dilluns, 7 d’abril de 2014

El totpoderós


– Nom i domicili? –pregunta impassible el mosso d’esquadra en un italià prou correcte.

– Com que nom i domicili? –crida l’interpel·lat–. Sap vostè amb qui parla? No se n’adonen de l’incident diplomàtic que causaran i de la gentada que se’ls llençarà a sobre? No s’imaginen en quin embolic s’han ficat. Senyor, perdona’ls, perquè no saben el que es fan.

– Sí, sí, el que vostè digui –respon el mosso–, però jo tinc unes ordres que he de complir, i li asseguro que vénen de molt amunt. Només em limito a fer la meva feina, així que li demano, si us plau, que no m’ho posi més difícil. Quedem entesos?

– No, no quedem gens entesos. Allà a fora –diu amb el braç dret i el dit índex ben estesos– hi ha un munt de gent que fa hores que s’esperen palplantats per poder-me veure. Alguns han vingut de molt lluny només per això. També hi ha gent gran que està fent un esforç immens per ser-hi. I vostès, que es creuen per sobre del bé i del mal, m’han obligat a desviar-me de la meva ruta i m’han dut fins aquí per interrogar-me. Però qui es pensen que són? Que de Déu omnipotent només n’hi ha un! –torna a cridar.

– Som policies i res més que policies –contesta amb calma– i, com a tals, pertanyem a un cos que té una jerarquia de comandaments molt ben estructurada que exigeix obediència als superiors. Precisament, vostè ho hauria d’entendre millor que ningú. Així que faci el favor de col·laborar i no ho compliqui tot encara més. Com més aviat comencem, més aviat acabarem. I ara escolti’m bé, perquè no ho tornaré a repetir: nom i domicili?

– Serà possible! Insinua que no sap qui sóc? O és que coneix gaire més gent que vesteixi sotana blanca i faci sortir tanta gent al carrer?

– Ja sé que és el Papa de Roma, però això no implica que hagi de saber el seu autèntic nom que, segurament, deu ser ben complicat d’escriure. Però bé, ja veig que serà millor que deixem aquesta formalitat per més endavant i anem al gra. Hi posarem Papa de Roma i llestos. I, permeti’m un incís, però el Barça treu al carrer el triple de gent que vostè, així que de fatxenderies, les justes. Ha quedat clar?

– Recordi que, a banda de ser el Papa de Roma, també sóc cap d’Estat. No ho oblidi si no vol tenir més problemes dels que tindrà. Que Déu el perdoni! –diu tot senyant-se.

– També n’hauria tingut si no hagués fet aturar la comitiva a Ronda de Sant Pere per fer-lo venir cap aquí. Ha de saber que les ordres ens vénen directament de la Interpol.

– La Interpol? Què passa? Que estic en recerca i captura internacional? –pregunta amb un to irònic.

– És clar que no, però fa temps que se l’ha d’interrogar per uns fets que preocupen molt a tots els governs europeus i, fins ara, no hi ha hagut cap cos de policia que hagi gosat encarar la situació amb fermesa.

– I per què vostès sí? Que potser aspiren a convertir-se en màrtirs de l’ateisme?

– Diguem que ha estat per l’escassa habilitat política del responsable final del cos –respon amb resignació–, i, per això, ens hem de menjar aquesta patata calenta. Així que, ja veu, a vostè no li agrada ser aquí, però a mi tampoc m’entusiasma.

– Molt bé, doncs acabem-ho ràpid, que ja n’estic fart. De què se m’acusa, si es pot saber?

– Formalment, de res, però, segons com actuï durant els propers mesos, se li podria imputar un delicte d’incitació al tabaquisme i a l’alcoholisme, i també el d’apologia del negacionisme del canvi climàtic.

– Com diu? –pregunta amb els ulls oberts com dues taronges–. Es pot saber quina bajanada és aquesta? O és que algú m’ha vist fumant com un carreter i fotent-me el vi de missa d’amagat? O potser és que el Vaticà esgota ell solet totes les quotes del protocol de Kyoto?

– Els trets no van per aquí; no tenim cap indici que pugui provar tot això que diu. Per tant, si algú hagués insinuat fets d’aquesta mena, seria una mera conjectura a la que no en faríem ni el més mínim cas. Aquí som professionals, pot pujar-hi de peus.

– Doncs si són tan professionals, expliqui’s, li ho demano en nom de la verge de Montserrat. Perquè, com ja haurà suposat, jo ni fumo ni bec, i dec embrutar el planeta en la mateixa mesura que qualsevol altre. Li ben asseguro que les meves ganes de col·laborar són infinites.

– Si el que diu és cert, ajudar-nos i ajudar-se a vostè mateix és molt senzill: aturi immediatament el procés de beatificació de l’anterior Papa. Faci això i tots els possibles futurs càrrecs desapareixeran a l’acte.

– Perdoni? Ho he sentit bé? M’ha dit que no beatifiqui el meu antecessor? –diu astorat.

– Això mateix.

– Vostè hi és tot? O, més ben dit, els seus superiors saben el que demanen? La veritat, no sé si sóc jo qui viu un somni o són vostès –calla uns segons mentre nega amb el cap–. Això és de bojos! –crida de sobte–. És una campanya radical de l’ateisme internacional!

– Ni campanya ni hòsties, i perdoni la paraula, però jo també en començo a estar fart. Tots els governs europeus, absolutament tots, volen que abandoni la idea de la beatificació. I, escolti’m bé: fins i tot els països més catòlics hi estan a favor. I vol saber per què?

– I tant que vull saber per què. Que ja va sent hora, home!

– Si no atura la beatificació, els sistemes sanitaris públics se n’aniran en orris, i la lluita pel canvi climàtic serà una causa perduda.

– Però, per què? Per què? Per què? –pregunta xisclant cada cop més.

– Un dels miracles que se li atribueixen a l’anterior Papa és que va salvar la vida d’un pilot d’automobilisme que va tenir un accident espantós gràcies a que duia una foto del Papa a l’interior de la granota...

– Sí –l’interromp–. I?

– Tenim informes confidencials que, si vostè prossegueix amb la beatificació, les cases tabaqueres i les marques d’alcohol que el patrocinen diran que queda demostrat que els seus productes no poden ser perjudicials per a la salut, ja que també han contribuït a la salvació del pilot. I el mateix faran les petroleres, és clar, assegurant que els seus combustibles no contaminen gens ni mica.

– Però això és inaudit, és esperpèntic! És una autèntica ximpleria! Com s’atreveixen a comparar-se amb l’església, amb Déu, amb el Totpoderós? –diu amb les mans al cap.

– No hi ha res més totpoderós que el diner, senyor Papa.

Conte escrit el 21 de juny de 2011.
Revisat el 12 de febrer de 2014. 

2 comentaris:

  1. En això l'agent té raó, encara que el Papa digui que no, al seu estat hi ha més diners que enlloc, ho hauria de tenir en compte. Però bé, emparant-se en Déu tot s'hi val pels capitostos de l'església.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si n'arriben a tenir de diners... Només amb les obres d'art del museu del Vaticà (a les que ningú fa cas perquè gairebé tots anem directes a la capella Sixtina) tindríem el pressupost de més d'un país...

      Elimina