dissabte, 2 d’octubre de 2010

Joc brut


Mentre l’Àlvar, plorant per la humiliació rebuda, fugia del pati a la recerca d’un amagatall on refugiar-se, l’Oriol el seguia amb la mirada, satisfet i alleujat d’haver recuperat el respecte dels seus companys. Potser n’havia fet un gra massa però l’Àlvar també s’ho havia buscat ja que, dies enrere, l’havia ridiculitzat davant tothom quan es va burlar de que les seves vambes eren una imitació lletja i barata de les que duia ell.

Mitja hora abans, quan l’esfèrica era a punt de començar a rodar, tots els del pati sabien que el partit de futbol entre cinquè i sisè tornaria a ser dur. Feia quinze dies que els de cinquè s’imposaven als de sisè, malgrat el joc brut dels darrers. En partits anteriors, alguns alumnes de cinquè havien tornat a l’aula amb blaus i contusions; d’altres, amb més sort, només rebrien l’esbroncada de les seves mares en veure que tornaven a casa amb la samarreta esquinçada. Els de sisè no estaven disposats a perdre més cops. Derrotats sistemàticament pel curs superior durant els darrers anys, no es podien permetre ser l’única classe que també perdia amb el curs més petit.

L’ambient caldejat li venia com anell al dit a l’Oriol. En un principi, havia dubtat entre una bona segada, un cop baix de genoll a l’entrecuix o clavar-li un colzada a la cara en un salt. Però a mida que el partit avançava i que els minuts de pati se li acabaven, trobava que recórrer a la violència era una manera massa fàcil d’imposar la seva jerarquia; a més a més, no tenia gaire clar que les seves forces fossin superiors a les de l’Àlvar. Per altra banda, tampoc podia deixar passar més dies si no volia ser menystingut pels companys.

Cinc minuts abans de tornar a classe, els de cinquè anaven a xutar un llançament des de la cantonada. L’Oriol es va encarregar de marcar l’Àlvar; aquell era el moment. L’Àlvar, mirant-se’l de reüll, sospitava que li volia fer alguna mala passada i, per això, quan el company va centrar la pilota, va saltar tant com va poder tot etzibant cops de colze a tort i a dret.

Just quan va saltar, l’Oriol era ajupit i es pixava de riure mentre li sostenia amb força els pantalons del xandall. Segons més tard, no parava de rebre felicitacions.

Conte escrit el 24 de desembre de 2006.
Relat guanyador del Repte 197, el tema del qual era L'Escola.
Revisat el 2 d'octubre de 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada