dimecres, 22 de juliol de 2015

Coses de parella (XX). De part


Que no passi, si us plau, que no passi, pensa l’Albert mentre mira compulsivament pel retrovisor. Senyor, ja sé que sóc un descregut i un miserable pecador, i que no tinc cap dret a demanar la teva intervenció divina, però aquest cop necessito la teva ajuda més que mai. Si us plau, fes tot el possible perquè no passi, que tindríem un merder de cal Déu, sigui dit amb tots els respectes.

– Amén –se li escapa amb un fil de veu.

– Què? Què dius? –li contesta la Victòria amb incredulitat des del seient del darrere.

– No res, princesa, no res. Tu respira fondo, lentament. Inspira, expira, inspira, expira –li diu mentre predica amb l’exemple–. Intenta relaxar-te, que ja veuràs com tot anirà bé. En un tres i no res haurem arribat a l’hospital, i poca estona després la Laureta ens dirà: hola, sóc la Laureta! Com esteu? Quins papes més guapos que tinc!

– Vols fer el favor de callar i mirar endavant? –li etziba ella entre contracció i contracció–. Tu preocupa’t que no tinguem un accident i, a poder ser, busca una ruta menys atapeïda, burro!

– Tranquil·la, princesa, tranquil·la. Fes-me cas: t’has de relaxar. Què pensarà la Laureta si sent com crida la seva mama? Segur que no li agradarà gaire i es posarà molt trista –diu amb una veu de nen petit que pretén ser graciosa sense aconseguir-ho.

– Se me’n refot de dalt a baix! –diu ofegant un crit de dolor–, però jo sí que sé què en penso d’ella ara mateix, i serà millor que no ho digui en veu alta. I tu fes el fotut favor de no tornar-me a parlar com un nen idiota, queda clar? Quan t’ho proposes, ets inaguantable!

– D’acord, d’acord, no t’enfadis, si us plau.

Sona el telèfon mòbil. L’Albert s’espanta amb l’estrident timbre i l’agafa per saber qui el truca. A la pantalla només hi apareix número desconegut. Despenja i se l’enduu a l’orella.

– Digui?

– Però es pot saber què fas contestant el telèfon? –l’escridassa ella mentre intenta, infructuosament, clavar-li un calbot–. Si no tingués aquesta panxa tan gran a punt de rebentar, t’asseguro que et cauria un bon gec d’hòsties. Penja i condueix, estúpid!

– D’acord, d’acord –respon submís–. El deixo aquí, al seient del costat, va bé? Ha estat instintiu, el fet d’agafar-lo. No t’hi has de preocupar més, que encara que truquin, jo no el penso agafar.

– Més et val, o la Laura potser serà orfe abans d’hora –aconsegueix dir per tot seguit deixar anar un crit de dolor–. Falta molt o què? Perquè aquesta nena no està per orgues i pot sortir en qualsevol moment –i torna a cridar per culpa d’una altra contracció.

– No, princesa, hi arribarem d’un moment a l’altre. Recorda: inspira, expira, inspira, expira.

Que no passi, si us plau, que no passi, es diu altra vegada a sí mateix. Senyor, si m’has de fer pagar tots els pecats de la meva vida, deixa-ho per un altre dia, que avui hi ha massa en joc. Deixa que la Laureta tingui un naixement en condicions. T’ho demano de genolls.

Just en l’instant que s’acaba de senyar dissimuladament, torna a sonar el telèfon. Li fa una llambregada ràpida i veu que el truca un client de la feina. La mà se li’n va cap allà de manera automàtica.

– Ei, tu, en què havíem quedat? No l’agafis o et juro que t’escanyo amb el cordó umbilical de la nena quan el tingui a mà –l’amenaça.

– No, no és el que et penses, princesa. Només anava a rebutjar la trucada –menteix–. Pots estar ben segura que per res del món us posaria en risc ni a la nena ni a tu. A més a més, què pensaria la Laura del seu pare si s’assabenta que el dia que neix li acaben de clavar una multa? –diu amb veu infantiloide una altra vegada.

– Si continues parlant com un tarat de merda, a la Laura se li’n fotrà el que li passi al seu pare perquè sa mare l’haurà enviat a pastar fang abans. Fes-me un favor: calla i condueix!

– El que tu diguis, princesa.

Senyor, senyor, no es pot tenir tanta mala sort. Havia de ser justament avui quan els de Londres havien de donar senyals de vida? Si tornen a trucar i no agafo el telèfon perdré la comanda i, el que és pitjor, la comissió més gran amb la que mai he somniat. Senyor, per favor, envia’ls una senyal de les teves i els deixes entreveure que em truquin demà. Si, a banda de l’altre tema, també fas això per mi, em podràs demanar tot el que tu vulguis, perquè m’hauré convertit en el teu servidor més lleial. No en tindràs cap de millor, t’ho juro.

Els dos segons que perd mirant el cel gairebé provoquen que pateixin un accident. La brusca frenada espanta la Victòria, que deixa anar el crit més fort dels que ha fet fins ara.

– Imbècil, ets un imbècil! Què vols? Que ens matem? –es mira la panxa, amb llàgrimes als ulls–. No pateixis, filla meva, que serà la mama qui et cuidarà i no l’inútil del teu pare.

– Ho sento molt, princesa, ho sento molt, de debò. I no li diguis això a la nena, si us plau, que un error el pot tenir qualsevol –li respon suplicant.

El telèfon mòbil torna a sonar. Mira la Victòria pel retrovisor i es troba amb els seus dos ulls inquisidors. Ignorant l’advertència d’abans, agafa el telèfon amb un ràpid moviment. Acte seguit, la cara se li posa blanca com un glop de llet.

– Princesa, he de contestar. No tinc cap més remei.

– Pobre de tu! Deixa el telèfon i porta’m a l’hospital. T’ho dic seriosament, Albert. No estic per hòsties!

– Ho sé, princesa, ho sé, però he de contestar. No m’ho posis més difícil. I, sobretot, silenci, si us plau.

Redueix de tercera a segona i canvia de carril. Mira la pantalla, respira profundament i contesta:

– Hola, princesa, com va?

– Coi, Albert, sí que has trigat a respondre!

– És que estic al cotxe.

– I què hi fas ara al cotxe? No ets a la feina? Bé, és igual, encara millor. Vine a casa immediatament, que la Laura ja s’ha posat en dansa. Els meus pares arribaran d’aquí a no res i s’enduran els nens. A la clínica ja estan assabentats que hi anem ara mateix –diu en el precís instant que la Victòria deixa anar un crit que gairebé deixa sord l’Albert–. Què ha estat això, Albert?

– Doncs... la Laura, princesa, la Laura.

Conte escrit el 4 de maig de 2010.
Revisat el 26 de maig de 2015.

6 comentaris:

  1. vols dir que el títol està bé? vols dir que no són més que una parella?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com ja se sap, són taaaaaaaaaaaaaaan complicades les coses de parella...

      Elimina
  2. no se si l'he acabat d'entendre ....el tipus té dus dones i les dues estan prenyades?

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'has entès bé, i posa el mateix nom a les dues nenes que han de néixer. Potser és una mica enrevessat...

      Elimina
  3. Sí que és un pèl enrevessat, perquè m'he tingut que llegir el final un parell de vegades hehehe
    A veure, o sigui que l'home s'ha agafat una altra parenta i a sobre amb aquest caràcter? Quina fera! Ja està bé que les passi canutes, per polígam!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que passa quan es pensa més amb l'entrecuix que no pas el cap!

      Elimina