes socials, el més probable és que la meva activitat de cara al 9N quedi reduïda al més estrictament necessari. S’està parlant tant del procés que es corre el perill de tornar-se tan o més feixuc que El procés de Franz Kafka.
Aquest quasimonopoli de l’espai informatiu em duu, a nivell personal, a estar cada dia més fart i cansat de tot el procés, tot i saber, però, que ens hi juguem molt i que en els moments clau (manifestacions i votacions) hi seré present si no sorgeix cap impediment de primer ordre. També contribueix a aquest esgotament el desdeny que he percebut per part d’alguns partidaris rancis del Sí-Sí pel fet de ser una mica crític sobre com es desenvolupen alguns aspectes del procés. Paradoxalment, aquests personatges no han esmerçat pas més esforços que jo per aconseguir la celebració de la consulta, tret d’enviar absurdes cadenes pel telèfon mòbil o invitacions inútils a grups encara més inútils de Facebook.
Així que, més enllà de publicar escrits al blog o compartir alguns articles mitjançant les xarxes socials, el més probable és que la meva activitat de cara al 9N quedi reduïda al més estrictament necessari. S’està parlant tant del procés que es corre el perill de tornar-se tan o més feixuc que El procés de Franz Kafka.
Text escrit el 25 d’octubre de 2014.
Doncs mira, jo estic d'acord amb vosaltres també, començo a estar-ne fart de tanta parafernàlia i tanta informació. Em manté d'empeus que tinc ganes de votar, vull anar a l'urna i posar-hi una papereta amb un gran Sí/Sí. Després servirà o no, però tinc ganes de poder votar per la independència del meu país. La feina de veritat comença després, però, així que em sembla que ens queda procés per estona. Paciència.
ResponEliminaEm quedo sobretot amb el final del teu comentari: "La feina de veritat comença després, però, així que em sembla que ens queda procés per estona. Paciència."
ResponElimina