Tota la sèrie d’articles sobre el 9N que s’han publicat en aquest blog tenen, com és evident, la lògica parcialitat del que els ha escrit. Amb tot, però, el que presento avui tindrà un biaix molt més partidista, i no perquè manifesti clarament les meves simpaties polítiques, sinó perquè quedarà ben palesa la meva animadversió envers un dels partits sobiranistes.
Més enllà de la moda de les conferències per presentar fulls de ruta cap a la independència, de si les eleccions han de ser plebiscitàries amb un referèndum de ratificació posterior o si han de ser constituents i tirar pel dret perquè amb l’estat espanyol només s’hi pot negociar de tu a tu, de si és millor una llista única que reforci (o no) el múscul del moviment independentista o de si la diversitat de llistes aglutinarà més sufragis que no pas una unió forçada, més enllà de tot això, hi ha una qüestió de legitimitat i trajectòria política.
La meva percepció és que el govern de CiU està pressionant el primer partit de l’oposició de cara a aconseguir una llista única, i això es duu a terme des d’una posició d’avantatge propera (permeteu-me el rodolí) al xantatge: si no hi ha llista única (que d’única en té poc, ja que la CUP i ICV no s’hi afegiran), no hi ha eleccions avançades. A banda de repetir una i altra vegada que la unitat fa la força, en la llista única és fàcil veure-hi altres interessos com podrien ser evitar que, en la mida possible, es parli de la corrupció i de la privatització de la sanitat per part del govern. És lògic, per tant, entendre que ERC no vulgui anar de bracet amb CiU, havent-hi altres alternatives possibles.
Però deixant de banda els interessos partidistes de cadascú, amb els que es pot coincidir o no tant en el temps com en la forma, hi ha un tema de legitimitat. És com a mínim irònic que aquells que van rebaixar l’estatut (d’un socialista!) i que més tard van apostar fermament pel pacte fiscal (mentre altres duien la independència al seu programa des de fa dècades o la mostraven públicament des del municipalisme), ara vulguin marcar les regles del joc pel simple fet de ser els més forts en escons, talment com si fossin el nen gran del pati de l’escola. Unes regles del joc, per cert, que són llargues i complicades: eleccions, divuit mesos de llimbs en l’acció de govern, referèndum i, en cas de vot favorable a la independència, eleccions de nou.
Si una cosa ens ha demostrat aquest procés és que no hi ha res escrit i que és difícil, per no dir impossible, saber com acabarà; fa cinc anys ningú podia pensar on seríem ara. Malgrat tot, la sensació que es desprèn des d’algunes posicions polítiques és la d’allargar-ho tot tant com sigui possible i que tot plegat quedi reduït a un autèntic i genuí gir lampedusià.
Text escrit el 10 de desembre de 2014.
Més enllà de la moda de les conferències per presentar fulls de ruta cap a la independència, de si les eleccions han de ser plebiscitàries amb un referèndum de ratificació posterior o si han de ser constituents i tirar pel dret perquè amb l’estat espanyol només s’hi pot negociar de tu a tu, de si és millor una llista única que reforci (o no) el múscul del moviment independentista o de si la diversitat de llistes aglutinarà més sufragis que no pas una unió forçada, més enllà de tot això, hi ha una qüestió de legitimitat i trajectòria política.
La meva percepció és que el govern de CiU està pressionant el primer partit de l’oposició de cara a aconseguir una llista única, i això es duu a terme des d’una posició d’avantatge propera (permeteu-me el rodolí) al xantatge: si no hi ha llista única (que d’única en té poc, ja que la CUP i ICV no s’hi afegiran), no hi ha eleccions avançades. A banda de repetir una i altra vegada que la unitat fa la força, en la llista única és fàcil veure-hi altres interessos com podrien ser evitar que, en la mida possible, es parli de la corrupció i de la privatització de la sanitat per part del govern. És lògic, per tant, entendre que ERC no vulgui anar de bracet amb CiU, havent-hi altres alternatives possibles.
Però deixant de banda els interessos partidistes de cadascú, amb els que es pot coincidir o no tant en el temps com en la forma, hi ha un tema de legitimitat. És com a mínim irònic que aquells que van rebaixar l’estatut (d’un socialista!) i que més tard van apostar fermament pel pacte fiscal (mentre altres duien la independència al seu programa des de fa dècades o la mostraven públicament des del municipalisme), ara vulguin marcar les regles del joc pel simple fet de ser els més forts en escons, talment com si fossin el nen gran del pati de l’escola. Unes regles del joc, per cert, que són llargues i complicades: eleccions, divuit mesos de llimbs en l’acció de govern, referèndum i, en cas de vot favorable a la independència, eleccions de nou.
Si una cosa ens ha demostrat aquest procés és que no hi ha res escrit i que és difícil, per no dir impossible, saber com acabarà; fa cinc anys ningú podia pensar on seríem ara. Malgrat tot, la sensació que es desprèn des d’algunes posicions polítiques és la d’allargar-ho tot tant com sigui possible i que tot plegat quedi reduït a un autèntic i genuí gir lampedusià.
Text escrit el 10 de desembre de 2014.
Avui m'aeixecaria i aplaudiria perquè estic francament d'acord amb tu. Amb tot, també hi tinc peròs que passo a exposar. Començaré tirant-me pedres a la teulada. És cert que ERC ha abanderat des de sempre l'independentisme, però també ha tingut períodes, coincidents amb la seva estada al govern, en que semblava que això passava a segon pla, i per tant haurien de demostrar si estan a l'alçada a l'hora de comandar el país.
ResponEliminaTot i que comparetixo amb tu la idea sobre CiU i la teva desconfiança, dir que el patrimoni de liderar el procés no ha d'estar en mans de ningú concret, així que si ara hi van amb tot, em sembla bé que vulguin protagonisme. El problema és que no estic segur que hi vagin amb tot, tot plegat em sembla més una manera d'evitar que es parli d'altres coses, si no, tirarien pel dret. L'objectiu és dubtós, i això em preocupa. Ho volen allargar i allargar, i mentrestant passen coses que no surten tant als diaris i que a la gent li convindria saber per entendre amb qui ens la juguem.
És el que tu dius, aquesta ombra de dubte que hi ha i que no ho deixa veure tot ben clar. I, ara mateix, necessitem molta claredat!
EliminaNo entraré al fons de la qüestió però sí que vull destacar que és irònic que es critiqui a CiU justament ara. Vull dir si ho comparem amb l'època de les majories absolutes de Pujol.
ResponEliminaLlavors mai s'avançaven les eleccions. Mas ja ho ha fet un cop per referendar un canvi de política (pacte fiscal --> consulta) en comptes de fer com altres que s'han passat el programa electoral pel folre. I ara està disposat a tornar-ho a fer per passar de consulta a DUI (Pujol va governar 23 anys i no es va moure ni mig metre del peix al cove).
I potser sí que ho ha fet per interès però us imagineu que CiU seguís en la mateixa posició que fa 5 anys o que fins i tot s'hagués mogut cap a l'espanyolisme com el PSC? Tindríem avui la mateixa massa social pro-independència? Seria possible la independència si tingués només el suport de ERC i les CUP?
I fins i tot diré que està de moda desconfiar dels polítics però jo me n'alegro dels que hi ha just ara a Catalunya. Un Mas molt més valent i audaç que en Pujol, un Junqueras molt més assenyat que els seus predecessors i unes CUP que estan enriquint el debat sobiranista amb idees treballades durant anys per millorar els temes socials (a anys llum del producte de màrqueting de Podemos).
Comparant líders (Mas vs Rajoy), (Junqueras vs Sánchez), (Fernández vs Iglesias) no hi ha color.
Tens raó, comparant líders, guanyem per golejada. Però en el cas de CiU jo hi veig molt d'oportunisme i de seguir la corrent del vent...
ResponEliminaJosep Pla deia que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. Jo també hi afegiria que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un català de dretes.
A mi em sembla bé que els polítics escoltin el que demana el poble i intentin adaptar els seus programes a aquestes demandes. No es tracta d'això la democràcia? De fer que els polítics siguin l'instrument del ciutadà i no el seu amo?
EliminaNomés ho considero negatiu en cas que aquestes demandes no siguin aplicables i els polítics enganyin al ciutadà fent veure que les aplicaran. O fins i tot que siguin tan ineptes que realment no vegin que no es poden aplicar.