El bon culpable

Acabem d’escoltar el veredicte dels nou membres del jurat. Han ratificat la declaració de culpabilitat, admesa per l’acusat des de la seva detenció. No obstant això, recollint la súplica del jurat i adherint-me a les seves raons, he decidit deixar en suspens la sentència. Permetin-me un instant que caigui en la frivolitat: si hagués fet una juguesca sobre el desenvolupament d’aquest cas abans de començar el judici, de ben segur que avui l’hauria perdut. Al principi tot semblava prou clar però, a mida que han avançat els dies, la causa s’ha tornat més complicada que un jeroglífic egipci. Tant l’advocat defensor, així com també el mateix inculpat, no han escatimat esforços per demostrar a la sala que la conducta de l’acusat, malgrat patir una certa mancança de sentiment humanitari, fou d’un sentit comú que l’estat de dret no pot ni ha d’ignorar. Els resultats són ben patents i gràcies al bon fer de l’acusat, demà començarà el judici que tots sabem a la sala del costat; si les coses van com haurien d’anar, un perillós criminal serà condemnat a cadena perpètua o a la pena capital. En canvi, si l’acusat no hagués mantingut el cap fred i hagués corregut a socórrer la víctima, gairebé moribunda, potser l’hauria salvat, i només s’hauria pogut acusar aquell criminal de temptativa d’homicidi en primer grau enlloc de l’acusació d’assassinat per la qual serà jutjat. I és per això, per aquest valuós servei a la societat, i amb l’empara no obligada però sí reconfortant del jurat, que es declara l’acusat culpable d’omissió d’auxili deixant, però, la sentència en suspens. S’aixeca la sessió.