Fantasmes

El veu treballant quan passa pel costat de l’estudi mentre tragina la planxa i la post; un munt de roba l’espera al menjador. Concentrat i aliè al seu voltant, el seu marit escriu la seva cinquena novel·la, la que, segons ell, és la més personal. Cada dia recula deu anys per ficar-se dins la pell dels personatges.

Pels capítols que ella ha pogut llegir no té cap dubte que és el millor llibre que ha escrit fins ara; està aconseguint que en una mateixa cruïlla es trobin sentiments a flor de pell, descripcions curtes però acurades i diàlegs punyents, portat tot plegat amb un ritme trepidant, gairebé frenètic.

Mai li va ocultar de què tractaria la novel·la, però, tot i la comprensió que ell li va demanar i que ella va donar sense reserves (malgrat el recel que no va gosar manifestar), el ressentiment ha crescut sense pausa. A poc a poc la situació s’acosta al límit; en qualsevol moment podria esclatar com un globus punxat per una agulla.

Deixa els estris de planxar al menjador i torna a l’estudi. Es col·loca darrere seu i li fa un petit massatge a les espatlles que ell agraeix inclinant el cap enrere mentre tanca els ulls. Ella aprofita el moment per mirar la pantalla i empassar-se tantes paraules com pot. Quan ell aixeca les parpelles, ella li diu:

– Com ho portes?

– Crec que prou bé. Potser és el llibre que m’està costant menys escriure. Suposo que deu ser perquè l’argument me’l conec tant que només cal trobar les paraules adequades.

– I no se’t fa difícil escriure sobre un fet autobiogràfic?

– Bé, en alguns moments potser sí, però la distància temporal ja fa la seva feina.

– És que hi ha escenes d’una intensitat tan colpidora... No voldria que el seu record et fes mal.

– Tranquil·la, no pateixis.

– D’acord. Has arribat ja al capítol on ella es suïcida?

- No, encara no.