diumenge, 5 de setembre de 2010

El conte que no arriba


El sol entra d’esquitllentes per la finestra i reflecteix l’ombra de la brutícia dels vidres en un calendari fotogràfic d’Escòcia que hi ha clavat a la paret. El mes de novembre mostra un paisatge muntanyós i uniforme, d’un verd intens, trencat únicament per alguns esvorancs mig esfèrics causats per la caiguda de les roques dels cims. Al costat del calendari hi ha penjada una fotocòpia de la portada de La Vanguardia del dia que va néixer, un regal de la seva mare pel seu vint-i-cinquè aniversari. Els raigs de sol que cauen sobre el vidre que la protegeix enlluernarien a qui entrés a l’estudi ara mateix. Més a la dreta hi ha una prestatgeria que va del terra fins gairebé al sostre. Els seus prestatges estan ocupats per una bona quantitat de llibres, tots ordenats alfabèticament per autor. Quasi tots són novel·les, amb alguna concessió a varis reculls de contes i a una col·lecció de revistes d’història; de poesia, no n’hi ha cap. També s’hi poden veure alguns manuals d’informàtica, oblidats després de la seva obsolescència prematura. Sobre la prestatgeria, pentinant el sostre, hi ha col·locats un parell de trofeus esportius de joventut i un colorit tucà de ceràmica, provinent d’un viatge a Mèxic de la seva germana, que sembla vigilar tota l’habitació. Una mica més enllà, el monitor de l’ordinador mostra una pantalla d’aquelles que farien esfereir els defensors de la propietat intel·lectual: un reguitzell de pel·lícules i cançons arriben a poc a poc al disc dur de l’ordinador gràcies a un programa d’intercanvi d’arxius. En pocs minuts s’hi veuran un munt d’estrelles que s’acosten, símptoma delator de la inactivitat informàtica. Davant del teclat hi ha una cadira d’oficina buida.

A l’extrem oposat de la finestra, la porta, oberta de bat a bat, deixa escapar part de l’escalfor de la calefacció. Una paret d’un color lila clar, on hi ha clavada una fotografia ampliada d’una posta de sol de La Morera del Montsant, s’estén fins a topar amb la segona taula de l’habitació. Centrat amb la taula, un tros de suro emmarcat amb fusta de baixa qualitat penja d’un ganxo. Una sèrie de papers recordatoris i notes vàries, algunes doblegades en dos plecs per guanyar espai, romanen clavades mentre esperen la seva data de caducitat; una sotacopa de cartró, en la que s’hi anuncia una obra de teatre basada en La perla, de John Steinbeck, és l’única que té el privilegi de ser inquilina perpètua del suro. Un metre més avall, dos folis en blanc esperen que el bolígraf que hi ha al seu costat els ompli de paraules. Assegut en una cadira plegable, l’Oriol es desconcentra, un cop més, quan s’adona que ja seria hora de netejar els vidres d’una vegada.

Conte escrit el 18 de novembre de 2007.
Revisat el 5 de setembre de 2010.

1 comentari:

  1. M'encanta la descripció... m'ho puc imaginar tot... tant perfectament
    Encantada d'haver conegut un bloc com aquest :)

    ResponElimina