dissabte, 16 d’octubre de 2010

Tot per la pàtria


– Senyor president, volen el seu cap i el dipòsit de benzina ple per poder fugir.

– Això no pot ser, general. Significaria sucumbir al seu xantatge!

– Ja ho sé, però han jurat i perjurat que mataran tot el passatge si no l’entreguem a vostè i, clar, no és el mateix cent cinquanta persones que una de sola. Em sap greu; tampoc és fàcil per a mi.

– I qui li assegura que compliran la seva paraula?

– No en tenim cap certesa, president, però no recordem cap cas en el que uns segrestadors s’atrinxeressin en el seu segrest un cop havien aconseguit el seu objectiu. Seria absurd.

– Però, general, vostè s’adona de les dimensions de la crisi política que causaria l’entrega d’un president elegit democràticament a una banda terrorista i el seu posterior assassinat?

– Me’n faig el càrrec, i precisament perquè vivim en una democràcia, tots els ciutadans som iguals. Vostè també.

– Però jo no sóc un qualsevol, sóc el president del país!

– Vostè és un més i allà dins hi ha cent cinquanta persones, i tots preferim que en mori una enlloc de cent cinquanta. No és així, president?

– Sí, tothom ho prefereix, quan no es tracta del seu cap!

– Passarà a la història com un president que, de debò, aquest sí, es va sacrificar pel seu país.

– Vagi a la merda, general!

– Per favor, president, més que mai ens cal serenitat.

– Pugi vostè a l’avió si és tan valent!

– No és a mi a qui volen però no dubtaria ni un moment a pujar si fos el cas; em paguen per servir el meu país.

– Vostè m’està demanant que em suïcidi!

– No, li demanem que salvi vides.

– No hi penso pujar; això ho tinc claríssim.

– Senyor president, si no hi va, el durem nosaltres i si cal... el mataré jo mateix, aquí i ara.

– No s’atrevirà!

– Ho faré per la pàtria, president, no em posi a prova.

– Seria un assassinat!

– No, serà un sacrifici pel bé del país.

– No m’apunti amb aquesta pistola!

– Adéu, senyor president.

* * *

– Parla el general. Em rep algú de l’avió?

– General, no volem parlar amb vostè. Exigim el president.

– El president és mort. Ja tenen el que volien.

– Com que mort? Qui l’ha matat?

– D’això no n’han de fer res. Ara deixin sortir els ostatges.

– No, general, volíem el president viu. Ara ho pagarà qui l’hagi assassinat!

* * *

– General?

– Digui, coronel.

– General, el seu país el necessita.

Conte escrit el 7 de juliol de 2005.
Revisat el 16 d’octubre de 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada