dissabte, 23 d’octubre de 2010

Històries inacabades


El Pau i la Marta s’havien conegut en un xat. Després de veure que congeniaven força van seguir xerrant a través d’un programa de missatgeria instantània i, més endavant, es van donar els telèfons mòbils. Dies més tard es van enviar les fotos i finalment van decidir d’anar a prendre un cafè junts. La química va funcionar amb prestesa i es van enamorar un de l’altra, si bé evitaven demostrar-s’ho; la vida els havia ensenyat a analitzar bé les coses abans de tirar endavant amb un comprimís més seriós. Tampoc parlaven del seu passat ni de la gent que coneixien, ni molt menys d’on vivien. Eren, senzillament, dos desconeguts que s’avenien; la vida d’un era un misteri per a l’altra i viceversa.

Un dia, el Pau va tenir un accident de cotxe. Va caure per un barranc i es va matar. La Marta no va saber mai perquè el Pau no va tornar a aparèixer.

* * *

La Fàtima li havia dit un munt de vegades al seu fill que marxés de casa, que se n’anés a Europa i busqués un futur millor. El Hassan, quan va tenir quinze anys, va decidir fer el pas i arriscar-se a creuar el mar per intentar arribar a la costa espanyola. La família sencera el va ajudar a aconseguir els dos mil euros que li havien demanat per un viatge en barca.

La mare, el dia que el noi va marxar, li va dir que no patís per la família, que pensés en ell mateix i que treballés el que calgués per tirar endavant i aspirar a una vida digna. Aguantant les llàgrimes, el noi va assentir amb el cap i va marxar, sense cap mena de documentació a fi d’evitar la repatriació en cas que l’enxampessin.

Dies després, la precària barca en la que viatjava el Hassan va naufragar. Ell i vint-i-dos persones més van quedar engolides per les aigües de l’Atlàntic. La seva mare va morir cinc anys més tard, intentant creure que el seu fill estava lluitant per una existència millor.

* * *

A Florenci Mateu Vernet

L’any 1937 el Florenci, amb només divuit anys, va fugir de casa per allistar-se a la milícia republicana. El seu pare, quan se’n va assabentar poques hores després, va moure cel i terra per saber cap on havia anat el seu fill. Ja en tenia un al front i no volia esdevenir un mort en vida, amb dos fills caiguts en aquella guerra. Va anar des del seu poble, al Priorat, fins a Madrid, en un viatge mai prou perillós.

Mesos després, va tornar a casa sense resultats però si molts rumors: algú que creia haver-lo vist per Guadalajara, un altre per Terol, però res concret.

Va acabar la guerra i només el fill gran, el Ramon, va poder tornar a casa. Del Florenci no se’n sabia res. El seu nom no apareixia en cap llista de presoners. Potser havia creuat la frontera francesa, potser s’havia exiliat a Mèxic o a Sudamèrica, potser era a Rússia…

No sabien si era millor que fos mort o haver de conviure tota la vida amb aquella incertesa.

Conte escrit el 14 d’abril de 2006.
Revisat el 23 d’octubre de 2010.

1 comentari:

  1. Doncs, Maurici, tens Raó. Les històries són diferents però l'essència, el missatge és el mateix que "Desconeguda". M'ha agradat moltíssim! :-)

    ResponElimina